2018, Any Josep M. Llompart

Servar la memòria de Josep M. Llompart

Josep M. Llompart i l=antifranquisme a les Illes (I)

Per Miquel López Crespí, escriptor

La primera vegada que vaig veure en Josep M. Llompart va ser en temps de les Aules de Poesia, Teatre i Novel?la que organitzaren (de l’any 1966 fins al 1968) en Jaume Adrover i en Bienvenido Alvárez. Aquestes Aules foren l’activitat cultural antifranquista més important dels anys seixanta. Primer se celebraren a Grifé i Escoda. Més endavant la Casa Catalana oferí els oferí el seu teatret. En Jaume Adrover m’ha explicat sovint com funcionava tot aquell sarau (les diverses maneres de burlar la censura franquista, la dificultat de recollir diners per a pagar viatge i estada de les personalitats convidades, etc, etc).

Nosaltres hi anàvem com a espectadors. Amb una mica de por, tot s’ha de dir. Ja sabíem que era una activitat vigilada molt d’aprop per la Brigada Social però era l´únic progressista que es feia a Ciutat en aquell temps. Al teatret de la Casa Catalana pronunciaren conferències -entre molts d’altres- José Monleón, Alfonso Sastre, Rodríguez Méndez, Ricardo Domènech, Ricard Salvat, Josep M. Llompart, Gregori Mir, Lauro Olmo, Pere Calders, Aranguren i Antoni Serra. Un dia en Joan Oliver (Pere Quart) havia de clausurar les Aules de Teatre. La prohibició governativa va esser notificada als organitzadors de l’acte pels sicaris de la Brigada Social quan el poeta ja era al local. Josep M. Llompart ho hagué d’explicar al públic. Ben cert que en aquelles circumstàncies de manca de llibertat no podíem fer gaire cosa. Els aplaudiments varen esser la nostra forma de protesta. Ningú no ens podia dir res si aplaudíem un escriptor! No sé quant de temps durà l’acció -gens silenciosa, per cert! Crec que degué ser la primera “manifestació” pública contra el feixisme a Mallorca d’ençà la proclamació de l’estat de guerra per l’exèrcit aquell nefast juliol de 1936.

El punt àlgid d’aquesta valuosa aportació a la lluita per una cultura antifranquista, lliure i autènticament progressista, culminà amb les aules de Novel?la, quan els agents de la Brigada Social (la policia política del règim) interromperen la conferència que donava l’escriptor Antoni Serra i el detingueren.

La conferència portava per títol “La frustración en los narradores españoles contemporáneos” i parlant de la narrativa espanyola dels anys cinquanta i seixanta volia demostrar les dificultats que tenien els escriptors a causa de la situació de censura i opressió que patíem sota la dictadura. La provocació policíaca ho impedí. Aturada la conferència, obligat el públic a sortir de la Casa Catalana, enmig del carrer, per “no circular” i “provocar aldarulls” foren arrestats Josep M. Llompart, Ginés Quiñonero, Antoni Figueras, Miquel Àngel Femenías i Emili Janer. La Social no volgué emportar-se les dones que havia arrestat a la sortida. Es tractava de na Lieta López, na Francesca Bosch, n’Aina Montaner i una altra dona de la qual no he trobat informació.

Com explica l’escriptor Antoni Serra en el seu llibre de memòries Gràcies, no volem flors (vegeu pàg. 43): “De sobte, abans que el jeep es posàs en marxa, l’inspector Ferrà pegà una ullada al cotxe i, desaforat, va ordenar:

– ‘(Mujeres, no! (Las mujeres abajo!

‘I les dones baixaren i foren substituïdes per cinc homes…”.

La detenció i la campanya de solidaritat que tengué lloc pocs dies després foren una de les lluites més importants de les Illes l’any 1968. De Barcelona arribà de seguida una carta de solidaritat amb els detinguts que circula per tots els caus de la clandestinitat. Signaven aquella carta de solidaritat amb n’Antoni Serra i en Josep M. Llompart (exposant-se així a la repressió policíaca): Francisco Candel (escriptor); Llorenç Soler (director de cine); Joan Aguilar (cineasta); Montserrat Camps (estudiant); M. Teresa Cabré; Alfons Carles Comín (escriptor); José Coromines (metge); Manel Costa-Pau (escriptor); Josep Verdura (editor); Mercè Pons; Xavier Fàbregas (escriptor); Jaume Cruspinera (sacerdot); José Pulido (obrer); Laureano Bonet (professor); Josep Serra i Jové; Joan Farnés; Martí Fàbregas (empleat).

Eren anys de forta lluita clandestina. Aleshores no establíem cap diferència entre la defensa dels principis socialistes d’igualtat i llibertat amb el combat més ferm per la nostra cultura, perseguida per la dreta feixista. Per això els antifeixistes que teníem afeccions poètiques creguérem de bon de veres que quasi havia esclatat la revolució en saber de l’eixida d’una nova editorial: la Daedalus. Aquest nou experiment editorial treia a la llum una col?lecció de poesia (La Sínia) que, pels autors que editaria (Miquel Martí i Pol, Guillem Frontera, Josep Melià, Bartomeu Fiol, etc) imaginàvem seria causa d’un terratrèmol com mai no s’hauria vist.

[Continuar]

1968 fou igualment l’any en el qual vaig establir una relació més intensa amb Josep M. Llompart. Record que a finals del 67 ell havia fet una crida als joves escriptors mallorquins des de les pàgines de la revista “Lluc”. Una crida que, sortida de les seves mans, em semblà un manifest per una cultura d’esquerres, autènticament compromesa amb les necessitats de redreçament del nostre poble. Per a mi, malgrat les detencions i interrogatoris de la Social i la Guàrdia Civil, el 1968 esdevenia un any decisiu. Havia tallat ideologicament qualsevol mena d’influència del carrillisme dins la meva consciència de militant; contactava amb les primeres organitzacions revolucionàries i… iniciava una laberíntica i complicada afecció vers la literatura. No vaig dubtar gens ni mica, en llegir la crida de Llompart, a anar-lo a veure amb el meu primer recull d’esburbats poemes. Em cità a l’Editorial Moll. Allà parlàrem una bona estona de la difícil situació política (la repressió constant, els darrers actes de tortura i assassinats de la dictadura, la necessitat que els joves recollissin la torxa de les generacions més velles). Després em convidà a sopar i anàrem a casa seva, al carrer Llorenç Riber. Em deixà números de la revista “La Nostra Terra”, el poemes de Rosselló-Pòrcel. Va llegir, tremolós, “A Mallorca durant la guerra civil”. Em recomanà la subscripció a “Serra d’Or”. Sempre recordaré que va ser la lectura dels meus esburbats poemes, sentir-los recitar en la seva veu tan característica, amb aquella pronunciació i entonació tan adequades, el que m’animà a continuar amb la poesia. Ben cert que allò -llegir com pertoca qualsevol poema d’escriptor primerenc- era una tàctica que li donava molt bons resultats en el moment d’encoratjar les joves generacions. De tots els escriptors mallorquins…)quants no caigueren dins els paranys de tan sentides lectures?

Jo feia anys que havia començat a omplir pàgines i pàgines amb versos, i aquell any -parl del 1968-, en arribar del viatge que faig fer amb el pintor Gerard Mates a Barcelona per a saber notícies de prop de com anava el maig del 68 a París, vaig enviar les meves primerenques provatures poètiques a Josep M. Llompart. Amablement -el seu ofici, en aquells moments de tenebror cultural, era encoratjar sempre els lletraferits- em contestà. La lletra (19 de juliol de 1968), la carta culpable, en certa mesura, d’haver-me dedicat a la literatura, deia, sense comprometre’s gaire, però deixant oberta la porta a l’esperança -era l’únic que volíem, aquells aprenents de fa vint-i-cinc anys!-:

“Estimat amic:

‘He tornat avui mateix d’un viatge per la península, i, per aquest motiu, no havia pogut correspondre encara a la seva atenta carta del dia 9.

‘Una ràpida i absolutament apressada lectura del seu ‘rollo’ m’ha deixat ben sorprès. Li dic això perquè no es dóna gens sovint el cas d’un jove desconegut que es presenta amb uns versos plens de bones qualitats. Sé per experiència que aquestes presentacions solen esser més aviat decepcionants. A vostè, en canvi, cal prendre’l seriosament.

‘Els seus versos m’han interessat. I molt. Jo no gosaria dir que ja són perfectes; però els trob vàlids, i això és lo que més importa. Ara els llegiré amb més calma i provaré de destriar-hi qualitats i defectes.)Per què no passa qualsevol tarda per l’editorial, i en parlarem d’aprop i amb calma?

‘Moltes gràcies per la confiança amb què m’ha distingit. Li envia una salutació ben cordial,

Josep M. Llompart”.

En Llompart, el meu oncle José López -excombatent de l’Exèrcit de la República- m’engrescaren amb la literatura! Però que poc en saben els nostres gasetillers, el personal que escriu la història d’aquells anys, de totes aquelles il?lusions, combats i esperances! No em parlem si esperam trobar, en els luxosos fascicles del present, notícia de l’Editorial Daedalus (1965).

Daedalus, amb obres com Els mallorquins de Josep Melià o els Desbarats de Llorenç Villalonga, ajudava a consolidar el treball cultural que Editorial Moll portava endavant d’ençà la fundació de l’Editorial, l’any 1934.

L’any 1972 n’Antoni Serra i n’Aina Montaner presentaven els primers llibres d’una editorial rupturista: Turmeda. Més endavant li dedicarem un capítol especial, perquè l’activitat d’aquesta nova empresa editora marcà decisivament l’inici dels anys setanta. Però res d’això no té importància a la Terra Inexistent! Ni Congrés de Cultura Catalana, ni Daedalus, ni les Aules de Poesia, Teatre i Novel?la, i molt manco les famoses Setmanes del Llibre Editat a Mallorca. La història l’han escrita sempre els vencedors, i aquests esdeveniments culturals -la majoria d’activitats culturals del temps de la lluita per la llibertat- foren portades pels vençuts. La lògica ens diu que és ben normal que no en quedi memòria als nostres llibres d’història. Sovint només es recorda el que interessa al poder. Qui paga mana. Per tot arreu munió d’”intel?lectuals” servils. “Els cans guardians del capitalisme” escrigué Paul Nizan.

Com he explicat una mica més amunt, pel maig de 1968 no vaig poder anar a París, doncs, a part de no disposar de diners, jo ja estava fixat i era un problema aconseguir l’autorització del governador civil. A més a més, per l’octubre havia d’incorporar-me a l’exèrcit, i encara era més difícil aconseguir el passaport. Però, amb el pintor i escultor Gerard Mates, agafàrem el vaixell, i en butaca -que valia poc- partirem una setmana a Barcelona per a “ensumar” quines notícies arribaven de França i a veure quin era l’ambient revolucionari que hi pogués haver. Jo tenia un contacte amb companys d’”Acció Comunista” i volia portar material del grup a Mallorca, per a la seva discussió. Hem de recordar que entre 1964 i 1968 en Carrillo havia tengut tres escissions importants: la del PCE(m-l) en el 1964; la del PCE(i) en el 67 i la de Bandera Roja en el mateix 68, a part d’altres sortides de militants menys massives que les esmentades. Les anàlisis i la pràctica del FLP-FOC ja ens havien fet veure que no tot, en la lluita antifranquista, era el PCE. Precisament aquests anys foren els de la meva definitiva decantació política que, més endavant, després de conèixer companys de les JOC i els Cercles d’Obrers Comunistes, m’impulsaren a militar en l’OEC. L’OEC seria l’organització revolucionària que, a mitjans dels anys setanta, recolliria bona part de les experiències de lluita antiburocràtica i anticapitalista d’algunes de les organitzacions i grups abans esmentats.

Pel mes d’agost, els revolucionaris bascs executaven el torturador -un inspector de la Brigada Social- Melitón Manzanas. Anàvem comprovant que el combat anava de ferm i res no aturaria les forces antifeixistes fins a la victòria final.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *