Pere Rosselló Bover: el cànon i les marginacions literàries

Pere Rosselló Bover: el cànon i les marginacions literàries

 

Per Miquel López Crespí, escriptor

De cop i volta, sense anar a cercar-ho, llegint alguns llibres referents a sa Pobla, concretament el volum titulat Sa Pobla de la col·lecció “Guia de pobles de Mallorca” publicat pels diaris Última Hora i Balears (2001), en la Gran Enciclopèdia de Mallorca, la Gran Enciclopèdia Catalana, el Nou Diccionari de la Literatura Catalana que ha editat Edicions 62 (2000), el Diccionari del teatre a les Illes Balears (volum I) editat el 2003 o en la Guia de la literatura infantil i juvenil de les Illes Balears (2002) et trobes amb veus que fan referència a qui signa aquest article.

La cosa no deixa de ser sorprenent. Hom ha anat fent feina lluny sempre dels cercles que “consagren” els personatges i, el més estrany encara, per aquelles estranyes circumstàncies del manteniment d’una actitud crítica contínua contra el poder i els seus servils, el que he rebut, a part dels acostumats atacs rebentistes de tota mena de sicaris i envejosos, ha estat el silenci més brutal pel que fa a la meva obra literària. Fins aquí res que no sigui conegut. Però sembla que els anys no han passat inútilment i, malgrat tota la sèrie de tèrbols atacs, malgrat el silenci del neoparanoucentisme dominant tocant a la meva obra, de cop i volta, inesperadament, les obres de consulta, els diccionaris de literatura catalana, els directoris d’autors generals o especialitzats de les Illes, incorporen la teva veu amb notícia de la teva vida i obra d’una forma més o manco encertada.

Diuen que som en temps de bastir un “cànon” de la literatura catalana contemporània. Des d’algunes tribunes (revistes, universitat, conselleries de cultura…) malden, com de costum, contra la “exagerada proliferació d’escriptors catalans!”. Sembla mentida que aquestes afirmacions siguin fetes per gent, en teoria, dels “nostres”. En lloc d’ajudar a consolidar una infraestructura cultural pròpia; enlloc de promocionar els nostres autors, difondre la seva obra per tal d’anar aconseguint l’enfortiment i ampliació d’un públic lector català, s’entesten a demonitzar els pocs fonaments, les minvades estructures que sustenten la nostra cultura sempre en perill al davant dels imperis. Demonitzen els escriptors nacional-populars tipus Joan Fuster, Salvador Espriu, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estellés; ataquen l’existència dels premis literaris catalans; denigren l’autor compromès en la lluita per la llibertat dient que la literatura “resistencialista” no val res i ja està “superada”; empren les revistes literàries i les pàgines de cultura dels suplements culturals només per a enlairar els amics de la camarilla i per demonitzar els altres escriptors; exigeixen la fi de les subvencions per a la publicació de llibres catalans; volen reduir el nombre d’editorials i premis per tal de controlar millor les edicions i la promoció dels amics; fomenten l’existència d’un pretès “cànon” de qualitat literària “indiscutible” quan tots sabem que molts dels que fomenten l’existència d’aquest famós cànon són companys de viatge del neoparanoucentisme dominant, comissaris que només saben enlairar escriptors no conflictius, normalment de dretes o al servei d’organitzacions polítiques i culturals de dreta,, endollats de partits i institucions, multimilionaris amb subvencions de més de noranta mil euros anuals només pel fet d'”aconsellar” culturalment CiU o el PSOE. Sovint el “cànon” no serveix per a consolidar i desenvolupar a fons totes les potencialitats de la literatura catalana. La creació artificial de “genis” i d'”intocables” només ve a confirmar i augmentar el poder cultural de molts d’autors que, des de les seves àrees de poder, institucional, acadèmic o econòmic, l´únic que han fet és pugnar per desestructurar i debilitar encara molt més la nostra cultura. Què seria, d’una cultura sempre amenaçada com la nostra, si de cop i volta desapareguessin els minvats ajuts a la promoció editorial? Sense determinats premis no controlats pel neoparanoucentisme dominant… com podria donar-se a conèixer l’autor independent, l’escriptor de vena? [Continuar]

 

Bastir, de forma falsa i artificial, un cànon d’autors del segle XX? Quin és l’investigador que ha llegit totes les novel·les, tots els poemaris, totes les obres de teatre, tots els estudis fets pels investigadors catalans durant un segle? Des de quina perspectiva d'”imparcialitat” i “objectivitat” bastir la relació de noms exigida? Pere Rosselló Bover, professor de literatura catalana de la UIB, en la seva resposta a l’enquesta sobre aquest cànon d’autors illencs del segle XX que li ha plantejat la revista Lluc ha contestat molt encertadament: “No crec que encara hi hagi suficient distància temporal per decidir objectivament quines obres han de constituir el cànon de la literatura de les Balears del segle XX. Tampoc no crec que el criteri hagi de tenir cap pes en aquesta tria, ja que no he llegit la totalitat dels llibres produïts durant el segle passat, ni estic en la situació d’objectivitat imprescindible per a emetre un judici d’aquestes característiques. Això no obstant, he decidit contestar aquesta enquesta per l’apreci que sent per la revista Lluc i per les persones que la dirigeixen. Per aquest motiu he optat per triar preferentment les obre si els autors més allunyats de l’actualitat, aquells que han demostrat resistir el pas del temps”.

I així, en l’apartat de narrativa, Pere Roselló parla de les obres de Miquel dels Sants Oliver, Salvador Galmés, Joan Rosselló de Son Forteza, Llorenç Riber, Llorenç Villalonga, Blai Bonet, Nicolau M. Rubió i Tudurí, Jaume Vidal Alcover i Miquel Àngel Riera. En poesia situa determinats poemaris de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Gabriel Alomar, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Marià Villangómez, Miquel Àngel Riera, Josep M. Llompart, Llorenç Moyà, Blai Bonet i Damià Huguet. En teatre destaca les aportacions de Joan Torrandell, Llorenç Villalonga, Blai Bonet, Llorenç Moyà i Jaume Vidal Alcover.

En el fons, l’actitud i les paraules de Pere Rosselló Bover em semblen prou encertades. Com pretendre conèixer tota l’obra dels escriptors i investigadors de les Illes escrites durant tot el segle XX? Qui ho pretengui, qui ens ho vulgui fer creure, és un mentider i un cregut. Les afirmacions del professor Pere Rosselló son prou lúcides i encertades i d’una sinceritat exemplar i envejable: “No he llegit la totalitat dels llibres produïts durant el segle passat, ni estic en la situació d’objectivitat imprescindible per a emetre un judici d’aquestes característiques”.

Pere Rosselló ha optat per donar el nom d’autors realment imprescindibles, tots ells ja desapareguts, però que, a poc a poc, ja han demostrat en la pràctica haver resistit amb més o manco fortuna el pas del temps.

 (26-I-05)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *