Literatura catalana moderna - Illes

Si han servit d’alguna cosa les actuacions arbitràries de l’estat espanyol, d’aquests dies, ha estat per a posar al descobert la cara real del poder espanyol que s’ha vist implicat en un veritable cop d’estat en què s’ha saltat totes les garanties legals i democràtiques.

Ens referim, a grans trets, a les persecucions obsessives d’urnes, de paperetes, de propaganda … i fins i tot de centenars d’alcaldes … ; i amb la pressió damunt les persones que expressaven les seves idees; i finalment, amb l’assalt a les seus de les conselleries de la Generalitat de Catalunya amb detencions dels seus càrrecs … tot posant també setge al local nacional de la CUP.

Tot això ens ha mostrat una veritable resurrecció del franquisme d’una manera tan descarada que ha fet entrar en crisi el règim del 78 mateix, un règim polític que menysprea la voluntat popular de tal manera que quan veu que té el perill de  perdre, no sap fer altra cosa que convertir el poble en el seu enemic. La policia espanyola ha vingut a Catalunya a espantar la població intentant frenar amb la por les ànsies de llibertat, pensant vanament que així podrien rebaixar la participació en el referèndum d’autodeterminació del dia 1 d’octubre.

I el resultat ha estat l’invers: No ha pogut doblegar un poble alçat; i la mobilització ha estat grandiosa i amb un únic resultat: Espanya ha perdut definitivament el poble de Catalunya. La voluntat d’independència s’ha fet ja massiva i ja no es podrà aturar. L’estat espanyol ha exhibit la seva voluntat repressiva però també ha deixat en evidència els seus límits.

Franquistes de tota mena

El franquisme que ha reaparegut ha estat divers: ha actuat com a franquista el PP i el seu govern i les forces d’ocupació heretades d’aquell règim, una herència en la qual cal incloure també tot el sistema judicial espanyol, farcit de personatges sinistres.

Però també hem observat l’actuació d’alguns personatges que podríem anomenar “franquistes de segona” persones integrades en estructures administratives creades pel franquisme que actuen com a “segona força” paral·lela a la policia de l’estat (alguns individus dels aparells de correus, de companyies telefòniques, de bancs, caixes etc., municipals i funcionaris i empleats del metro … franquistes etc.), retirant propaganda o denunciant independentistes etc. convertint-se així sovint en una mena de “força auxiliar”. Aquestes actuacions no s’haurien de permetre perquè és un fet que aquests personatges es troben més a l’abast del ciutadà que no pas la policia, cosa que vol dir que els seus abusos són realment fàcils d’evitar.  Amb imaginació i insistència.

Fermesa, enteresa i legitimitat

Tothom està d’acord que les mobilitzacions han de ser pacífiques i valentes alhora, perquè caldrà afrontar situacions difícils amb determinació i sense caure en cap provocació. Però, d’altra banda, cal tenir clar que ara ja s’hauria de començar a treballar per a anar imposant la nostra legalitat, amb la idea clara que cap abús repressiu de part de ningú (arrencant cartells, identificant etc.), és a dir, atribuint-se un dret que no tenen, no hauria de quedar sense sanció. Cal exigir la identificació de l’individu (nom o número de placa) amb la intenció de passar denúncia a l’autoritat democràtica (alcalde en algun cas, o altra) o en la previsió d’actuacions sancionadores de part de la República catalana. L’acció de les forces policíaques (i auxiliars) pretén sobretot fer por. Cal començar a mostrar que podem guanyar i que, a aquestes forces, no els convé excedir-se en el seu zel repressiu tot mostrant justament la possibilitat que no podran sempre actuar impunement. Cal que ens mobilitzem, doncs, amb la perspectiva clara que les actuacions repressives d’ara no seran mai en va: tot abús serà sancionat per l’autoritat democràtica actual o per l’autoritat democràtica de la República. I serà així com afermarem dia a dia la nostra credibilitat en el futur que reivindiquem, és a dir, la nostra legitimitat en la confrontació que hem de superar.

Organització

Fins al dia 1 d’octubre, i més enllà també, caldrà que estiguem més i més organitzats i connectats, i que tinguem clar que qualsevol resposta ha de ser col·lectiva, a l’hora de concebre l’actuació i també en la seva execució. Hem de ser molt conscients del moment històric que vivim, que ens obliga a estar sempre connectats i a mobilitzar-nos com mai. Tal com ja ho hem fet aquests darrers dies en què els franquistes ressuscitats han trobat al davant tot un poble alçat.

Fem fora els franquistes.

Guanyem la llibertat.

Votarem. I guanyarem el SÍ a la Independència que és un SÍ a la República.

Carles Castellanos