El nacionalisme d’esquerra dels Països Catalans i la història de la transició

El nacionalisme d’esquerra dels Països Catalans i la història de la transició

 

 

 

La prestigiosa revista independentista i socialista Lluita portaveu d’una de les més importants organitzacions independentistes d’esquerra dels Països Catalans, el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), recomana en el seu número 218 el meu llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc).
L’històric òrgan de l’independentisme marxista dels Països Catalans recomana aquesta nova aportació a la història del segle XX. Cal recordar que en el Consell de Redacció d’aquesta important organització revolucionària hi són presents alguns dels homes i dones més prestigiosos del nacionalisme d’esquerres català, ja que hi ha Josep Guia, Núria Cadenas, Miquel Alonso, Marc Candela, Pau Caparrós, Sergi Franch, Toni Gisbert, Màrius Martínez i Alícia Toledo.
En la pàgina 8 la revista reprodueix un article del psicòleg per la UAB i membre destacat del III Congrés de Cultura Catalana, Quim Guibert. L’article que publica Lluita (PSAN) diu així:
“L’únic que volíem fer era ajudar, ser l’avantguarda, els guardians de la memòria collectiva del moviment obrer, els transmissors a les noves generacions de les experiències històriques de la classe obrera que eren sistemàticament silenciades pels epígons del carrillisme, la burgesia i la socialdemocràcia’. D’aquesta manera recorda Miquel López Crespí els anys 70 a No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc).
‘No és la primera vegada ni serà la darrera que López Crespí fa immersions en l’antifranquisme des de l’OEC, un dels partits comunistes de l’esquerra revolucionària d’aquells anys en el qual militava. Miquel López és avui un escriptor emprenyat. Un escriptor que duu clavada una espina d’un temps de detencions i tortures, d’assalts feixistes, de pactes i renúncies de l’esquerra oficial, de vivències intensíssimes: “Xiulàrem amb totes les nostres forces els representants del franquisme reformat -i servils- que hipotecaven la lluita per l’autogovern… 1978 va ser un any d’un activisme frenètic”.
‘Aquest assagista de sa Pobla dedica els primers capítols a homenatjar la memòria de Jaume Compte, de Joaquim Maurín, dels maquis i de tants d’altres dones i homes anònims que lluitaren a favor dels valors republicans, revolucionaris i d’alliberament nacional: ‘Fins i tot hi hagué antifeixistes catalans i espanyols fent costat als nord-americans a les Illes del Pacífic! (…). A la regió de Barcelona era important, entre d’altres, la unitat de guerrillers comandada per Massana (cap al 1947), que feien fins i tot ‘controls’ a les carreteres de Castelldefels i del Garraf’. En parallel, en Miquel López Crespí no dubta a denunciar tant la desactivació, en temps roig, de les experiències collectivistes i llibertàries de l’Aragó com els sicaris de Santiago Carrillo en el seu intent per executar Joan Comorera (PSUC) els anys 40 a l’exili.
‘Amb aquesta atractiva posada en escena, el lector copsarà més fàcilment els ets i uts de la transició espanyola.
‘En aquest sentit, López Crespí no s’està de fer comparacions: ‘Vet aquí la ‘clarividència’ de la direcció carrillista illenca en considerar la CNT de Frederica Montseny, Durruti, Ascaso, la LCR i l’OEC, continuadores de moltes idees i tradicions revolucionàries de les internacionals obreres, del disset soviètic, del POUM o del BOC… com a ‘feixistes’! Qui es pot estranyar que l’any 1937, amb les mateixes ‘argumentacions’ assassinessin el gran dirigent català Andreu Nin, i en els Fets de Maig més de cinc-cents poumistes i anarquistes, tan sols a Barcelona?’.
‘No era això: memòria política de la transició també és un repàs crític dels darrers assassinats de Franco, del procés reformista dels hereus de la dictadura de comú acord amb la burgesia, de la implantació de la monarquia borbònica sense cap tipus de referèndum, de les lluites sindicals a favor d’una democràcia autèntica amb la creació de consells de fàbrica, barri o facultat: ‘…a nivell pràctic el Consell de Fàbrica seria l’òrgan de democràcia directa de tots els treballadors, estiguessin sindicats o no’. Així com subratlla el paper formatiu de l’Editorial Ruedo Ibérico com a difusora d’unes lectures que van marcar època entre els joves d’aleshores, un dels quals era Miquel López Crespí.
‘A voltes les pàgines de No era això són tan autobiogràfiques com descriptives de com el PSOE i PCE i d’altres signants dels Pactes de la Moncloa faran la feina bruta de dividir la classe obrera, desmobilitzar el proletariat combatiu, convidar a la participació passiva en les conteses electorals: ‘Era demencial comprovar, en la pràctica de cada dia, aquesta venda dels estalinistes espanyols de les més grans tradicions democràtiques del poble treballador al franquisme pel plat de llenties d’uns seients al Parlament, per poder trepitjar les catifes dels salons de la burgesia, prendre cafè amb els botxins de la guerra civil i de la llarga postguerra’.
‘No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc) és el darrer llibre d’un escriptor i poeta mallorquí que no es resigna ni a l’oblit ni a la manipulació. Perquè, en aquest cas, conservar una ràbia sana és símptoma d’una autoestima equilibrada”.
Cal dir que l’assaig No era això: memòria política de la transició després de les crítiques extremadament favorables que ha merescut de part de la majoria de forces polítiques revolucionàries i nacionalistes d’esquerra dels Països Catalans s’ha convertit en una espècie de “manual per la lluita nacionalista” per a les joves generacions de patriotes i militants antisistema de Catalunya. A Mallorca, i el dia de la presentació de l’assaig, recomanaren el llibre, tot ressaltant la seva importància per a servar la memòria històrica del nostre poble Mateu Morro, secretari general del PSM i Consell d’Agricultura del Govern Balear, Llorenç Buades, màxim responsable de la secretaria d’Acció Social de la CGT-Illes, Tomeu Martí d’Alternativa per Mallorca, l’escriptor Jaume Santandreu i la dirigent de l’Organització Socialista d’Alliberament Nacional (Endavant) Anna Violeta Jiménez. Igualment la històrica formació independentista “Maulets” ha encoratjat -mitjançant una recomanació en la seva publicació- la lectura d’un llibre que ja comença a ser considerat eina d’importància cabdal en la tasca del nostre alliberament nacional i social.
Ja fa unes setmanes que la premsa independentista s’encarregà de remarcar la importància de l’aparició a les llibreries de No era això: memòria política de la transició dient:
“Tres generacions de lluitadors antifeixistes mallorquins en un important acte cultural en el Centre de Cultura.
‘L’historiador i Conseller d’Agricultura del Govern Balear Mateu Morro, l’escriptor Jaume Santandreu, el també escriptor i membre d’Alternativa per Mallorca Tomeu Martí, la dirigent d’una de les principals organitzacions independentistes i d’esquerres dels Països Catalans (Endavant) Anna Violeta Jiménez i el dirigent de la CGT Llorenç Buades s’encarregaren de presentar, amb gran èxit de públic, el darrer assaig de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició que acaba d’editar El Jonc.
‘La presentació tengué lloc en el Centre de Cultura Sa Nostra i l’avantguarda cultural i política mallorquina que parla de la nova aportació a la història del guardonat autor pobler s’encarregà de remarcar en tot moment la importància de llibres com el de’n Miquel López Crespí, eina utilíssima per ajudar a servar la memòria revolucionària del nostre poble. En el fons, aquest emotiu i ferm acte cultural (presidit per la bandera la Commune de París en el dia del seu cent-trenta aniversari) serví per a constatar la importància de la lluita per anar recuperant aquests aspectes oblidats de la nostra història més recent. Tant el Conseller d’Agricultura del Govern Balear, com els escriptors Jaume Santandreu i Tomeu Martí o els dirigents polítics Llorenç Buades (CGT) i Anna Violeta Jiménez (Endavant) recomanaren l’assaig de l’autor de sa Pobla i parlaren d’aquests trenta-cinc anys de lluita permanent en defensa de les llibertats nacionals del nostre poble per part de Miquel López Crespí.
Anna Violeta Jiménez, de l’Organització Socialista d’Alliberament Nacional (Endavant) digué en la seva intervenció:
“‘Qui controla el passat controla també el futur. Qui controla el present, controla el passat. (de la novella de George Orwell 1984)’
‘Orwell ja ens advertia (en el seu cèlebre llibre 1984) dels perills que comporta el control de la història. Precisament No era això: memòria política de la transició de Miquel López Crespí reivindica uns fets, la resistència popular al franquisme, des d’una òptica veritablement d’esquerres i revolucionària, és a dir, ben diferent del que ens mostren els principals mitjans de comunicació.
‘Avui, vint-i-cinc anys després de la mort de Francisco Franco, tenim una visió parcial del que realment va succeir durant la dictadura, especialment d’aquell període obscur en la nostra història, la mal anomenada transició. La transició no fou més que un canvi formal, una operació continuïsta emparada per la constitució i pels estatuts d’autonomia. Un canvi legitimat per la política del consens entre l’esquerra oficial i el franquisme. Entre una colla d’oportunistes que s’apropiaren dels mots “comunisme” i “socialisme”, utilitzant-los per al seu benefici personal, i els neofranquistes, als quals interessa ocultar el passat i ignorar un debat plural.
‘En aquest marc, els autoanomenats “demòcrates de tota la vida” han estat erigits pels mitjans de comunicació com els protagonistes que possibilitaren la caiguda del règim, obviant les organitzacions i les persones anònimes que lluitaren aferrissadament per un canvi real.
‘Són necessàries més que mai veus crítiques que ens donin una visió del que va passar en aquesta etapa tan recent de la nostra història. Si no, estam abocats a l’oblit i a l’amnèsia collectiva.
‘Per això són tan necessàries iniciatives com la d’en Miquel López Crespí en escriure No era això: memòria política de la transició. Per conèixer de primera mà el que ha estat la lluita popular contra el feixisme i els seus aliats. Aquests deixaren el poble sense coneixença del que realment havia passat, de la seva memòria històrica, i així impossibilitaren que el poble sàpiga que s’hauria pogut guanyar molt més en l’anomenada transició de no haver pactat amb el franquisme reciclat i amb la burgesia. Al poble se li negà tota oportunitat de decidir el seu futur (pactes secrets per les “altures”). Per tant, feren impossible que el poble estigui concienciat, que consideri que la lluita ha de continuar, pel simple fet que no s’ha assolit allò pel que lluitarem.
‘Esperem que llibres com aquest serveixin per conscienciar al poble de la traïció que li feren els diferents poders. Perquè només així podrem lluitar i aconseguir allò que ens va ser negat: el poder de decidir. Per tant s’ha de dotar el poble d’òrgans de participació i decisió i aconseguir així una democràcia directa on el poder romangui al poble, creant, per això, un conglomerat d’associacions i collectius de nivell local i comarcal. Essent aquests els òrgans de decisió (poder d’avall cap amunt). Òrgans que s’han de consolidar en un poder unitari popular. No podem deixar de pensar que en Miquel López Crespí diu precisament això: hi havia, en temps de la transició, moltes organitzacions afins, però cap de referent, prou sòlida, per fer front al franquisme renovat i l’esquerra pactista. Està clara la necessitat de crear un poder popular fort i no caure en errors del passat. Recordar, reflexionar, sobre el passat és l’única manera d’arribar a un futur just per al poble”.
Tres generacions de lluitadors en defensa de la llibertat de nostre poble (la dels anys seixanta i setanta, la de finals dels vuitanta i el jovent independentista d’esquerres actual hi eren, en primera línia, donant suport a aquesta nova aportació a la nostra història)
Entre el nombrós públic assistent a la presentació de No era això: memòria política de la transició poguérem veure moltíssims membres de diversos partits polítics i organitzacions sindicals (PSM, PCE, GOB, Ales, Izquierda Unida, PSOE, PSAN, Endavant, Revolta, Alternativa per Mallorca, CGT, STEI… ), activistes de les associacions de veïns, militants antiglobalització, independentistes d’esquerra, membres de grups culturals (especialment de l’OCB), afiliats de tota mena de moviments antisistema. Entre molts d’altres podríem destacar la presència de militants com Guillem Ramis (del sector d’esquerra de CC.OO.) i dirigent d'”Ales”; el diputat del PSM Cecili Buele; Domingo Morales, Antònia Pons, Francesca Velasco, Francesc Mengod exdirigents de l’OEC. Històrics com Jaume Adrover, Joan Bonet de ses Pipes, Neus García Inyesta, professors com Antoni Figuera…. Personalitats de l’OCB com Maties Oliver, membres de grups musicals mallorquins (Antoni Roig i Miquel Carbonell d’Al-Mayurqa), artistes (l’avantguarda d’Arruixada 2001) com Ester Olondriz, membres de la Junta Directiva de la Casa Catalana de Palma… Tres generacions de lluitadors en defensa de la llibertat de nostre poble (la dels anys seixanta i setanta, la de finals dels vuitanta i el jovent independentista d’esquerres actual) hi eren, en primera línia, donant suport a aquesta nova aportació a la nostra història. Hi poguérem veure també la plana major del Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament de les Illes (STEI) amb na Neus Santaner al capdavant de la delegació (amb l’històric Pere Polo i en Gabriel Caldentey)… Un ferm i emotiu acte cultural, d’aquells que fan història.
Posteriorment a l’acte que comentam, Lluís M. Xirinacs, en la presentació feta a Barcelona de No era això: memòria política de la transició, havia escrit: “En una societat normalitzada, amb forta tendència al pensament únic i amb el costum d’emprar un discurs políticament correcte, un llibre com el de López Crespí [No era això: memòria política de la transició, Edicions El Jonc 2001) no pot tenir acolliment fàcil i massiu. Llegia fa unes setmanes a l’AVUI una crítica que el desqualificava perquè hi trobava a faltar matisos. ‘Tot -deia- és blanc o negre; la gent, bons o dolent’.
‘No hi estic gens d’acord.
‘La societat tan ‘matisada’ que ens ha tocat de viure, només ens dóna una ‘sopa boba’, un ‘centre polític’ a on totes les forces polítiques electoralistes volen convergir per obtenir un sac curull de vots d’uns electors degradats per una llefiscosa publicitat massificadora. Com per vendre cotxes.
‘Miquel López Crespí ressuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals.
‘Tot amb dades fefaents, incontrovertibles. Quina falta feia un llibre així! L’escriu des de la seva perspectiva mallorquina. Això també omple un buit important. Ja voldria jo conèixer algun llibre semblant des de l’òptica valenciana! Perquè, deixeu-m’ho dir, el meu llibre La traïció dels líders és redactat només des de l’angle del Principat de Catalunya.
‘Més qualitats. Ell, a més d’un gran intellectual amb un bagatge bibliogràfic i una producció de llibres propis envejable, a més d’un gran periodista collaborador prolífic de la premsa, és des de l’inici de la seva joventut un lluitador tenaç en el terreny dur de la praxi política, més de base i més compromesa. També fou represaliat pel franquisme. I, en aquest terreny alhora difícil i arriscat, mostra una rara virtut. Evita exitosament les baralles internes, les rivalitats estèrils i nefastes tan monòtonament abundants entre els grups en lluita des de l’esquerra i el nacionalisme. La seva magnanimitat sobrevola les misèries induïdes per l’opressor prepotent en la barroera marginació a què són sotmesos.
‘Una altra qualitat, al meu albir, que eleva el seu llibre sobre la transició per damunt del meu llibre esmentat, és el tractament a fons del front obrer en lluita. Irònicament parla del pas de la democràcia de l’any 1976 -el moviment popular era irresistible- a la dictadura dels nostres dies tan normalitzats. En aquell any, per exemple, si l’Assemblea de Catalunya convocava un acte reivindicatiu cada mes, el món obrer en convocava un cada dia. En aquells temps, la lluita obrera prengué una embranzida inimaginable avui. I el nostre autor n’és actor i testimoni fidel.
‘Defectes? Un de destacable. Les moltes repeticions, imagino, degudes a què aquest llibre ha estat confegit ràpidament com un recull d’articles, en origen separats, cadascun formant un tot complert. La vivesa del comentari periodístic i la seva permanent activitat, més enllà de paraules i escrits, excusa aquest punt negatiu.
‘Els grans temes subjacents a la seva crònica reflexiva? Rupturisme revolucionari contra reformisme continuista. Consellisme i assemblearisme territorial. Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui.
‘El lector que vulgui viure la reflexió i l’acció necessàries per a l’alliberament de la humanitat té a les mans un llibre que el guiarà sense trampes. El mercadeig prospera enmig de la confusió. L’honestedat, en la claredat. Una prova és que el llibre s’està editant, venent, presentant, llegint i aplicant amb entusiasme en els medis juvenils desperts dels nostres Països Catalans”.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *