2018, Any Josep M. Llompart – La lluita per recuperar la memòria de Gabriel Alomar

Gabriel Alomar i el socialisme catalanista – Memòria històrica

1972-1977: LA LLUITA PER RECUPERAR L´OBRA I EL PENSAMENT DE GABRIEL ALOMAR (I)

 

 

Per Miquel López Crespí, escriptor

 

 

Malgrat les inicials provatures (any 1956 en el setmanari Sóller) de retre algun tipus d’homenatge públic al “gran exiliat”, l’intel.lectual d’esquerres Gabriel Alomar, dedicant-li unes pàgines culturals (pàgines que foren prohibides per la censura franquista), el cert és que, fins que l’any 1972 l’Editorial Turmeda publicà La pena de mort, poca cosa -per a no dir res- s’havia fet per a recordar la seva obra (en el mateix any Editorial Moll publica La columna de foc).
En honor a la veritat històrica, cal recordar els noms dels intel.lectuals mallorquins que, en plena tenebra franquista, volgueren retre aquest merescut homenatge a l’intel.lectual més blasmat, vilipendiant i marginat per la dreta clerical-feixista mallorquina. Aquests homes eren Lluís Castaldo, Antoni Castañer Vicens i Antoni Serra, entre d’altres. El botxí franquista de la cultura, en Soriano Frade, es carregà la lloable provatura.
Editorial Turmeda (dirigida per un consell assessor del qual formaven part Josep Albertí, Miquel Barceló, Guillem Frontera, Aina Montaner, Antoni Serra i Josep-Carles Tous) ja havia publicat algunes obres que podríem considerar “ruptures” dins la difícil conjuntura del moment. En aquells moment (anys 72-73) ja havia publicat Realitats foravileres, de Joan Antoni Adrover (amb un pròleg d’en Gregori Mir); Entrada de fosca, d’Antoni Serra (narracions); Poesia 72, de J. Albertí, D. Huguet i B. Nadal (poesia); Si jo fos fuster i tu et diguessis Maria, de Blai Bonet (novel.la); Mallorca musulmana (estudis d’arqueologia), de Guillem Rosselló-Bordoy; Llibres editats a Mallorca (1939-1972), de Ramon Bassa, Jaume Bover i Pere Carlos. Un poc més endavant publicarien els meus reculls de contes A preu fet i La guerra just acaba de començar. La pena de mort de Gabriel Alomar era el volum número 8 de la col.lecció d’assaig. La publicació de La pena de mort (la defensa més aferrissada de Ferrer i Guàrdia, el director de l’Escola Moderna de Barcelona sotmès a un infamant “judici” que el portà al mur d’afusellament) tengué la seva repercussió en aquells anys de tenebror franquista (i de festa i sarau per als que venien Mallorca al capital estranger, essent els agents a les Illes de la colonització espanyola i mundial: els nous rics). Llorenç Capellà escrigué encesos articles a Última Hora i en parlà igualment Jaume Vidal Alcover a Diario de Barcelona (14-II-73). Abans, el 7-II-73, per a commemorar el centenari del seu naixement, tres intel.lectuals mallorquins, en Josep M. Llompart, n’Antoni Serra i el fill del gran exiliat, Víctor Alomar, li retien un sentit homenatge al qual, com solia -i encara vint-i-tants d’anys després sol passar- només hi asistiren militants i simpatitzants dels partits d’esquerra (clandestins encara), així com membres de l’OCB.
)Què significava, a la Mallorca de l’embranzida turística dels anys setanta, dels nous rics sorgits de l’entrampament de l’illa al capital estranger, del servilisme accentuat envers els colonitzadors de tots els països i totes les contrades, la publicació d’una part de l’obra del fundador del catalanisme socialista? En el pròleg a La pena de mort, l’escriptor Antoni Serra puntualitzava: “A Mallorca, agradi o no, la cultura en les seves manifestacions externes i, si volem-dir-ho d’altra manera, oficials, semblen orientades cap a un sol horitzó: les celebracions religioso-literàries, per dir-ho de qualque manera, que solen començar amb una missa i acabar amb un Te Deum. Això és tradicional i sabut, però cal recordar-ho, perquè de bell nou hi som, sempre, a cada instant. És que no hi ha més que mossèns que facin cultura a l’illa? I quan dic mossèns no em referesc al fet de vestir sotana o clergyman, sinó a una manera concreta de pensar, d’interpretar i de viure el fet cultural des d’unes perspectives localistes, aïllants, mutilades pel sentiment repressiu, el qual és acceptat com a una defensa pròpia d’uns còmodes interessos, menyspreant aquells altres que pertanyen al poble. I si sorgia algun intent d’alternativa diferent, restava el silenci igualment”.
“Un intent d’alternativa”, el de Gabriel Alomar silenciat fins i tot ara mateix (desembre de 1996) quan just hem acabat de “viure” els fastos oficials de les celebracions de José M0 Quadrado i la resurrecció d’intel.lectuals del tipus Joan Estelrich (actiu col.laborador del règim franquista) mentre, com si estiguéssim en els anys més negres de la dictadura, ningú no parla de retre el gran homenatge que es mereix Bartomeu Rosselló-Pòrcel, per exemple o… Gabriel Alomar. )O és que ja s’ha “cumplit” amb el tràmit protocolari de nomenar-lo “fill il.lustre de la ciutat”? )Coses de La Terra inexistent, que diria el nostre bon amic Antoni Serra? Segurament; no ho dubta ningú. El monument a les víctimes del gueto resta aturat, amb una espessa cortina de silenci planant al damunt (els descendents del Pare Garau, els inquisidors reencarnats en executius del PP o de qualsevol partit d’ordre, sembla que comanden ferm). )Qui recorda la història de les Germanies i els agermanats, a nivell institucional? Ara que hi ha un “Pacte de Progrés” entre partits nacionalistes i partits teòricament d’esquerres… )no seria el moment de fer el gran homenatge que no s’ha fet mai als homes i dones que els segles XV i XVI gosaren demanar justícia? Potser sigui predicar en el desert. I ben cert que, a nivell cultural, Mallorca havia estat un gran desert (amb excepcions lloables del tipus Francesc de B. Moll i algunes individualitats més) d’ençà la sagnant victòria de Falange Española, l’exèrcit i el nacional-catolicisme. A vegades sembla que els anys no han passat i que ens trobem en la Mallorca de les acaballes del segle XIX, quan, com escriu Antoni Serra en el capítol II de Gabriel Alomar (l’honestedat difícil): “… el clergat jugava un paper coercitiu molt important dins la societat mallorquina i, fins i tot, d’amenaça a les classes populars d’aquesta societat. Amenaça moral, es clar (conformisme/penes eternes/infern feréstec, amb llucifers monstruosos i sàdics/repressió), però eficaç, si tenim en compte que aquestes classes populars, analfabetes, eren al servei de la classe dominant en el poder. Era una manera de mantenir l’status, l’ordre establert i, al mateix temps, una manera de fer que subsistís la injustícia social, ja que el missatge pastoral anava encaminat a aconseguir dels fidels la resignació escaient. El representant més conegut, en aquesta illa, d’aquesta mena de radicalisme integrista, va esser mossèn Antoni M. Alcover, de qui ja parlarem en el moment oportú”.
Dia 6 d’agost de 1977 tengué lloc en un saló de la cafeteria Almudaina de l’avinguda Jaume III una reunió decisiva per a organitzar -entre totes les forces polítiques i culturals mallorquines- el retorn de les despulles de l’intel.lectual (Gabriel Alomar) més blasmat per les classes dominants mallorquines, aliades sempre al més reaccionari que hi pugui haver-hi en qualsevol època i circumstància a l’Estat espanyol: l’integrisme carlí en el segle XIX, el nazi-feixisme en els anys trenta-quaranta, el partit d’Aznar en l’actualitat. A la reunió, a la qual hi vaig assistir en representació de l’OEC (Organització d’Esquerra Comunista), també hi havia en Josep Valero per part dels carrillistes (P”C”E), en Fèlix Pons pels socialistes del PSOE, en Francesc Garí pels centristes, en Miquel Fiol pels demòcrata-cristians, en Miquel Artigues per Reforma Social Española, en Miquel Tugores per part del PTE i n’Isidre Forteza com a delegat del MCI. Altres organitzacions presents eren l’OCB, el Congrés de Cultura Catalana, el GOB, Unió Nacionalista, etc.
En Víctor Alomar, el fill de l’il.lustre exiliat, juntament amb l’escriptor Antoni Serra, presidia l’acte informatiu. Com explica Antoni Serra en el seu llibre de memòries Gràcies, no volem flors (pàgs. 175-178), l’ambaixador espanyol al Caire, Díez Alegría, feia saber a Víctor Alomar que calia fer obres al cementeri jueu del Caire, on estava enterrat Gabriel Alomar. Víctor Alomar explicava a Antoni Serra que existia el perill que les despulles de l’ambaixador de la República Espanyola es perdessin per sempre.
Record que uns anys abans, en plena dictadura, potser cap a l’any 72 0 73, hi hagué una reunió semblant d’intel.lectuals a la seu de l’OCB ()Iniciativa de Gabriel Cortés “Gafim”?) per retornar les despulles del gran assagista, poeta i polític. En aquella reunió, l’escriptor Antoni Serra, en Josep M. Llompart, en Miquel Ferrà Martorell i jo mateix intervinguérem per a fer tot el possible per a evitar que les autoritats franquistes del moment poguessin capitalitzar el retorn de les despulles d’un intel.lectual esquerrà, nacionalista, republicà, honest per damunt de totes les coses. Que tornàs a Mallorca portat de les mans dels col.laboradors directes del franquisme, ens semblava una traïda a la memòria del mateix Alomar i la dels milers de mallorquins assassinats per la dreta feixista en els anys de la guerra i posteriors. En aquella ocasió no hi hagué, doncs, acord pel retorn de les despulles de l’autor de El futurisme (1904), De poetització (1906) o l’Estètica arbitrària (1904-1905).
En aquesta segona trobada d’intel.lectuals i forces polítiques, la situació era diferent. El dictador ja havia mort i, el que era més important, hi havia hagut les eleccions del 15-J. Malgrat la majoria de partits polítics comunistes i revolucionaris encara no estàvem legalitzats (partits del tipus OEC o MCI, per posar-ne uns exemples), el cert era que, consolidada la reforma, retornats la majoria d’exiliats, obertes les portes de les presons (excepte per a revolucionaris bascs, catalans o anarquistes), les condicions eren molt millors que en el passat per a tornar a provar de demanar la “conformitat” de les forces democràtiques. No hi hagué problemes. L’OEC, els altres partits d’esquerra, estiguérem completament d’acord a retre un homenatge multitudinari a l’ambaixador de la República al Caire. De tota manera no volíem que l’Ajuntament de Ciutat (encara franquista, perquè no s’havien celebrat les primeres eleccions municipals) capitalitzàs aquell retorn en profit propi. La majoria de partits revolucionaris exigírem (i aconseguírem) que a l’acte d’homenatge que li havíem de retre en el cementiri no hi hagués representació oficial de l’Ajuntament. Hi parlarien n’Antoni Serra, en Víctor Alomar (el seu fill) i en Josep M. Llompart, que llegiria (emocionat, ho record a la perfecció) el poema La ciutat futura.
Preparant el retorn d’Alomar, el Comitè de Direcció Política de l’OEC de les Illes organitzà tota una sèrie d’actes (repartida de fulls volants convidant a l’homenatge) en els quals es demanava la participació activa del poble mallorquí en l’esdeveniment. El comunicat (vegeu diari Última Hora, 9-VIII-77) explicava que l’assistència massiva a l’homenatge seria “l’inici i el començament actiu del retrobament d’una part de la nostra història perseguida i silenciada pel feixisme. Però l’OEC vol fer una matisació important. Creu -i ho diu clarament sense amagatalls- que en aquest acte d’homenatge públic i popular hi sobren els representants oficials d’una època que va esser la que va silenciar l’obra revolucionària d’en Biel Alomar i el va condemnar a l’exili i a la mort. Alomar pertany, és part del poble mallorquí”. En la reunió de forces polítiques i culturals de l’hotel Almudaina, OEC havia proposat igualment, per a enfortir el record i la presència de Gabriel Alomar (silenciada per quaranta anys de franquisme), “celebrar una setmana d’actes d’homenatge -a Ciutat i a pobles-, aconseguir crear un debat popular sobre la figura dels nostres intel.lectuals marginats i represaliats per la dreta feixista”.
Els representants de l’OCB i del Congrés de Cultura Catalana acceptaren de principi la proposta que fèiem a l’assemblea i s’acordà reunir una comissió de treball per als començaments del proper mes de setembre.
Igualment el PTE (Partido del Trabajo de España) convocava a l’acte d’homenatge del gran intel.lectual mallorquí d’esquerres repartint un comunicat que deia, entre d’altres coses: “El PTE llama a todos los que viven y trabajan en Mallorca y que sienten los ideales de libertad, cultura y progreso, a rendir el honor que se merece el ilustre hijo de esta tierra, Gabriel Alomar. La llama perenne de justicia y progreso que representa Alomar debe prender en el corazón de las gentes honradas de nuestro pueblo y, acudiendo al pie de la sepultura que lo ha de acoger -al tiempo que se repara una injusticia atroz de la Dictadura-, sembramos el verdadero germen de la autonomía y libertad que nuestro pueblo necesita”.
El Comitè de Direcció Política de l’OEC decidí, a part de tot el que hem estat dient que l’organització feia, la compra d’una corona de flors que hauríem de portar a l’acte d’homenatge del cementiri de Ciutat. Record que en Josep Capó (secretari general de l’OEC), en Mateu Morro, n’Antoni Mir i jo mateix ens responsabilitzàrem personalment que tot aniria a la perfecció. No era tan senzill en aquella època -fins i tot passats els dies més negres de la dictadura- fer entendre als nostres militants la necessitat de la lluita política i cultural, d’intervenir en el front de la lluita de classes ideològica. L’obrerisme (un càncer que venia de molt lluny dins de les organitzacions revolucionàries, i del qual no hi havia cap partit que estigués immunitzat) feia -ho he explicat sovint- considerar “un luxe” les intervencions en aquest sentit.
Amb el temps s’ha comprovat que molts dels famosos líders obrers de la clandestinitat i de la transició (de tots els partits), el que amagaven, quan deien “no entendre” la necessitat de la lluita de classes cultural, era un dretanisme i oportunisme a prova de bombes. Una gran part dels dirigents i militants obrers dels anys setanta, els que en tot moment teoritzaven dient que només la lluita per augment de sou o per un semàfor era “lluita de classes”, després, amb el temps, acabaren integrats dins de les estructures sindicals d’UGT o de CCOO, precisament per a no fer política revolucionària, per a no haver de lluitar a favor de l’autodeterminació del nostre poble, per a no haver de lluitar per la República, per a no haver de lluitar en contra d’una constitució que barrava -i encara barra!- el pas a la possible federació de comunitats autonòmes (és a dir, que és un atac directe a la possible construcció de la nostra nacionalitat). Com dic, amb els anys es va veure com molts dels que atacaven els militants més conscients dels partits comunistes (OEC inclosa!), dient que la lluita per aspectes culturals, per la llengua, per l’autodeterminació, per recuperar els nostres intel.lectuals d’esquerra (cas de Gabriel Alomar), era cosa de “petit burgesos”, aquesta militants han acabat de criats de les forces més autènticamente promonàrquiques i procapitalistes fent de servils dels partits institucionals que cobren per lloar al rei, la propietat privada dels grans mitjans de producció i la “sagrada unidad de España”. Això era el que amagava la seva defensa del que era “concret” (el sou, el dia més de vacances) enfront al que era “inútil i superstructural” (la lluita per a una nova cultura, per l’autodeterminació, la República i el socialisme).

 

1972-1977: LA LLUITA PER RECUPERAR L OBRA I EL PENSAMENT DE GABRIEL ALOMAR (i II)
MIQUEL LÓPEZ I CRESPÍ

 

 

Cent mallorquins/es esperant les despulles de Gabriel Alomar
Però malgrat la feinada de repartida de fulls per instituts, fàbriques, hotels, pobles i barriades, el cert va ser que, a l’aeroport de Son Sant Joan, el diumenge que tornaven les despulles de Gabriel Alomar (de mans del regidor Pau Seguí) només “hi havia un centenar de persones concentrades esperant” (Antoni Serra, Gràcies, no volem flors, pàg. 177). El periodista Pere Bosch del diari Última Hora hi era present, a zero hores i trenta minuts del dia 8 d’agost de 1977 a l’aeroport de Son Sant Joan quan arribaven les despulles de l’autor de La ciutat futura. Paulí Buchens digué a Víctor Alomar: “Víctor, t’entrec les despulles de ton pare i el teu fill”. Pere Bosch deixava constància de l’esdeveniment en una crònica publicada aquest històric 8-VIII-77, quan explicava: “En el aeropuerto, una hermosa concentración de políticos de muy divero signo. Desde Miguel Durán o Francisco Garí por la UCD, a López Crespí, de OIC [OEC], o Miguel Tugores del PTE, pasando por Francisca Bosch, del PC o Félix Pons, del PSOE. En total unas cien personas que supieron disculpar el retraso en la llegada del avión en el que viajaban los reconquistados mallorquines a quienes una historia terrible impidió vivir y morir en Mallorca”.
Gabriel Alomar: republicà i nacionalista d’esquerres
Per un moments, mentre els representants de l’Ajuntament franquista intentaven posar la bandera del castellet damunt les pobres despulles de n’Alomar, el seu fill Víctor, n’Antoni Serra i en Josep M. Llompart aconseguiren col.locar-hi la senyera sense afegitons de cap classe. En Víctor digué (vegeu Gràcies…): “Mon pare era republicà i nacionalista. D’això, no hi ha dubte… Per tant, crec que l’hauríem de rebre amb la bandera tricolor i amb la senyera de les quatre barres que ens agermana a tots… Però, per evitar problemes, bastarà amb la senyera de les quatre barres…”. El deu d’agost, aproximadament cap a les nou del vespre, després de més de trenta-sis anys d’exili -foragitat pel feixisme mallorquí i espanyol-, les restes de Gabriel Alomar eren soterrades en el cementeri de Ciutat, a pocs metres de l’hemicicle on foren assassinats milers de mallorquins i mallorquines d’esquerres o simples demòcrates sense partit, a pocs metres igualment de la fossa comuna on eren enterrats, sota munts de cal, els millors fills que havia produït la Mallorca de començament de segle. N’Antoni Serra va obrir l’acte llegint la munió infinita de telegrames i cartes d’adhesió que arribaven de totes les contrades dels Països Catalans, l’Estat espanyol i l’estranger. A part de les organitzacions comunistes (OEC, PTE, MC, etc), enviaren telegrames el Partit Socialista de Catalunya, el PSUC, Esquerra Republicana de Catalunya, Entesa dels Catalans, el Congrés de Cultura Catalana al País Valencià, Assemblea de Catalunya, Casa Catalana, Òmnium Cultural… També s’hi llegiren els comunicats enviats des de Menorca, Eivissa i Formentera. El manifest dels intel.lectuals antifeixistes que es llegí anava encapçalat per les signatures d’Heribert Barrera, Jordi Carbonell, Josep Benet, Joan Raventós, etc. Dels parlamentaris elegits el 15-J no hi havia gaire representació. El diari Baleares deia (11-VIII-77): “De los parlamentarios baleares sólo vimos a Manuel Mora del PSOE, sus compañeros estaban en Madrid y nada concreto se sabía sobre los demás”. Després, Josep M. Llompart llegí amb veu vibrant i emocionada A la ciutat futura, lectura que corglaçà (d’emoció, de sentiment contingut) la gentada (més de quatre-centes persones) que romanien dretes i en silenci respectuós al costat de la tomba d’Alomar. Els joves de les Joventuts d’Esquerra Comunista (JEC), de la Jove Guàrdia Roja, militants i simpatitzants del PSI, OEC, PTE, OEC o del mateix PCE, escoltaren el poema-himne amb el puny tancat, com a mostra de respecte i de confiança en un futur que volíem republicà, independent d’Espanya i socialista, seguint el mestratge del nostre gran intel.lectual recobrat.
Josep M. Llompart recità:
Per la Ciutat, que enllà d’una era venidora,
sorgint, banyada de llum, d’una radiant aurora
com Afrodita de les mars,
i aixecant vers el cel ses torres rebel.lades,
ajuntarà en sos murs indòmites gentades
a l’ombra dels seus pòrtics familiars!

)No la veieu? Dreçant l’esquena gegantina,
nimbada amb l’espurneig d’una auba purpurina,
eleva un cor de torreons;
en son granític flanc, que inclina amb gest de glòria,
deixaren un relleu de perennal memòria
mil estrènues i ardents generacions.

Flamejaran al sol tos monuments marmoris,
dominaran l’espai tos rutilants cimboris,
ombres d’un somni divinal…
Mes, proclamant la fe d’aurores infinites,
alçaràs contra el cel, com orgulloses fites,
els cloquers de la nova Catedral.
Després, el fill, Víctor Alomar, agraí en nom de tota la família l’assistència del poble congregat en tan solemne acte. El diari Última Hora del 11-VIII-77 ressenyava algunes de les frases més sentides del parlament de Víctor Alomar: “Bien están la paz, la piedad y el perdón… pero estos sentimientos obligan también a la lucha completa cuando son pisoteados por sus enemigos… Se habla mucho de concordia, y es una bella palabra, pero yo no creo que se pueda conseguir cuando vemos por todas partes el predominio de las fuerzas cómplices en cuarenta años de oprobio”.

Els sectors més reaccionaris de la societat mallorquina contra el catalanisme socialista de Gabriel Alomar
Gabriel Alomar: un home que la dreta mallorquina mai no va voler assimilar (ni ahir, ni ara mateix). Alomar és un intel.lectual d’esquerres de massa mal digerir per a una classe cultural i política que només té el poder, l’èxit, els diners com a marc de referència. Gabriel Alomar, com molt bé explica Antoni Serra, estava enfrontat als sectors catòlics integristes, intel.lectualment representats pel polígraf Josep M. Quadrado, però tenia bones relacions amb els catòlics liberals (escrigué, per exemple, un article elogiós, En Penya, amb motiu de la mort de l’escriptor Pere d’Alcàntara Penya, tan poc conegut encara) i amb els republicans federals, concretament amb Lluís Martí. Amb tot, no hi ha dubtes que la Mallorca d’entre segles havia de ser incòmoda i, fins i tot, adversa per a un home com Alomar. Intel.lectual liberal d’ideari esquerrà i socialitzant, obert al catalanisme (la nacionalitat), anticlerical i antimilitarista, tan sols aconseguia projectar-se a unes minories ja convençudes. Cal remarcar, a més, que quan començà a col.laborar en la premsa del Principat (a La Veu de Catalunya, La Campana de Gràcia, entre altres), després de la seva intervenció a l’Ateneu de Barcelona l’any 1904, a mesura que els articles que escrivia en cimentaven el prestigi, es giraven contra seu a la ciutat on residia. L’escriptor Antoni Serra parla, en la seva excel.lent biografia Gabriel Alomar (l’honestedat difícil), dels problemes constants de n’Alomar amb els sectors caciquils i el clergat a llur servei. Interessant al respecte és el capítol VI del llibre (pàgs. 45-49) titulat “Dues vides pararel.les: mossèn Alcover/l’anticlerical Alomar”, on descriu aquest enfrontament radical entre aquests dos homes representants de dues concepcions del món totalment oposades. Escriu Antoni Serra: “Tots dos eren catalanistes de socarrel. En el cas de mossèn Alcover, podem dir que ho va esser fins que no trencà amb Fabra i amb el President de la Mancomunitat del Principat, Puig i Cadafalch. Mossèn Alcover presidi el I Congrés de la Llengua Catalana, en el qual va participar Alomar amb una ponència titulada És indispensable per a la vida i progrés de la nostra llengua, la unificació absoluta de l’ortografia catalana? (1906). El que passava era que mossèn Alcover, integrista, carlí, catòlic ultramuntà, representava, encara que fos prou estridentment, la ideologia d’un sector de la societat mallorquina, instal.lat en el poder econòmic i polític, és a dir, el sector conservador i caciquil, mentre que Alomar n’era l’antítesi, d’això, la part antagònica, l’home republicà i d’esquerres, capdavanter d’una alternativa que propugnava la transformació de la societat. L’entesa, doncs, va esser impossible a partir d’un moment determinat”.
El Centre de Defensa Social… )precursor dels escamots d’afusellament falangistes contra l’esquerra mallorquina?
Recordem també la ràbia, la ira, la indignació amb què la reacció mallorquina i els seus lacais acolliren l’acord de 16 de gener de 1919 (de la Diputació Provincial) d’encarregar a Gabriel Alomar la redacció d’una història de les “Balears”. En aquell moment, un “Centre de Defensa Social” que agrupava els descendents dels repressors de les germanies, els culpables de segles de fam, misèria i opressió damunt el poble mallorquí, s’oposà a aqueix encàrrec de la Diputació. El president del centre de Defensa Social era Jaume d’Oleza, però també hi havia un tal Joan Ramis d’Ayreflor que actuava de vice-secretari; els vice-presidents eren en Joan Quetglas i en Miquel Villalonga Muti; el tresorer, Joan B. Font; el secretari, en Pere Buades Rousset; i els vocals, Jordi Aguiló, A. Cetre i Antoni Thomàs. El “Centre de Defensa Social” mobilitza les “forces vives” (més ben dit, mortes) de la classe dominant, i lacais al seu servei, contra Gabriel Alomar. Diu el manifest contra el pare del catalanisme socialista: “una historia de Mallorca, salida de tales manos, por necesidad ha de ser tendenciosa, por necesidad ha de llevar el virus del sectarismo, y por tanto ha de desfigurar y contravenir nuestro carácter profundamente religioso”. I acabava: “Por religión, pues, por patriotismo y por dignidad, este Centro de Defensa Social con doscientas setenta y dos entidades prestigiosas de la capital y todos los pueblos y muchísimos miles de mallorquines, os pide y suplica con todo respeto, pero también con toda entereza, que revoque el acuerdo de referencia”. És evident que, amb totes les forces de la Mallorca clerical i reaccionària mobilitzades en contra d’un dels més grans intel.lectuals d’esquerra, aquest no escriuria mai la història de les Illes. Uns anys més tard, aquesta dreta amb tendències assassines ja no solament prohibiria o marginaria homes de la talla de Gabriel Alomar: els escamots de Falange Española y de las JONS, de l’exèrcit i del nacionalcatolicisme (dels quals eren mentors i dirigents intel.lectuals els germans Villalonga, Miquel i Lorenzo) s’encarregarien de liquidar físicament més de tres mil mallorquins i mallorquines d’un tret al clatell o una ruixada de plom dins del pit.

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *