De declaracions, suspensions i negociacions

De declaracions, suspensions i negociacions
18/10/2017 Josep A. Vilalta
Per Josep A. Vilalta, militant de la CUP a ToràPer Josep A. Vilalta, militant de la CUP a Torà

PER JOSEP A. VILALTA, MILITANT DE LA CUP A TORÀ

Tractar d’escriure sobre el present i el futur immediat d’aquest (tros de) país cada dia se’m fa més costa amunt. A la síndrome del paper en blanc s’hi afegeix la ràpida obsolescència de qualsevol text per la velocitat i els sorprenents girs que prenen els esdeveniments.

Que la història s’acceleraria a partir de la convocatòria del referèndum ja ho sabíem. També preveiem, si més no els que ens neguem a sorprendre’ns de que l’Estat hi respongui amb tots els mitjans, inclosos l’ús de la violència més salvatge i indiscriminada, el recurs a la intoxicació informativa més barroera –com la justificació de la brutalitat policial contra concentracions pacífiques i la criminalització de les víctimes- i la instrumentalització de l’oximorònica justícia espanyola. Igualment era de preveure el tancament de files monolític de tot l’aparell de l’Estat, des de la seva mascota –hereu d’una sanguinària dinastia que va entrar al nostre país a sang i foc el 1707- fins a l’últim neonazi mononeuronal reclutat en les mobilitzacions espanyolistes, passant per polítics de tots els colors que permet la seva constitució, fiscals de confiança, fabricants de mentides amb traça diversa i antiavalots amb la farlopa sortint-los pel cul. Tot i que s’hi ha esforçat, tots aquests no ens han sorprès gaire, si més no a aquells als que no ens sorprèn gens que a l’Espanya del segle XXI hi hagi presos polítics perquè mai no ha deixat d’haver-n’hi. També era força previsible, per molt que els creadors d’opinió addictes al règim s’haguessin entossudit en afirmar que el procés era un invent de la burgesia, la reacció anticatalana de determinats sectors econòmics encapçalats per personatges que es creuen que pel fet de cotitzar a l’IBEX35 la seva opinió val més que la de la gent del carrer. No, la improvisació i la  desorientació no han vingut del bàndol enemic sinó que són genuïns productes de la terra. Quilòmetre 0.

El súmmum de l’absurd es va produir el passat 10 d’octubre i s’ha arrossegat els dies posteriors. La primera compareixença del president Puigdemont al Parlament després del referèndum de l’1 d’octubre havia de tenir un guió clar. La llei del referèndum aprovada amb els vots de Junts pel Sí i la CUP establia què s’havia de fer:

Article 4:

3. El resultat del referèndum té caràcter vinculant.

4. Si en el recompte dels vots vàlidament emesos n’hi ha més d’afirmatius que de negatius, el resultat implica la independència de Catalunya. A aquest efecte, el Parlament de Catalunyadins els dos dies següents a la proclamació dels resultats oficials per la Sindicatura Electoral, celebrarà una sessió ordinària per efectuar la declaració formal de la independència de Catalunya, concretar els seus efectes i iniciar el procés constituent.

Contràriament al previst per una llei aprovada pel seu propi grup parlamentari un mes abans, la intervenció del president no va anar en aquest sentit. Ni sessió ordinària, ni declaració formal de la independència, ni inici del procés constituent. Només concreció dels seus efectes: cap ni un. En comptes de la implementació de la independència, d’acord amb el mandat sorgit del resultat del referèndum, suspensió dels efectes, d’acord amb no se sap quines pressions, a l’espera de no se sap quin diàleg amb l’Estat ocupant. Seixanta dies s’ha arribat a dir que ha de durar la broma. A l’Estat, però, no li n’hi ha calgut tants per a demostrar la voluntat negociadora que té: repressió, amenaces, criminalització d’idees… res de nou a l’imperi on no es ponia el sol.

Vista la reacció espanyola, a què espera el govern a declarar la independència ara que encara té els mossos per a posar-los al costat del poble en la lluita pel control del territori? Només controlant el territori, o com a mínim assegurant-nos de que no el controli l’Estat, i torpedinant els indicadors macroeconòmics espanyols podrem aconseguir que l’enemic s’assegui a dialogar. Un diàleg que, que no us confonguin els cants de sirena de terceraviïstes i putaramonetistes diversos, ha de ser sobre el “com” perquè el “què” ja vam decidir-lo democràticament el passat 1 d’octubre amb un resultat nítid i engrescador: un Estat català independent en forma de República.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *