Joan Ramon Resina parla clar. El director del Programa d’Estudis Ibèrics de la Universitat de Stanford (EUA) és dur amb els partits independentistes, el govern català i fins i tot les entitats civils. Està convençut que, una volta proclamada, la República s’havia d’haver defensat. Diu que els polítics no havien d’haver abandonat les institucions. ‘Per què a Catalunya la llibertat hauria de ser més barata que en altres indrets?’, demana. Li costa d’entendre els qui diuen que la llibertat d’un poble no val la vida d’una sola persona. Resina –articulista de VilaWeb– recorda que les grans causes no s’han guanyat mai amb anestèsia i demana al president Torra que convoqui eleccions, perquè entén que és l’única manera d’aclarir quina estratègia s’ha de seguir.

—Enguany l’Onze de setembre no és un més. Què ens hi juguem?
—Ens hi juguem demostrar si la violència policial i judicial annexes al 155 han afeblit la voluntat de la gent o si es manté la força del primer d’octubre. Aquesta tardor es veurà si l’estat, els seus mitjans de comunicació i els partits han pogut erosionar el mur humà que es dreçà a tots els pobles i ciutats del país. El perill d’una represa merament ritual de les manifestacions d’anys anteriors hi és, però. Els catalans han esdevingut mestres en manifestacions multitudinàries, però una diada post-155 hauria de ser alguna cosa més que una exhibició d’enginy i de disciplina col·lectiva. Commemorarem la història o en farem?

—Creieu que s’han de fer més accions davant les presons?
—No tinc clar que aquestes accions siguin políticament eficaces, a part de sostenir la moral dels presos, cosa evidentment molt important. Recordar-los que no els oblidem, que es lluita per ells, és un deure de solidaritat. Cal fer-ho amb accions a les presons i de més maneres.

—Què en resta, del primer d’octubre? 
—El primer d’octubre és la posada de llarg política del poble català. És la compensació, més d’un segle després, de la Setmana Tràgica. Llavors es donà al món la imatge d’un poble indisciplinat i supersticiós –cal molta superstició per a passejar cadàvers de monges per la Rambla–, cosa que permeté a l’estat d’esclafar la revolta. L’herència del juliol de 1909 arriba fins el 1936. El 2017 la correlació de forces morals és la contrària, i la imatge ha arribat a posar l’estat contra les cordes.

—Íntimament, personalment, que us evoca aquella data?
—El primer d’octubre del 2017 és una fita històrica sense precedents. L’únic exemple comparable de resistència pacífica amb una complicitat social és la vaga dels tramvies del 1957, un dels primers actes de desafiament en massa al franquisme. Aleshores, la causa aparent fou la pujada del preu del transport, però era evident, i Franco ho entengué així, que allò era un desafiament al seu règim. Sorprenentment, el primer d’octubre va ser més brutal, i la repressió posterior força més gran, que aquella primera topada frontal amb la dictadura. I això bé deu voler dir alguna cosa.

—Ara, vist en perspectiva, què va faltar per a fer efectiva la República?
—Pot semblar pretensiós i abusiu que ho digui algú que no era davant el parlament el 27 d’octubre i no s’exposava que li trenquessin la cara. Però crec que, un cop proclamada la República, calia defensar-la. Proclamar-la i tot seguit abandonar les institucions no fou edificant. És impossible de dir-ho amb certesa absoluta, però sempre he pensat que, després de la condemna global de la violència de l’1-O, l’estat no s’hauria atrevit a fer-ne una de més grossa. El cínic d’en Manuel Valls ja va dir, per justificar la passivitat de la Unió Europea, que no hi havia hagut morts. Suposem que n’hi hagués hagut. El cost de la factura espanyola en imatge hauria estat molt més alta, i un assalt armat al parlament amb ‘víctimes col·laterals’ haurien estat inassumible per als polítics de les institucions europees. Em costa d’entendre els qui diuen que la llibertat d’un poble no val la vida d’una sola persona. Les grans causes no s’han guanyat mai amb anestèsia. Per què a Catalunya la llibertat hauria de ser més barata que en altres indrets?

—Després del primer d’octubre arribarà el judici als presoners polítics. Què s’ha de fer aquells dies?
—En l’àmbit polític, pressionar el govern de Pedro Sánchez, visualitzant la possibilitat que no pugui governar i hagi de convocar eleccions. A escala popular, augmentar la temperatura al carrer amb manifestacions tan multitudinàries com sigui possible, convocades sota el lema dels drets humans per tal que s’hi afegeixin el màxim possible de demòcrates i no sols independentistes. Amb les accions contra els llaços grocs i la comèdia de l’espai neutral, l’estat pretén confondre la gent, identificant la lluita pels drets civils i les llibertats polítiques amb una propaganda de partit. La resposta apropiada seria aïllar els partits repressors: PP, Ciutadans, PSC-PSOE, i dividir la societat catalana, no entre independentistes i espanyolistes, com ells volen, sinó entre decents i indecents.

—Quin paper han de fer els presos polítics?
—El seu paper, ho vulguin o no, és el d’ostatges de l’estat. Però aquest paper també és útil per a guanyar la independència, car mostra descaradament la cara sinistra del mal anomenat estat de dret.

—I els exiliats?
—Són la part dels reprimits potencialment més útil a l’escena internacional. Hauria fet molt més impacte tenir tot el govern a l’exili, exactament com sota la dictadura, i enviar a Europa el missatge d’una democràcia definitivament truncada. Personalment, crec que no fou encertat de formar un altre govern autonòmic en lloc de portar la il·legitimitat del 155 fins a les darreres conseqüències. De vegades cal aprofitar l’embranzida de l’adversari per vèncer-lo.

—Constantment es veu divisió entre els partits independentistes. Com cal afrontar-la?
—Mitjançant la pressió popular. Hi ha més votants que no pas militants dels partits. Fins i tot pot haver-hi militants intel·ligents, gent que voti polítiques i no partits. Cal creure que les persones tenen sentit comú abans de tenir fixacions partidistes. Les entitats civils podrien tenir un paper destacat en la unificació d’estratègies, sempre que els seus líders es mantinguessin lluny dels partits. Malgrat que pugui semblar desagraït dir-ho, en vista de la seva situació actual, crec un error que alguns líders utilitzin les entitats per saltar a primeres posicions a les llistes electorals. Les entitats civils no haurien de ser portes giratòries, com ho són els partits.

—L’altre dia dèieu que la cosa més important és la confiança… Creieu que s’ha trencat?
—Del tot. Malgrat les aparences, no hi ha unitat de criteri ni d’acció, i els partits es miren de reüll els uns als altres. Es prenen decisions per fer-se la traveta o per evitar que l’altre obtingui un avantatge real o fictici en un joc de suma zero. Molts comentaristes afirmen que és més pragmàtic i representatiu mantenir una paleta de formacions per a tots els gustos. Jo discrepo d’aquest, diguem-ne, circumstancialisme. Catalunya és massa petita per a tenir un espai polític tan fragmentat. Un únic partit independentista, o dos, si és que ha d’haver-hi necessàriament un partit antisistema al parlament (cosa contradictòria en ella mateixa), tindria molta més força que la suma i resta de forces actual i aclariria considerablement l’objectiu a assolir i l’estratègia triada.

—Quines han de ser les prioritats del govern català a curt termini?
—Hi ha contradicció entre governar l’statu quo (una modesta i imperfecta descentralització administrativa) i aspirar a implantar una república independent. El llarg termini és una suma de curts terminis. Allò que compta, doncs, és el ‘curtterminisme’ però amb ulleres de llarga distància. L’oposició acusa el govern de no governar perquè està obsedit amb la república. Doncs bé, si l’alternativa és limitar-se a ‘allò que interessa la gent’ o implementar el mandat sortit de les urnes, jo diria que, si la democràcia obliga, la tria no ofereix cap dificultat.

—Però no tot depèn del govern català. Espanya també té una estratègia. L’altre dia en l’article ‘La finestra d’Overton‘ en parlàveu. La negativa a parlar de l’autodeterminació és una estratègia?
—Naturalment que ho és. És allò de ‘no puede ser y además es imposible’. Fixeu-vos com l’ínclit Javier Cercas, cada vegada més semblant a ell mateix, ja ens tracta de dements, els independentistes. És un error voler convèncer aquesta classe de gent, un error voler raonar amb ‘Espanya’, si ho voleu dir en el sentit figurat de persones de tarannà feixistoide. Impossible demanar-los d’incorporar certs drets polítics al seu lèxic argumental, quan ja comencen expulsant la possibilitat d’un altre subjecte polític de la seva finestra Overton. A ‘Espanya’, i en realitat vull dir a aquesta mena d’espanyols, molts d’ells d’una voraç moral utilitarista, per més que llueixin les essències metafísiques, és molt difícil de fer-li obrir una mica la finestra. Cal confrontar-los amb fets, més que no pas amb arguments. Al primer d’octubre no tenen cap argument per a oposar-hi, i no l’han paït. Han agafat gust al 155, s’hi han aviciat i volen tornar-hi. Personalment, ja m’està bé. Acabaran enterrant-se ells mateixos sota la mateixa infàmia.

—S’han de convocar eleccions aquesta tardor?
—Vist tot això que ha passat d’ençà de les eleccions del 21 de desembre, amb la divergència d’estratègies i ritmes entre els partits independentistes, seria prudent de fer eleccions per esvair dubtes sobre la direcció a seguir. Si els polítics s’omplen la boca amb el mandat popular, l’electorat hauria de poder i saber sancionar les conductes que siguin deslleials amb els objectius declarats en campanya. A Quim Torra jo li diria: ‘President, posi les urnes!’

—Quines oportunitats signifiquen per a l’independentisme les eleccions municipals del l’any vinent?
—No segueixo la política municipal, tret de la de Barcelona. És fonamental, simbòlicament de cara a l’exterior, però pragmàticament per a facilitar la transició institucional a la República, que la capital la governi l’independentisme. Per imposar-se a Barcelona, convindria abandonar la vella política de partit i presentar candidatures noves, de ruptura democràtica amb l’estat. Professionals que hi siguin a terme fix, que tinguin criteri propi i no depenguin d’un secretari general. La proposta de primàries de Jordi Graupera per superar el partidisme és prou interessant. Si s’insisteix a circular per les vies tradicionals i es presenten cares de la vella política, el resultat pot ser decebedor. Un país nou vol formes noves de fer política, i formes noves volen persones noves.

—Què ha de ser el Consell per la República? Qui n’ha de formar part?
—En les condicions actuals d’intervenció informal però efectiva de l’autogovern, el Consell de la República hauria de ser l’òrgan rector de la política republicana. Malgrat ser extraoficial, hauria de ser acatat per tot l’independentisme, i si més no pel govern. Per tal que això sigui possible, caldria configurar-lo com un organisme sense horitzons electorals. La seva funció seria donar cos i vida a la República com a òrgan útil de la declaració del 27 d’octubre. Desenvoluparia la política exterior i vindria a ser un vertader govern a l’exili. En formarien part, en primer lloc, tots els polítics exiliats arran del 155, com també persones que obtinguessin el consens dels partits però sense ser necessàriament dels partits. El Consell hauria de tenir un caire més professional que no pas electoral. Hauria d’anar per feina i menystenir el soroll mediàtic.

—Creieu que pot haver-hi una nova oportunitat per a fer efectiva la República a curt termini?
—El primer d’octubre no hi va haver cap oportunitat, en el sentit d’una ocasió fortuïta. L’oportunitat es va crear, planificant-la, programant-la i defensant-la contra tots els obstacles, propis i aliens. La tardor del 2017 es va fer finalment allò que Artur Mas no s’havia atrevit a fer el novembre del 2014. Alguna cosa havia passat mentrestant perquè aquest cop el referèndum s’activés des de presidència (Puigdemont: ‘referèndum o referèndum’) i es declarés vinculant.

—Què s’ha de fer amb la impunitat de l’extrema dreta a Catalunya?
—Hi ha dos pilars d’aquesta impunitat. Un és judicial i no té remei dintre del sistema espanyol. L’altra és policial, i la pregunta hauria de ser: què cal fer perquè els Mossos actuïn com a veritable policia del poble català? La resposta crec que hauria d’incloure una purga del cos i fidelització dels comandaments. Amb això els Mossos no es convertirien en una policia política, com la senyora Arrimadas afirma que ja són. Però sí que es convertirien en una policia professional, capaç de reprimir també les actuacions violentes promogudes per les clavegueres de l’estat i protegides pels seus aparells