El president Torra va irrompre ahir a l’escenari del TNC prometent propostes i no protestes. Però una hora després, ai las, hom no trobava en la conferència del 131 res més que no fos un memorial de greuges que hauria pogut firmar qualsevol pujolista, elegantment farcit de l’habitual nòmina cultureta de poetes i cronistes de la tribu i dit amb una cantarella capellanesca d’eterna disculpa. El problema de Torra i de l’independentisme és de base, de gosar dir que “no hem fet cap pas enrere ni hem renunciat a res” quan el Govern de la Generalitat ja va renunciar a aplicar la llei de Transitorietat i la llei del Referèndum, com s’havia compromès en seu parlamentària, i allí també renuncià a investir el candidat amb més suports després del 21-D i a restituir els consellers injustament empresonats. No hi ha cap veritat que es pugui cimentar en un subsol de mentides: mai no funciona en literatura, com sap bé el president, i encara menys en política.

Els titulars d’avui contaran que Torra va tornar a demanar un referèndum vinculant a Pedro Sánchez quan, de fet i en realitat, el 131 va dedicar-se a suplicar-lo de genollons, fent allò tan resuat d’apel·lar a l’esperit dels espanyols de bé, als qui, com mana la canònica, hom s’hi ha d’adreçar en cervantí. Hi havia instants de la xerrada en què no vèiem el president del país, sinó l’esperit de Cristina Fallarás cercant llacets grocs d’empatia per tota la geografia espanyola. Torra no va respondre com deixarà d’acatar les condemnes als presos polítics (que no són a presons espanyoles, Molt Honorable, sinó en centres penitenciaris de catalaníssima titularitat, dels quals el Govern té les claus), i va contagiar-se del llenguatge neoconvergent d’Esquerra cercant la fraternitat d’un Estat que ja ha expressat mil i una vegades que no li interessa per res l’alliberament de la tribu ni un referèndum que el possibiliti. Ahir, Sánchez devia respirar tranquil.

Saber-se al costat correcte de la història, benvolgut Quim, no certifica cap victòria en el terreny de la política

Un país no pot assolir la llibertat complerta quan, després de l’1-O i de la violència de l’Estat contra els ciutadans, la seva més alta instància només els regala com a solució de tot plegat la creació d’un Fòrum Cívic i Constituent i la delirant proposta d’iniciar una marxa per la llibertat i els drets humans. Quan ho sentia, us ho dic honestament, vaig haver de fregar-me els ulls per certificar la vetlla. Saber-se al costat correcte de la història, benvolgut Quim, no certifica cap victòria al terreny de la política. Aquest és el drama de l’independentisme (profundament arrelat en el caràcter dels catalans): pensar que et donaran la raó pel simple fet que la tinguis. Jo, sincerament, no sé què hem fet per merèixer aquest funeral continu i aquesta gimcana perpètua com a única solució. Espero que la gent ompli la Diagonal la propera Diada, cert, però desitjo amb igual força que els meus conciutadans comencin a dir prou i a no deixar-se entabanar mai més.

El nostre moment passa per dir-nos la veritat. Car res, president, res no pot sortir de tanta falsia. Res de res.