La generació literària dels 70 a les Illes (pàgines del meu dietari)

El Maig del 68 i la generació literària dels 70

Per Miquel López Crespí, escriptor

 

Cap a finals dels anys seixanta, l´amic Frederic Suau coordinava les pàgines de Cultura del diari Última Hora. Els col·laboradors que més publicaven en aquestes pàgines eren Josep M. Llompart, Damià Ferrà-Ponç, Miquel López Crespí i el mateix Frederic Suau. També es varen publicar alguns escrits del psiquiatre Nicolau Llaneres que signava amb el pseudònim Sire, Ciudadano. Posteriorment, cap a l´any 1970 hi varen escriure Vicente Molina-Foix, Francesc Vallverdú i Jean Schalekamp… El gruix de les col·laboracions que jo hi vaig publicar anaven des de la crítica literària a les novel·les del moment –recordem que som en ple boom de la novel·lística d´Amèrica Llatina-, fins a reflexions damunt el compromís de l´intel·lectual amb el seu temps…
Havia conegut Frederic Suau a través de Pere Noguera, que en aquell temps, juntament amb Bernat Homar i Pere Caminals, ja dirigien alguns dels grups de teatre d´afeccionats de l´època. Eren de moda Bertold Brecht, Peter Weiss, Piscator i entre algun sector també es parlava molt d’Ionesco, Anouill, Beckett… Pere Martínez Pavia havia muntat el grup de mímica Farsa, en el qual actuaven algunes amigues i amics –record ara mateix el pintor i escultor Gerard Matas– als quals jo acompanyava en algunes actuacions fent de fotògraf. Tenc encara moltes fotografies en els meus arxius. Érem molt joves, però la dèria per intervenir culturalment i, alguns, també políticament, ens dominava i ens feia ser receptius a qualsevol idea o iniciativa que consideràssim autènticament subversiva i innovadora en el camp artístic.
A mi ja m´havia detingut en nombroses ocasions la Brigada Social del règim, com informa l´historiador Joan Mas i Quetglas en la pàgina 142 del llibre Els mallorquins de Franco. La Falange i el Moviment Nacional (Palma, Documenta Balear, 2003). Era en temps de les vagues d´Astúries de 1962. Havia sortit amb un grup de companys a pintar consignes solidàries amb els miners torturats pels sicaris del règim, i hi va haver mala sort: ens enxamparen pintant a les parets de la Riera, just al costat del pont de l´actual Institut Ramon Llull.
L´amic Frederic l´havia conegut en els anys 66-67 i des d`aquells moments hi hagué una forta sintonia entre nosaltres. Ens passàvem llargues hores discutint d´art, de literatura i de política tant a casa seva, en el carrer de Joan Crespí, com al pis on jo vivia, a l´avinguda de l’Argentina. I va ser precisament a ran d´aquelles converses que s´anà congriant la idea de fer de les pàgines de Cultura d´Última Hora una eina d´intervenció en la somorta vida provinciana d´aleshores. I, també, començà a cobrar forma la idea de muntar una llibreria progressista, un indret que més que ser una simple botiga per a vendre llibres, servís per a muntar actes culturals, exposicions de pintura i escultura, trobades d´escriptors… Un centre que, mancats com estàvem d´infraestructures culturals, si exceptuam l´OCB, la Casa Catalana de Palma –que havia muntat les famoses Aules de Poesia, Teatre i Novel·la de mans de Jaume Adrover–, i Llibres Mallorca, ens servís, com a altres els servia els grups de teatre, els grups de mímica o els incipients recitals de la Nova Cançó que havia començat a organitzar Joventuts Musicals, com a esmolat estilet per a dinamitzar –sempre sota la vigilància de la Brigada Social, evidentment! – el somort panorama en el qual vivíem.
En els anys 67-68 els que més ens vèiem érem el pintor Gabriel Noguera, que tenia l’estudi en un solar de la família prop de Joan Crespí, en Pere Noguera, l´actual director de teatre, i Frederic Suau, casat amb Adela Casellas. Jo també vivia ben a la vora de la plaça del Progrés, a la barriada de Santa Catalina, i just havia de caminar dues passes per a anar a petar la conversa literària amb els amics. Pel pis de Frederic Suau hi compareixien sovint Guillem Frontera i la seva companya Bàrbara. En Guillem Frontera ja havia guanyat el Joan Alcover de Poesia de 1965 amb el poemari El temps feixuc. Emprava la màquina d´escriure de l´amic Frederic per a passar en net la novel·la Els carnissers, amb la qual obtindria el Llorenç Villalonga de 1968, que, juntament amb el Premi Ciutat de Manacor de 1969 per la seva novel·la curta Cada dia que calles, marcarien els seus inicis com a escriptor.
També hi compareixia el músic poeta Antoni Alomar Perelló que, com Maria del Mar Bonet, Miquellina Lladó, Gerard Matas i Joan Ramon Bonet, musicaven poemes propis o d´altres poetes catalans. Toni Alomar era un proletari de la música. Contemporani de Los Penkeniques, Los Brincos, Lone Star, Los Cheyenes, Los Mustangs, abans de dedicar-se uns anys a la Nova Cançó conegué, per hotels i sales de festa, l’explotació de propietaris de discoteques i mànagers sense escrúpols. Anà a viure uns anys a Barcelona i hi va fer amistat amb Anton Carrera, Pi de la Serra i Raimon, entre d’altres cantautors. Tornà a Mallorca, musicà poemes de Gabriel Ferrater i altres poetes catalans i realitzà nombrosos recitals, sempre marginat per la premsa, dominada encara pels “monstres” de la cultura oficial: els Joan Bonet i “Gafim”, comissaris “in aeternum”, d’ençà la guerra civil.
Un temps en el qual també ens trobàvem amb el poeta Jaume Pomar, amb el fotògraf Antoni Catany o amb els pintors Katty Bonnín, Miquel Àngel Femenies, l´escultor Miquel Morell, el pintor Manuel Picó….
Altres vegades ens reuníem a casa meva, on compareixien Miquel Bauçà. Gabriel Noguera, Pere Noguera, Joan Manresa i molts dels cantautors de la Nova Cançó que, en festivals presentats per Joan Manresa, actuaven a Palma. Sovint vaig fer de taxista, sense cobrar res, evidentment, de Joan Manuel Serrat, Marià Alberó o Jaume Arnella. Donar suport de forma desinteressada als festivals de la Nova Cançó, ajudar a vendre entrades dels recitals de Raimon, Quico Pi de la Serra, Quintín Cabrera, el Grup de Folk on actuava Jaume Arnella… era un deure, un servei a país i a la nostra cultura, que realitzàvem emocionats. Aleshores tot tenia un sentit clar de lluita antifeixista i de combat per la llibertat, i donàvem suport actiu a tot el que fos art lliure, creació i recerca teatral, musical o literària. En aquell temps no és com ara que es cobren substancioses subvencions per a fer d´activistes culturals. Com Francesc de B. Moll i Josep M. Llompart al front de l´OCB, que mai no cobraren una pesseta per a portar endavant la tasca de consolidació de la nostra cultura, o com Jaume Adrover organitzant les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, o també, cal no oblidar-ho, com Toni Figuera, Jaume Vidal Alcover, Francesc Llinàs i Vicenç Matas donant suport al Cine Club Universitari i duent a Mallorca pel·lícules prohibides que després vèiem a cases particulars o, les permeses, al cine Rialto, tothom feia cultura de forma gratuïta i desinteressada.

Ara, vist amb la perspectiva que donen els anys, hom s’adona de l’impacte causat per aquell experiment volunter. L’Ull de Vidre naixia rompent motlles. Els partits de la futura oposició democràtica eren tan embrionaris, tan dèbils, vivien tan amagats a causa de la brutal repressió, que podem dir que eren quasi inexistents. Llur activitat “pública” no podia passar d’una pintada ocasional, una reduïda repartida de fulls volanders als barris extraradials. El PCE vivia a les catacumbes, i l’esquerra marxista-leninista s’estava formant, precisament mercès, en bona part, al nostre treball. Molts dels polítics que ara viuen com senyors gràcies als impostos i contribucions que pagam, devien anar a escola, o els més vells, com Gabriel Cañellas, estudiaven per a ser bons negociants dins el sistema franquista i no els havia passat pel cap lluitar activament en favor de les llibertats democràtiques.
Viure i actuar sota la influència del Maig del 68! Reconec que aquella, malgrat les dificultats i la persecució policíaca, fou una època feliç, plena d´esperances en l´esdevenir. Cada exposició feta, cada presentació d´un llibre, cada conferència realitzada, era per a nosaltres un tret al feixisme. Cada èxit d’un artista rupturista envers la concepció de l’art establert, una canonada dirigida contra el cor de la podridura franquista. Cada article escrit a les pàgines del diari Última Hora en els anys seixanta, un alè de vida, el fonament d’una nova cultura mallorquina que volíem “lliure, desvetllada i feliç”, com deia el poema de Salvador Espriu.
Foren uns anys irrepetibles i mai, mai més, no tornàrem a creure amb tanta força en la possibilitat de revolta de la cultura. La nostra concepció, la idea que la vida personal de l’artista i la seva obra d’art havien de ser una mateixa cosa, una revolta permanent contra la barbàrie capitalista, s’afermà enmig de la lluminària del maig francès i ha continuat fins ara mateix.
Si vaig als meus arxius i estudio els papers grogosos de l´època de què parlam t´adones molt bé dels interessos que ens dominen en les nostres primeres intervencions culturals. Ja han passat prou anys des de les nostres col·laboracions d´adolescents a Ràdio Espanya Independent, fent de corresponsals clandestins de les emissores antifranquistes. És curiós constatar, ara que reflexion damunt aquesta qüestió, com tot anava confluint perquè la nostra militància dels anys setanta no tengués res a veure ni amb la socialdemocràcia, aleshores inexistent, ni amb el carrillisme.
Hom va copsant, a mesura que vaig escrivint aquests articles, que mai no podrem saber com érem a finals dels seixanta sense aprofundir en les influències culturals i polítiques que marcaren aquells anys d´aprenentatge. L´any 1967 Editions Gallimard de París publicava el llibre Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations, la famosa obra de Raul Vaneigem que condicionaria completament el Maig el 68 i les avantguardes de finals dels anys seixanta juntament amb La societat de l´espectacle, de Guy Debord. Són llibres que arriben a les golfes de les llibreries de Barcelona i Palma i que compram, evidentment d´amagat de la Brigada Social. Llibres cabdals com aquella edició de La revolució traïda de Trotski que nosaltres llegim en una traducció a l´espanyol de Jorge Aberlardo Ramos, La revolución traicionada (Buenos Aires, Editorial Proceso, 1964). I, també, l´imprescindible obra editada –a París l´any 1968!–pels treballadors de Laminación de Bandas de Exevarri Nuestra huelga. Una obra de què he parlat en més d´una ocasió i que demostra a la perfecció com era de lluny el nou moviment obrer de l´estat de qualsevol pràctica reformista com les que, en altres estats europeus, la socialdemocràcia i el neoestalinisme dels PC portaven la classe obrera i el poble. Partits que, com escriurien els estudiants i obrers de París en el Maig del 68, eren “els condons de la Revolució”.
Són tres llibres, entre molts d´altres d´història, filosofia, assaig i literatura, prou significatius sorgits quan manquen uns mesos per a l´esclafit del Maig del 68, just en els anys de més potència i projecció exterior de la Revolució Cubana, de la lluita del poble del Vietnam contra l´imperialisme ianqui.
I no hem d´oblidar mai, com ja hem deixat apuntat en altres articles, el paper essencial de l´Editorial Moll en la creació d´una consciència nacional-popular catalana a les Illes. Sense copsar a fons l´aportació de materials de l´Editorial Moll, sigui quant a obres literàries, com a assaig i història, mai no podrem entendre el ressorgir nacionalista i esquerrà illencs de finals dels seixanta i començaments dels setanta. D´aquest fet cabdal en la nostra formació cultural n´he parlat extensament en el capítol “La influència de l´obra de Francesc de B. Moll en la generació d´escriptors mallorquins anys setanta” que forma part del llibre Cultura i Transició a Mallorca (Palma, Edicions Roig i Montserrat, 2006).
I caldria parlar igualment, per la seva importància, d´aquell manual que, als divuit anys, ens obrí les portes a la coneixença de la nostra història literària. Em referesc al llibre de Josep M. Llompart La literatura moderna a les Balears (Palma, Editorial Moll, 1964) que, d´una manera breu però summament documentada, ens introduïa en el món de la Renaixença tant a Catalunya Principat com a Mallorca, a la vida i obra de Marian Aguiló i Josep Pons i Gallarza. També ens fornia dels coneixements bàsics per a aprofundir posteriorment tant com volguéssim sobre Ramon Picó i Campomar, Pere d´Alcàntara Penya, Gabriel Maura, Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Miquel dels Sants Oliver, Salvador Galmés, Miquel Ferrà, Guillem Colom, Llorenç Villalonga i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, entre molts d´altres escriptors mallorquins.

Frederic Suau i les pàgines de Cultura del diari Última Hora! Parlam de la lluita cultural de fa prop de quaranta anys, els mateixos que té ja el mític Maig del 68. Record la passió d´aquells dies plens d´esperances i d´il·lusions com si fos ara mateix. Mai no hauríem imaginat les tones d´oportunisme i de cinisme que, amb el temps, caurien damunt les idees de llibertat, socialisme i in dependència. Tampoc no podíem ni imaginar els pactes de la transició –la restauració borbònica– entre el franquisme reciclat i l´esquerra de la moqueta el cotxe oficial.
A mitjans dels anys seixanta, Frederic Suau tenia una de les biblioteques de marxisme més ben assortides de Ciutat. Les meves primeres lectures de Marx (El Capital, El 18 Brumari de Louis Bonaparte, La ideologia alemanya), les vaig fer amb llibres que em va deixar. Igualment podria dir de l’obra de Lenin o Gramsci. Discutíem Reforma o Revolució de Rosa Luxemburg, L’Imperialisme, fase superior del capitalisme o L’estat i la revolució, les obres de Lenin editades a l’Editorial Progreso de Moscou, i comprades de contraban en un viatge a Londres o París.
En aquells anys –embarcats en l’extraordinària aventura de voler canviar el món– érem ja plenament conscients que la futura revolució havia de servir –a més d’alliberar la força de treball de l’esclavitud assalariada– per a alliberar tota la creativitat del poble ofegada per la implacable divisió burgesa del treball (uns neixen per a dedicar-se al treball físic, per a ser dirigits; altres neixen per a ocupar-se de les activitats intel.lectuals, per a dirigir). Aleshores els partits d’aquesta esquerra empegueïda de lluitar contra el capitalisme no qüestionaven cap aspecte de la dominació burgesa dels esperits i les consciències. Els mateixos que no desitjaven un art crític amb la situació establerta, un art al servei de l’alliberament social i cultural de la humanitat, també blasmaven, per a fer-los oblidar, els inicials aspectes antiautoritaris de les grans revolucions del segle XX (el Mèxic Insurgent de John Reed, 1917 a Rússia –el mateix Reed en féu la més meravellosa i objectiva crònica històrica que mai s’ha fet d’un esdeveniment històric en el llibre Els deu dies que trasbalsaren el món– les insurreccions consellistes d’Alemanya i Hongria els anys 18-19; la Comuna de 1934 a Astúries; la guerra contra el feixisme a la península ibèrica; el despertar de la Xina sota el comandament de Mao Zedong; l’alliberament de les colònies a ran de l’exemple del disset a Rússia; la revolta hongaresa de 1956 contra la burgesia “roja” estalinista) restaven completament silenciades i ocultades pels historiadors afins als règims del socialisme degenerat de l’Est o del funcionariat cultural al servei de la superstructura ideològica capitalista. ¿Què fer per a impedir arribar un dia al Món feliç de Huxley, al Nosaltres de Zamiatin o al 1984 d’Orwell? ¿Què fer per a impedir que l’art, la cultura, la psicologia, esdevenguessin, en mans del poder establert, els nous sistemes per a dominar el poble sense necessitat dels fusells i la repressió sagnant a l’estil de Franco, Pinochet o Videla? La televisió, la feina dels intel.lectuals promocionats pels grans mitjans de desinformació…. ¿seria la nova policia, els “cans guardians del sistema” dels quals parlava Paul Nizan abans de caure combatent contra els nazis en els anys quaranta? Walter Benjamin, en el seu estudi sobre Baudelaire i les influències de les grans ciutats (París concretament) damunt els artistes, havia deixat escrites genials intuïcions. Els tècnics de la manipulació de les consciències diuen que un poble que veu una mitjana de cinc hores diàries de televisió esdevé dòcil com un xotet a les indicacions del Poder. Es votarà a qui digui el “Gran Germà” orwel.lià per a la pantalla; es consumiran els productes que surtin per la televisió; es llegiran els llibres que recomanin els programadors de les consciències. Fa unes dècades… ¿es podia imaginar un control més barat i eficient de la societat? Fer intervenir la policia, apallissar manifestants, matar de tant en tant un obrer enmig del carrer, només es farà contra col.lectius marginals (àrabs, sud-americans sense contracte fix, obrers acomiadats i sense possibilitat d’indemnització o jubilació anticipada). Fins i tot les grans centrals sindicals, amb bona part de les seves direccions pagades per l’Estat, pacten contínuament amb la patronal o amb els representants d’uns estats que ja no volen enderrocar per a instaurar la societat justa i sense classes dels evangelis o del Manifest Comunista. Les grans masses de treballadors que resten fora del sistema productiu, els milions d’aturats que cobren puntualment l’assegurança d’atur, no exigiran mai més un canvi de sistema, un art nou, una forma diferent, més participativa, de fer política o d’entendre el món i la natura. Altra vegada ensopegam amb Gramsci i la seva anàlisi del paper dels intel·lectuals orgànics del sistema. ¿Qui deia que el component revolucionari del marxisme estava superat? ¿Qui afirmava que Kafka no era realista? En La colònia penitenciaria… ¿no sentim els gemecs, els crits, la desesperació, totes les humiliacions d’una humanitat crucificada a Hiroshima, Gernika, Auschwitz, Grozni o Sarajevo? ¿Qui parla encara de l’art per l’art? ¿Ens arribaran a fer creure que la cendra és la norma del foc? Lukács defineix a la perfecció aquesta necessitat del realisme a superar les troballes dels novel.listes burgesos o aristòcrates del segle XIX –i pens concretament en Tolstoi i Balzac, ben coneguts i estudiats tant per Lenin (el primer) com per Karl Marx (el segon)–. Lukács ens en parla extensament a Realisme crític i avantguarda quan defineix els conceptes cabdals de la decadència cultural burgesa. És evident que, quan Karl Marx o Vladímir Ilitx Lenin recomanaven a les noves generacions d’autors revolucionaris l’estudi d’aquests clàssics, encara no coneixien les aportacions d’un Joyce, un Moravia o un Faulkner, per posar uns exemples.
Amb Frederic Suau, en el pis de Joan Crespí –més tard a la caseta que va llogar a Pòrtol– anàrem discutint les nostres primeres provatures literàries –els primerencs llibres de poemes que, invariablement, anàvem a mostrar a Josep M. Llompart que treballava, els capvespres, fent de “secretari general” de l’Editorial Moll–. Fou en un d’aquells horabaixes plujosos de les darreries del 68 quan s’anà congriant la idea d’intervenir culturalment (és a dir, políticament) en la somorta vida illenca mitjançant el muntatge d’una llibreria.
La idea que ens dominava era impulsar la difusió del llibre català, les obres del pensament socialista i també donar suport a fons a la cultura catalana, prioritzant seccions de literatura, poesia i assaig. La intenció era bastir quelcom més que una llibreria. La botiga havia de ser l’excusa davant la Brigada Social i els serveis d’informació de la Guàrdia Civil que ja ens tenia fitxats. El negoci –i el darrer que pensàvem era fer “negoci”, amb la cultura!– havia de ser una eina de dinamització social, l’estri que ens servís per a anar captant els homes i dones més crítics de la nostra generació per a muntar, posteriorment –si la Brigada Social no ho impedia-, un moviment revolucionari mallorquí, marxista -evident!– i amb forts components nacionalistes. Discutírem Fanon, entre molts d´altres autors revolucionaris. Potser anàvem bastint, sense ser gaire conscients del que fèiem, el primer embrió de partit polític mallorquí d’esquerres anys abans de la formació del PSI (l’actual PSM). Aleshores, els homes que més endavant formarien el PSI encara estudiaven a la Universitat o simpatitzaven amb el PCE o altres grups esquerrans d’obediència estatal. Em referesc a gent com Antoni Tarabini, Sebastià Serra, Paco Obrador o Celestí Alomar…
La idea s’anà congriant i, quan vaig acabar el servei militar, a començament dels anys setanta, inauguràrem la llibreria L’Ull de Vidre. Record que ens ajudà, aportant quasi tot el fons editorial de l’Editorial Daedalus, en Bartomeu Barceló. Llibres com Els mallorquins de Josep Melià –que un poc abans havíem ajudat a vendre quasi clandestinament–, L’Islam a les Balears de Rosselló Bordoy, i molts d’altres, ens serviren per a anar d’escola a escola, de grup cultural en grup cultural, donant a conèixer el projecte que portàvem entre mans. L’arquitecte i decorador suïs Aldo treballà a fons per a fer de la llibreria un lloc simpàtic i agradable. Començaren les presentacions de llibres compromesos -munió de comunistes i gent de “mal viure”!-. Hi vingueren Pere Quart, Alfonso Sastre, Lidia Falcón i el seu home, un escriptor combatiu molt de moda aleshores, Eliseo Bayo… La llibreria esdevenia, tal com havíem planificat, un eix d’intervenció cabdal. La Social ens vigilava dia i nit. Record que de bon matí, quan obria la botiga, ja els trobava fent guàrdia en els bars dels voltants. En Pere Ríos, que fou el primer a lluitar per a organitzar políticament els estudiants, venia sovint pel local i petàvem la xerrada blasmant sempre contra la dictadura. A tot això hem d’afegir les exposicions que fèiem als baixos del local. L’equip Crònica, els joves pintors mallorquins i principatins. Anys endavant, quan L’Ull de Vidre ja no era a les nostres mans, en Miquel Barceló mostraria les seves primeres provatures artístiques al local que havíem ajudat a aixecar. Sense adonar-nos-en anàvem unificant literatura, pintura, escultura, en una lluita comuna contra el feixisme que ens oprimia. Defensàvem Brecht, la memòria de Gabriel Alomar i Rosselló-Pòrcel. Giràvem l’esquena a Llorenç Villalonga quan passava davant la botiga. Un escriptor feixista, en Villalonga! Havia escrit contra els catalans, la República i el pobre president de la Generalitat, Lluís Companys, afusellat pels falangistes en acabar la guerra. Villalonga havia escrit: “En Mallorca tuvimos que escoger entre los rojos y los azules”. Como la mayoría no éramos rojos, fuimos, pues, azules. Yo, también vestí la camisa azul. L’escriptor Jaume Fuster (casat amb la mallorquina Maria Antònia Oliver), director en aquell temps de la publicació teatral El Galliner, vingué a parlar-nos dels seus plans. Era una alenada d’aire vital, escoltar les concepcions teatrals d’en Jaume, després d’haver patit anys i més anys l’embrutidora presència del “teatre regional”! Servàvem la memòria de Pere Capellà i ens seduïen les provatures d’Alexandre Ballester, treballant en solitari a sa Pobla. A tot aquest embalum, i per si encara ens faltava cap cosa, el desaparegut director del diari Última Hora, Pepín Tous, d’entranyable memòria, ens oferí la possibilitat d´escriure-hi, de muntar les pàgines de Cultura que comentam. En Frederic s’encarregà de coordinar-ho tot, i el suplement de cultura esdevingué una flama encesa enmig de la tenebror dictatorial. Els primers comentaris sobre l’obra de Gramsci, Marx, Lenin, Mao Zedong, de després de la guerra sortiren a les pàgines de Última Hora. “El compromís polític de l’escriptor” fou el primer article que vaig signar. Ens semblava tornar al temps de l’Agrupació d’Intel.lectuals Antifeixistes! Recuperar la memòria històrica de l’esquerra, lluitar per la llibertat i el socialisme, era el que impulsava les nostres accions juvenils. Deu anys abans de les conclusions “Per una Cultura Nacional-Popular”, defensades pel Congrés de Cultura Catalana de l’any 1976, nosaltres, fidels seguidors de Gramsci, ja ho havíem provat de portar a la pràctica. Ens ajudaren, amb les seves col·laboracions Josep M. Llompart, Josep Albertí, Damià Ferrà-Ponç, Jaume Pomar, Nicolau Llaneres, Gregori Mir, i molts d’altres. La literatura i el cinema soviètics (Bàbel, Maiakovski, Gorki, Eisenstein, Vertov) començaven a ser coneguts pels lectors illencs. Ens seduïen els avantguardistes russos Tiniànov, Xklovski… La Història de la Revolució Russa de Trotsqui esdevenia llibre de capçalera, al costat d’Espriu, Pedrolo, Vicent Andrés Estellés o les obres escollides de Che Guevara. Llegíem Ferrater, Llompart, Pere Quart…

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *