Literatura catalana moderna - Illes
Blog de l'escriptor Miquel López Crespí
L’espanyol en la República Catalana: petit memoràndum informatiu
L’espanyol en la República Catalana: petit memoràndum informatiu
Ferran Lupescu
“El castellà serà llengua oficial a la República Catalana”
(Quim Torra, 15 de maig de 2018)
El català (només el català) és la llengua pròpia de Catalunya;1 fins i tot ho reconeix el miserable estatut vigent, com ho feia el de 1979. En ambdós s’especifica, fins i tot, el motiu real pel qual l’espanyol “també” hi és oficial (tot i que més que el català), o sigui, que ho és perquè Catalunya forma part de l’Estat espanyol, l’única llengua oficial del qual és l’espanyol. Bé; llavors, si l’espanyol no és pas la llengua pròpia de Catalunya, i Catalunya deixa de formar part de l’Estat espanyol, per quin motiu l’espanyol hauria de continuar essent oficial a Catalunya? Perquè “hi viuen molts hispanòfons”?
L’espanyol no és pas –ni ha estat mai— oficial a Catalunya perquè hi visquin molts hispanòfons. Era igualment oficial, i obligatori, quan el nombre d’hispanòfons hi era mínim. L’espanyol –ja ho hem dit– és oficial a Catalunya perquè Catalunya forma part de l’Estat espanyol i l’espanyol és l’única llengua oficial de l’Estat espanyol. L’oficialitat de l’espanyol a Catalunya no és altra cosa que la imposició de l’espanyol als catalans. La Catalunya independent no pot continuar imposant l’espanyol als catalans.
La vitalitat social de l’espanyol a Catalunya no és pas el fruit natural i automàtic de l’alt nombre d’hispanòfons que hi vingueren a residir fa mig segle. Més aviat és el resultat planificat de la política assimilacionista i lingüicida exercida per l’Estat espanyol contra el poble català durant segles. És, doncs, l’efecte més profund, evident i pervers de l’opressió nacional. La Catalunya independent no es pot convalidar els efectes més perversos de l’opressió nacional.
Explicitem-ho: en el cas específic dels Països Catalans del sud de l’Albera, l’estatus sociolingüístic de l’espanyol és de prepotència il·legítima, i en detriment de la llengua del territori, el català. Ara bé; cal saber repartir les culpes: aqueixa prepotència sociolingüística de l’espanyol en detriment del català no és efecte directe de la presència massiva d’hispanòfons (tot i que probablement no hauria estat possible sense), sinó de la política etnocida exercida per l’Estat espanyol.
Altrament, no està gens clar que la massa d’hispanòfons refusi, d’antuvi, la lògica, justa i necessària hegemonia del català al seu domini lingüístic. I això és perquè els hispanòfons, en llur majoria, potser no tenen les idees clares (igual que els catalanòfons), però no són pas colons ideologitzats. Acceptarien amb naturalitat l’hegemonia del català si no s’hi interposés la propaganda liquidacionista del junquerisme, molt més funesta que la de l’Estat i la dels colons, perquè enterboleix els termes de la qüestió per a tots, i desconcerta i descoratja els nostres.
Endemés, la presumpta lògica d’oficialitzar l’espanyol a la República Catalana per tal de guanyar els hispanòfons per a la causa és, a banda de contraproduent, una injúria molt greu per als hispanòfons de Catalunya, perquè comporta titlllar-los de colons. D‘altra banda, no consta que entre els principis del dret internacional hi hagi el dret a la colonització, o sigui, el dret a imposar una llengua aliena en un altre país mitjançant la colonització demogràfica. Aquesta és, precisament, la lògica que impulsa, no pas el gruix d’hispanòfons, sinó el liquidacionisme neobilingüista presumptament “patriota català”. Els junqueristes reclamen, per exemple, un presumpte “dret” dels hispanòfons a continuar en exercici de la plena normalitat sociolingüística de l’espanyol a Catalunya. Evidentment, això no és cap dret; és un privilegi. I (independentment de la voluntat i la consciència) un privilegi colonial que impedeix l’exercici dels drets essencials dels parlants de la llengua pròpia, autòctona; és a dir, el dret a la plena normalitat social del català al seu domini lingüístic; si més no, i per començar, al sector d’aqueix domini lingüístic que hom hagi alliberat. L’oficialitat de l’espanyol a Catalunya comporta el presumpte “dret” d’extraterritorialitat dels hispanòfons, i nega el dret inalienable a la territorialiat lingüística del català dins el seu domini. Aquesta ha de ser la tasca de la Catalunya independent?
La llengua és la clau de l’existència de la nació. La plena normalització del català ha estat en tot moment l’objectiu principal del moviment nacional català, començant pel gruix de la intel·lectualitat nacional catalana. Fóra grotesc que una Catalunya independent renunciés a l’objectiu principal, i a la identificació nacional entorn de la llengua, per tal de posar-se a defensar i promoure una llengua aliena, i precisament aquella que posa en perill la continuïtat de l’autòctona, i que és, alhora, la llengua nacional obligatòria d’un Estat enemic que maldarà per provocar tota mena de conflictes ètnics al nostre país, cosa per a la qual, sens dubte, utilitzarà cínicament arguments sociolingüístics capciosos. Com Putin als països bàltics i a Ucraïna, sense anar més lluny.
Oficialitzar l’espanyol a la República Catalana fóra un suïcidi sociolingüístic. Això ho sabem tots. D’una banda, perquè impediria fer del català la llengua comuna, referencial i hegemònica, la llengua normal, de tot el poble de Catalunya. En efecte, una societat necessita una llengua comuna que l’estructuri i articuli, i una de sola; una societat, com a tal, no pot funcionar en dues llengües, de manera que la prepotent, la indispensable, acabarà imposant-s’hi en exclusiva. Així, doncs, si l’espanyol hi és cooficial, la mera inèrcia acumulada, juntament amb la convalidació ideològica proporcionada pel nou Estat català, garantirà que sigui l’espanyol, i no el català, el que continuï funcionant com a llengua nacional comuna a l’interior del país. Amb efectes sociolingüístics devastadors, alhora que descoratjadors de la lleialitat lingüística.
Oficialitzar l’espanyol a la República Catalana fóra un suïcidi sociolingüístic, d’altra banda, perquè l’oficialitat és l’oficialitat, literalment. Per la mateixa lògica de l’oficialitat, podria ser que l’espanyol, a banda de no recular gens en els usos socials i quotidians, adquirís major presència encara en els camps on el català ha guanyat algun tipus de protagonisme relatiu: l’administració i l’escola. Perquè, prenent l’oficialitat al peu de la lletra, caldria bilingüitzar absolutament tot, molt més enllà dels usos actuals: del diari oficial a les al·locucions del president, les lleis i els reglaments, passant pels edictes municipals, la retolació viària (almenys per a fer-hi constar “carrer” i “calle”) i fins els retolets manuscrits o impresos del tipus “He sortit a esmorzar”.
Hi ha qui propugna una oficialitat parcial de l’espanyol en què es reservi al català una certa hegemonia (precària) als mateixos espais que avui (l’administració i l’escola). Això, tampoc no serviria de res, de cara a propiciar l’hegemonia de la llengua nacional. Primer, perquè no representaria cap mena d’avenç sociolingüístic, sinó que confirmaria la subalternitat actual, en què es deixen la immensa majoria d’espais d’ús al lliure mercat, és a dir, a l’omnipresència prepotent de l’espanyol. Segon, perquè sempre hi haurà qui pugui exigir el ple compliment de l’oficialitat efectivament reconeguda; i, certament, ho faran: com a mínim, des de dins, la nodrida minoria de colons organitzats, amb ple suport exterior d’un Estat espanyol il·legítimament reivindicatiu i sarcàsticament victimista.
L’oferiment d’oficialitat és contraproduent, i no té receptor efectiu. El suport dels hispanòfons de capes populars i, en part, mitjanes, es guanya, s’està guanyant, per altres vies, i sense tractar-los de colons. Perquè el gruix d’hispanòfons no necessita pas l’oficialitat de l’espanyol, ni la reclamava fins que els l’oferiren insensatament des de les nostres files. I els que sí que la reclamarien, o sigui, els colons, són tan enemics de la llengua com de la independència, i per la mateixa motivació ultranacionalista. No té sentit renunciar a tot el contingut de la causa en nom d’arrossegar a la causa aquells que sabem enemics mortals de tot: de la independència, de la llengua, de la catalanitat; de fet, més enemics encara de la llengua, de la catalanitat, que de la independència en si.
És aquest l’exemple i el missatge que la República Catalana ha d’enviar a la resta del país encara ocupat, de Salses a Guardamar i de Fraga i el Carxe fins a Maó i l’Alguer? Que val més renegar de l’element bàsic que, en darrera instància, ens estructura com a nació?
Si el català no és l’única llengua oficial, no podrà esdevenir la llengua de cohesió social. L’oficialitat exclusiva del català no és cap garantia de res, però és el prerequisit imprescindible de tot.
Oficialitzar l’espanyol a la República Catalana fóra un suïcidi sociolingüístic, en efecte. I ho sabem tots. I qui no ho sàpiga és un neci, és a dir, un ignorant culpable que ignora allò que necessàriament hauria de saber.
Ja s’entén que entre el liquidacionisme suïcida i insidiós d’ERC i les campanyes histèriques dels colons organitzats es crea una pinça espanyolista terrible. Però hi ha línies que no es poden traspassar, i principis irrenunciables. No pas per “essencialisme nacionalista”, o per “identitarisme”, com brama la propaganda imperialisto-etnocida en l’obtusa terminologia postmoderna; sinó per pragmatisme estricte, i en nom de la racionalitat, la llibertat, la igualtat, la justícia i la convivència en la tasca comuna de bastir una societat millor, més justa, més lliure i efectivament cohesionada.
Nota
1 No em refereixo a l’aranès perquè parlo de Catalunya. I l’Aran no és pas part integrant de Catalunya. Si hauria de persistir, o no, l’oficialitat de l’aranès a tot el territori de la República Catalana, és qüestió diferent que no podem tractar ací, i sobre la qual haurien de pronunciar-se els especialistes aranesos.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El mateix es pot dir del francès a la Catalunya del Nord, on el català oficialment no existeix (La llengua de la República és el francès)
Aran fa part de la nació occitana i la llengua pròpia d’Occitània és l’occità.