Mallorca – Veïns Sense Fronteres i la solidaritat internacional – Per un món més just i solidari

PODEM CREURE’NS REFERENTS DE PAU, IGUALTAT, LLIBERTAT I DEMOCRÀCIA?

Intervenció de Nena Obrador en motiu del sopar solidari de Veïns Sense Fronteres

Novembre 2017

 

Ara fa més de 22 anys que, poc després del cop d’estat perpetrat a Burundi l’any 1993, el qual acabà amb la vida del primer president elegit democràticament al país, va néixer a Mallorca l’ONG Veïns Sense Fronteres, fruit del compromís social d’un bon grapat de persones vinculades a la Federació d’Associacions de Veïns de Palma.

Moltes d’elles són avui aquí, amb 22 anys més dels que tenien aleshores. Altres, també amb 22 anys més dels que teníem aleshores, fórem testimonis d’aquest compromís i mamàrem des de ben petites l’amor pel continent africà. Veïns Sense Fronteres ha evolucionat gràcies a totes aquestes persones que feren possible el seu naixement i també a totes aquelles altres que, al llarg del seu recorregut, s’hi han anat sumant, aportant noves sensibilitats i nous aprenentatges a l’organització. El nivell de compromís de cada una de les peces d’aquest gran trencaclosques ha estat divers, però cada una d’elles ha estat clau per fer possible aquest projecte compartit.

Durant tots aquests anys hem viscut experiències molt gratificants i hem de reconèixer que també alguns moments de desànim, perquè allò que havíem previst no sempre ha sortit com hauríem volgut. Però cal recordar que una de les premisses que, des dels seus inicis, ha definit la intervenció de Veïns Sense Fronteres és que l’objectiu principal de l’associació que dirigim, de la qual formam part o amb la qual col·laboram, no és construir hospitals, centres educatius, habitatges o granges, sinó posar en marxa, de forma conjunta amb la societat civil organitzada dels països amb els quals cooperam,  processos que contribueixin a la transformació social.

Una transformació social que no ha estat en cap mesura unidireccional, d’aquí cap als països empobrits, sinó que ens ha modificat i transformat a totes i cada una de les persones que hem participat en aquest procés. Cap de tots els que hem participat, de forma més compromesa en aquesta aventura, podem afirmar a dia d’avui que ara som els mateixos que els que fórem abans d’iniciar-la. I tampoc ho són les persones amb qui hem treballat durant tants anys a Tanzània, Burundi, República Democràtica del Congo o Mali. Ells i nosaltres hem après molt pel camí i hem estat partícips d’un procés d’enriquiment mutu.

El Centre Cívic de NWB, el Centre d’Infants de Mwocachi, el Centre de Joves de Haki Kwa Wote de la regió tanzana de Kigoma; el Centre de transformació alimentària a Bujumbura, les vaques i l’agricultura amb els Tamborers de Gishora, els 71 habitatges, la canalització d’aigua potable, la sala de formació i la fusteria per a la població pigmea de Vyegwa a Burundi; el Centre Escolar d’infants vulnerables Aganze de Birava, a la República Democràtica del Congo; i els pous de Djidian, a Mali; són alguns dels exemples més significatius de projectes que no eren objectius en sí mateixos, sinó instruments de transformació social.

Tots ells han estat possibles gràcies a la solidaritat de les Illes Balears (sovint a través de les seves institucions), a l’elevat compromís d’un nombre significatiu de persones de les illes i també a la il·lusió i compromís de tantes persones de Tanzània, Burundi, Congo i Mali.

A l’actualitat, a Burundi hem concentrat la nostra tasca, d’una banda, amb la població pigmea de Vyegwa, amb l’objectiu de continuar amb el pla de desenvolupament integral i comunitari, donant suport a les activitats productives diverses (d’agricultura, de fusteria, de perruqueria…) i amb la construcció de 16 nous habitatges, projecte que ha estat subvencionat per la DG de Cooperació del Govern de les Illes Balears en la darrera convocatòria de subvencions; i, d’altra, amb el reforç del soci local Abazimyamuriro Bazir’Imbibe (ABI), potenciant la diversificació en l’obtenció de recursos, la qual cosa li ha permès desenvolupar nous projectes de desenvolupament comunitari. Aquest treball de reforç ja ha donat algun dels seus fruits, doncs ABI ha estat subvencionada per la ONU-Femmes per desenvolupar un projecte relacionat amb el foment del lideratge femení.

A la República Democràtica del Congo, a l’actualitat hem concentrat la nostra intervenció, d’una banda, en el suport i reforç de líders socials, a través l’intercanvi d’experiències i coneixements, i d’altra, al Centre Educatiu Aganze, una iniciativa que ha estat possible gràcies al compromís i la solidaritat de tot el conjunt de la comunitat educativa i que prioritza l’educació primària i secundària dels infants provinents de famílies especialment vulnerables, fent especial incidència en l’escolarització de les nines. Gran part de les imatges que heu vist que s’anaven projectant són d’aquest centre educatiu. En breu es finalitzarà amb la construcció de 3 aules de primària, la qual cosa ha estat possible gràcies al finançament de la DG de Cooperació del Govern de les Illes Balears. Amb recursos propis i donacions, s’ha iniciat la construcció dels fonaments de 3 aules més. Els beneficis obtinguts d’aquest sopar, i altres recursos obtinguts de donacions, es destinaran també a la construcció d’aquestes aules.

Tant de bo aquests dos països on cooperam a l’actualitat, Burundi i Congo, fossin coneguts i reconeguts arreu del món per totes les coses bones que tenen: per les seves belleses naturals i pels seus impressionants paisatges, pels seus boscos tropicals, per la seva abundant i variada fauna, la seva riquesa cultural, els seus cants i danses, els seus tamborers, els vius colors de la seva vestimenta, la seva amable i acollidora gent, els somriures dels seus infants, el compromís de tantes i tants burundeses i burundesos, congoleses i congolesos, societat civil, líders socials i associacions que treballen cada dia per aconseguir un Burundi i un Congo millor, pels esforços de tantes dones, i també homes, per aconseguir i consolidar la democràcia i la pau…

Tant de bo…, però, malauradament, Burundi i Congo no solen sortir als mitjans de comunicació internacionals per res de tot això. I si mai hi surten, poques vegades, és només en temps de crisi. Surten, quan dins la seva societat emergeixen, amb el suport i la complicitat de grans potències internacionals, persones que volen dirigir el país costi el que costi, persones que, ansioses de poder, volen agafar la cadira o no volen amollar-la, per por a perdre els privilegis als quals tant s’hi han acostumat i amb els que es senten tant còmodes.

És lamentable que l’actual president de Burundi, justament per conservar privilegis, i incomplint els Acords de Pau d’Arusha i interpretant la Constitució de 2005 segons els seus interessos, s’hagi presentat a un tercer mandat, el qual li permetrà continuar en el poder durant cinc anys més, malgrat això posi en perill tots els esforços fets fins aleshores per consolidar la pau i l’estabilitat del país, encara que dugui Burundi a les portes d’una possible nova guerra civil, encara que morin persones, encara que més de 400.000 persones hagin hagut de fugir del país per refugiar-se a altres països, encara que se separin famílies… I, el que encara és pitjor, malgrat això posi en perill l’estabilitat de tota la regió.

Deia “pitjor”, però potser hauria d’haver dit “millor”, “millor” per a nosaltres, i encara més per a les grans potències, perquè, mentre ells es barallen per la cadira, mentre hi ha guerra, s’assegura el comerç d’armes i és més fàcil seguir espoliant recursos geo-estratègics, naturals i humans.

I, mentrestant, des dels països enriquits, en base a la nostra imperiosa necessitat de simplificar les coses, ens és més còmode i senzill parlar de conflictes interètnics, de hutus i tutsis, i no de la lluita d’alguns per conservar poder i privilegis i de les accions d’altres per alimentar, impulsar o ser còmplices de la provocació de guerres a països econòmicament empobrits.

Si la majoria de població d’Àfrica és víctima evident d’un sistema neoliberal que l’espolia i l’empobreix, la majoria de la població d’Occident som víctimes d’un sistema de manipulació mental que ens fa creure’ns, erròniament, referents de pau, igualtat, llibertat i democràcia.

És un veritable despropòsit, des del nostre posicionament etnocèntric, pensar que el Govern espanyol, el qual, per cert, tampoc té limitació de mandats, pot ser un referent actual de democràcia. Ja no ens enganyen amb la democràcia aparent, que es limita al fet d’anar votar cada 4 anys, que permet que un partit declarat per la justícia com el partit més corrupte d’Europa, pugui seguir governant aquest país; amb un model de democràcia que posa tan difícil modificar la seva Constitució per donar resposta a la voluntat popular d’un poble, alhora que resulta tan fàcil modificar-la, amb la finalitat de satisfer interessos econòmics d’uns quants privilegiats; amb un model de democràcia que camufla el control de veus dissidents sota el discurs de la seguretat que ens fa presoners d’aquest sistema que fa mil passes enrere i que limita drets bàsics de la ciutadania; amb un model de democràcia que posa la seguretat, la legalitat i la justícia al servei d’ideologies polítiques.

Sí, a Burundi i al Congo hi ha presos polítics! I a Espanya, amb una suposada, però més que discutible separació de poders, hi ha també persones pacífiques que han estat empresonades per voler canalitzar la voluntat de la ciutadania, per defensar un projecte polític, per tenir una ideologia diferent a qui controla el sistema.

És això ser anti-sistema? Doncs potser si!, anti aquest sistema, que lluny de preocupar-se de protegir la ciutadania i de satisfer les seves necessitats i interessos, assegura el manteniment dels privilegis d’alguns, que encara que polítics, no han estat empresonats o si ho han estat, després han estat indultats.

Altres no han corregut la mateixa sort, i la justícia, més ràpida que mai, ha actuat amb gran contundència. El nostre més profund pesar per als líders socials de Catalunya, empresonats per les seves idees polítiques (Jordi Sànchez i Jordi Cuixart) i per les altres persones que també han estat empresonades o es troben a l’exili pendents de possible extradició, per voler executar el programa polític pel qual foren elegits.

És també una veritable hipocresia considerar-nos país referent de pau i solidaritat, tenint en compte que Espanya és el 7è país exportador d’armes, tenint en compte la vergonyosa omissió d’auxili de refugiats i migrants a la Mar Mediterrània i tenint en compte el negoci i la política de control de fronteres aplicada pel Govern Espanyol a Ceuta i Melilla. Durant l’any 2016, unes 5000 persones perderen la vida ofegades, intentant arribar a costes europees, fugint de zones en conflicte, de persecucions per haver defensat els drets humans… Algunes persones que s’ofegaren l’any 2014 ho feren després que la policia les disparés pilotes de goma, mentre intentaven travessar des de Marroc a terres espanyoles.

És vergonyós el doble llenguatge de les institucions internacionals que, alhora que fan una gran despesa en missions de manteniment de pau i donen lliçons de drets humans a països econòmicament empobrits, són còmplices davant tant de drama humà.

I sí, tant de bo a Burundi el pes de la tradició no recaigués constantment sobre la dona ni hagués sortit una nova normativa que impedeix a les dones tocar el tambor, i a Congo no fos utilitzada com a arma de guerra. Però també tant de bo a Espanya, a casa, escoles i parcs, les nines deixessin de jugar generalment a ser belles i dolces princeses i els nins a ser herois i cavallers salvadors, de portar colors, vestimenta i complements diferenciats, de tenir joguines segons sexe i models adults poc igualitaris, d’estar bombardejats de forma quotidiana per publicitat  terriblement sexista, que cosifica la dona, que pretén convertir-la en una mercaderia buida de contingut, que li fa veure que per triomfar ha de tenir cos de nina i que la fa esclava del seu cos.

Tan de bo, fóssim més conscients que la llibertat en la que suposadament vivim és una sensació de falsa llibertat.

Podem considerar-nos referents en la igualtat de gènere, quan cada setmana mor a Espanya una dona a mans de la seva parella o exparella pel fet que la sent propietat seva? O com a conseqüència de viure també nosaltres en una societat plena de micro i macromasclismes, que ens fan menys mal a la vista pel simple fet que hi estam més acostumats?

Tant de bo la major part dels mitjans de comunicació, públics i privats, d’uns i altres països, no estassin al servei del partit que governa, ni controlats per macroempreses, que s’asseguren el control de la consciència col·lectiva i ens fan cada vegada menys lliures.

Creure’ns referents de pau, igualtat, llibertat i democràcia, és el que ens porta a impulsar un model de cooperació compassiu, paternalista i etnocèntric, que es basa en plans predissenyats des dels països enriquits, en prioritats preestablertes, marcant exigències sovint incompatibles amb el context on es coopera.

En realitat no ha fracassat la cooperació internacional duta a terme durant aquestes darreres dècades, el que passa és que en realitat sovint no s’ha cooperat.

Per contribuir a la transformació social, amb l’objectiu de construir un món més just i solidari, no només haurem de revisar el model de cooperació amb Àfrica, sinó sobretot, modificar els valors individualistes, competitius i consumistes de la nostra societat, transformant la nostra forma d’entendre i analitzar el món i eliminant radicalment les formes de relació espoliadores que mantenim amb aquest continent.

És per això que des de Veïns Sense Fronteres estam convençuts que és indispensable continuar establint llaços de solidaritat, entre petites organitzacions de països enriquits i països empobrits, que permeti la creació i el reforç de vincles socials i la transferència mútua de coneixements.

Així ben segur que, passats 20 anys més, cap dels que haurem participat en aquest compromís, serem els mateixos que som ara, perquè, totes i tots, haurem fet nous aprenentatges pel camí.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *