La història dels Països Catalans i la literatura catalana contemporània

Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor) i les novel·les de la guerra civil

 

 Per Miquel López Crespí, escriptor

Pensava que ja no escriuria més novel·les sobre la guerra civil a Mallorca. Ha estat na Margalida Capellà, la feinada feta amb les entrevistes publicades primer a Última Hora i, després, en els dos volums Memòria de la guerra civil a Mallorca (1936-1939) – Dones republicanes el que em va fer capficar novament en aquella tenebrosa època d’assassinats i inimaginables tortures.
La primera novel·la que vaig escriure sobre la guerra civil tenia per títol Estiu de foc i va sortir publicada a Columna edicions l´any 1997. L´obra tracta del desembarcament republicà a Portocristo, de l´expedició del Capità Bayo per alliberar les Illes del feixisme l´any 1936. Posteriorment, a l´obra Núria i la glòria dels vençuts publicada per Pagès Editors de Lleida l´any 2000 aprofundiria novament en aquesta història de les milícies antifeixistes catalanes posant especial esment en l´aventura de les cinc infermeres que, posteriorment al reembarcament foren violades i assassinades pels feixistes a Manacor. L´odissea dels republicans mallorquins que s´hagueren d´amagar a la garriga, a l´interior d´alguna cova, ho vaig tractar a L´Amagatall, una novel·la que obtingué el Premi de Literatura Miquel Àngel Riera l´any 1998 i va ser publicada a la Col·lecció Tià de Sa Real de Caixa de Balears. Per si encara no bastàs tot això –vet aquí la força de la història d´un poble sobre la consciència d´un escriptor, diria un crític assenyat!- en un determinat moment vaig pensar que seria just retre un senzill homenatge als presoners republicans tancats a les presons i camps de concentració de Mallorca. Recordau que el meu pare Paulino López va venir a Mallorca amb un gran contingent de presoners, els homes que a Madrid havien resistit fins al final la barbàrie feixista. D´aquesta imperiosa necessitat sorgiren les obres Els crepuscles més pàl·lids, publicada per Lleonard Muntaner l´any 2009 i que havia obtingut el Premi de Narrativa Alexandre Ballester i Gardènies en la nit, una novel·la que guanyà el Premi de Novel·la de l´Òmnium Cultural i que va ser publicada l´any 2011 (El Tall Editorial).
A L’Amagatall i Un tango de Gardel en el gramòfon havia novel·lat el cop d’estat feixista del divuit de juliol a Palma i la posterior repressió contra els republicans de les Illes; a obres com Estiu de foc i Núria i la glòria dels vençuts havia volgut deixar constància de les esperances de les llibertàries que volgueren alliberar les Illes quan vengueren, amb els milicians catalans del capità Bayo, a lluitar contra la reacció illenca i internacional. Després, amb Els crepuscles més pàl·lids i Gardènies en la nit, em vaig proposar donar forma literària, novel·lar molts dels meus records familiars que també estaven molt relacionats amb aquella època. Volia retre un homenatge, no solament als presoners republicans del Batallón de Trabajadores número 153 sinó també, i amb la mateixa intensitat, a aquelles dones que donaren suport als repressaliats pel feixisme. I, en aquest cas, l’homenatge podia esdevenir encara més intens. En iniciar la redacció d´Els crepuscles més pàl·lids i Gardènies en la nit tenia en ment tot el caramull d’històries, dels fets viscuts pel meu pare en temps de la guerra. Les experiències amb els ateneus llibertaris, la concepció de la cultura com a una arma que havia d’alliberar la humanitat de la ignorància propagada pel clergat i tota mena d’intel·lectuals al servei de la burgesia. Un món d’il·lusions i grans esperances col·lectives esbucat amb la victòria feixista d’abril del trenta-nou. No endebades Els crepuscles més pàl·lids i Gardènies en la nit volen ser el relat, passat pels acostumats filtres de la imaginació, de les peripècies del pare i la mare, del món de la postguerra, de les esbojarrades ànsies de sobreviure d’un jovent al qual, a força de mentides i repressió, se’l privava de viure en llibertat. Descriure, ressuscitar, recrear la intensitat d’un amor apassionat entre un presoner republicà i una al·lota mallorquina de casa bona era tot un repte. Les novel·les que ens ocupen són una visió crua i àcida dels darrers dies de la guerra civil, de la desesperació que encercla els combatents republicans quan veuen que són traïts fins i tot per determinats sectors dels seus comandaments, que a començaments de l’any trenta-nou han pactat amb Franco, imaginant, il·lusos, que el feixisme els respectaria graus i escalafó. Fins i tot els anarquistes de Cipriano Mera participaren amb entusiasme en la tasca d’assassinar comunistes – el vil assassinat del tinent coronel Barceló i bona part del seu Estat Major per part de Casado, Besteiro i Mera!- i antifeixistes de totes les tendències que no volien lliurar les armes a Franco!
Aquestes obres – ben igual que a Caterina Tarongí- volen reflectir l’ambient gris i opressiu de la guerra i la postguerra. Abans ja havia escrit que aquestes obres també són un particular experiment creatiu. Es tractava d’utilitzar diversos recursos literaris i, molt especialment, el monòleg, per aprofundir en la psicologia dels personatges. Com deixar constància del vitalisme accentuat dels nostres herois? Seria possible reflectir la complexitat de la seva existència, el valor amb el qual l’home i la dona en aquest cas, s’enfronten amb les adversitats de la vida? En començar a escriure, en redactar els primers esborranys, no estava encara segur de poder reeixir en la tasca que tenia davant meu. Podria transmetre al lector, amb força abastament, l’espectacular fortalesa d’esperit d’aquells combatents que donaren tot per la llibertat; el valor dels homes i dones que en els camps de concentració i les presons feixistes resistiren tortures, humiliacions, i que anaren amb el cap ben alt, dignes, fins al mur de les execucions? Com fer arribar a les generacions actuals aquell dinamisme infinit, aquella esperança inabastable en un esdevenidor lluminós?
Record que moltíssima gent m´encoratjà a seguir conreant aquesta temàtica. Hi hagué un article escrit publicat en el llibre de l´historiador Josep Massot i Muntaner Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002) explicant que aquestes obres parlaven de “…la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos” (Josep Massot i Muntaner)” i afegia “Entre el 1997 i el 2000 hem de destacar tres novelles dedicades íntegrament a la guerra i a la repressió, escrites per l’escriptor mallorquí més prolífic del moment. Miquel López Crespí, nascut a sa Pobla el 1946, el pare del qual havia lluitat a la península i havia estat tancat en camps de concentració de Mallorca. López Crespí, militant des de jove en l’oposició antifranquista, ja havia tocat el tema de la guerra en llibres anteriors, per exemple a L’Illa en calma (Ajuntament de l’Alcúdia, 1984), que conté una narració en la qual es juga -després de la mort de Franco- amb el retorn de Bayo, de Bernanos i del conde Rossi; o bé a Històries del desencís (Mallorca 1995), la primera de les quals, La casa gran, és un monòleg ple de records colpidors d’un aristòcrata que va guanyar la guerra i que va intervenir activament en la repressió, al costat del conde Rossi; o encara a Notícies d’enlloc (Palma de Mallorca 1097), on és inclosa la narració Cop d’estat, que descriu un nou aixecament militar, posterior al 23-F, molt pitjor que el de 1936.
`Núria i la glòria dels vençuts (Lleida 2000) i Estiu de foc, Dietari d’una miliciana (Barcelona 1997) són, en realitat, un conjunt, fragmentat a l’hora de la publicació, que lògicament hauria hagut de començar per Estiu de foc. López Crespí hi recrea el Diari d’una miliciana de l’expedició Bayo de què ja hem parlat altres vegades, inspirant-s’hi molt de prop en alguns casos i completant-lo amb la bibliografia que li ha arribat a les mans sobre la matèria. Com al Diari d’una miliciana, la protagonista de Núria i la glòria dels vençuts i d’Estiu de foc és una noia idealista, anarquista convençuda, que va primer a Formentera i Eivissa i després a Mallorca per fer d’infermera. López Crespí hi afegeix, de collita pròpia, un considerable contingut polític i una ideologia feminista, i a través de les seves notes de dietari -que barregen els fets de Barcelona, del front d’Aragó, de València i de Mallorca, tant al cap de platja ocupat pels republicans com a la resta de l’illa- descriu les vicissituds dels milicians de Bayo fins a la retirada de Mallorca i la posterior pèrdua d’Eivissa, les picabaralles entre els diversos partits i organitzacions, l’hostilitat dels anarquistes envers els militars -incloent-hi Bayo- i la poca collaboració del govern central, i posa en joc tot un seguit de personatges històrics (Ascaso, Durruti, Garcia Oliver, Frederica Montseny, Camillo Berneri, el periodista Gilabert, el brigada Marquès -responsable de la repressió de Menorca, que és justificada per complet-, Manuel Uribarry, María Teresa León i Rafael Alberti, el governador civil de les Balears Antonio Espina, el militar Miquel Villalonga, els mallorquins de l’Olimpíada Popular i els que aconsegueixen passar als rengles dels desembarcats, el conde Rossi i els seus italians…).
`Si Núria i la glòria dels vençuts i Estiu de foc són fonamentalment producte de lectures de l’autor, a les quals ha afegit un fort component ideològic, L’amagatall (Mallorca 1999), Premi `Miquel Àngel Riera de narrativa (1998), és un altre diari en primera persona, inspirat per la realitat de la repressió mallorquina, d’un comunista de Son Serra que romangué amagat durant moltíssims anys en un petit enfony del ‘sostre’ de casa seva, i que més endavant es traslladà, encara amagat, a una casa antiga de sa Vileta. López Crespí mateix ha posat en relleu que aquesta obra -com les anteriors i com altres encara inèdites, Dones en guerra, Un tango de Gardel en el gramòfon, L’allota de la bandera roja, Nissaga de sang- és `producte evident de l’empenta que els fets de 1936 (malgrat no hagués viscut directament aquells esdeveniments) tengueren en la meva formació cultural i sentimental. Record ara mateix les històries narrades pel pare i l’oncle -ambdós combatents republicans- en la postguerra poblera, els fets -contats en la foganya- de la repressió en el meu poble: la resistència dels carrabiners (Orozco i els seus companys), la detenció de Jaume Serra Cardell i altres destacats republicans que feren front a la sublevació amb les armes a la mà, tot allò referit a l’enclaustrament (per voluntat pròpia, però espitjat pel terror) de Pau Canyelles (Pau Comas)…` El talp que López Crespí presenta a L’amagatall és una síntesi de moltes coses que ell ha sentit contar i que sovint tenen un indubtable dring d’autenticitat. Com a les novelles anteriors, no hi manquen nom si cognoms autèntics, que permeten un tractament molt complet de les diverses etapes de la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos”.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *