El “Pacte de ferro” (la Constitució espanyola) dels franquistes amb l´esquerra borbònica (PCE-PSOE) per aconseguir que mai no es pugui votar per la Llibertat de les nacions oprimides

El “Pacte de ferro” (la Constitució espanyola) dels franquistes amb l´esquerra borbònica (PCE-PSOE) per aconseguir que mai no es pugui votar per la Llibertat de les nacions oprimides

La lluita per una Constitució autènticament democràtica

Per Miquel López Crespí, escriptor

1978 va esser també l’any de la lluita per una Constitució autènticament democràtica. En els capítols anteriors hem parlat àmpliament del paper cabdal del PSM(PSI), OEC, MCI, PSAN, trotsquistes, independents sense partit, etc, en la tasca d’anar clarificant les mancances democràtiques del projecte pactat pels partits que acceptaven la conservació de l=essencial del passat franquista (dins les nostres migrades possibilitats, perquè la premsa oficial marginava o silenciava tant com podia les nostres posicions, fent, d’altra banda, propaganda contínua d’un PCE i un PSOE que aplaudien les forces repressives a places i carrers de l’Estat). Els partits de la “unió sagrada” (AP, UCD, PSOE i PCE) estaven d’acord a salvaguardar tots els aparats d’Estat repressius; a evitar la depuració d’assassins i torturadors feixistes; a mantenir la sagrada unidad de España; a enterrar la lluita històrica dels pobles de l’Estat en contra de la monarquia borbònica; a acceptar la “economia de lliure mercat” (capitalisme); a consentir que l’exèrcit franquista fos el garant de la mateixa Constitució; etc, etc. Per a aprofundir en les deficiències democràtiques de la Constitució espanyola de 1978 hom pot consultar La Constitució: les raons del NO, d=Humbert Roma i Joan Anton Sánchez Carreté (Barcelona, La Magrana, 1978), i Constitución: paquete de enmiendas, de Lluís M. Xirinacs (Madrid, edició de l=autor, 1978).
Manuel Fraga Iribarne, d=AP, i Jordi Solé Tura, servil del carrillisme (PCE-PSUC), foren els principals cappares d=aqueixa Constitució, juntament amb Gabriel Cisneros, José Pedro Pérez-Llorca i Miguel Herrero de Miñón, d=UCD, Gregorio Peces Barba, del PSOE, i Miquel Roca Junyent, de CDC.
A aquelles alçades de la reforma era evident -a mesura que s’apropava desembre- que l’aprovació de la Constitució consensuada era un element clau en la culminació del canvi de les formes de dominació de classe, produït per la impossibilitat, per part de la burgesia franquista, de mantenir el poder amb les velles formes. La Constitució que ordien en secret seria la llei que fonamentaria les altres lleis, i tot plegat aniria delimitant jurídicament la vida política del futur.
En el cas de l’Estat espanyol, la Constitució seria l’expressió jurídica del nou model de dominació capitalista que ens enflocaven les classes dominants amb l’ajut de la pseudoesquerra que havia abandonat tots els principis i reivindicacions històriques del poble. Aviat començaria la nefasta política del pelotazo: l’enriquiment ràpid i sense escrúpols que hem vist en els catorze anys de regnat “socialista”, amb Fileses, Juan Guerres, Roldans, Galindos, terrorisme d’Estat (GAL) amb joves trobats amb un tret al clotell, etc, etc. Els feixistes, reciclats o no, ja havien tingut quaranta anys per a dedicar-se a aqueixes tasques.
Un text constitucional, per tant, no és bàsicament ni decisivament el resultat de l’equilibri de les forces parlamentàries, sinó que expressa fonamentalment la relació de forces concreta entre classes dominants i dominades i entre les nacions de l’Estat, com a resultat d’una confrontació d’interessos oposats.
El text constitucional responia a la urgència que tenia la burgesia per a reorganitzar l’aparat de l’Estat amb l=objectiu de fer front a la profunda crisi, no solament econòmica, sinó global, de la societat capitalista, i a l’augment previsible de la lluita de masses contra el sistema.
A l’any 1978 era també, el text constitucional, expressió jurídica de les necessitats d’acumulació del capital. La classe dominant volia, en aquelles circumstàncies polítiques, limitar al màxim les llibertats dels treballadors, deixar el marge més ampli a l’arbitrarietat del poder i posar els més grans obstacles a possibles mesures de transformació econòmica i social. És a dir, reforçar i consolidar el seu Estat, cedint solament allò que era imprescindible, per tal de mantenir el poder.
Per a nosaltres, per al moviment obrer i popular, i especialment per a l=OEC, es tractava de garantir les llibertats fonamentals per a anar avançant vers el socialisme i el poder dels treballadors (la federació de repúbliques socialistes ibèriques basades en els Consells Obrers). Havíem de posar els màxims límits a l’arbitrarietat dels nous hereus del franquisme i limitar al màxim els possibles obstacles jurídics que podrien impedir en un moment polític favorable l’adopció de mesures de transformació econòmica i social. Això, en definitiva, no era un secret per a ningú, i per això mateix burgesia i reformisme provaven de silenciar-nos i criminalitzar-nos. Volíem, aquesta era la nostra lluita, debilitar al màxim l’Estat burgès.
El que caracteritzava la Constitució que els partits de la unió sagrada ens presentaven a l’aprovació era que havia estat la mateixa classe dominant sorgida dels quaranta anys de dictadura franquista la que dirigia i controlava la reforma. La pretesa esquerra consensuant renunciava, de principi, a defensar i mantenir davant el capitalisme i els hereus del règim dictatorial una posició de classe conseqüent en el curs d’aquell procés.
Mentre s’esdevenia aquesta lluita, per fi els parlamentaris de les Illes el 17 de juliol de 1978, arriben a una entesa per a repartir-se les conselleries. Com expliquen els historiadors R. Mosquera i A. Nadal (El Procés Autonòmic Balear [1976-1987], pàg. 42): “Segons havia estat decidit, el Consell funcionaria en règim de ple; cinc carteres serien per a l’UCD (Interior, Transports i Comunicacions, Comerç i Turisme, Educació i Cultura, Indústria i Agricultura), dues per al PSOE (Obres Públiques, Urbanisme i Planificació Territorial; i Treball, Sanitat i Seguretat Social). La Conselleria d’Hisenda va ser posada en mans de Matutes. Per cobrir les conselleries sense cartera hom va proposar Joan Sintes Anglada (UCD-Menorca), Josep Caules (UCD-Formentera), com a representants no parlamentaris. Amb aquests dos consellers semblava que la política eivissenca d’UCD s’acostava a la de Matutes”.
Però la lluita de classes continuava, tant a les Illes com a la resta de l’Estat. Al Principat, l=esquerra conseqüent i patriòtica organitzava el Comitè Català Contra la Constitució Espanyola. I, d=altra banda, cada mes ens arribaven notícies fent referència a nous assassinats de les forces repressives, que eren -segons explicaven els partits del consens i la restauració monàrquica- les que havien de garantir una “autèntica democràcia”.

Dia 24 de gener, un guàrdia civil, a Calella feria dos joves de desset anys i quinze anys. Dia 15 de febrer, a Fuencarral, guàrdies civils sense uniforme ferien greument el jove Manuel Campos. A Manresa (Bages), el 9 de març, el policia nacional Esteban Amills Escrig matava Ramon Sala Puigví, de trenta-quatre anys. El somatén feixista, actuant lliurement per l’Hospitalet de Llogregat, disparà dia 16 de març contra una parella de nuvis: el somatén considerava “indecent” besar-se enmig del carrer. Per l’abril, la Guàrdia Civil ataca una manifestació pacífica a Ciutat Badia (Vallès Occidental): hi ha ferits de gravetat. Tan sols demanaven guarderies infantils per al barri.
El 13 d’abril moria a Vigo una allota de vint-i-un anys anomenada Elvira Parcelo Rodríguez, a conseqüència de les ferides al cap sofertes pels cops que li havia donat la Policia Nacional atacant la manifestació dels treballadors “d’Ascó” (Astilleros y Construcciones).
Pel maig, dia 2, i per una simple reivindicació -a una comissaria de Saragossa-, quasi maten Antonio Blasco Jiménez. Dia 2 del mateix mes de maig la Policia Nacional fereix de gravetat Gracia Rodríguez Buzán, que participava en la manifestació del Primer de Maig a Barcelona. A Sòria, dia 5, aquesta famosa Policia Nacional mata de quatre tirs el militant de Comissions Obreres José Luis Escribano. El 12 la Guàrdia Civil feria de gravetat el jove de 18 anys Félix Romero Osorio. El 27, a Madrid, el militant del PTE Enrique Díaz Riesco és ferit de bala mentre venia en el carrer el diari La Unión del Pueblo.
Pel juny, el 13, era ferit de bala a Sabadell el jove de 18 anys José María Sánchez Pérez. I, pel juliol (dia 15), dos militants de la central sindical propera al PTE (la CSUT), els treballadors Alfonso Romero y José Moreno Esquivel, eren ferits per atacts de grups incontrolats de Fuerza Nueva.
El 1 d’agost, el general sotsinspector de la Legión, Ximénez Henríquez, declara: “Para que desaparezca la Legión tendrán que matarnos a todos”.
En aquest mes d’agost s’esdevenen també diversos fets misteriosos encara no aclarits, de resulta dels quals hi ha diferents persones ferides de bala (concretament a Barcelona i a l’Hospitalet de l’Infant, Baix Camp).
Pel setembre, a Barcelona, la Policia Nacional mata el jove José Infantes Garrido, que participava en la manifestació de la Diada.
A Sevilla, els feixistes assassinen d’una ganivetada (dia 27 de setembre) el militant del PCE Manuel Medina Ayala (en un acte de solidaritat amb el poble de Xile).
Per l’octubre (dia 7), un policia nacional anomenat Julián Jiménez Morales mata una persona a Madrid. En les declaracions posteriors als greus fets, declara que “estaba en estado de embriaguez”.
Dia 21, a Sevilla, per tractar-se d’un “cotxe sospitós”, la Guàrdia Civil mata, a La Puebla de Cazalla, Domingo Gutiérrez Delgado, de quaranta-quatre anys.
Pel mes de novembre (dia 14), la policia nacional mata el jove de setze anys Dionisio Aguado Merino.
Pel desembre hi ha més joves “sospitosos” morts i ferits en diversos controls de la Guàrdia Civil. Un jove mort tirotejat a la carretera de Málaga-Antequera (dia 4). Dia 20, a l’Hospitalet de Llobregat, moria, també de trets al cos, Francisco Villas García.

S’apropava el dia de constitució del Consell General Interinsular. Feia dècades que no aturàvem en la tasca de conscienciar el nostre poble. Mentre que els revolucionaris -tots els partits d’esquerra conseqüents, persones independents- havien portar a coll aquesta tasca dinamitzadora i revolucionària (atacant dins les nostres possibilitats la reforma pactada amb el franquisme), els parlamentaris havien acabat d’enllestir el repartiment de poltrones.
Encara en una data tan pròxima a la constitució del Consell General Interinsular com és el 20 de juny del 78, amb n’Antoni Serra i en Vicenç Mates (que havia filmat la gran manifestació del 29 d’octubre de 1977), anàvem de poble en poble blasmant contra les limitacions constitucionals que els quatre partits monàrquics majoritaris ens preparaven. La secció “La veu dels pobles”, d’Última Hora, en la qual collaboraven els militants de les JEC (Joventuts d’Esquerra Comunista) Xesca Canyelles, Pepa Núñez i Joan Vich, era un exemple de lluita reivindicativa i nacionalista. El 29 informava de l’acte que, organitzat per l’Agrupació de l’OEC de Santa Maria, férem n’Antoni Serra i jo.
1978 va ser un any d’un activisme frenètic. Per al dia de la constitució del Consell General Intersinsular, els comunistes volíem deixar ben aclarida quina era la nostra posició. El Comitè Executiu de l’organització hi va fer un comunicat públic que sortí en el diari Baleares, el 10 d’agost. Hem de recordar que, si bé l’acte constitutiu va ser el 24 de juliol de 1978, el cert és que la “festa” tengué lloc l’horabaixa del 28 de juliol al pati d’armes del castell de Bellver. Com expliquen R. Mosquera i A. Nadal (El procés autonòmic balear, pàgs. 43-44): “Hi van assistir Albertí, el ministre Clavero Arévalo, tots els consellers, les autoritats provincials, el president de la Generalitat, Josep Tarradellas, i el vice-president del Consell General del País Valencià, entre d’altres”.
El comunicat de l’OEC denunciava les greus limitacions de la Constitució que s’estava pactant. Les nostres crítiques anaven en la línia de les que el secretari general del partit, Mateu Ramis, ja havia especificat amb motiu de la convocatòria de la Diada del 29 d’octubre (Baleares, 29-X-77), quan dèiem: “La història de Mallorca ens mostra ben clar l’incapacitat de la nostra burgesia, fins i tot per aconseguir la seva pròpia llibertat. Molt manco, les llibertats nacionals. La seva història és també l’història de la subordinació al centralisme”.
Per tant, volíem deixar constància del fet que ens desagradava tot el marruell muntat d’esquena del poble: aquells partits havien convertit en paper banyat el famós Pacte Autonòmic signat el 4 de juny del 77.
Nombrosos militants d’OEC hi érem, aquell horabaixa al Castell de Bellver. Amb altres companys del partit estava repartint el corresponent munt de fulls volants, quan hi veig arribar Abel Matutes. Li vaig plantar l’escrit davant els nassos. Em dirigí una mirada freda. No va dir res. Agafà el full i, sense tirar-lo -molts parlamentaris els tiraven a terra, amb ràbia- el va introduir dins la butxaca de l’americana. Més tard, en plena constitució del Consell, els militants d’esquerra revolucionària que hi érem presents xiulàrem amb totes les nostres forces els representants del franquisme reformat -i servils- que hipotecaven la lluita per l’autogovern.
A l’endemà, el diari de Matutes (en article signat per Nito Verdera) feia la següent entrevista a l’amo de l’illa germana. El títol de l’article era “Militantes de l’Organització d’Esquerra Comunista abuchean al senador de Ibiza y Formentera en el Castillo de Bellver”. Matutes donava la seva versió quant a l’escridassada del pati d’armes del castell de Bellver: “Yo creo que ese tema se ha desorbitado. Algunos quisieron ver una crítica a mi actitud durante la negociación preautonómica en orden a la defensa unitaria por encima de cualquier otra… Se hizo patente antes del acto, por otra parte es frecuente en todos los actos de carácter autonomista, que había una presencia bastante significada de elementos de extrema izquierda, hasta el punto de que incluso se repartieron folletos de l’OEC allí donde se decía que esto no era autonomía; que no era más que una concesión administrativa y que no podía esperarse nada de una autonomía allí donde había una presencia mayoritaría de UCD y AP”.
Mentre els revolucionaris mallorquins, encerclats per murs de silenci i marginació, provàvem d’explicar les nostres posicions autènticament nacionalistes, Tarradellas justificava les mancances nacionals de la Constitució espanyola. “Tarradellas ha hecho un flaco favor a los nacionalistas de las Islas. Con su actitud ha venido a legitimar el artículo 138 que prohibe expresamente la posibilidad de federación de Estatutos de Autonomía” (Última Hora, 31-VII-78). No ens hauria d’haver estranyat res de tot això. En una de les primeres rodes de premsa que concedí en retornar al país, Tarradellas contestà a una pregunta sobre les relacions del Principat amb les Illes (com, evidentment, les anomenava el periodista): “Quines Illes? Les Hawaii?”. Actitud realment vergonyosa. Però així anaven les coses en aquells anys de renúncies i traïdes permanents.
Ens quedàvem, per tant, quasi tot sols, predicant en el desert. El comunicat que havíem repartit a la gent aquell capvespre (28-VII-78) remarcava, entre moltes altres crítiques a com s’havia anant desenvolupant el desgraciat procés preautonòmic: “Els comunistes reconeixem que la constitució del Consell General Interinsular pot esser, segons la correlació de forces que hi hagi al seu interior, un primer pas cap a la recuperació de la nostra identitat històrica desfeta pel centralisme i el feixisme”. I més endavant, continuava: “De moment ja podem dir que els comunistes de l’OEC no creiem que UCD canviï la seva tradicional dependència de Madrid i del gran capital, per la qual cosa, essent la majoria en l’actual Consell General Interinsular ens fa dubtar de l’eficàcia inicial del mateix”. Acabàvem criticant la política de consens amb les forces franquistes, denunciàvem aquella mera descentralització administrativa “graciosament” concedida per Madrid gràcies a la feina de desmobilització del poble mallorquí feta per UCD, PSOE, PCE i AP. El Moviment Comunista (MCI) va repartir un altre comunicat més o manco amb el mateix contingut.
Analitzat amb la perspectiva que donen els anys, potser no anaven tan desencaminades les crítiques a la dreta imperialista de sempre -i els seus collaboradors. L’afer vergonyós del Túnel de Sóller, Brokerval, les comissions illegals, el cementiri Bon Sossec, tot l’assumpte de ses Salines a Formentera… sempre el mateix afany esbojarrat del guany capitalista per damunt els interessos dels pobles i les persones. Roberto Mosquera i Antoni Nadal, a El procés autonòmic Balear (1976-1987), resumien tot aquest desgavell (vegeu pàg. 15): “El 8 de maig de 1983 es van dur a terme les primeres eleccions autonòmiques a les Balears. Paradoxalment, els electors hi van afavorir la Coalició Popular, l’agrupació política més reaccionària i més refractària a l’incipient autogovern… Com era d’esperar, malgrat el suport renovat de l’electorat al cap de quatre anys, el balanç de la primera legislatura autonòmica no podia ser més negatiu: d’una banda, la Comunitat Autònoma de les Illes Balears continuava essent vexada i discriminada pel Govern espanyol; d’altra banda, les accions del Grup Parlamentari Popular, del Govern Balear i de la Presidència del Parlament es decantaven justament per la incompetència, per l’absoluta falta d’iniciativa popular i per intervencions escandaloses (el nepotisme, la incivilitat, l’analfabetisme, la incultura, el sucursalisme, l’individualisme…). En suma, un exemple clar del que no hauria de ser ni el més pàllid reflex d’autogovern”.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *