Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

10 de gener de 2019
0 comentaris

Eivissa en el record: Marià Villangómez

Eivissa en el record: Marià Villangómez

Llompart de la Peña en el llibre Els nostres escriptors (Editorial Moll, 1996) confirma les opinions de Fuster quan diu parlant d’Elegies i paisatges (pàg. 242): “D’altra banda, l’aire, diguem-ne noucentista, del poeta eivissenc, és ben perceptible. Els plantejaments i els resultats són, emperò molt diferents. Aquella visió sentimental i sovint elegíaca del paisatge, que l’Escola Mallorquina havia convertit en recepta fàcil, tòpica i superficial, adquireix a la poesia de Marià Villangómez una categoria profunda i transcendent”.

Marià Villangómez en el record.

Joan Fuster, Josep M. Llompart, Tomàs Garcès, Miquel Dolç, Marià Villangómez, Margalida Pons…


Parlar de Marià Villangómez és anar a la recerca d’alguns dels més estimats records ocults en els plecs de la memòria: la melangiosa presència d’Eivissa i Formentera regressa ara, potent, com una mar agitada per les més fortes onades. Recentment la consellera de Cultura Fanny Tur em comunicava que havia guanyat el I Premi de Poesia Illa de Formentera (juntament amb el poeta Bartomeu Ribas) en homenatge a Marià Villángómez. L’obra guardonada era Rituals. De sobte, els records referents a la influència de Marià Villangómez dins de la generació d’escriptors dels anys seixanta i setanta s’han acaramullat dins del meu cervell.


Fanny Tur i l’escriptor Miquel López Crespí el dia de la presentació del poemari Rituals amb el qual l’autor de sa Pobla havia guanyat el Premi de Poesia Illa de Formentera 2001.
Un dia hauré d’analitzar a fons, cercant les arrels, la influència de la poesia de Marià Villangómez en algun dels meus poemaris (i concretament en aquest que ara ens ocupa, Rituals, publicat amb suport del Consell Insular d’Eivissa i Formentera per “Res Publica Edicions”).

Joan Fuster, en el capítol “Notícia de les Illes, del País Valencià i del Rosselló” (Literatura Catalana Contemporània, pàgs. 254-260) deia, en parlar de la superació de l'”Escola Mallorquina” (tot situant el paper bàsic de Rosselló-Pòrcel en aquesta línia) que malgrat que de principi “els versos de Dolç i de Villangómez, en contrast amb els de Rosselló, semblaven assegurar la continuïtat de l”Escola’…” el cert és que, continua Joan Fuster: “L’evolució es precipita en uns anys, i canvia completament la fesomia del grup insular. Es pot observar en el procés seguit per l’obra de Miquel Dolç i per la de Marià Villangómez… els tres primers volums publicats per Marià Villangómez –Terra i somni (1948), Elegies i paisatges (1949), Els dies (1950)- continuen la línia tradicional de les Illes. Després, amb Els béns incompartibles(1954), i els llibres que el seguiren, Ceguesa de l’estel (1956), Sonets de Balansat (1956), La miranda (1958), El cop a la terra (1958), Declarat amb el vent (1963) etc., la seva poesia experimenta, també, una poderosa creixença interior i absorbeix estímuls intel·lectuals i ètics més profunds que els que eren habituals en l”Escola'”.

Llompart de la Peña en el llibre Els nostres escriptors (Editorial Moll, 1996) confirma les opinions de Fuster quan diu parlant d’Elegies i paisatges (pàg. 242): “D’altra banda, l’aire, diguem-ne noucentista, del poeta eivissenc, és ben perceptible. Els plantejaments i els resultats són, emperò molt diferents. Aquella visió sentimental i sovint elegíaca del paisatge, que l’Escola Mallorquina havia convertit en recepta fàcil, tòpica i superficial, adquireix a la poesia de Marià Villangómez una categoria profunda i transcendent”. En l’apartat “Nota sobre Marià Villangómez” del magnífic treball de Margalida Pons Poesia insular de postguerra: quatre veus dels anys cinquanta poden copsar la vital influència, en la poesia de Villangómez de Pedro Salinas, Jorge Guillén, García Lorca, Alberti i Cernuda. Influència, evidentment, que també podem trobar en Llompart de Peña, Blai Bonet i Jaume Vidal Alcover. Com diu Margalida Pons: “Si a aquests noms afegim els que apareixen a les seves versions de poesia estrangera (Pound, Rimbaud, Mallarmé, Valéry, Hardy i Laforgue, entre altres), l’escola postsimbolista es fa visible amb absoluta claredat”.

Un dels poemaris de Villangómez que més m’impressionà en el seu moment va ser El cop a la terra (Editorial Moll, 1964). Un poemari del qual Josep M. Llompart havia escrit en Els nostres escriptors (pàg. 243): “El cop a la terra és el llibre on la visió del propi poble, del material humà del propi poble, troba una expressió més plena. La gent d’Eivissa, les vides anònimes, amb les seves alegries, les seves penes i els seus treballs, que donen fesomia pròpia a la col·lectivitat insular, hi són objecte d’una interpretació plena d’emoció i de bellesa”.

De cop i volta, rellegint Terra i somni (1948), Elegies i paisatges (1949), Els dies (1950), Els béns incompartibles (1954), Sonets de Balansat (1956), La miranda (1958), El cop a la terra(1962) o Declarat amb el vent (1963), en tornaven a la memòria molts records: la presència sempre patent de Marià Villangómez en totes les nostres inicials provatures literàries dels seixanta i setanta; els viatges en temps de la clandestinitat quan fugíem per uns dies de la trista grisor ciutadana, de les persecucions de la tenebrosa Brigada Social (la policia política del règim franquista). Aleshores ens perdíem per les platges de Formentera -eren els anys dels hippis, de la brutal repressió contra els “barbuts de cabells llargs” i el “nudisme”- tot imaginant la possible existència d’un món més humà i llibertari. Era el temps d’arribar al port d’Eivissa amb aquells atrotinats vaixells antics de la Transmediterrània. Una de les primeres coses que fèiem en arribar era anar al Museu del Puig des Molins, perdre’ns enmig de l’art immens de la civilització púnica i romana amb un poemari de Marià Villangómez sota el braç.

Seria impossible, en un article tan curt, deixar constància escrita de tota l’obra del poeta eivissenc, de les traduccions de poesia que inclouen des dels sonets de Shakespeare a poetes com Keats, Baudelaire, Yeats i Dylan Thomas, entre d’altres. La importància cultural de Versions de poesia moderna (1971) i Recull de versions poètiques (1974) és prou evident. Dos volums en prosa, L’any en estampes i Llibre d’Eivissa situen Maria Villangómez com un prosistes d’excellent qualitat.

Com digué Tomàs Garcès (Pròleg a la Poesia de Marià Villangómez, dins Serra d’Or, núm. 114, març de 1969: 40-41): “Villangómez Llobet és, per damunt de tot, un poeta insular. Els seus llibres són, abans que res, llibres d’Eivissa, que ell ha descrit (Llibre d’EivissaL’any de les estampes) en una prosa acurada, elegant, exacta…)”.

Marià Villangómez va rebre l’any 1989 el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Abans, el 1955, havia guanyat un premi literari a Cantonigròs per Sonets a Balansat i el premi de la Crítica de Serra d’Or (Traducció, 1984) per Trenta-quatre poemes de W.B. Yeats i el Jaume Vidal Alcover de teatre, dels Premis Cavall Verd. Igualment va ser mereixedor del premi Crítica de Serra d’Or (1987) per Obres Completes. L’any 1989 obtingué el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Miquel López Crespí

Publicat (13-V-02)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!