Literatura catalana moderna - Illes

El mes de setembre de 2018 passarà a la història com el mes de la ignomínia, de la vergonya i la indecència més absoluta. El mes de setembre de 2018, la classe treballadora i els seus representants sindicals i polítics, s’han aliat amb una dictadura teocràtica per poder asassinar població civil  a Iemen, un país assetjat i bombardejat per la pitjor de les dictadures de la història: el regime criminal, feixista i fanàtic religiós d’Arabia Saudita.

La notícia no ha passat desapercebuda tot i que l’esquerra ha intentat que se’n parli lo mínim possible. Podemos i els Comuns s’han mantingut en una posició feble i tímida quan no equidistant, amb l’esperança que el pas del temps esborri aquesta vergonya internacional, aquest nou error criminal per part d’una esquerra en fallida i en procés de degradació, en procés de descomposició i avançant inexorablement cap a la irrellevància més absoluta.

I és que l’esquerra mundial viu un procés global de reculada. Des de la Revolució francesa i l’emergència del moviment obrer a finals del segle XVIII, les errades s’han anat succeint  i no hi ha manera de rectificar, de reaccionar. La fragmentació ideològica i les bifurcacions de caràcter estratègic i tàctic sempre ha existit en el si del moviment obrer i un cop va tenir lloc la Revolució d’Octubre, les coses van anar de mal en pitjor. L’ascensió al poder del Soviets va acabar derivant en una estructura burocràtica i jeràrquica que, amb l’excusa de disputar l’hegemonia mundial al capitalisme, va acabar cometent crims, delacions i depuracions. A l’Europa de l’Est, a la URSS, però també a la Xina, Mongolia, Kerala, Vietnam, Cambodja, Corea del Nord, Cuba…les vulneracions de drets humans formaven part dels fulls de ruta dels directoris.  M’estimo més no esmentar el cas de les txeques dels períodes d’entreguerres ni les infiltracions de l’stalinisme per eliminar en massa dissidents interns.

És totalment cert que l’ascensió d’un poder comunista va atemorir les elits capitalistes mundials i d’aquí va sorgir l’Estat del Benestar i les socialdemocràcies europees però ben aviat es va esgotar aquell impuls inicial.

La socialdemocràcia va desaparèixer totalment, assimilada per les forces del mercat. Els intents de reconstruir una IV Internacional seguint els principis revolucionaris de Marx, Engels, Lenin, Trotski…van fracassar estrepitosament arreu del planeta. Als anys 60 l’oposició a la guerra del Vietnam, el suport a la independència d’Algèria, Angola….va alimentar ideològicament l’esquerra mundial. A París l’any 1968 va esfondrar-se el vell ordre sorgit de la Segona Guerra Mundial  i una nova generació de joves va unir-se al moviment obrer francès per sacsejar les velles estructures caduques. Malauradament el pas del temps ha demostrat que aquells joves van ser els creadors del postmodernisme ideològic i molts dels joves revolucionaris han acabat dirigint empreses multinacionals o esdevenint líders conservadors defensors del capitalisme i la globalització. Mentrestant, a l’Espanya franquista, el règim criminal, nacionalcatòlic, feixista i neoliberal seguia matant i imposant una moral religiosa insuportable. I l’esquerra europea s’ho mirava des de l’equidistància, en nom d’un relativisme cultural que blanquejava el feixisme religiós del franquisme, es dedicava a venir a les costes iberiques a fer turisme sexual i no donava cap suport a la dissidència clandestina. Quelcom similar fa ara l’esquerra espanyola, catalana i europea amb les persones atees, laiques, d’esquerres i anticapitalistes que pateixen repressió a Marroc, Algèria, Iraq, Iran, Egipte, Turquia….

La caiguda del mur de Berlín l’any 1989 va inaugurar una etapa d’hegemonia absoluta de l’imperialisme capitalista, que inexorablement va portar el món a un procés de globalització dels mercats que es va carregar tota competència ideològica. Efectivament, el capitalisme va triomfar sobre el socialisme i des de llavors l’esquerra ha estat incapaç de recuperar-se i de plantar cara al sistema capitalista responsable de les guerres imperialistes i del procés de creixement de la pobresa i les desigualtats, de la destrucció del medi ambient.

Als anys 90 va sorgir un nou focus d’esperança a l’Amèrica Llatina, malgrat les maniobres antidemocràtiques i militars de l’imperi ianqui. D’una banda va sorgir l’experiència zapatista a Chiapas (Mèxic), impulsada per indígenes i amb la democràcia participativa com a bandera i estandart de regeneració civilitzatoria. I d’altra banda es va cimentar una alternativa anomenada ALBA, el socialisme del segle XXI, que entroncava amb la lluita històrica del poble cubà i que a través de la figura mediàtica i carismàtica d’Hugo Chavez, aspirava a crear una nova esperança civilitzatòria capaç de plantar cara al capitalisme. Països com Cuba, Venezuela, Nicaragua, Equador, van crear moltes esperances a l’esquerra internacional, especialment l’europea, que observaven amb curiositat i esperança el que estava succeïnt al continent llatinoamericà.

Malauradament el pas del temps ha estat cruel i avui ni a Chiapas ni a Nicaragua, Equador i Venezuela hi ha rastre d’aquella esperança. Òbviament les forces de l’imperialisme no han cessat de conspirar i desestabilitzar però això no és quelcom que no es pogués esperar. Avui Equador i Nicaragua estan en mans d’uns governs d’esquerres corruptes, pragmàtics, que practiquen el nepotisme i el conservadurisme religiós cristià més retrògad. No queda ni rastre de les antigues proclames llibertàries i emancipatòries, només queda una realitat pragmàtica i retòrica antiimperialista totalment buida de contingut. Han esdevingut règims autoritàris i amics de les obres faraòniques, enemics de l’emancipació de la dona ( prohibeixen l’abortament per llei) , poc respectuosos amb la democràcia interna i fervorosos practicants de la repressió policial a estudiants, obrers, ecologistes i dissidents en general.

A finals dels 90 a Europa va sorgir una nova esperança, el moviment antiglobalització que va arrencar amb grans mobilitzacions a Seatle ( EUA) i que ben aviat va mobilitzar a bona part de l’esquerra europea en les famoses cimeres de l’FMI. Tota una generació de joves posteriors a la caiguda del mur de Berlín ( 1989) va aferrar-se a aquell moviment. El moviment va donar alè a l’esquerra mundial i d’aquell context van sorgir els Fòrums Socials Internacionals, que es van anar celebrant arreu del món amb molta força inicial però que no van saber resistir el pas del temps i han acabat sent simples trobades folclòriques sense cap mena d’incidència social, política, econòmica i ideològica.

Les guerres imperialistes pel petroli a Iraq, Kuwait, Afganistan, Mali, Lïbia…van impulsar un procés mundial d’oposició a les guerres que no es veia des dels anys 60 del segle XX. Efectivament, l’any 2003 el famós “No a la Guerra a l’Iraq” va sacsejar el planeta, especialment a Europa, però no va servir absolutament de res perquè Iraq va ser ocupat i els EUA van poder injectar el virus del feixisme religiós a Orient Mitjà, un virus que s’anava estenent arreu del món àrab i musulmà. En efecte, l’aliança estratègica entre EUA, Israel i Arabia Saudita, va servir per estendre el fantasma del caos i garantir així l’evacuació de les enormes reserves de petroli de l’Orient Mitjà. El feixisme religiós d’Israel i Arabia Saudita han fet la resta.

L’arribada del segle XXI es va consolidar amb la formació de governs amb agendes neoliberals arreu del planeta, independentment del color polític dels governs. Una nova generació d’empresaris globals, alguns d’ells filàntrops, va crear unes condicions per a un creixement econòmic sense precedents, tant a Europa com als EUA com al Xina, la Índia, Russia i el conjunt dels BRIC. Mentrestant, l’esquerra política, sindical i social, s’apuntava al nou consens neoliberal i els valors obreristes de la solidaritat, la vida senzilla, el companyerisme, el respecte a la naturalesa…quedaven arraconats pel nou paradigma: el consumisme, una ideologia que consisteix en que els pobres vulguin viure com els rics.

La fi de la primera dècada del segle XXI va inciar-se amb una crisi econòmica global que va sacsejar les estructures econòmiques de mig planeta i que sens dubte va impactar ideològicament a l’esquerra. A EUA, a diferents punts d’Europa, incloses Espanya i Catalunya, les places públiques van ser ocupades pel moviment dels indignats, un moviment líquid, caòtic i mancat de tota estratègia política i social. També al món àrab van emergir les primaveres àrabs, que qüestionaven els règims directoris que governaven amb ma de ferro el destí de centenars de milions de persones. Mentre això passava ningú volia veure que s’estava gestant el nou ordre mundial.

A Europa l’esquerra va experimentar alguns èxits electorals, que van ser la tomba dels valors fundacionals de l’esquerra. I al món àrab emergia l’islamisme amb força, un nou feixisme religiós i neoliberal que retornaria a una etapa d’obscurantisme a bona part de la civilització contemporània. La capitulació de Syriza a Grècia, la derrota del moviment obrer a Anglaterra, la integració de l’esquerra sindical al capitalisme consumista, el suport de l’esquerra espanyola al règim postfranquista i monàrquic del 78, l’esquerra racista europea…són signes de que l’esquerra no sap cap a on ha d’anar.

Del moviment dels indignats va sorgir una nova Europa conservadora i de dretes i de les revoltes àrabs van sorgir nous fanatismes religiosos i repressors. Tota una paradoxa i una lliçó de la història.

I per si fora poc cal afegir que l’emergència d’una figura feixista i religiosa a Turquia ha esclafat completament l’esquerra turca, presonera de la repressió militar i del feixisme islàmic. Aquest ressorgiment religiós al món àrab, turc, persa, malaisià…recolzat i auspiciat pels Estats Units a Afganistan i descaradament alimentat a la més cruel de les dictadures teocràtiques,  Arabia Saudita, és un cop molt dur als moviments d’esquerres que existien als territoris dels germans àrabs, turcs i perses.

Una de les poques bones notícies per a l’esquerra mundial va ser quan en el marc de la terrible guerra civil a Síria va sorgir una esperança civilitzatòria de la ma del poble kurd. Feminisme, ecologisme, comunisme, democràcia participativa, cooperativisme…una alternativa anticapitalista anomenada confederalisme democràtic que ben aviat va seduir a l’esquerra mundial. Malauradament les dificultats a què s’enfronten els kurds, van fer que un cop més l’esquerra mundial girés l’esquena a aquella heroica gent que s’enfronta als feixistes islàmics ( àrabs, turcs, perses) al capitalisme i a l’imperialisme ianqui promotor del Nou Ordre Mundial.   Els kurds segueixen la seva revolució, malgrat que l’esquerra occidental els ha abandonat. Exactament el mateix va passar anys enrere a Chiapas, qual la revolta zapatista es va trobar amb dificultats, l’esquerra occidental va marxar a buscar noves modes més seductores i sense riscos. Allà els vam deixar.

Una qüestió complexa d’analitzar és la qüestió palestina. Palestina és un país ocupat per l’estat sionista, un estat sionista que ha desembocat en una dictadura religiosa i feixista recolzada pel poder militar de l’imperi ianqui. I Palestina és una terra ocupada que necessita ajuda. Ara bé, és del tot inacceptable la manca absoluta de crítiques a Hamas, un moviment yihadista i feixista que no pot atorgar-se la represenació en bloc del poble palestí. Hamas és una organització autoritària i conservadora, ultranacionalista i fanàtica religiosa. I criticar-los no vol dir en absolut abandonar la causa palestina, ans al contrari. Però l’esquerra prefereix callar i seguir empassant-se més gripaus.

Una nova traïció imperdonable de l’esquerra, que ha preferit seguir enfonsada en les modes i les tendències. Una esquerra desorientada i capitalista que dona ple suport al feixisme religiós, al burka i als clergues teocràtics més obscurantistes que pretenen reforçar el pes de la religió i l’autoritat divina. En nom d’una tolerància i un pluralisme que els teòcrates detesten, l’esquerra mundial està blanquejant valors feixistes i obscurantistes.  I és que l’esquerra occidental és molt amiga de les modes; va abandonar els valors obreristes i es va entregar en cos i ànima al capitalisme i les noves tendències. Ara pot ser veganista i consumir soja transgènica fabricada en monocultius destructius, ara pot ser amant de l’antiespecisme i renegar de la naturalesa, ara pot convertir-se a una religió i reivindicar el masclisme missògin dels clergues feixistes que justifiquen les matances d’homosexuals o criminalitzar el sexe, ara pot convertir-se al budisme i ara pot reivindicar el paper emancipador de la globalització capitalista.

Amb aquest panorama és perfectament comprensible que l’esquerra espanyola doni suport al règim borbònic del 78 i que s’oposi amb totes les seva forces a la República Catalana. Com també és comprensible que l’esquerra sindical i política no vulgui vagues generals per derogar una reforma laboral feta a mida de les oligarquies capitalistes. L’esquerra espanyola, catalana, europea en general, prefereix viure instal·lada en el consumisme i el folclorisme ideològic, prefereix no plantar cara al creixement del salafisme i wahabisme  promocionat per Arabia Saudita i Estats Units i prefereix no enfrontar-se a les oligarquies capitalistes. Prefereix mantenir un capitalisme que els permet prebendes i mantenir una forma de vida consumista, hedonista. Amb quatre consignes i alguna manifestació gremial i corporativista ja n’hi ha prou per complir l’expedient, qui necessita enfrontar-se al capitalisme amb lo bé que vivim?

D’altra banda, si els empresaris poden contractar ma d’obra immigrada a preu de saldo per fer les feines més dures i malpagades, el negoci per les classes mitjanes, urbanes, il·lustrades i d’esquerres és totalment rodó. Que vinguin immigrants a treballar per 600 euros, mentre només facin feines no qualificades, és clar. El racisme implícit d’aquesta actitud és insuportable, però l’esquerra occidental l’ha assumit com una cosa normal.

Justificar l’arribada massiva de persones humanes que seran explotades en l’economia submergida em sembla inacceptable. Justificar la destrucció de països sencers només perquè nosaltres puguem seguir consumint matèries primeres i condemnar a milions de persones a la pobresa més absoluta ( els que queden atrapats en els països d’origen víctimes del canvi climàtic, les màfies, els feixistes religiosos com Boko Haram, DAESH, Al-Quaeda….) em sembla un dels pitjors crims que estem cometent els occidentals. No seria millor renunciar a la nostra riquesa i supèrbia i aprendre a compartir el planeta amb els nostres germans i germanes del sud abans que fomentar una emigració massiva traumàtica, deshumanitzadora i criminal que aboca a generacions senceres de persones a la precarietat, el desarrelament, la misèria, l’alienació, el consumisme i l’enfonsament?

Mentre escric aquestes ratlles, el canvi climàtic avança imparable, el Nou Ordre Mundial es prepara per un declivi inexorable dels combustibles fòssils i es preparen noves guerres imperialistes. I l’esquerra segueix desagnant-se moralment mentre observa com el capitalisme avança sense rival ni aturador arreu del planeta, mentre massacra les darreres cultures indígenes, mentre el salafisme destrueix les civilitzacions iazidites i la laïcitat. Mentre reflexiono a cop de teclat, el col·lapse ecològic i ambiental condemnarà a moltes civilitzacions a la desaparició i molts ecosistemes seran destruïts de forma irreversible. I l’esquerra només pensa en mantenir el consumisme i estendre’l fins on sigui possible. Noves modes seduiran a l’esquerra, noves tendències cada cop més líquides i estrambòtiques seguiran sumint aquesta esquerra inoperativa en un pou de misèria moral sense fons.

També fa pocs dies ha trascendit una nova proposta de la ma de Bernie Sanders, el candidat socialdemòcrata dels EUA, que fa una crida a la creació d’una mena de nova Internacional. De moment només Varufakis ( Grècia) li ha fet una mica de cas i molt em temo que tot plegat no passarà d’un foc d’encenalls mediàtic. Ja Hugo chavez va internatar-ho sense èxit  fa un temps, reconstruir una Aliança Internacional socialista. I així estem, esperant a veure-les venir.

Però no cal deixar-se seduir pel pessimisme. La lluita permanent és l’únic camí i la praxi diària és l’única recepta possible per reaccionar i seguir intentant nous combats emancipatoris que ens permetin dignificar l’espècie humana i reconciliar-la amb l’entorn ecològic del planeta. No defallim, treballem per vagues generals, treballem pel decreixement, treballem per la igualtat, treballem per eradicar la pobresa i sobretot foragitar la riquesa indeguda, el fanatisme religiós, les oligarquies i la cobdícia, el consumisme i les raons estructurals que obliguen a l’emigració forçosa. Treballem per agermanar-nos amb els companys i companyes del sud global, treballem per deixar d’explotar-los i enfonsar-los, treballem per la solidaritat internacionalista.  Podem fer-ho, malgrat les dificultats.