La lluita per la República i l´Autodeterminació a les Illes en temps de la restauració borbònica

1976: la lluita per la República i l´Autodeterminació a les Illes –
El Comitè de Solidaritat amb el Poble Xilè

 

 Per Miquel López Crespí, escriptor

 
El debat “Monarquia o República” fou amagat al poble per les forces reformistes i els franquistes reciclats que, en pactes secrets, anaren bastint una democràcia controlada. Tan sols l’esquerra conseqüent (a les Illes MCI, OEC, PSM, entre d’altres) continuàrem el combat en favor del dret a l’autodeterminació i en favor de la república. En l’acció feta a Ciutat de Mallorca el 14 d’abril de 1978 hi participaren activament el PSM(PSI), el MCI, l’OEC, la LCR, les JEC…
Tant a Ciutat com a la resta de pobles on hi havia implantació dels nostres partits hi hagué penjada de pancartes i repartida de fulls volants demanant un referèndum per a saber si el poble realment acceptava la monarquia o no. No cal dir que Policia Nacional i grups nazifeixistes actuaren amb contundència contra els nostres piquets de propaganda i informatius. En l’edició de l’horabaixa del diari Última Hora, sota un gran titular que deia “Jornada Conflictiva. Hoy, aniversario de la Segunda República”, era reproduïda una fotografia de la plaça d’Espanya on es podia veure un dels nostres militants més actius, l’amic Antoni Mir (l’expresident de l’OCB) sota una pancarta del nostre partit que deia: “14 d’abril. Per una Constitució democràtica. Referèndum: Monarquia o República”.
Però aquestes accions foren fortament reprimides. Qui signa aquest article anava amb els companys que foren detinguts a la Via Roma, quan posaven les pancartes en favor d’una república democràtica. Estranyament -sovint eren silenciades o criminalitzades les accions de l’esquerra revolucionària-, els diversos diaris oficials de Ciutat es feren ressò dels esdeveniments de dia 14. Diario de Mallorca (15 d’abril de 1978) informava de les detencions de partidaris de la república dient: “Sobre las cinco de la tarde de ayer la Policia Armada detuvo a Mateu Ramis, secretario general de l’Organització d’Esquerra Comunista” (OEC); a Jesús Vivas, secretario general del “Moviment Comunista de les Illes” (MCI); a Manuel Pastor, militante del MCI; y a Manuel Cárdenas, independiente. La detención se produjo en Vía Roma cuando se hallaban repartiendo octavillas de un comunicado referente al aniversario de la Segunda República y que firmaban cuatro partidos de la izquierda extraparlamentaria: PSM-PSI, OEC, MCI y LCR”.
El periodista Joan Martorell des de l’Última Hora també es feia eco de les detencions, matisant que, quasi un any després de les primeres eleccions dites democràtiques, la república era “Un tema intocable” (aquest era el títol de la seva crònica). El feixisme, Fuerza Nueva i una conjunció on hi jugaven grups secrets de pressió (els “incontralats” de tota mena), juntament amb les organitzacions partidàries de la monarquia, “la sagrada unidad de España” i el capitalisme (és a dir, UCD, PSOE, PCE, AP, etc.), ajudaren a crear un clima de pànic tot criminalitzant qualsevol acció que tengués rea a veure amb la lluita republicana, nacionalista o autènticament socialista. A la mateixa crònica de Joan Martorell, damunt el titular “Un tema intocable” es podia llegir igualment: “Ayer, 14 de abril: cuatro detenciones, una bomba y numerosos carteles”. Sense que en Joan Martorell pensàs gaire en les implicacions polítiques d’aquesta mena de titulars, el cert és que, per a la gent del carrer, novament la premsa associava “república” amb “bombes” i “incidents”. Val a dir que els “incidents” eren simplement la collocació de banderes, pancartes o la normal i pacífica repartida de fulls volants en favor d’un referèndum perquè el poble pogués escollir la forma d’estat que preferís. Novament el PSM, l’OEC, la LCR, el MCI, els partits autènticament republicans, érem criminalitzats, malgrat aquesta vegada fos de manera involuntària.
Les JEC eren sempre a l’avantguarda de totes les mogudes en favor dels drets de la joventut treballadora i estudiantil de les Illes o en favor de la lluita dels pobles de l’estat per aconseguir el dret d’autodeterminació. Igualment, els podies trobar organitzant actes en contra de la Junta Militar xilena, en favor dels drets de la dona, al capdavant de les mobilitzacions ecologistes, contra els crims que internacionalment promovia el feixisme, la CIA o qualsevol dels blocs agressius dels diferents imperialismes que es repartien el món.
Record a la perfecció com les JEC, pel setembre de 1977, foren l’avantguarda de la lluita en record de Xile i el seu combat contra el feixisme. S’apropava el quart aniversari del cop d’Estat de la burgesia xilena contra l’esquerra en aquell país d’Amèrica Llatina que havia volgut enfrontar-se amb les multinacionals i els nord-americans. El govern de la Unitat Popular (socialistes, comunistes, cristians pel socialisme, grups revolucionaris, etc.) provaren de nacionalitzar la indústria del coure (en mans del capitalisme internacional). Allò va significar la sentència de mort de la democràcia xilena. Aquest mínim intent per a provar de controlar alguna de les riqueses naturals del país, de bastir una independència econòmica lluny de la formalitat d’himnes i banderes (en teoria, tots els països ho són, d’independents, mentre no vulguin modificar l’estatus socioeconòmic dictat pel capitalisme i l’imperialisme mundial) restà ensorrat. El sagnant cop d’estat de la burgesia anticomunista costà la vida, no sols al president constitucional, el socialista Salvador Allende (que morí, metralleta en mà, mentre la força aèria feixista bombardejava el Palau de la Moneda, a Santiago de Xile), sinó a més de trenta mil xilens (especialment socialistes i comunistes, membres de les comunitats de base, cristians pel socialisme partidaris de la teologia de l’alliberament, sindicalistes, membres de societats culturals, etc., etc.).

‘NO A L’IMPERIALISME.
‘UNITAT DE LA JOVENTUT ENFRONT L’OPRESSIÓ CAPITALISTA IMPERIALISTA.
‘LLIBERTAT D’AUTODETERMINACIÓ PER A TOTS ELS POBLES.
A Ciutat, en aquest quart aniversari hi havia poques ganes de muntar res. Només havien passat uns mesos d’ençà les primeres eleccions dites democràtiques (sense la participació de partits comunistes, exceptuant el de Santiago Carrillo), i els partits que pactaren les trampes antidemocràtiques del 15-J pareixia que feien encara la migdiada, assaborint el plaer d’haver entrat a formar part del règim (pels diputats que havien estat elegits). Vista aquesta indiferència davant la lluita del poble xilè, uns quants militants de l’OEC, juntament amb na Caterina Mir, en Macià Abraham, en Sergio López, en Francesc Gutíerrez, en Salvador Arias, na Conxa Nadal (entre d’altres) de les JEC decidírem muntar un grup de solidaritat amb Xile. De part de l’OEC, un dels participants més actius en el grup solidari (Grup de Solidaritat amb el Poble Xilè) va ser l’historiador Mateu Ensenyat (aleshores un estudiant que entrà a militar a l’OEC provinent de Bandera Roja; és a dir, del sector que l’any 1974 no volgué ser absorbit pel PCE). Mentre en Mateu Ensenyat i jo mateix anàvem a Copystant -na Teresa Nieto sempre feinejava imprimint el material que li demanàvem a la seva impremta-, les JEC, a mesura que s’apropava l’aniversari del cop, començaren a repartir per barriades i instituts diversos comunicats i fulls volants (alguns dels quals encara conserv entre la immensa paperassa del meu arxiu). Amb una citació d’Ernesto Che Guevara (“Desarrollar al máximo la sensibilidad hasta sentirte angustiado cuando se asesina a un hombre en cualquier lugar del mundo, y para sentirse entusiasmado cuando en algún rincón del planeta se alza una nueva bandera de libertad”. Aquest full de les JEC, repartir en profussió per pobles, instituts i barriades, deia: “Tot poble té el legítim dret a fer la seva pròpia història sense que grups de pressió econòmics o organitzacions imperialistes (com la CIA, a Xile) decidesquin el seu futur.
‘Tot poble té el legítim dret a agrupar-se en les organitzacions que, per pròpia iniciativa, vol crear sense que ningú tengui poders per a eliminar-les a la força.
‘Ningú té dret a assassinar al poble arbitràriament o per decret, reprimint-lo fins a la mort i amb les més dramàtiques i repugnants tortures.
‘En la mesura en què el fet xilè no és un fet aïllat; en la mesura què l’imperialisme USA també creix damunt les nostres espatlles (bases militars, monopolis econòmics, influències ideològiques…); en la mesura en què les tortures es segueixen a les comissaries i presons de la nostra terra; en la mesura en què som reprimits violentament quan ens volem expressar:
‘NO A L’IMPERIALISME.
‘UNITAT DE LA JOVENTUT FRONT L’OPRESSIÓ CAPITALISTA IMPERIALISTA.
‘LEGALITZACIÓ DE TOTES LES ORGANITZACIONS JUVENILS I PARTITS POLÍTICS.
‘LLIBERTAT D’AUTODETERMINACIÓ PER A TOTS ELS POBLES.
‘DISSOLUCIÓ COSSOS REPRESSIUS.
JOVENTUTS D’ESQUERRA COMUNISTA (JEC)”.

Fulls volants com aquest en podríem repartir fins a fer-ne un llibre, tanta era l’activitat solidària, en favor de la llibertat del nostre poble i de tots els pobles del món, dels joves comunistes mallorquins. La Hoja del lunes del 12 de setembre de 1977 reproduïa els comunicats, tant del Grup de Solidaritat amb el Poble Xilè que impulsàvem els comunistes de l’OEC, com el de les JEC. El de les JEC, deia: “Les Joventuts d’Esquerra Comunista de les Illes, alhora que rememoren la data de l’11 de setembre en el IV aniversari de l’assassinat de Salvador Allende a causa del cop militar de 1973… fan una crida a tota la joventut antifeixista de les Illes a la concentració que el Grup de Solidaritat amb el Poble Xilè ha convocat per a dilluns 12 de setembre davant del consolat xilè (cantonada Rambles-Via Alemanya) a les 19,30 hores”.
Com informava a l’endemà José Jaume en el Diario de Mallorca (13 de setembre de 1977): “El cónsul [de Xile], Fernando Cosmelli, recibió a una representación de los manifestantes”. I, en lletres més grosses: “Concentración ante el Consulado de Chile”, on, entre d’altres coses, donava compte de les gestions que en Mateu Ensenyat i jo mateix (ambdós de l’OEC) realitzàrem davant la delegació. Explicant els incidents inicials de la concentració, Diario de Mallorca assenyalava: “Fuerzas de la Policía Armada tenían perfectamente controlados desde mucho antes de la hora fijada para el inicio de la concentración -siete y media de la tarde- los accesos al Consulado de Chile, situado en la confluencia de la Rambla con Vía Alemania. Las Fuerzas del Orden Público pertenecían a las dotaciones destinadas permanentemente a la Comandancia de Palma. Al hacer acto de presencia… el dirigente de la OIC, Miguel López Crespí, se personó el delegado especial de la Dirección General de Seguridad, Pérez Angulo, quien dialogó con los manifestantes permitiéndoles llevar a cabo sus propósitos…”. I, més avall, José Jaume precisava: “Fernando Cosmelli, cónsul de la República de Chile en Baleares, recibió en su despacho a una comisión -parecía presidirla Miguel López Crespí, del denominado ‘Grupo de Solidaridad con el Pueblo Chileno’-, quien le hizo entrega de un comunicado en el que se solicita ‘plenas libertades de reunión, expresión y manifestación para el pueblo chileno; inmediata puesta en libertad de todos los luchadores antifascistas que en estos momentos abarrotan las cárceles de Chile; una explicación comprobable de la situación de los miles de luchadores desaparecidos y la no intervención USA en Chile”.
Evidentment, la feinada feta -tant pel Grup de Solidaritat com per les JEC- va ser impressionant. Per això he escrit sovint en els llibres que sobre l’antifranquisme han sortit en aquests darrers anys que és autenticament indignant constatar com, segons quins “investigadors” o simples gasetillers a sou de qui mana, han tractat -i tracten!- qui de veritat lluità contra el feixisme i el capitalisme, per la república o per l’autodeterminació dels Països Catalans. Per sort, en aquella ocasió -cosa rara- la premsa oficial es fa fer una mica d’eco del treball portat a terme pels joves revolucionaris mallorquins. Última Hora dedicà una plana sencera a l’acció que hem comentat més amunt. En un treball de “Nuestra redacción” publicat el 13 de setembre de 1977, el diari deia: “Manifestación ante el Consulado de Chile”, resaltant amb lletres grosses: “Repulsa de los demócratas mallorquines por la falta de libertad bajo el Gobierno de Pinochet”. El que no deien -potser perquè els periodistes no ho sabien- era que aquell setembre de 1977 els polítics elegits el 15 de juny -just feia uns mesos- no volgueren fer res per la llibertat dels antifeixistes xilens assassinats per la burgesia xilena i internacional.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *