Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

7 de juny de 2018
0 comentaris

Carles Castellanos: EL PAÍS CATALÀ I ELS ALTRES, de Ferran Lupescu] 

[Pròleg de Carles Castellanos a EL PAÍS CATALÀ I ELS ALTRES, de Ferran Lupescu] 

Cal felicitar Edicions del 1979 per aquesta publicació de Ferran Lupescu. Sempre he estat un lector diligent dels treballs que, amb diferents pseudònims, l’autor del llibre que em plau de prologar ha anat publicant: els seus textos posseeixen sempre un rigor d’anàlisi i una claredat expositiva que no són habituals. I aquest llibre és un exemple remarcable d’aquestes qualitats.

Al llarg dels seus deu capítols Ferran Lupescu tracta amb la precisió que li és pròpia qüestions molt variades relatives a la nació catalana, de la qual descriu aspectes de la realitat, però sobretot l’evolució de la consciència col·lectiva tot explicant les causes de l’alienació com a factor que ha estat retardant la formació d’un moviment d’alliberament sòlid arreu del territori.

L’autor va a fons en les seves anàlisis, començant per la crítica a la ideologia postmoderna que demostra que funciona com a justificació de l’opressió nacional i també de l’opressió social. Aquesta descripció crítica d’una de les bases de la ideologia dominant (tant de l’estat espanyol com de l’estat francès) és d’una gran importància perquè forneix la base de les polítiques etnicides dels estats que controlen la nostra societat. És de la ideologia postmoderna que se’n desprenen diferents concepcions negacionistes del fet nacional.  Negar l’existència de les nacions –i fins i tot de les llengües-  permet defensar una situació en què les úniques categories que no són discutides ni negades són les dels estats dominants i llurs llengües oficials. Concretament critica a fons la falsa teoria que el nostre autor anomena ‘ultrarelativisme lingüístic’ (segons la qual no hi ha llengües com a tals, sinó que són ‘invencions’; només hi ha parlars locals i personals) i demostra que és una impostura ideològica filla de la ideologia postmoderna.

Dins aquesta perspectiva, sòlidament criticada per l’autor, el català seria així una invenció d’una determinada classe social, i l’occità i l’amazic, per a exposar d’altres casos coneguts, també serien construccions artificials. Segons aquesta pseudoteoria, en els casos de les llengües minoritzades, es tractaria de conjunts de parles sense possibilitat de cohesió ni de referencialitat. No cal dir que aquesta concepció només té conseqüències nefastes per a les llengües subordinades perquè és innòcua pel que fa a les llengües que són ben establertes i oficials dels seus estats, com ho són el francès, l’espanyol o l’alemany. Es tracta, tanmateix, d’un acientifisme flagrant i, fins i tot, irritant, perquè l’estudi històric i universal dels continua lingüístics, mostra que les llengües referencials d’una comunitat humana (anomenades ‘llengua literària’, ‘llengua nacional’, ‘llengua estàndard’ etc. segons les èpoques) són el resultat de processos d’agrupació de parlars i de fixació formal i gràfica, segons fenòmens ben estudiats. En aquests processos intervenen, de manera invariable, factors lingüístics (distància lingüística) i sociopolítics (connexió econòmica i social al si de les comunitats estudiades) que acaben configurant les diferents agrupacions al voltant d’una referencialitat concreta.

Aquesta impostura que hem descrit, tot i la claredat de les anàlisis crítiques pertinents que la podrien fer semblar anodina, té importància en  el nostre cas perquè ha estat utilitzada per a posar en dubte fins i tot la lingüicitat (el caràcter de llengua referencial) del català. L’argumentació contra el caràcter referencial de la llengua catalana en el territori que li és propi i que ha establert la ciència lingüística, es fonamenta en un tractament potiner del conjunt lingüístic catalano-occità, ens explica l’autor, a partir del qual es vol afirmar que la lingüicitat del català és una mera invenció. Aquesta hipòtesi és una bestiesa sense pal·liatius que mostra un desconeixement supí i repatani dels processos d’estandardització i d’individuació de les llengües. No hi insistirem perquè el llibre que prologuem ja en fa una crítica minuciosa, a l’hora de portar a terme la dissecció crítica que fa de La il·lusió occitana d’August Rafanell (2006) al darrer capítol.

Per la seva banda, Ferran Lupescu, al llarg d’aquesta obra, ens situa en el règim espanyol sorgit del franquisme en tant que l’entorn on prosperen les coartades intel·lectuals de la ideologia postmoderna i les diferents aplicacions utilitzades per a mantenir les formes d’opressió. L’opressió nacional es fonamenta, segons la sòlida argumentació de l’autor, en una falsa consciència que anomena ‘dipatriòtica’, un concepte molt interessant malgrat aquesta denominació que no acabo de veure que sigui la més adequada per dues raons: perquè situa aparentment en un mateix pla dues fidelitats que són sempre de caire desigual i subordinat en els casos de regionalisme com els que estudia; i perquè en les societats actuals són prou corrents (com en el cas de la immigració d’origen amazic als Països Catalans) casos de doble fidelitat nacional en contextos en què el poder dominant no és cap de les parts implicades. Però allò que és important, i que cal remarcar d’una manera especial en l’afer que ens ocupa, és que com a conseqüència d’aquesta argumentació precisa al voltant de falses fidelitats i alienacions, la ideologia autonomista i regionalista és criticada frontalment i d’una manera minuciosa en aquest llibre, de tal manera que en resulta totalment desautoritzada.

L’autor exemplifica les seves argumentacions sempre precises amb l’exposició de nombrosos casos d’opressió nacional i lingüística i de moviments nacionals reeixits. L’aportació de dades històriques i geogràfiques li serveix per a situar amb claredat els Països Catalans com a nació. Aquesta anàlisi de la realitat de diferents casos europeus mostra també exemples diferents de denominacions nacionals diverses en casos d’assoliment de la independència, des de l’extensió del nom d’una part de la nació al conjunt, fins a noms de nova creació. Dins aquesta lògica l’autor anomena, en algun dels passatges del llibre ‘Catalunya’ el conjunt de la nació catalana, tot i que conscient de la dificultat d’aquest ús en el context actual, utilitza de manera més genèrica el terme País Català. La denominació de l’estat representatiu de la nació catalana correspondrà fer-la efectiva en el moment concret en què un marc estatal alliberat s’haurà pogut establir de manera plena. I en aquella possibilitat real, el fet de conèixer diverses experiències afavorirà la tria de l’opció més adequada amb un bon coneixement de la qüestió i d’acord amb la consciència política assolida arreu del territori nacional.

En aquesta perspectiva de creixement de la consciència col·lectiva cal valorar d’una manera altament positiva les importants aportacions d’aquest llibre per al coneixement detallat del territori i de diferents aspectes de la realitat nacional, molt particularment en la interessant cartografia on s’exposa la història dels mapes de l’àmbit nacional; i, en general, per a la comprensió del fet nacional i sobretot de la consciència nacional als Països Catalans. Tot plegat, aspectes d’un elevat interès per a comprendre el temps present  i poder-hi incidir amb coneixement de causa.

Ferran Lupescu ha posat una bona pedra fundacional del País Català lliure, un sòlid carreu de l’edifici de la nostra llibertat col·lectiva.

Carles Castellanos i Llorenç

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!