Comentaris al llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona)

Miquel Julià i el deure del combat

 

Si ara us hagués de concretar exactament el dia, el mes i l’any que vaig començar a coincidir en la lluita pels nostres drets nacionals i en defensa de la cultura catalana amb l’amic Miquel Julià, no us ho sabria dir amb certitud. Són ja tants d’anys! Ben cert que deu fer més d’una dècada quan vaig començar a llegir les seves interessants collaboracions en el diari Última Hora, de Ciutat. Posteriorment, en la batalla en defensa de la llibertat d’expressió i dels mitjans de comunicació catalans, el combat per L’Estel (que aleshores s’anomenava S’Arenal de Mallorca), que determinats espanyolistes de totes les tendències! s’entestaven a silenciar, coincidírem igualment. He parlat de tot això en el capítol “En defensa del català. El ‘Comité de defensa de s’Arenal de Mallorca” del meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003). (Miquel López Crespi)

 

 

Per Miquel López Crespí, escriptor

 

Si ara us hagués de concretar exactament el dia, el mes i l’any que vaig començar a coincidir en la lluita pels nostres drets nacionals i en defensa de la cultura catalana amb l’amic Miquel Julià, no us ho sabria dir amb certitud. Són ja tants d’anys! Ben cert que deu fer més d’una dècada quan vaig començar a llegir les seves interessants collaboracions en el diari Última Hora, de Ciutat. Posteriorment, en la batalla en defensa de la llibertat d’expressió i dels mitjans de comunicació catalans, el combat per L’Estel (que aleshores s’anomenava S’Arenal de Mallorca), que determinats espanyolistes de totes les tendències! s’entestaven a silenciar, coincidírem igualment. He parlat de tot això en el capítol “En defensa del català. El ‘Comité de defensa de s’Arenal de Mallorca” del meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).
Posteriorment ens trobàrem en totes les Diades en defensa de la llengua catalana i l’autogovern que convocava l’OCB, en les manifestacions per la Independència de cada final d’any, a la redacció de L’Estel, quan Miquel Julià portava a l’amic Mateu Joan Florit les seves collaboracions i, qui signa aquest article, les meves.
En el fons, des de les nostres posicions culturals i polítiques divergents sempre coincidíem en el que és essencial: la defensa aferrissada de la llengua catalana, l’exigència de més autogovern per a la nostra terra i, també, per què no dir-ho?, ens unia i uneix la dèria per la literatura. Perquè Miquel Julià, a més d’un activista en defensa de la cultura catalana, és, igualment, un incansable conreador dels més diversos gèneres literaris i ha excellit tant en la poesia com en l’assaig de forma força prou interessant.
Més encara. Tots sabem com resulta de difícil a la nostra terra aconseguir dels nostres intellectuals (escriptors, metges, arquitectes…) un compromís actiu amb el poble i la lluita pel nostre deslliurament nacional i social. En temps de la dictadura franquista, si exceptuam els exemples de Josep M. Llompart, Jaume Adrover i uns quants més, sobraven els dits d’una mà per a comptar qui era de veritat actiu en el combat antifeixista. Més tard arribà la democràcia pactada entre el franquisme reciclat i els nous aspirants a l’exercici del poder. Aleshores, si exceptuam els intellectuals que continuaren la seva tasca en l’OCB, algunes organitzacions d’esquerra, sindicats i ONG, el silenci i la manca de compromís actiu continuà. Pocs escrits, manifestos i documents públics contra l’imperialisme i el feixisme hem vist aquests darrers anys. Per això, quan hi hagué l’atemptat contra l’Editorial Moll -era l’any 1997-, el silenci semblava que seria la norma general novament.
Però tornem a l’atemptat contra l’Editorial Moll. Aquesta bestial provocació de la ultradreta era una agressió contra un dels fonaments essencials de la cultura catalana a les Illes. Hem escrit sovint sobre la importància històrica de l’obra de Francesc de B. Moll (la represa del Diccionari, les rondalles, les gramàtiques normatives, les colleccions literàries d’Editorial Moll, la Fundació de l’OCB i centenars d’activitats semblants de valor inabastable), i per això mateix no podíem romandre indiferents al salvatgisme neonazi desfermat, en forma de foc, contra l’Editorial Moll. De tota la gent a la qual vaig trucar, el més receptiu, qui no oposà cap mena d’entrebanc per a signar públicament un comunicat de repulsa, va ser l’amic Miquel Julià i Prohens. La carta, de la qual serv l’original que signàrem en el bar de davall de casa meva, va sortir publicada al Diari de Balears dia tres de maig de 1997 i, posteriorment, en altres diaris i revistes de les Illes. El manifest de condemna contra la brutal agressió feixista signat per Miquel Julià i per l’autor d’aquest article dia primer de maig de 1997, deia, sota el titular “Editorial Moll: les rels d’un atemptat”: “‘Llastimosa manera d’entendre la intervenció cultural i demostració d’una gran càrrega d’autoodi’, declarava el President de la Comissió de Cultura i Patrimoni, Damià Pons; ‘Encara hi ha intolerància dins la nostra societat’, afirmava la Presidenta del CIM; accions d’un grup marginal i covard’, deia Eberhard Grosske, després de conèixer l’atemptat contra l’Editorial Moll i contra la nostra pròpia llengua i cultura mallorquina.
‘Per molt que sembli mentida, els hereus dels vencedors en la guerra civil contra el poble (1936-39), la nissaga dels violents que el vint-i-quatre de febrer proppassat va fer seixanta anys que afusellà un metge modèlic i ciutadà exemplar, Emili Darder, i altres, com Pere Reus, jutge de pau i home d’enorme prestigi moral, pel sol fet d’esser polítics d’esquerres i intellectuals mallorquinistes, aquella nissaga avui encara perviu i també s’alimenta de la mateixa carronya de llavors, de l’odi contra les realitats mallorquines i les arrels catalanes d’aquest poble.
‘Volem denunciar i rebutjar l’atemptat contra l’Editorial Moll, recentment perpetrat, i la violència de tots aquests grupets antimallorquins (ells s’autoanomenen ‘anticatalans’) i de tots els enemics de la justícia i la pau. Al mateix temps demanam a la Delegada del Govern, Catalina Cirer, que posi remei a uns brots de violència de conseqüències imprevisibles”.
A hores d’ara, encara esperam que altres intellectuals, en teoria “dels nostres”, es mobilitzin contra la violència feixista en contra de la nostra cultura.
Més endavant, en plena acció de les campanyes rebentistes contra la meva persona per part de determinats sectors dogmàtics, les restes del carrillisme mallorquí, els lobbys falsament nacionalistes entestats en criminalitzar els intellectuals i els partits d’esquerra, Miquel Julià va escriure un article titulat “El deure del combat” en el diari Última Hora de Ciutat. Miquel Julià, del llibre Cultura i antifranquisme publicat per Edicions de 1984, deia: “L’esperit i la idea de combat són tan inherents a la natura humana com el mateix sentit de justícia o d’autoestima; per això les pàgines de la història tenen més lletres de sang que de tinta. Per a un humà combatre és llei de vida i no combatre és com encomanar el seu destí als voltors, perquè segons la dita popular ‘qui s’arrufa el fred el se menja’. En igualtat de condicions l’individu, a través del combat, es rescabala dels greuges dels altres; i també les nacions, de les agressions dels estats. Així el combat esdevé pauta i criteri universal de justícia i convivència social. El poeta Joan Alcover a ‘Poemes bíblics’, descrivint un gest de la Bíblia, ens diu que ‘el fill Jacob, segon per la naixença, / en gloriós combat l’àngel va vèncer…’; Ramon Llull en el Llibre de Cavalleries defineix que ‘ofici de cavaller és combatre traidor’; Joanot Martorell no se’n fa enfora en el Tirant lo Blanc dient que ‘el cavaller combat per mantenir la lleialtat i la rectitud’; i encara l’experiència popular ho reconeix en aquesta cançó: ‘Ara és hora, cosset meu, / que plors i facis combat…’.
‘L’home, però, sols s’engresca al combat que li ofereix avantatges evidents i avinents; si no, en fuig com d’una sentència adversa, cosa que recolleix el refrany: ‘Justícia, senyor, a ca meva, no!’. Per això és que la gent sols s’apunta a competicions favorables, segures, sense haver-se d’exposar-se al fracàs; això sí molts admiren, segueixen i es rendeixen als combatents triomfadors, dictadors i tot, com a suplents o referents de les pròpies ambicions. Sols així s’expliquen les mogudes populars entorn d’aquests; i sols així s’explica l’aurèola de popularitat que els mallorquins rendiren a cacics com Joan March (verga), que inflaren fortunes reduint el poble a la fam i a la submissió. Aleshores tan perversa esdevé la fama dels tirans, com l’acatament dels favorits. Es precisament dins aquest marc de negror i d’injustícies que s’emmarca i ressalta l’excellència dels qui combaten per un gran objectiu humà, com pot ser el de superar una malaltia irreversible o el de fer front a qualsevol injustícia, també les constitucionalment institucionalitzades.
‘El combat, però, cobra una lluïssor especial, quan el protagonista és un ciutadà lliure, al qual no agombola cap nomenament polític ni cap nòmina milionària. L’aurèola de Jordi Pujol, per posar un exemple, apareix més nítida en la sorollosa protesta de 1960 al Palau de la Música Catalana, en els tres anys i mig de presó o en el repartiment clandestí en plena etapa franquista del seu llibre Construir Catalunya (1955); més que en la presidència efectiva de la Generalitat. Sovint la torxa de l’alliberament nacional perd màgia i eficàcia en mans ben remunerades.
‘Tantes raons vénen a compte quan em vull referir al llibre Cultura i antifranquisme de Miquel López Crespí, d’Edicions de 1984 (març 2000), recentment presentat a la Casa Catalana de Mallorca (29-V-00), un llibre que recolleix els combats d’un grup d’indòmits mallorquins, protagonistes d’una lluita llarga i calculada, per tal d’obrir bretxa al mur d’opressió de l’etapa franquista. Desfilen per les seves pàgines persones tan significades com Josep Maria Llompart, Antoni Serra, Francesca Bosch, Guillem Frontera, Antoni Figueras, Jaume Adrover o naturalment el mateix Miquel López Crespí, entre molts d’altres. Només l’ideal de combatre er la llibertat, sense més gratificacions, podia engrescar aquesta gent en actuacions i feines oneroses i arriscades, com les Aules de Poesia (1966’68), noves editorials rupturistes (1972), renovació de la revista ‘Lluc’ (1968), recolzament del Congrés de Cultura Catalana (1976-77), venda o repartida de materials clandestins…; actuacions sempre seguides de prop per la Brigada Social, perseguides per aquesta amb reiteratius interrogatoris, arrestos i detencions i patides estoicament per aquells joves, i no tan joves, rebels a les injustícies. El llibre és un cant a la lluita contra unes lleis i un règim, que es mantenia sobre l’enderroc dels drets de les persones i dels pobles.
‘El llibre Cultura i antifranquisme, però, a més d’un llibre d’història, és un retrat d’en Miquel López la trajectòria del qual fins al dia d’avui no és un camí de roses, sinó un camp de combat per a l’alliberament social i nacional d’aquest país, un objectiu sempre present en la seva vida i colpidor en els seus llibres sense el qual aquests estarien buits de contingut. Qualsevol pàgina de la trentena de títols publicats ho corrobora; Miquel López ha seguit, segueix i seguirà obsés i tenaç mostrant a la nostra gent, amb llibres colpejants i delectables alhora, històrics ultratges i opressions ben presents. Edicions tan recents com Revolta (poesia) o Núria i la glòria dels vençuts (novella) poden deixar, dins la letargia d’un estiu tan sec i calent, empremtes de ràbia i brots d’autoestima”.
Miquel Julià i Prohens va néixer a Felanitx (Mallorca, 1927) i va estudiar al seminari de Ciutat des de 1939 a 1951. Especialitzat en el foment social de la llengua catalana, impulsà el seu ús en les parròquies de Bunyola i de N. S. dels Dolors de Manacor. Tasca que continuà com a fundador del grup excursionista de Bunyola (1955) i de l’Agrupament Escolta Mn. Alcover de Manacor (1959).
Per a ús literari d’aquests grups publicà diversos opuscles, com Guia del petit pelegrí per als nins de Bunyola (1954), Pregàries de l’escolta (1960), Unió d’Excursionistes de Bunyola (1957), Cançoner (1965), etc. Posteriorment inicià cursos de català a Manacor (1964), cursos que han tengut continuïtat fins al dia d’avui en l’Escola Municipal de Mallorquí.
També ha estat un dels membres més actius entre els promotors de l’OCB juntament amb Francesc de B. Moll i, des de la Comissió Diocesana de Litúrgia, de l’adopció del català com a llengua vernacla de Mallorca, a les misses i actes litúrgics de les esglésies (1965-70).
Home amb multitud d’interessos culturals, sempre dins l’àmbit de la defensa i promoció de la cultura catalana, ha realitzat un gran treball de recopilació de les cançons populars mallorquines de viva veu. Fruit d’aquesta intensa labor ha estat la publicació de Mallorca, cançons tradicionals (Barcelona, Hogar del Libro, 1969) i Cançoner tradicional de Mallorca (Ciutat de Mallorca, Documenta, 1998). Edità igualment Nadal a Mallorca (1968), un volum de nadales en català compostes ad hoc per autors mallorquins contemporanis sobre cançons populars mallorquines. Aconseguí del P. Martorell la composició de la missa Pau als homes (1968) i preparà la seva estrena a veus mixtes i orquestra moderna.
La seva dèria literària ja començà quan Miquel Julià era un jovençà que anava per a sacerdot, en aquells anys esfereïdors de la postguerra mallorquina, en ple domini del feixisme i del nacional-catolicisme. Miquel Julià guanyà el Primer Premi de Poesia al certamen del Seminari amb el poema El monestir (1949).
També ha escrit Nacionalisme reivindicatiu a Mallorca (Capaltard, Ciutat de Mallorca, 1994), el poemari Paraules al vent (Ciutat de Mallorca, Documenta, 2000) i més recentment, en aquest any 2003, l’assaig Clarobscurs: l’Església dels mallorquins (Documenta, 2003).
Amb els anys, Miquel Julià ha estat molt conegut per les seves collaboracions en català a Perlas y Cuevas (1965-66), Lluc (1968) i, sobretot, pels seus compromesos articles en defensa de la nostra cultura publicats en el diari Última Hora de Ciutat d’ençà 1993. Són precisament aquests articles publicats a la premsa diària alguns dels manifests més ferms i combatius dels que, en aquests anys de ple predomini del cinisme i del menfotisme més accentuat, s’han escrit en defensa dels nostres drets nacionals. Pensam que Miquel Julià hauria de fer tot l’humanament possible -i l’impossible també!- per aconseguir d’alguna editorial mallorquina o principatina l’edició d’una selecció dels seus treballs periodístics. Poques coses hi ha tan efímeres i evanescents com les collaboracions diàries d’un escriptor a la premsa. Per això és tan important, si hi ha una bona disposició editorial, que l’autor es preocupi per deixar editats, en forma de llibre, el que consideri més representatiu del seu treball publicístic.
És una tasca que ha de fer de forma inexorable l’amic Miquel Julià: dedicar-se a fer-ne la selecció, no cansar-se davant possibles incomprensions, trucar la porta dels editors, remoure cel i terra (que no esperi que ningú li faciliti la tasca si ell mateix no s’arromanga de debò!). Indubtablement seria molt important, per a bastir la història futura del que han estat aquests anys de descompromís, que es pogués tenir a l’abast la feina feta per Miquel Julià.
Com a poeta, podem adscriure Miquel Julià, sense por d’errar-nos, en el camp de nostàlgics de l’Escola Mallorquina. El poeta Bartomeu Fiol ho deixa molt ben explicat en el pròleg a Paraules al vent. Diu l’autor de Calaloscans: “… ens sorprèn [Miquel Julià] amb unes Paraules al vent, que ens recorden una mica el rastre del perfum de l’Escola Mallorquina de principis de segle. Miquel Julià és prou conscient que la seva poètica no encaixa o no consona amb cap de les modes actuals. Però això no l’hauria de preocupar gaire, perquè si totes les arts -no sols la poesia- es mouen com una successió de modes, aquelles obres d’art que realment queden ho fan en funció d’una virtù o força que té ben poc a veure amb les onades”.
Precisament aquesta és una de les “virtuts” de Paraules al vent. Poder retrocedir en el passat. Com si Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart de la Peña, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Blai Bonet mai no haguessin existit. Ni la revolta del romanticisme, ni la Revolució Francesa, ni el modernisme català de principis del segle XX, ni un segle de revoltes socials a tota l’Europa potsnapoleonica. No en parlem del “ismes” dels anys vint i trenta! Del futurisme, el dadaisme, el surrealisme o el situacionisme dels anys seixanta. En la poesia de Miquel Julià, en aquesta tornada insistent als dogmes de l’Escola Mallorquina, enterrats per Rosselló-Pòrcel en els anys trenta, trobam, així sí, l’eco sempre interessant de la Mallorca preturística, quasi una miniatura dels pintors de l’Arxiduc, un apunt que hauria entusiasmat Delacroix a la recerca de misteris en un insondable món àrab de començaments de segle XIX.
Però ha estat la recent publicació de Clarobscurs: l’església dels mallorquins, llibre editat per Documenta Balear en el número 48 de la collecció “Menjavents”, el que ha fet que tornem a copsar la capacitat de feina d’un home com Miquel Julià. Ha estat una feina fosca, amagada en el seu estudi del carrer Pérez Galdós de Ciutat de Mallorca. Miquel Julià s’ha passat molts d’anys estudiant, investigant en la història de l’església mallorquina. Ho diu ell mateix en la introducció que enceta tan singular aportació a la història de Mallorca: “M’ha costat anys de dedicació fer arribar aquest llibre, com finalment ha succeït, a les teves mans acollidores; ara únicament manca que hi puguis trobar allò que inicialment em vaig proposar: analitzar la presència i la influència de l’Església a Mallorca i fer-ho amb honestedat, imparcialitat i equanimitat (…)”. Són cinquanta capítols que marquen una història ben conflictiva. Des dels orígens cristians fins a la dictadura de Franco i als problemes plantejats en aquest començament de segle XXI. S’ha de tenir en compte que Miquel Julià, com a intellectual alletat en el Seminari de Mallorca i sacerdot en els anys més difícil de la postguerra (va exercit a Bunyola i Manacor), no analitza, ni molt manco, la història de l’església mallorquina des de l’escola històrica d’un Josep Fontana, per entendre’ns. Per a Miquel Julià, com diu el material de promoció del llibre, “l’església mallorquina va ser el baluard més ferm, i encara inexpugnable, de la llengua i de la identitat del poble de Mallorca. I perseverà en aquesta comesa fins i tot quan, a partir del segle XVIII, la Illustració borbònica hi fomentà l´ús de la llengua castellana”.
El llibre Julià sobre la història de l’església mallorquina m’ha recordat igualment la necessitat que tenim d’avançar, en una línia gramsciana, en el descobriment del paper dels intellectuals orgànics de les classes dominats mallorquines, cas del clergat, en la nostra història. Un bon treball al respecte és el llibre d’Isabel Peñarrubia Els partits polítics davant el caciquisme i la qüestió nacional a Mallorca (1917-1923), del qual en vaig parlar en Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000).
 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *