Carles Castellanos (Poble Lliure-CUP) i la lluita per la Independència

Si vis pacem ...
17/12/2018 Hemeroteca
Carles CastellanosCarles Castellanos

PER CARLES CASTELLANOS, PROFESSOR DE LA UAB. MEMBRE DE POBLE LLIURE I DE L’ASSOCIACIÓ MANUEL GONZÀLEZ I ALBA, PUBLICAT A ELPUNTAVUI EL 17 DE DESEMBRE DE 2018

Ho proclama la dita: si vols assolir la pau, una situació de justícia sense repressió, se n’han de preparar les condicions. No parlem de ‘guerra’ (bellum), que era la manera usual de resoldre els conflictes en l’antigor, perquè seria entrar en el terreny que tant agradaria al nostre enemic, però sí de la inevitable confrontació. Això de l’estat espanyol és una gran estafa, un cau de corruptes i d’abusadors i hem d’assolir “la pau”, que és la independència, al preu que sigui.

Entre cants del cigne

Sentim “cants de sirena” i amenaces, al mateix temps, ben contradictoris (parlen de  diàleg … i ens diuen que hi haurà morts …); paraules que provenen del poder espanyol i dels seus aliats, i que tenen, per la seva exageració mateixa, tot l’aspecte de cants del cigne d’un règim polític monàrquic que no té on agafar-se. Tot aquest excés de xerrameca és, de fet, l’expressió d’un cant de la fi d’una època, el trasbals d’un règim que ha estat poderós però que no troba la manera de mantenir-se dins els estàndards polítics que la credibilitat social en l’era actual reclama.

El sistema monàrquic espanyol ja no voldria la democràcia perquè la tem; però tampoc no es pot reconstruir ell mateix damunt un relat que la nega en els fets. La deriva feixistitzant només pot aconseguir victòries pírriques que no farien altra cosa que aprofundir-ne l’ensulsiada. I ho saben. I per això s’exclamen. El que és segur és que, a nosaltres, el seu projecte – ni repintat – no ens interessa ni ens convé.

Eines d’ara per a fer la República catalana independent

Fa mesos que un cert nombre d’independentistes hem estat remarcant les limitacions de les institucions autonòmiques, tot advertint que l’independentisme no podria avançar mentre la dinàmica principal se centrés en l’activitat del Parlament de Catalunya. És un organisme segrestat que pot fer una tasca defensiva valuosa i interessant, però poca cosa més;  i sobretot, el que no pot fer, és preparar els termes adequats de la ruptura independentista, si no és que des de fora, se n’hagin creat les condicions. Sobre aquesta tasca hipotèticament valuosa cal dir que ni el govern autonòmic ni la corporació catalana de mitjans (amb TV3 al davant) no acaben de fer bé la feina, per la seva condescendència estulta amb els neofranquistes. En situació de precarietat hi ha tendència a arrapar-se al càrrec; però més dignitat i valentia ajudarien aquests organismes a fer bé la tasca que els hem confiat en les darreres eleccions i mobilitzacions; i així potser assegurarien el futur.

L’independentisme només podrà adquirir la dinàmica necessària situant la seva coordinació estratègica fora de les grapes de l’estat espanyol. I aquesta és la possibilitat principal que aporta el Consell per la República que es troba en aquest moment en procés de construcció.

Però aquest Consell que pot dinamitzar estratègies i mobilitzacions no és (per les seves mateixes circumstàncies de constitució) l’estructura unitària i globalitzadora que ens pot portar, com a instrument organitzatiu, a la independència. Cal que treballem per a construir un gran marc unitari que, dins una línia estratègica ben definida, agrupi comarca a comarca, barri a barri, organitzacions cíviques i polítiques de tota mena incloent-hi les grans organitzacions d’enquadrament i mobilització, de manera que es facin viables unes grans línies d’acció compartides per la majoria.

Crear les condicions

Mai no m’he cregut que fos una força escassa la possibilitat de mobilitzar més de dos milions de persones a favor de la Independència i la República. La meva convicció és que és suficient per a guanyar. Socialment per dinàmica social; i políticament perquè expressen una voluntat que sempre es resol en forma d’una majoria efectiva. Però haurem de saber organitzar-nos i actuar de la manera adequada. Primer, ens hem d’organitzar més bé perquè l’espontaneisme no és la manera adequada per a assolir el grau de preparació i cohesió que necessitem. Segon, no hem d’esperar les eleccions o els judicis per a mobilitzar-nos. Des de les presons, amb la vaga de fam que han començat, ja han fet veure que no es tracta d’esperar en la inactivitat.

Preparar bé les coses. I mobilització permanent. Hem d’arribar als judicis amb la màxima mobilització i organització. Si no ho fem així no guanyarem. Perquè hem de posar les condicions per a afrontar favorablement el judici; i per a guanyar la llibertat de les persones preses i exiliades. I aconseguir així, en aquest camí de lluita, la llibertat per a tot el poble català. Aquest és el repte de conjunt en què ens trobem compromesos.

Carles Castellanos i Llorenç, professor de la UAB. Membre de Poble Lliure i de l’Associació Manuel Gonzàlez i Alba.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *