Poesia mallorquina contemporània (per Antoni Vidal Ferrando)

La poesia mallorquina contemporània

Trenta anys de fidelitat a la poesia 

 

Per Antoni Vidal Ferrando, escriptor

 No tots els dies ocorren esdeveniments culturals tan importants com el de l’edició d’Antologia (1972-2002), una síntesi de l’obra poètica de Miquel López Crespí, apareguda a la col× lecció “El Turó”, que dirigeix Pere Rosselló Bover. Es tracta d’una mostra de 89 poemes extrets de 21 llibres -cinc dels quals són inèdits- escrits per López Crespí els últims trenta anys. Trenta anys, per tant, de fidelitat a la poesia d’un dels autors més fèrtils i més dialèctics del nostre panorama literari, i trenta anys de consolidació d’una veu contundent i inquietant, concebuda dins la línia de les millors avantguardes.

Potser més que mai, a Antologia (1972-2002) es torna a posar de manifest que tots els llibres de López Crespí són indisociables de la seva trajectòria existencial. D’aquí el seu discurs visiblement unitari, que deu ser el resultat d’una vida lliurada, des de l’adolescència, a les mateixes inquietuds culturals i polítiques. Com que, després de tantes batalles, l’autor no ha traït els seus compromisos, l´univers poètic que ha anat bastint no s’ha desviat gaire de les línies inicials. Tant des del punt de vista formal com des del punt de vista temàtic. [Continuar]

De fet, amb un altre títol, Antologia (1972-2002) podria funcionar perfectament com un llibre de versos, escrit d’una sola embranzida literària i a partir d’una sèrie d’eixos argumentals: els mals de la història (“Si no penses com nosaltres/ podràs canviar d’amo cada quatre anys”); la fragilitat humana (“Només sóc un hoste,/ un rostre calcigat per les circumstàncies,/ simple plugim d’estiu,/ un poblador de l’infern quotidià…”); la lluita per la llibertat (“La llibertat,/ pàtria antiga,/ el matís exacte que esperàvem,/ una mar remuntant dolors,/ devorant els violents esglais de la mort.”); l’amor com a necessitat de compartir (“Érem dos/ fugint de la metralla dels anuncis”); el paradís perdut a la infantesa (“En la cambra de l’àvia hi hagué sempre/ ramells de flors coral× lines…”); el conflicte perpetu entre realitat i utopia (“Arravatada realitat inflexible,/ obscura ànsia del cor/ entre els llunyans i misteriosos/ roquissars abruptes.”); els mites estètics i ideològics de l’autor -persones, ciutats, pel× lícules, efemèrides – (“Aurora Picornell,/ retrobada,/ jeia al sol,/ tota nua,/ suggerint tornassolats colors malves i daurats./ En la boca tenia encara gust de mel i de taronges.”).

Tant per l’extensió que se li concedeix com pel missatge que conté, aquests ingredients mítics són el nucli que dóna consistència i que marca el to general del recull antològic de López Crespí. A mi, aquest recull m’ha fet pensar que, efectivament, -tal com ha escrit José Carlos Llop- la literatura és una conseqüència de la sensació de pèrdua: es tractaria d’omplir de paraules el buit provocat per la pèrdua de no se sap ben bé què. Encara que, a vegades, ho podem intuir. Quan López Crespí parla de miratges, de noms oblidats, de desfetes, d’exilis, d’aloses ferides o de les petites coses que ningú ja no estimava sembla que parla d’ideals malaguanyats; i jo diria que de l’esfondrament dels de tota una generació. El món en què el poeta havia somniat tantes vegades ha esdevingut “aqueferat concert de pols/ en un final i definitiu scherzo”. Ara, a ell, no li queda res més que les possibilitats de les paraules.

Les paraules i els mites: Eisenstein, Marilyn Monroe, Charles Chaplin, París, Berlín, Leningrad, el Maig del 68, Aurora Picornell, Emili Darder, Josep M. Llompart, i els rebels de la història, que han anat configurant algunes de les pàgines més definitives de l’èpica humana. Amb tot això, a Antologia (1972-2002) i, per extensió, al llarg de tota la seva obra poètica, Miquel López Crespí n’intenta crear uns espais de llibertat on es pugui sobreviure dignament i, si és possible, seguir subvertint i alimentant els somnis.

Per aconseguir-ho, utilitza sempre el vers lliure. Fins al punt que alguns poemes del recull, a vegades ja els havíem trobat com a fragments en prosa al dietari Breviari contra els servils, publicat per l’autor, uns mesos abans. Un menyspreu dels gèneres literaris ben propi d’algú que ha escrit tota la vida al marge de les modes i de les acadèmies; sense acceptar més imperatius que el del treball diari i el de la passió amb què viu la literatura.

Presentació del llibre de Miquel López Crespí Antologia (1972-2002). Ciutat de Mallorca. Fira del Llibre (Juny, 2003)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *