No és un acudit, tot i el mal gust que comporta. Després de renunciar a l’aplicació de l’1-O i d’empastifar per enèsima vegada la sobirania del Parlament, acatant les eleccions autonòmiques del 21-D i investint el president que ens han permès escollir els espanyols (entre d’altres empleats), als nostres diputats no se’ls ha acudit cap pensada millor que aprovar una moció que “ratifica” els objectius polítics del 9-N; uns goals que, segons llegeixo en aquest meu estimat diari, duen irremissiblement a “la ruptura”. Com es poden imaginar, el nou Gobierno amigo de Pedro Sánchez ja s’ha afanyat a impugnar aquest anhel, que resulta avorrit, car retorna novament a la cançoneta d’aprovar coses que se saben impugnades d’antuvi pel TC; el sobiranisme es dedica a reactivar la memòria d’una consulta que Artur Mas ja va plantejar com a no vinculant.

El nivell de ridícul que està assolint la classe política catalana és altament contrastable. Durant mesos, els nostres consellers i diputats han blasmat les autoritats penitenciàries espanyoles per haver segrestat els presos polítics a les garjoles de la Meseta i no han dubtat en titllar-los de carcellers. Doncs bé, ara els presos polítics són en territori català i són la Generalitat i els Mossos qui els custodien. Si el Govern no ha abandonat del tot la via de la unilateralitat ni la desobediència, té una forma fàcil de demostrar-ho: alliberar-los, amb el Molt Honorable al capdavant i, si cal, amb la intervenció dels ciutadans que ho considerin. Però no, això no passarà, perquè a aquest Govern només li queda l’art de gesticular, perquè aquí tothom marca múscul fins l’hora de la veritat. Malgrat que despertin Jordi Sànchez dient “Bon dia!”, els carcellers són nostres.

Quan et penses que l’esquerrovergència ja no et pot sorprendre, i en això els he de lloar sense embuts, va i deixen en ridícul la teva capacitat d’imaginació. De fet, és ben normal que si els nostres líders han tingut l’1-O com un simulacre ara es dediquin a recuperar la memòria del 9-N; posats a no ser vinculants, reiet meu, com més antic l’invent millor, i fot-li! De fet, els nostres diputats haurien de romandre en aquest punt i haurien d’aprovar compulsivament mocions que ratifiquessin la vigència de les Homilies d’Organyà o que ressuscitessin alguns dels postulats inclosos al Llibre del Consolat de Mar; així demostraríem al planeta Terra que els pronoms, els mots, les platges i fins i tot les onades seran sempre nostres. Millor prendre’s-ho una mica de conya, tot plegat, perquè això de tornar a l’autonomia s’està fent molt més fatigós del que havíem pensat. Retrocedir, retrocedir, retrocedir. Fins al 9-N? De debò! Que no és conya!

Només una nova generació de polítics (i no parlo d’edat, sinó d’un mínim esperit digne) pot treure’ns d’aquest fangar que ens du a la prehistòria. Si els donem uns quants mesos més, poden acabar reivindicant la roda.