Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

5 de novembre de 2018
0 comentaris

El periodisme d´opinió a Mallorca

El periodisme d´opinió a Mallorca 
Per Joan Pericàs, periodista

De tant en tant revifa el debat sobre el compromís de l’escriptor (o l’artista, si es vol) amb la societat que l’envolta, allò que es diu engatjar-se, i que no vol dir sinó empenyorar-se amb el seu temps, acceptar el desafiament que la realitat imposa. De tot això se’n poden fer teories, tendències i escoles; mantenir aferrissades controvèrsies sobre si convé supeditar l’estètica a la ideologia, escriure llibrots canònics i anticanònics, però no és la voluntat d’aquest articlet endinsar-se per viaranys tan erudits. Emperò, podríem convenir que Miquel López Crespí, de qui pretenc parlar aquí, sembla més partidari de l’escola gramsciana, tot i que tal positura li hagi de suposar d’esser inclòs en l’anomenada Escola del Resentiment que tant blasmen els partidaris de Harold Blomm.
A les nostres contrades, la recerca infructuosa de Ben Laden per les coves afganeses, la morca alliberada del Prestige i, sobretot, el nou imperialisme encetat per l’era Bush, amb l’ajut irresponsable d’alguns nanets sàtirs engatats de poder, han aconseguit que alguns escriptors abandonin la solitud creativa per a dir la seva, la qual cosa no em sorprèn gens ni mica. Sí que em sorprèn, i molt, és que alguns vulguin que, per això, repiquin totes les campanes. Em sobta perquè Miquel López Crespí, i alguns comptats resistents, no han deixat d’estar mai empenyorats, ni amb el passat -deixondint els badocs amnèsics pel camí de recuperar la memòria-; ni amb el present -practicant ara i suara una crítica valenta i sense concessions vergonyants-. Em rebenten, sincerament, certs aplaudiments quan el vent bufa a favor (potser a favor d’allò que es diu el políticament correcte), sobretot quan molts dels que ara fan mambelletes han blasmat i tractat d’anorrear els engatjats de sempre, com Miquel López Crespí. Sobre l’engatjament o millor el no engatjament, el mestre Joan Fuster ens va deixar un excellent assaig, que ara, esperonat per les circumstàncies, he rellegit. Segons Fuster, l’intellectual europeu es veu normalment immers en una aventura erasmiana: convidat ara i adés per dos bàndols enfrontats (llegim partits polítics, per exemple), no acaba de decantar-se ni per un, ni per l’altre (ni Roma, ni Luter). Fins a quin punt aquesta actitud respon a un desig sincer d’independència o bé a un nedar i voler guardar la roba? En el cas d’Erasme no voler perdre la protecció econòmica dels ortodoxos però sense sotmetre’s; en el cas de l’escriptor actual, no perdre les subvencions que li permeten publicar la seva obra però sense que això suposi silenci còmplice davant les malifetes del poder. Fuster és benèvol amb Erasme i amb els intellectuals contemporanis. El mestre valencià afirma que, amb excepcions, per a l’escriptor actual “literatura i opinió són una sola i indiscutible entitat”. Jo no estic tan segur que les excepcions siguin poques.
Umberto Eco també ha intentat trobar paradigmes en l’antiga Grècia per a les diverses actituds dels nostres intellectuals davant la realitat social. Per a l’italià, Odisseu podria perfectament ser el paradigma de l’intellectual orgànic d’avui dia. Primer posa els seus coneixements a treballar pel poder (cavall de Troia) i després, com a recompensa, diu Eco, se’n va a fer un creuer. En Plató s’emmirallen tots aquells que basteixen paoroses utopies, inservibles per a la vida humana. En Aristòtil trobem l’exemple del mestre que no influeix en qüestions de govern i que, com a prefecte, aconsella sols bones lectures a Alexandre el Gran. Conta Eco (ho escric de memòria) que, quan va acabar d’exposar la seva classificació en una conferència, algú del públic assistent l’assabentà d’un oblit imperdonable: Sòcrates. I és que si hagués d’aixoplugar Miquel López Crespí sota algun d’aquests paradigmes, sens dubte escolliria Sòcrates: fidel a unes lleis, a un programa, a un compromís, fins al punt d’arriscar-se a criticar obertament l’incompliment per part del poder del seu contracte amb el poble.
Qui llegeixi el darrer llibre de Miquel López Crespí Saber dir les coses, un tast d’autèntic periodisme i d’excellent crítica política, comprovarà el que dic.
Puc donar fe del rigor, l’honestedat i la valentia del treball de Miquel López Crespí. Rigor, perquè darrere cada article hi ha hores de feina, de recollida de dades, d’entrevistes, d’investigació. Honestedat, perquè no hi ha ni una sola concessió en la crítica al poder (al Pacte de Progrés, en la majoria d’articles), ni en l’hora de recordar als partits que han governat les Illes entre 1999 i 2003, els seus compromisos amb els més dèbils, amb el medi ambient i amb el recobrament de la llengua i del País. Valentia, perquè Miquel López Crespí sí que entén la literatura com a indestriable de l’opinió i no supedita la seva literatura ni a la subvenció ni al reconeixement. Saber dir les coses és un llibre indispensable per a entendre aquest quatrienni progressista que acabà amb la llarga transició política a les Illes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!