Literatura catalana moderna - Illes

Els nostres poetes: Pere Quart

 
Per Miquel López Crespí, escriptor

Pere Quart (amb Terra de naufragis i Vacances pagades); Gabriel Ferrater (amb Da nuces pueris, Menja’t una cama i Teoria dels cossos, reeditats més endavant, l’any 1968, amb el títol Les dones i els dies) i Josep Palau i Fabre (Imitació de Rosselló-Pòrcel, Càncer i Poemes de l’Alquimista) seran alguns dels llibres de capçalera amb la lectura dels quals fruïm a mitjans dels anys seixanta, just quan començam a escriure els nostres primers experiments literaris. I ara que parlam de Pere Quart pens que potser va ser aquell magnífic poemari (sempre en el prestatge d'”honor” de la meva biblioteca particular) Circumstàncies qui (juntament amb alguns poemaris de Brecht, Maiakovski, Whitman i Neruda) m’ajudaren a entrar per la porta sempre màgica i misteriosa de la poesia. Circumstàncies, de Pere Quart, aparegué a “Óssa Menor” l’any 1969 (un any ben emblemàtic, per cert!).
Vist amb perspectiva històrica, aquest llibre és molt i molt curiós. Precisament per la “poètica” que defensa (“tot és poesia, tots els vocables del Diccionari són poètics”), completament coincident amb l’actitud cultural i revolucionària dels situacionistes, els inspiradors del maig del 68 a París i de bona part de la contracultura mundial fins als nostres dies. Els situacionistes, concretament un dels dirigents de la Internacional Situacionista, Raoul Vainegem, havia publicat (any 1967, a Gallimard) Traité de savoir-vivre à l’usage des jeunes générations. Llibre que posteriorment, en traducció espanyola de Javier Urcanibia, va ser editat per l’Editorial Anagrama (l’any 1977) amb el títol Tratado del saber vivir para uso de las jóvenes generaciones.
Aquesta definició (“tot és poesia”) és un manifest contra els exquisits. Just quan els hereus del més ranci simbolisme donen per enterrat el que anomenen “realisme” i malden, des de totes les tribunes que tenen a la seva disposició, contra el “desfasat compromís” de l’intellectual amb el poble, amb la lluita concreta de cada poble contra el feixisme i l’imperialisme, Pere Quart fa esclatar, davant els ulls de tant de miop intencionat, el volcà de Circumstàncies on “tot és poesia” (recordeu: “cada vocable del diccionari és poesia”).
La revolució cubana, la denúncia del racisme i la sàtira contra la burgesia; l’atac punyent a la injustícia social i la colonització arreu del món; la crítica plena d’humor brutal contra el sistema i els seus “intellectuals”, els servils, els exquisits; l’anàlisi lúcida damunt el fet religiós… tot és útil per a aquesta “nova poètica situacionista”. La qual cosa no vol dir que Pere Quart conegués els situacionistes, ni tan sols que li interessassin els seves propostes polítiques i culturals; parlam només de l’estranya circumstància que fa coincidir la poesia catalana amb l’esclat del maig del 68, amb el triomf de la revolució cubana i algeriana -la descolonització de bona part del Tercer Món-, la Revolució Cultural Xinesa, l’inici de la desestalinització a l’URSS i, el que és també molt important, el començament de l’extensió de la Teologia de l’Alliberament (producte del Concili Vaticà II amb certa unió amb corrents marxistes) per bona part d’Amèrica Llatina.
Crec que, a poc a poc, a grans pinzellades, resumint corrents i aportacions d’escriptors, ens anam apropant a l’origen d’alguns del poemaris que m’acaban d’editar: Record de Praga, Llibre de pregàries, Revolta, Un violí en el crepuscle, per dir el títol d’alguns dels poemaris que han sortit aquest any 2000. Si a les influències de Salvat Papasseit, Rosselló-Pòrcel, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Agustí Bartra, Salvador Espriu… hi afegim Miquel Martí i Pol, escriptor que en aquells anys publica El poble (1966) i La fàbrica (1969), tendrem un panorama ben aproximat dels fils intellectuals que condicionaren (i condicionen) la nostra actitud davant la poesia. Tots aquests llibres (igualment la vida i l’exemple personal d’alguns dels seus autors), aquest material emblemàtic del decenni 1960-1970, són el que marca la nostra generació (o una part de la nostra generació, ja que hi ha sempre “companys” que defugen, com qui s’allunya de la pesta, totes aquestes influències que estam comentant i, tot plagiant Baudelaire, s’imaginen ser tan “excelsos”, que “estan per damunt del bé i del mal”). Ara potser seria l’hora de parlar d’algunes aportacions de Blai Bonet (L’evangeli segons un de tants), de Jaume Vidal Alcover (El dolor de cada dia), de Josep M. Llompart (Poemes de Mondragó)… O de la importància cabdal d’autors com Lluís Alpera (El magre menjar, 1963); Francesc Vallverdú (Qui ulls ha, 1962); Xavier Amorós (Guardeu-me la paraula, 1962); Joan Vinyoli (Realitats, 1963); Ramon Comas (Les paraules no basten, 1963); Joaquim Horta (Paraules per a no dormir, 1960); Àlvar Valls (El carro de la brossa, 1969)… Però això seria allargar massa aquestes notes. Poemes de Mondragó de Josep M. Llompart (1961) és parlar d’ara mateix (el mateix Llompart m’obsequià el poemari l’any 1967), del més pròxim al poeta.
L’any 1970 se celebrava, enmig de fortes mesures de seguretat (la Social i els grisos pertot arreu), el “1er. Festival Popular de Poesia Catalana”. La majoria de poetes abans esmentats hi eren presents, amb els estudiants i obrers antifeixistes, emprant la poesia, la llengua catalana, com un arma (que deia Celaya) útil, esmolada, obrint les portes del futur a la llibertat del nostre poble, a la desitjable normalització cultural que durant els anys més negres de l’opressió franquista somniàrem.
La resta, ja se sap. De 1970 al 2000: trenta anys -per part dels exquisits, de la reacció cultural- d’esborrar el camí que ens havien indicat els nostres (sense aconseguir-ho mai, evidentment!).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!