LES DONES REPUBLICANES I LA NOVEL·LA HISTÒRICA: CATERINA TARONGÍ (LLEONARD MUNTANER EDITOR) 

LES DONES REPUBLICANES I LA NOVEL·LA HISTÒRICA: CATERINA TARONGÍ (LLEONARD MUNTANER EDITOR) 
Per Cecili Buele, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca
La periodista i escriptora Margalida digué, a Can Alvover, el dia de la presentació de la novel·la Caterina Tarongí:  “Miquel López Crespí és el fruit d´una bella història. Son pare, Paulino López, anarquista, natural de Conca, arribà a Mallorca acabada la guerra, amb el Batallón de Trabajadores número 153, per a complir condemna en el camp de treball d´Alcúdia. Paulino López va tenir la sort de saber pintar. Els oficials li encarregaven, ara una badia, ara una natura morta, ara un ram de flors; i aquest fet l´alliberà de picar molta pedra. Un dia, na Francesca Crespí, una al·lota de sa Pobla, d´una família benestant i de dretes, acompanyà son pare fins a la platja d´Alcúdia per tal de recollir algues i allà va conèixer Paulino López que, casualment, hi pintava una marina. L´any 1942 es casaren i, el 1946, va néixer qui seria l´escriptor mallorquí més prolífic i premiat de la seva generació: Miquel López Crespí. Fill d´un perdedor, per tant, la guerra civil ha esdevingut un fet transcendental en la seva vida i en la seva literatura. L´any 1997 va publicar la primera novel·la sobre la guerra civil, titulada Estiu de foc (Columna Edicions), en record d´aquells mesos del 36 que ompliren Mallorca de sang i de dol. Tot seguit, Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), publicada l´any 2000, i moltes altres que no crec necessari anomenar en aquests moments. Set o vuit novel·les sobre la guerra civil i una infinitat de narracions (una de les quals,  L´illa en calma ja data de 1984), on d´una forma més o menys punyent tracta la repressió del 36. En el llibre Aspectes de la Guerra Civil a les Illes Balears, de Josep Massot i Muntaner, hi consta que Miquel López Crespí “descriu la repressió mallorquina amb un vigor i una passió que fan pensar en Els grans cementiris sota la Lluna de Bernanos”.
`Avui, López Crespí presenta la darrera novel·la,  Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor), un llibre per a mi molt especial, perquè ha tengut la deferència de dedicar-me´l, a mi i a totes les dones de les Illes que lluitaren i moriren per la República i la Llibertat. Jo, Miquel, t´ho agraesc amb l´ànima, i les meves republicanes també. I vull dir que aquesta passió que destaca Josep Massot en les obres de Miquel López Crespí, en aquesta darrera novel·la es desborda, perquè la protagonista, na Caterina, és dona, és mallorquina, és d´esquerres i és xueta. Ho té tot per a ésser infeliç a l´època que li va tocar viure, no li falta res. De fet, na Caterina de la novel·la fa el nom per la famosa Caterina Tarongí que, juntament amb Rafel Benet Tarongí i Rafel Valls, no claudicà davant el poder de l´Esglèsia Catòlica i morí cremada en el bosc de Bellver, allà on avui hi ha la plaça Gomila. `Trenta mil persones arribant a peu, en carros, en galeres al Fogó dels Jueus instal·lat al bosc de Bellver´, escriu López Crespí.
`Realisme social. O, bé, no. M´explicaré. Segons Miquel López Crespí, l´objectiu de la literatura és reflectir la condició humana. L´autor de l´obra que comentam pensa, i m´ho ha dit més d´una vegada, que novel·les com El camí del Far de Miquel Rayó, El pallasso espanyat de Llorenç Capellà, Morir quan cal de Miquel Àngel Riera, i ara Caterina Tarongí, on el tema central és la guerra i la repressió, no tenen res a veure amb el realisme social tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Ell sempre ha defensat una literatura popular que reforci la consciència col·lectiva. Transcriuré allò que en pensa amb les seves paraules: `No vull escriure per a cap minoria selecta, per a cap grup de privilegiats. Vull arribar al màxim de públic possible, fer tot el necessari per comunicar-li tota la sensació de realitat i humanitat possible. Mai no he fet costat a l´elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l´art per l´art, la buidor postmoderna regnant´. “.
Caterina Tarongí, és el títol de la novel·la de Miquel López Crespí, editada a Palma per Lleonard Muntaner. S’acaba d’estampar el 26 de maig de 2013, festa de Sant Felip Neri, dins la col·lecció Aliorna 36. Vet ací un altre llibre de l’escriptor pobler, qui torna a tractar sobre la guerra civil espanyola a Mallorca -i ja en van quants?-.
Amb això, l’escriptor es reitera en l’afany de voler fer veure avui, 77 anys després, la munió de males conseqüències que comporta la victòria militar franquista, de caràcter feixista, el legat de la qual, malauradament, encara perdura vivent entre nosaltres a certs àmbits tenyits de porpra hispànica fanàtica.
També s’hi traspua, emperò, l’anhel inexhaurible de fer arribar a les generacions actuals i a les generacions futures el dinamisme infinit i l’esperança inabastable de tota aquella gent que lluità fermament per un esdevenidor lluminós, ple de vida profundament democràtica.
Ja a primer cop d’ull, es veu ben a les clares que l’autor d’aquesta novel·la, a més d’escriptor excel·lent, és també, des de fa dècades, lector apassionat, d’aquells que es deixen travessar profundament per la presència vigorosa d’obres llegides en l’adolescència i la joventut.
També s’hi veu clarament que certs mestratges literaris i polítics de renom han anat modelant la manera que té l’autor de copsar el fenomen literari avui dia: la presència gegantina de la lluita contra el feixisme, la desfeta republicana, la guerra civil, la revolució social, l’exili català antifeixista, el món democràtic republicà esbucat per la victòria feixista del 39…
D’aquí la importància que l’escriptor dóna, quasi sense proposar-ho, al paper dels llibres, sobretot entre la joventut més agosarada de la vila mallorquina on es desplega la narració. Deu ser a sa Pobla?
Lluny de servir per emboirar l’enteniment dels toixarruts, com xafardegen les beates pobleres de missa i comunió diàries, un llibre esdevé l’eina millor que la joventut pot tenir a les mans per tal d’esdevenir crítica, amb personalitat pròpia, audaç, oberta, enriquida profundament i, sobretot, intensament coneixedora de la realitat, la local i la global.
També hi mantenen el seu paper primordial les escoles, els col·legis, les biblioteques, els ateneus populars, les cooperatives de consum, les societats culturals obreres,  els orfeons, l’ensenyament en general.
Instituts i universitats són àmbits tractats com a autèntics temples de la saviesa. S’orienten a aconseguir que la gent visqui millor i obri la ment a la cultura universal, enfrontant-se al paper d’un clergat majoritàriament dedicat a consolidar la ignorància entre la població.
Em sembla que l’autor pretén, amb la publicació d’aquest llibre, i crec que ho aconsegueix amb escreix, reflectir expressament allò que tan expressivament manifesta Joan Fuster, “Tots aquests “temes”, nous, remouen profundament la literatura catalana: la treuen d’unes inèrcies fredes i elegants, o d’altres d’excessivament nostrades, i li injecten un vigor inèdit”.
Com va explicar l´historiador Mateu Morro el dia de la presentació de la novel·la:
“Caterina Tarongí, doncs, és un llibre compacte, sòlid i sense escletxes. Escrit en un estil clar i precís. Un llibre trist també, que ens descriu el retaule terrible de la repressió a través d’històries sentides i senzilles, que tots hem senti contar qualque vegada, i que ens mostra la repressió en una dimensió global, de sentit històric: la repressió ancestral de tot allò que surt dels esquemes dels poderosos.
            `Miquel López estableix un paral·lelisme entre la vida i persecució dels jueus i la vida i persecució de les persones d’esquerra a Mallorca. La comparança no és absurda perquè els dos moments tenen moltes coses en comú. Són dues realitats completament diferents, és obvi, però que topen amb uns mateixos comportaments dels grups de poder i també, tot s’ha de dir, amb la complicitat, activa o indiferent, de la majoria de la població. Perquè aquest és un fet que no s’ha d’oblidar: la manca de modernització, la manca de democràcia, la destrucció de la identitat nacional del poble de Mallorca, s’ha fet amb el suport actiu dels grups dominants mallorquins i el consentiment de la immensa majoria de la població. Eren molts de mils els que anaren a veure cremar gent a finals del segle XVII i eren molts el que desfilaven i anaven a les misses d’acció de gràcies a cada èxit de l’exèrcit franquista. Per no parlar dels suports socials al règim en els llargs i pacífics anys de dictadura, els anys de pau i creixement econòmic, quan es varen posar els fonaments de l’economia turística.
[Continuar]
            `És cert que, tot i les involucions i crisis, les coses han millorat molt en relació a aquells temps de foscor, però encara roman viu molt del passat més fosc que va protagonitzar episodis com els que en Miquel descriu mestrívolament a Caterina Tarongí. Viure una altra religió no era possible, en aquella Mallorca obscurantista del Pare Garau, sense córrer  un perill cert que et tancassin i potser et matassin. I pensar pel teu compte en aquella societat de fa vuitanta anys, quan de nit els matons pasturaven a lloure assedegats de sang, també era molt perillós. Les societats de tarannà tolerant, les societats democràtiques, no generen mai situacions tan opressives. Aquestes situacions sols són possibles en societats en les quals el discrepant no és acceptat, i és vist com un delinqüent, un “heretge”, un pervertit que “no és com els altres” i que mereix ser aniquilat.
            Mantenir les pròpies conviccions en aquestes conteses, ni que sigui de manera privada, és cosa d’herois i de valents. I aquests papers solen estar reservats als homes. Són molt poques les dones que aconsegueixen que el seu nom sigui present en els llibres d’història; a la dona li toca un paper més reservat, de segona línia. De tota manera les dones sovint juguen un paper cabdal, com es veu en el cas dels xuetes del segle XVII, en la transmissió cultural que fa possible la pervivència de la identitat comunitària. Per això la dona ha estat perseguida com a heretge, bruixa, fetillera, judaïtzant o com a encobridora i protectora d’opositors. Les dones varen jugar un paper activíssim a Mallorca a partir de juliol de 1936 i possiblement, tal i com descriu la novel·la de Miquel López Crespí, varen ser elles les que protagonitzaren els millors moments de sacrifici i solidaritat.
            `Na Caterina Tarongí és un personatge de la nostra història, i un referent de la resistència digna i ferma davant l’opressió, que va ser més intens durant la Segona República quan Gabriel Alomar i altres intel·lectuals progressistes s’hi comprometeren, intentant posar les fites d’una nova identitat democràtica. Forma part del nostre martirologi, al costat d’Emili Darder i Aurora Picornell. Però la memòria del poble mallorquí està filtrada, amb caràcter previ, per un sedàs que no deixa passar segons quines arestes. Els esforços per recuperar uns noms que cohesionin la migrada consciència col·lectiva de les illenques i illencs troben moltes traves en el seu llarg pelegrinatge.
            `Així la Germania és una gran desconeguda del poble mallorquí, la Guerra de Successió està tapada amb set panys i, en general, la nostra història malviu escassament coneguda entre la població. El que hi ha, a un nivell de gran difusió, és l’intent d’encolomar-nos una història oficial falsa i feta a mesura d’ideologies reaccionàries i assimilacionistes. És la marca España, que en diuen ara. L’escola és l’únic reducte que resisteix, ho saben, i per això van per ella. Els molesta la tasca enorme i desinteressada, que mai podrem agrair prou, que han fet milers d’ensenyants per formar persones conscients, actives i crítiques. Desmuntar l’escola és el seu gran objectiu.
            `Per això hem de llegir i acollir amb interès aquesta novel·la, que entra en un tema difícil que n’hi ha que voldrien que fos silenciat per a sempre. Llegint Caterina Tarongí hi hem de trobar els arguments positius per voler una societat més justa i més democràtica. És cert que els nostres grans moments històrics són moments trists, de derrotes i desgràcies col·lectives, però l’exemple dels que lluitaren i mantengueren unes conviccions és el que fa possible la continuïtat d’un fil alliberador mai estroncat i avui més necessari que mai”.
Amb més de dues-centes pàgines, Miquel López Crespí relata les peripècies de la protagonista d’aquesta història de lluita per la llibertat, per un món més just, més solidari, més democràtic. Hi presenta una dona mallorquina, catalana, republicana, esquerrana, xuetona amb nom i llinatges il·lustres, filla de joiers benestants, que arriben a veure com el local es converteix en seu de Falange.
Porta el nom de Caterina Tarongí, descendent d’aquella altra Caterina Tarongí, empresonada i torturada pels dominics, que s’estima més morir cremada viva abans que renunciar a la seva fe jueva heretada dels pares. Mai no claudica davant de l’estament poderós d’una església com la catòlica.
Al llarg del llibre sobresurt, entre d’altres, el paper ferest que exerceix certa gent d’església, majoritàriament dretana, beates de missa i comunió diàries, capellans i rectors tan contraris a jueus i republicans com favorables al rei i al Vaticà, representant un poder quasi invencible, dedicat a escampar i sembrar la llavor de la por dins l’ànima del poble, d’ençà la revolta de les Germanies.
Vull parar esment especial al fet que s’hi despunta, per damunt tot, la presència majoritària de dones, al llarg de la novel·la, centrada en la figura de na Caterina Tarongí. Elles en són les protagonistes veres.
Hi compareixen, entre moltes d’altres, la seva mare, Martina. La seva padrina Margalida. La seva germana Isabel, mestra, amb vena d’escriptora, que sap tocar el piano. Na Bàrbara, una de les seves cosines. Na Joana, l’amiga que té bones relacions amb les Filles de Maria. Na Catalina, una veïna amb qui juga de petita. N’Antònia, sa Confitera. Na Maria Lluïsa Bestard, l’al·lota joveníssima trobada penjada d’un ametller. Na Marina Collet, estudiant excel·lent a qui agrada la història universal, qui fa creure que és republicana i ho conta tot als falangistes. N’Alberta “Ratil” que la insulta contínuament, l’amenaça i la maltracta. Na Dora, esposa de l’oncle Joan de Son Rapinya, que sempre es comporta amb na Caterina com una autèntica mare. Na Tonina, la criada que ajuda l’oncle Joan. N’Aurora Picornell, amiga de l’adolescència, eixerida i inquieta, summament curiosa i desperta, qui li explica el contengut de llibres on es pot aprendre que cap grup dominant no cedeix mai el poder sense una lluita a mort. Na Dolors Vaquer, una altra amiga de la infància, de les confessions de l’adolescència, qui li demana insistentment de poder estar amb ella a Son Rapinya. Na Dolors Pericàs, la companya del doctor Pere Abrines i Montaner, al·lota de la fonda on es reuneixen, qui exerceix com a autèntica i omnipotent senyora de Son Flor. Madò Margalida, la peixatera del barri. Madò Coloma, la carnissera del carrer de la Muntanya. Madò Miquela Feliu, bona amiga de la família. Na Catalina Gamundí, una pagesa capaç d’aixecar sacs de blat de cent quilos, és la cosidora que ensenya a brodar la protagonista, quan té dotze anys d’edat. Madó Antònia Molinera, la dona de mestre Salvador Corriola, el ferrer que viu al mateix carrer, trobada penjada en un taronger del seu jardí. Na Salvadora, l’esposa del veterinari, el senyor Felip Bestreta, l’home que més estima els animals. La madona de Son Caliu, que deixa de menjar el dia que li maten l’espòs. Madó Joana Cerverina, que se’n va al llit i no se n’aixeca pus mai més quan li tanquen el fill. N’Apol·lònia, que aconsegueix alguns queviures per portar als empresonats…
Quan arrib a la meitat del llibre, més o manco, em sorprèn una mica no haver-hi detectat cap esment d’altres personatges femenins que, aleshores, s’esdevenen ben representatius de l’època, com són ara les monges. Ni monges negres, ni monges blaves, ni monges de cap altra congregació religiosa.
M’adon, emperò, en obrir la pàgina 125, que sí que se n’esmenten. S’hi comencen a tractar les Germanes de la Caritat! Sor Coloma Ripoll, la religiosa encarregada de censurar la correspondència de les preses de Can Sales. Sor Alberta Nadal, la mare superiora de les Germanes de la Caritat que regenta la presó. Sor Maria Xamena Fiol, l’encarregada dels diners de les preses…
Un cop acabada la lectura de la novel·la, Caterina Tarongí, que acaba de publicar l’escriptor pobler Miquel López Crespí, em qued amb algunes observacions i reflexions que me n’ha provocat la repassada feta:
Aquesta novel·la comença el primer dia, trist i dolorós, que falangistes i militars inicien el Movimiento, l’alçament militar, la guerra civil espanyola a Mallorca. Amb trets al carrer de la vila. Amb plors i gemecs a l’interior de la casa d’una família mallorquina, xuetona, dedicada a la venda i adquisició de joies, la família de na Caterina Tarongí, qui té la carrera de magisteri i molt bons coneixements d’idiomes.
Amb l’arribada i els trets de falangistes i militars, una altra gent de la vila, com són ara carrabiners i socialistes defensors de la República i la Llibertat, membres de la UGT, regidors de l’Ajuntament, estudiants de l’Ateneu favorables al Front Popular, etc., es veuen empesos a haver de pujar dalt d’una camiona enfilant cap a les pinedes de la badia d’Alcúdia, cap a Alcanada… Una forma de provar de salvar la pell en moments de perill. Entre aquests, hi figura n’Andreu Tonió, d’idees anarquistes, enamorat i mestre amatent de na Caterina. Una dona que pensa que, mentre el seu al·lot estimat l’agafi de la mà i estigui sempre al seu costat, l’univers sencer els pot pertànyer i cap poder del món no serà capaç de desfer mai el màgic i efímer instant de felicitat absoluta…
Una dona que té i fa present la seva antecessora homònima del segle XVII. Aquella dona mallorquina que, a l’esplanada de Bellver, no cedeix a cap de les insinuacions dels sicaris del Pare Garau, superant totes les pors que l’envaeixen. Els altres jueus conversos són escanyats abans que comenci a cremar la llenya. Ella no. Hi és cremada de viu en viu. La Caterina Tarongí del segle XX, perseguida i morta com la de mil sis-cents noranta-u?
El llibre va reproduint i actualitzant la relació profunda, inseparable, entre els mals moments passats pels xuetes a la Mallorca del temps de la Inquisició, i aquests altres mals moments patits segles després durant la guerra civil espanyola, també a Mallorca, pel mateix col·lectiu jueu.
L’univers que alleta Caterina Tarongí en el passat és idèntic al que viuen els Tarongí en el present de la novel·la. Poca diferència essencial existeix entre les persecucions de la Inquisició i les que pateix la família de la protagonista sota el poder de Falange Española Tradicionalista y de las JONS.
Al seu voltant s’instal·la, sinistre, el reialme paorós de la mort rabiosa, famolenca i sense disfresses: -la imatge del novel·lista no pot ser més expressiva- serp verinosa sorgida de les fondàries de l’infern, que passeja triomfant, vestida de negre, cantant el Cara al Sol!
L´escriptora i periodista Margalida Capellà ha fet una bona descripció de l´ambient opressiu descrit a la novel·la de Miquel López Crespí. A Can Alcover, el dia de la presentació ho digué davant un públic sumament atent: “És dura la tragèdia de la família Tarongí, tanta que sort que Miquel López Crespí de tant en tant relaxa el to de la narració, rebaixa la tensió, acudint a episodis de la República on els personatges d´aquesta història varen ésser molt feliços. `El tren era una festa´, recorda na Caterina, pensant en el dia que amb n´Andreu viatjà a Inca per assistir al míting que va fer Frederica Montseny. `No teníem cap mena de preocupació. La vida se´ns obria al davant, resplendent, plena de prometences´, diu Caterina Tarongí, en un monòleg que l´autor usa per aprofundir en la psicologia del personatge. El govern republicà donà impuls a l´escola, a la cultura com a motor principal per a fer avançar un país. Els republicans tenien fe en aquest projecte i s´hi implicaren. Na Caterina i n´Andreu, com tants d´altres republicans, per tal d´acabar amb la ignorància popular, font de tants mals, els vespres, a La Societat, ensenyen de llegir i escriure als analfabets. Després, ja amb la guerra a punt d´acabar, na Caterina es demana: `Era aquesta la nova Espanya que ens esperava?´. Una família destrossada, la de na Caterina, que abans havia estat influent, tenien una joieria important…. No hi havia perdó envers les famílies benestants d´esquerres. `Les dretes no podien acceptar que unes al·lotes amb possibilitats, na Isabel i na Caterina, les filles del joier més important de la comarca, les hereves d´una família amb cases i horts, perdessin el temps sembrant la mala llavor entre els desvalguts´, escriu López Crespí. I aquí em ve a la memòria l´exemple real d´una família rica, la formada per Bernat Marquès i Catalina Mayol, de Sóller. Mataren el pare, empresonaren la mare, tres filles, dos fills i un gendre. Alguns historiadors han volgut veure en aquest acarnissament de la dreta una actuació exemplificant dels repressors contra allò que consideraven una traïció, per tractar-se de gent de la seva classe social que defensava ideals socialistes.
`I pas als dos capítols de les monges, personalitzats principalment en sor Coloma Ripoll. Jo vaig conèixer sor Coloma Ripoll (Palma, 1919-2004), hi vaig parlar una horabaixa de gener de 2004. Les germanes de la Caritat entraren a Can Sales el juny de 1940 i ella, concretament, el setembre de 1941. S´encarregava d´anar a correus a recollir la correspondència i de censurar les cartes de les preses. Na Caterina Tarongí en un moment donat diu: `Nosaltres tenguérem sort amb aquella monja que vivia en els núvols de la ignorància´. Potser té raó, na Caterina. Contaré una petita part de la meva experiència. Aquella horabaixa de gener li vaig demanar a sor Coloma: `I vostè per què es va fer monja?´. Em contestà: `Que per què em vaig fer monja…? Un dia acabava de fer dissabte i em va passar com un fum. I ja va estar´. Per això comprenc les paraules de na Caterina”.
En un dels capítols de la novel·la, la protagonista s´adona a la perfecció de la situació en la qual es troben els republicans, ben igual que els xuetes del passat, perseguitts i torturats, portats a les fogueres de la Inquisició. Són les reflexions de Caterina Tarongí: “Quina ximpleria haver cregut en l’avenç inexorable del progrés humà! Com si enderrocar el convent i l’església dels dominics bastàs per esborrar segles d’ignomínia contra els habitants del Call! Talment fos suficient llevar els monuments als reis, no deixar ni els ciments de la Casa Negra per aconseguir ser lliures!
`Ara m’adonava de la força de la ignorància que covava dins el cor de les persones. Tot esdevenia fosc. Eterns presagis de tempesta. Com quan els soldats de l’emperador Carles I anaven casa per casa per cercar els pagesos i menestrals compromesos amb la Germania! Què era el que ens feia diferents als pobles que havien aconseguit la llibertat? Els segles d’infàmia i ignomínia, la flaire de la carn cremada que s’enlairava dels foguerons encesos a les places de Palma? Les forques aixecades pels camins de Mallorca, les despulles dels agermanats penjades a una gàbia de ferro damunt la Porta Pintada? La justícia dels senyors sempre present  –els ossos dels rebels executats i escorxats de viu en viu- a les entrades de pobles i ciutats per atemorir els camperols durant generacions i generacions? La por per tantes morts havia arribat a fer-se part consubstancial de la nostra sang? Trenta mil persones arribant a peu, en carros, en galeres al fogó dels jueus instal·lat al bosc de Bellver. Disbauxa popular alimentada per l’aristocràcia palmesana i els dominics. Marqueses i comtes ben abillats i empolsats presideixen les tribunes de fusta cobertes de murta. Algunes cases principals es fan portar neu des de la serra per gaudir de gelats amb gust de canyella i llimona quan els reus comencin a  cridar. Na Caterina Tarongí, en Rafel Benet Tarongí i en Rafael Valls no han volgut claudicar davant el poder de l’església catòlica. La immensa gentada arreplegada a la vista del Castell de Bellver pensa que l’espectacle serà inoblidable. Avui cremaran xuetes i es podran sentir els gemecs que sortiran de les seves gargamelles ben a la vora! Quina sensació més estranya veure el rostre del reu mentre es consumeix i crida, desesperat, emportat pel dolor. Algunes dones de la noblesa consideren enervant veure a uns metres de distància el patiment dels condemnats. Un espectacle grandiós! És la millor obra de teatre que poden presenciar! Autenticitat en els  sermons dels inquisidors, els càntics dels sacerdots que acompanyen la processó fins a Bellver, les oracions dels reconciliats, els juraments contra els torturadors pronunciats pels que veuen com les flames els mengen la carn, el repicar de totes les campanes de les esglésies de Palma, el renou dels tambors acompanyant condemnats i autoritats. A vegades se sent el renill dels cavalls, atemorits davant tant de soroll estrany. Algunes de les xuetes que seran escanyades en arribar a Bellver s’agenollen davant cada una de les esglésies per on passa la processó i demanen al poble que contempla el seguici una oració, un parenostre. Tothom a veure la crema dels jueus, falsos cristians que, fent creure que s’havien convertit de veritat, continuaven practicant els seus pèrfids costums. Són els israelites, els maleïts que crucificaren Crist. Sis segles de persecució i calúmnies. Centúries d’assalts als calls, de conversions a punta d’espasa, de pacífics comerciants passats a degolla per aconseguir l’or que tenen, la plata, els mobles, els horts, la casa. Infinites dècades provant d’escapar de la mort, dels salvatges que, atiats pels bisbes i sacerdots violen les dones, cremen els llibres amb les lleis de Moisès. Els habitants de Palma i dels pobles de Mallorca que s’han arreplegat davant els fogons on patiran els reus semblen contents. Avui hi haurà jueus que cridaran de dolor, els faran patir de veritat. Quin sentit tenia assistir, com en altres ocasions, a una cremadissa de cadàvers? La llei era la llei. La Inquisició tenia pietat dels condemnats a la foguera i, en cas de fer públic penediment dels errors, el botxí els escanyava abans de prendre foc a la llenya. Les confessions eren summament avorrides. Els desgraciats que sortien de les cel·les de la Casa Negra, després d’anys d’obscuritat i tortures no tenien forces per portar la contrària als confessors que, cridant enmig del temple, els demanaven la retractació dels seus errors si volien salvar l’ànima i assolir el Regne de Déu, el paradís poblat d’àngels i arcàngels”.
Na Caterina, la protagonista de la novel·la, té ben assumit que, si els avantpassats moriren amb la cara ben alta, fent front als turments de la Inquisició, els jueus actuals han de saber honorar-ne la memòria… Les coses són com són: se’ls vol matar. Així de clar. Els feixistes aixecats no volen deixar cap esquerrà viu. Volen fer un escarment que duri gernacions. Com en temps de les Germanies.
El padrí Rafel, que ja no pot romandre segur ni al camp ni a la garriga, se cerca un amagatall, l’enfony de la soll, usat com a llenyer, amb un finestró que dóna al corral, que ningú no pot veure perquè roman tapat per les bigues del porxo. Sembla la solució perfecta, fins que es trobi un lloc més adient.
Na Caterina del segle XX, en sentir renous pels carrers de la vila mallorquina, veu que continuen les detencions i pensa què li pot passar, a n’Andreu, si els falangistes l’arriben a trobar a les pinedes d’Alcúdia! Ningú no desconeix quines són les seves idees llibertàries. Tothom sap que aquells han fet malbé el magatzem del padrí Rafel, màxim responsable de la cooperativa.
Tot i que els falangistes a la vila mallorquina són pocs, tothom sap que ara són els que comanden. Amb el suport dels senyors més rics de la comarca; dels grans propietaris; dels senyorassos que s’asseuen als bancs folrats de vellut vermell; del mateix rector de la parròquia, que fins i tot vigila la llargària de les faldes de les al·lotes, la fondària de l’escot del vestit, el tipus de vel per anar a missa, el color de les sabates i la roba…
Se sap la consigna que no ha de quedar cap roig viu! Se’ls han de matar tots, fins que no en quedi ni la rel! La maldat humana, l’insà desig de fer mal, de gaudir amb l’angoixa dels detinguts, fa que no semblin persones; que tenguin el cor eixut, amb urpes en lloc de mans; que traguin foc per la boca; que semblin  hienes afamegades de sang…
A la situació públicament coneguda que pateix la família de na Caterina, i d’altra gent considerada contaminada pel republicanisme, d’exclusió social i d’escarment públic, s’afegeix la situació d’un padrí amagat a la soll i dedicat a confeccionar senalles.
Als ulls de la gent, els membres d’aquesta família ja no són res! Han estat robats, humiliats. La por escampada fa que quasi ningú s’atreveixi a dirigir-los la paraula. La majoria d’amics i coneguts els han abandonat.
Quan la família sap cert que la vigilància afluixa, fan sortir el padrí del petit enfony on roman tancat la major part de la jornada, a fi que pugui alenar l’aire fresc del jardí i entrar dins la cuina a estirar-se una mica les cames i menjar calent. Abans de dir-li que en surti, emperò, han de portar la padrina -que no en sap res- a dormir.
Els contactes que na Caterina manté els estius al Molinar amb n’Aurora Picornell són bàsics en la seva formació juvenil. Fins al punt que, amb el temps, l’amistat amb n’Aurora es consolidarà i desenvoluparà al màxim, com una veritable germana més. Mentre n’Aurora recomana llibres a na Caterina, aquesta li explica el funcionament real del cooperativisme.
El lector pot  fer-se una idea llegint aquestes pàgines d´un dels capítols de Caterina Tarongí:
“Indubtablement, foren els anys més feliços de la meva existència. Parl dels estius al Mal Pas amb el pare i la mare i a Son Rapinya, amb l’oncle. Els diumenges ens portava a nedar. Agafàvem el tramvia fins a Palma i després pujàvem al que ens portava fins al Molinar. Quina felicitat jugar el dia sencer dins l’aigua, amb les pilotes i el salvavides de carabasses que l’oncle ens feia posar abans d’entrar a la mar! Hi anàvem amb na Tonina, criada que ajudava l’oncle d’ençà que morí la seva dona. Record el mal geni de na Tonina! Però ens estimava força. No pogué tenir fills i crec que nosaltres érem per a ella la família que sempre desitjà. En la memòria la veig sempre atenta, vigilant. Controlava matemàticament el temps que estàvem al sol i, passada una estona prudencial, ens feia anar a refugiars al bar Antonio, proper als molins.
`Va ser quan coneguérem n’Aurora Picornell. Era una adolescent eixerida i inquieta. No tenia quinze anys, però ja la veies summament curiosa i desperta. Un diumenge que na Tonina ens havia fet refugiar sota l’envelat del bar, n’Aurora s’apropà i ens digué:
`-Hola! Vosaltres sou noves a la meva barriada? Senyoretes de Palma? –digué somrient, amb un deix gens amagat d’ironia.
`Vaig notar que ens mirava amb simpatia. Cap complex d’inferioritat davant unes al·lotes com nosaltres, que anàvem a la platja acompanyades del servei.  Seguint la seva mirada, copsaves com, de forma imperceptible, analitzava la vestimenta que portàvem, les pilotes de goma que ens regalaren en acabar el curs. Segur que valorava el possible preu del banyador! Ella anava vestida molt senzillament. Portava un llibre sota el braç.
`De primer no sabíem què dir a una al·lota que es presentava de forma tan desimbolta. Havíem de rebutjar-la perquè ens definia  com a “senyoretes”?
`Na Isabel va ser la primera que trencà el gel.
`-Es pot saber què llegeixes? -li demanà, tranquil·la, amb ganes de fer amistat.
`-Una novel·la. Cañas y barro. És una obra d’un gran escriptor republicà –digué n’Aurora Picornell.
`-Quina casualitat –exclamà la meva germana-. Precisament l’he acabat de llegir fa uns dies. És una gran obra. Un relat impressionant sobre els costums i formes de vida dels pagesos valencians, els pobladors de l’Albufera. Una història única que explica a la perfecció les alegries i els patiments dels treballadors, les seves il·lusions, les injustícies que han de patir…
`El rostre de n’Aurora Picornell s’il·luminà, feliç.
`-No me’n puc  avenir –digué-. Ho contaré als amics i amigues del barri. Unes senyoretes com vosaltres llegint Blasco Ibáñez. Com és possible? Jo em pensava que éreu ninetes de convent de monges. En vénen moltes per aquí. Si no ens agraden crid als al·lots i al·lotes de la colla i les foragitam. No volem anar a nedar amb els fills i les filles dels que exploten els pares! Per això us he vengut a veure. Volia saber si també era necessari fer-vos fora del bar Antonio. Ara he comprovat que sou diferents i estic contenta. M’havíeu agradat al primer cop d’ull!
`Possiblement va ser en aquell precís instant quan començà la intensa amistat de na Isabel amb n’Aurora Picornell. Les tres ens férem molt amigues, però qui coneixia millor Blasco Ibáñez era la meva germana.  Potser per això mateix de seguida es compenetraren i establiren una ferma relació que augmentà i es consolidà amb els anys.
`Na Isabel li va parlar de la tasca del pare amb La Societat.
`La record emocionada. Ens agafà de les mans i repetia, emocionada:
`-Cooperatives de consum, societats obreres, Ateneus Populars, Orfeons, més col·legis i escoles per aconseguir que la gent pugui viure millor, pugui obrir la ment a la cultura universal! Ens hem de juramentar per a vèncer l’obscurantisme religiós, les tenebres propagades per casernes, temples i palaus!
`Els estius a Son Rapinya i es Molinar foren bàsics en la nostra formació juvenil. Amb el temps l’amistat amb n’Aurora Picornell es consolidà i desenvolupà al màxim. Talment fos una germana més. Ens deixàvem llibres, comentàvem les notícies més interessants dels diaris. No sé qui va influir més a qui en aquella època. Si n’Aurora amb els llibres que ens recomanava, amb les converses al Molinar o nosaltres a ella, amb les explicacions sobre el funcionament del cooperativisme, la necessitat d’anar bastint un món nou des del present, una societat que servís per a fonamentar el paradís somniat d’una forma sòlida i perdurable”.
D’ençà que comença el Moviment, la padrina Margalida viu immersa en un malson. Creu que els diables corren a lloure, que són pertot arreu, desfermats, amb camisa blava i fusells, el jou i les fletxes brodats damunt el pit, amb banderes desplegades…
Completament esperitada, crida enmig de la plaça talment vulgui despertar tot el poble: ha arribat l’anticrist predicat a l’Apocalipsi! És la fi del món! El dimoni ha tornar a la terra i habita entre nosaltres! Els àngels del mal són ara els sacerdots! El diable major s’ha apoderat del Vaticà i el papa i els bisbes són dimonis amagats, enviats de l’anticrist. Les armes per matar surten de la rectoria. Les monges franciscanes han pactat amb Llucifer el que s’esdevé. Vés a saber què han cobrat per a obrir les portes dels temples als exèrcits infernals…
Les monges de la Caritat s’ofereixen a fer de carcelleres a la presó de dones de Can Sales. Militars i falangistes, a Palma, troben en les religioses unes auxiliars excel·lents, les quals consideren els professors de la República els principals culpables de la manca de fe dels treballadors. Per a les monges, els mestres han allunyat de l’església pagesos i menestrals, obrers de les fàbriques i treballadors dels comerços. Un pecat imperdonable.
Sor Coloma és la monja encarregada de portar les claus d’un indret tan lúgubre com la presó de dones de Can Sales. Centenars de dones s’hi acaramullen de mala manera per les cambres: amb alimentació deficitària, aigua calenta amb una mica de gust de malta, per berenar, i un bocí de pa dur. Moniatos sense pelar, al migdia. Una tasseta d’herbes, quan se senten malament. Manca de llet per als infants, tancats amb les seves mares… Acaramullament de persones en un indret no pensat mai com a lloc d’internament. Massa gent per a un espai tan reduït. Les habitacions són plenes de gom a gom.
La vida sota el control de monges i militars és pitjor del que expliquen alguns parents de les presoneres. La protagonista arriba a veure-hi la seva germana Isabel. La troba molt canviada, molt envellida, com si haguessin passat anys d’ençà la detenció. L’abundor de cabells blancs que abans no té i unes profundes arrues li marquen el rostre. Amb posat trist, el pes de la presó plana damunt ella com una llosa. Amb tremolors a la mà esquerra i el moviment imperceptible d’un nervi a la galta…
Metges propietaris de la finca de Son Flor, amics del pare i de l’oncle de la protagonista, fan part d’una antiga nissaga palmesana, liberal, que, en mantenir contacte amb na Caterina, contribueix que aquesta s’adoni del que significa realment el seu nom, amb el cognom que porta amb orgull, malgrat insults rebuts contínuament des de l’edat escolar: xuetona!
La novel·la para esment a una sèrie d’imatges ciutadanes del passat que retornen suaus, com si es veiés una pel·lícula antiga, un fil de rostres riallers d’al·lotes felices que just comencen a obrir els ulls a la vida… El record esdevé un calaix ple d’històries belles. Mirant les imatges enregistrades fa tants d’anys, són fotografies que coincideixen a la perfecció amb els records de la infantesa…
Se cerca una explicació a la ràbia desfermada per tots els pobles i llogarets de l’illa de Mallorca. El que a primer cop d’ull pareix un de tants cops d’estat fracassats es converteix en una guerra que sembla allargar-se fins a l’infinit. Un laberint sense sortida, per on es camina cap a no se sap ben bé quina direcció.
Algunes preguntes provocades per la lectura de CATERINA TARONGÍ
Una de les preguntes que es poden formular, arran de la lectura d’aquest llibre de l’escriptor pobler Miquel López Crespí, pot tenir a veure amb l’origen i la font del poder: a la Mallorca on se succeeixen els fets descrits, on s’ha de considerar que rau el poder veritable? A la jerarquia de l’església? Al clergat? A la noblesa? A cals senyors de casa bona? A les casernes dels militars? Als propietaris de terres i finques? Als banquers i gent dedicada a fer negocis? On rau la font originària d’aquest poder, capaç de fer-hi tantes malifetes, a tan gran escala i amb tanta intensitat?
Deu tenir alguna intencionalitat o finalitat concreta l’esment d’indrets, força coneguts a Mallorca, i a la capital, Palma? El castell de Bellver, el Molinar, Son Rapinya, Son Flor, Son Serra, Establiments, porta de Sant Antoni, Alcanada, Alcúdia, Can Picafort, Escorca, Illetes, Muro, Porreres, Puigpunyent, Santanyí, serra de Tramuntana, Sóller, Son Bauló…
He de dir que ha estat per a mi un plaer veritable haver pogut llegir, en pocs dies, la novel·la completa, CATERINA TARONGÍ, que l’escriptor pobler acaba de publicar i que reflecteix claríssimament, al meu modest mode de veure, l’ambient de terror que recau damunt sectors concrets de la societat mallorquina els primers dies de l’anomenat Moviment: cop d’estat militar franquista que enderroca el règim democràtic republicà establert amb unes eleccions lliures.
Però també l’afany per sobreviure-hi amb dignitat, per part de famílies senzilles, que no cerquen altra cosa que viure a plaer i a ple.
Palma, 21 de juny de 2013
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *