Literatura catalana moderna - Illes

Ferran Lupescu i la poesia catalana contemporània (I)

Per Miquel López Crespí, escriptor

És molt complicat a aquestes alçades de la nostra vida esbrinar l’any, el moment exacte que vaig entrar en contacte amb el poeta i investigador Ferran Lupescu. Record que va ser, si la memòria n’enganya, a mitjans dels anys vuitanta quan, amb altres companys del ram de la ploma i una munió de polítics i investigadors que no havien pujat al carro de la postmodernitat, portàvem endavant el suplement de Cultura del diari Última Hora. Era una època fosca. La reforma del règim s’havia anat consolidant i els oportunistes que en temps de la transició havien abandonat qualsevol idea de canvi social començaven a fruir intensament dels bons sous i tota mena de privilegis que el sistema oferia als seus gestors. La "memòria històrica", avui tan lloada per aquells que oblidaren i atacaren l’esforç de generacions i generacions de republicans i militants nacionalistes, era considera quelcom de nostàlgics i "extremistes radicals". El que privava era el "consens" amb el franquisme reciclat. L’oblit dels fets més destacats del moviment obrer i popular, de la lluita de les nacions oprimides de l’estat, era a l’odre del dia, presentat com a exemple de seny i "lucidesa política". Els partits i organitzacions de l’esquerra revolucionària havien estat blasmats com a "organitzacions de quatre folls il·luminats" que "no tocaven de peus a terra". Els cínics i menfotistes, tota la colla de vividors del romanço que, juntament amb els hereus del franquisme, hem vist engreixar, satisfets, durant aquest darrer quart de segle, vinclaven l’esquena davant la patronal, els borbons i l’imperialisme mundial. És quan, esmorteïda l’embranzida dels anys setanta, recuper lentament la meva antiga tasca d’escriptor. Aleshores, a part d’escriure articles de crítica literària i d’història, m’encarregava de les entrevistes amb els escriptors dels Països Catalans. Però en tractar-se d’un autor que tant t’ha influït i influeix encara en la meva vida és molt complicat concretar la data, l’any exacte d’aquesta coneixença. Sovint tenc la sensació, com quan parles d’Espriu, Lorca, Kafka, Brecht o Maiakovski, que som germans i ens hem alletat plegats. Pens que mai no podria arribar a esbrinar amb certesa, amb certa seguretat, el dia aquell que per primera vegada vaig llegir un poema d’Arxipèlag o de Cadàvers. Determinades "concrecions" quasi matemàtiques potser es poden fer amb gent i fets que t’han influït de forma minsa o superficial; però hi ha llibres, formes d’actuar, concepcions del món, pràctiques culturals i polítiques, que arriben a formar part tant i tant de la teva vida, condicionen de manera tan intensa el teu comportament quotidià, que, amb el pas del temps, es fa difícil dir d’aquell autor: "el vaig conèixer dia tres d’abril de l’any vuitanta quatre". [Continuar]

En el cas del poeta i investigador Ferran Lupescu seria simplificar massa reduir la seva coneixença a un dia i hora dels calendaris. En aquells temps foscos de la victòria de l’oportunisme i la postmodernitat de mitjans dels vuitanta va ser connectar amb una nova generació d’intel·lectuals de debò. Un raig de llum, en definitiva, quan ja començaves a defallir, a pensar que tants d’anys de lluita no havien servit de res, a no ser per engreixar els cínics i menfotistes. Crec que el conec de sempre, com si formàs part de la meva vida des de la meva infantesa, com si fos un més de la meva família, algú amb el qual has viscut d’ençà que obrires els ulls a la lluita per la llibertat i la independència. És el mateix que em passa amb clàssics com Anselm Turmeda, Gabriel Alomar, Joan Fuster o Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Tots ells, Lupescu inclòs, formen part de la gran família que ens manté desperts en aquest indret de la trinxera des d’on provam de combatre les insídies i constants envestides de l’enemic.

Ferran Lupescu és autor de poemaris únics i indispensables. En referesc a les obres L’últim dels dàlmates (autoantologia poètica 1978-1982), Vuit poemes desolats, Arxipèlag (Premi Acadèmia dels Nocturns 1986), Cadàvers (Premi Josep M. López-Picó 1996), La senyoreta elidida / Adam Smith, Regiones de Valencia y Murcia (Dolços lleures de la gleva), L’ombra de la lluna damunt la terra / Intensa rereguarda, Poemes del desert, L´últim amor del comissari Lupescu, Això s’anomena aurora (en curs d’elaboració)… En un article titulat "Ferran Lupescu i la poesia" publicat en El Mundo-El Día de Baleares el 14-XI-04, qui signa aquestes notes havia definit la producció del poeta i investigador com a "intensa". Evidentment, i això mateix havia quedat ben especificat en l’article, volia dir que Ferran Lupescu es dedica des de fa molts d’anys intensament a la literatura i a la investigació; que no és cap hobby. Lupescu ha treballat força anys en matèries d’història general i cultural dels Països Catalans, i és l’autor d’una de les millors històries del procés revolucionari soviètic que he llegit mai. Em referesc a Els dies d’un nou planeta: cronologia d’història soviètica (nov. 1917-març 1939), encara inèdita.

Però tornem a les pàgines de cultura del diari Última Hora, a les inoblidables xerrades politico-culturals amb tants companys, molts dels quals desapareguts i altres, sortosament!, encara produint la seva obra per a enriquir la nostra cultura, sempre en situació crítica davant el poder omnímode de la colonització.

En la seva concepció i realització pràctica, les pàgines de cultura d’Última Hora de mitjans dels anys vuitanta no diferien gaire de les que havíem portat endavant a finals dels anys seixanta amb l’amic Frederic Suau, el fundador de la històrica llibreria L’Ull de Vidre, en el carrer de Sant Sebastià de Palma. De la importància de les activitats culturals realitzades a L’Ull de Vidre, presentacions, conferències, exposicions, rupturistes amb el conformisme cultural dominant a l’illa a començaments dels setanta i en les quals vaig participar des dels seus començaments n’he parlat en el meu llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). També eren molt semblants, amb les normals diferències a causa de la diversitat de col·laboradors que hi participaven, a les del Diario de Mallorca que dirigia el periodista Xim Rada i en les quals vaig participar activament des de començaments dels anys setanta. En la d’aquests suplements culturals sempre hi hagué un component, diríem-ne, antropològic, del fet cultural. Qui sap si era una manera, potser una mica instintiva, però pràctica i eficient, de defugir cert elitisme pansit, herència de l’Escola Mallorquina i d’uns escriptors massa sovint aferrats a velles i periclitades concepcions clericals, aristocràtico-decadents. Concepcions que, com en el cas dels germans Villalonga, Lorenzo i Miguel, arribaren fins a una activa militància falangista contra l’esquerra i el catalanisme a les Illes. Les concepcions més vitalistes i apropades a la realitat d’un Joan Alcover no havien estat mai tengudes en compte pel nucli més ferreny de molts desenfeinats dedicats a l’escriptura. No en parlem de l’herència autènticament innovadora, vital, compromesa i rupturista de bon de veres d’un Gabriel Alomar o un Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Aquesta darrera herència només començà a congriar-se en l’obra d’escriptors com Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Blai Bonet o Miquel Àngel Riera, per posar uns exemples clars i llampants. És a través de la catarsi efectuada per aquests grans "dissidents" de l’Escola Mallorquina com les generacions d’escriptors de les Illes que van sorgir a partir de finals dels seixanta i començaments dels setanta queden lligats al millor de la nostra tradició poètica.

Cap a mitjans dels anys setanta érem immersos en plena febre de suport a les activitats del Congrés de Cultura Catalana. Hi participàvem en feines de suport de tot tipus i especialment en l’ajut des de la premsa, principalment des de les pàgines de la revista Cort, que era un dels portaveus del nacionalisme d’esquerres i el socialisme de les Illes. En el volum 4 de les resolucions del Congrés, el titulat Manifest i documents, ja s’havia definit la cultura en el sentit ampli i antropològic que comentàvem una mica més amunt. Deien les resolucions del Congrés en l’apartat "La cultura, concepte global": "El sentit primer de cultura, en la nostra llengua ja des del seu origen llatí, és el de treball de la terra. El treball, l’esforç per la transformació del medi i la seva adaptació a les necessitats del progrés social és allò que denota el mot cultura en el seu sentit més ampli i comprensiu"².

Malgrat l’abundor de novetats editorials, bastaria anar a les hemeroteques per a comprovar-ho, el cert era que les concepcions gramscianes i de redreçament nacional i social marcades per les resolucions del Congrés de Cultura Catalana determinaven les nostres concepcions culturals i la nostra activitat pràctica en el camp de la cultura. Hi hagué en aquelles pàgines del diari Última Hora un actiu seguiment de l’activitat editorial de les Illes, de tots els Països Catalans. Els nombrosos articles de crítica literària, les abundoses ressenyes de llibres d’actualitat literària, les entrevistes setmanals amb els nostres escriptors, així no demostren. Però sempre tenguérem presents altres aspectes de la realitat cultural de les Illes, de tots els Països Catalans i, també, no en mancaria d’altra!, de l’estat. A mitjans dels vuitanta les pàgines del diari Última Hora eren un bon exponent de tot això que explicam. En aquell suplement, i en la línia gramsciana del combat per l’hegemonia cultural i política de les classes populars, s’hi podien llegir molts d’articles referents a la història de Mallorca i a la política illenca, a l’excursionisme i la lingüística, a les narracions de viatges, a l’ecologisme i a munió d’aspectes que conformaven, juntament amb les entrevistes als escriptors, la nostra concepció subversiva de la "cultura".

Caldria recordar en arribar aquí que a mitjans dels vuitanta, quan participam activament en aquesta aventura cultural, ja em portam més de quinze dedicats a aquests afers. El primer article a la premsa oficial que vaig escriure és del l’any 1969, publicat en el suplement de cultura de la mateixa Última Hora i que coordinava Frederic Suau. Un article dedicat precisament a les concepcions literàries de Lenin; el primer de referent al gran teòric i dirigent del moviment socialista mundial que es va poder llegir a les Illes d’ençà de la guerra civil. Aleshores, parlam de mitjans dels anys seixanta, ja començàvem a estudiar Gramsci que, abans de l’edició dels primers llibres legals, coneixíem mitjançant alguns articles del professor marxista Manuel Sacristán. Gramsci, com havien escrit Palmiro Togliatti, Althusser, G. Della Volpe, Manuel Sacristán o la militant marxista italiana M. A. Maccioochi, ens introduïa en un debat que mai no havien tengut en compte els marxistes vulgars: el de la lluita de classes ideològica i cultural, en el problema d’anar creant les bases culturals i polítics per a rompre, també en el camp de la ideologia i la cultura, el poder de les classes dominats i els seus servidors intel·lectuals. Instruments conceptuals com bloc històric (de classes populars enfront el de les classes dominants), hegemonia, consells obrers, intel·lectual col·lectiu, esdevengueren, amb el pas dels anys, les columnes fonamentals de la nostra resistència a ser deglutits pel reformisme carrillista o socialdemòcrata en temps de la transició o ara mateix. La intervenció a través de les pàgines culturals amb la intenció d’anar creant consciencia envers una literatura nacional-popular i en el camí de bastir l’hegemonia del poble treballador, anava combinada, com no podia ser altrament, amb la nostra militància en organitzacions revolucionàries, tipus OEC, per exemple; la qual, en molts d’aspectes, feia seves les aportacions gramscianes a la superació del barroer economicisme que planava en moltes organitzacions antifeixistes.

Entre els escriptors ja desapareguts i que vaig entrevistar en aquells anys record Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Montserrat Roig, Josep M. Palau i Camps, Jaume Fuster, Joan Brossa… Potser mai no podré agrair com pertoca el favor que em feren els responsables del suplement de cultura del diari Última Hora quan em digueren que havia d’encarregar-me de la secció d’entrevistes amb els escriptors catalans. Si un universitari que estudia literatura catalana sovint no té la possibilitat de parlar, conèixer, intercanviar punts d’opinió amb els escriptors que estudia en els llibres, jo vaig tenir la immensa sort de tenir aquest contacte amb personalitats de la talla humana dels citats, i tants d’altres. Parlar dels orígens de la seva vocació literària, de les obres autors i esdeveniments polítics que els havien condicionat en la seva dedicació a la literatura, va ser un dels plaers més importants, com a experiència d’escriptor, que mai no he tengut. Si la vida no fos tan curta i no se’ns esmicolàs entre els dits amb la implacable meticulositat dels rellotges potser seria oportú recuperar aquelles entrevistes i mirar de fer-ne un recull. Un llibre que recollís no solament les preguntes i respostes que sortiren publicades setmana rere setmana a les pàgines d’Última Hora; es tractaria d’anar una mica més enllà: agafar les desenes d’entrevistes i mirar de recordar experiències, històries, les mil i una anècdotes que, evidentment per manca d’espai, mai no pogueren sortir al diari. Ben cert que els escriptors joves i, qui sap!, també els més vells podrien trobar en aquestes pàgines les vibracions més humanes d’unes generacions d’escriptors catalans que han estat bàsics en la conformació del que és i representa la cultura catalana a les acaballes del segle XX i començaments del XXI. Potser es podria entendre l’actitud militant davant la vida i davant la repressió feixista contra la nostra cultura d’homes i dones del tarannà d’un Josep M. Llompart, na Montserrat Roig, en Joaquim Soler, en Jaume Vidal Alcover o en Josep M. Palau i Camps, entre molts d’altres. Si uns portaren endavant la flama de les nostres lletres en els anys més foscos de la postguerra franquista, en Llompart, en Palau i Camps o en Vidal Alcover, altres, com Montserrat Roig, Damià Huguet i Jaume Fuster, foren els continuadors a les acaballes de la dictadura franquista i en els primers anys del nou règim sorgit dels pactes dels anys 76-77 entre els franquistes reciclats i l’esquerra nominal. No va ser el Congrés de Cultura Catalana que tengué lloc en aquella època la continuació de l’esperit de resistència dels Pere Quart, Francesc de B. Moll, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Manuel de Pedrolo o Joan Fuster? Aquella flama… no va ser continuada fins al darrer alè de la vida militant per Jaume Fuster, Maria Mercè Marçal, Damià Huguet o Montserrat Roig?

Record igualment les entrevistes a Valerià Pujol, Olga Xirinacs, Maria Antònia Oliver, Llorenç Capellà, Alexandre Ballester, Josep-Lluís Seguí, Josep Verdura, Joaquim Carbó, Pau Faner, Isidre Grau, Patric Gifreu, Jaume Cabré, Margarida Aritzeta, Joan Soler Antich, Emili Teixidor, Joan Rendé, Enric Valor, Gaspar Jaen i Urban, Joaquim Soler, Ignasi Riera, Joan F. Mira, Jordi Coca, Josep Albanell, Damià Huguet, Marc Granell, Miquel Ferrà Martorell, Pilar Rahola, Josep Piera…. En vénen igualment a la memòria aquelles xerrades culturals en algun dels bars de prop de la redacció del diari. El pintor Miquel Morell, un dels fundadors del grup pictòric Tago, encara hi treballava en la correcció dels articles. Antoni Serra coordinava les pàgines. A pocs minuts de les oficines hi vivia aquell home incombustible, animat, tan bon escriptor i tan oblidat pels neonoucentistes que ahir i avui malden per controlar la nostra cultura. Em referesc a Josep M. Palau i Camps, una autèntica enciclopèdia en tot el que feia referència a la lluita per a modernitzar el teatre català… Miquel Rayó, Joan Manresa, Jaume Llabrés, Vicenç Sastre, Pere Llofriu, Ferran Lupescu, Manuel Picó, Cosme Aguiló, Miquel Ferrà Martorell, Carles Manera, Valerià Pujol, Jaume Corbera, Joaquim Horta, Mateu Morro, Lila Thomàs, Manuel de Seabra, Joan Bonet de ses Pipes i tants i tants d’inoblidables companys d’aquells anys contribuïen a fer un dels millors suplements culturals de mitjans dels vuitanta. A vegades s’esdevenia que, per abundor d’articles meus, en un dels suplements publicava els articles o les entrevistes amb algun pseudònim; Joan Pere Bach i Aurora Picornell en van ser uns que vaig emprar sovint. I precisament amb un d’aquests pseudònims vaig entrevistar Ferran Lupescu, un poeta encara no gaire conegut en els medis literaris però que, amb els anys, entraria amb força en la poesia catalana contemporània amb poemaris com Arxipèlag, que guanyà el Premi Acadèmia dels Nocturns 1986, i amb Cadàvers, Premi Josep M. López-Picó 1996.

L’entrevista, publicada el 17-II-85 sota el títol "La nova poesia catalana, avui: Ferran Lupescu" en el suplement de cultura del diari Última Hora, deia:

"Ferran Lupescu va néixer el 31 d’agost de 1961, a les 6,50 del matí, sota el signe de Verge, a la vila de Sant Andreu (Barcelona) ‘anexionada en 1897’ segons les seves pròpies paraules, Mestís, el seu pare és un anarquista romanès que fugí dels gossos d’Ana Pauker en 1950 i que ja havia corregut per aquí de molt jove, amb les Brigades Internacionals. La seva mare és de l’Hospitalet, de família hospitalenca de segles. Per la banda materna (els Ventura, els Novell, els del Call) ha descobert indicis d’avantpassats jueus. Marcat per aquesta història i aquests orígens en aquest món (per molt identificat que estigui amb el meu país i la meva classe), es considera d’alguna manera, l´últim dels dàlmates, com aquell que desaparegué a Vèglia en 1898, emportant-se tot un món, aquella immensa tragèdia còsmica.

‘Va començar a escriure seriosament en 1978. Primer llibre fou L´últim dels dàlmates. Autoantologia poètica 1978-82. Els llibres posteriors són els que contenen la seva veu poètica més o menys madura, més o menys definitiva: Vuit poemes desolats, Arxipèlag i Cadàvers.

‘Ferran, tu ets un poeta molt jove (ja sé que diràs que a vegades et sents fel·lah o faraó de l’antic Egipte)… ¿ens pots explicar l’origen de la teva poesia?

‘No et sé dir aquest origen. M’imagino que això es porta a la sang. La meva poesia és la meva vida; és, per a mi, una necessitat fisiològica; com diria Sábato, ‘hauria petat si no hagués escrit això’. Jo tenia una idea formada de què és la poesia, i més endavant l’he trobada magistralment descrita per Bécquer, Lorca, Huidobro i alguns brasilers. No em considero un poeta avantguardista; simplement sóc poeta. Hi ha qui encara lluita per trobar alguna mena d”avantguardisme’; no han paït que el paper de les avantguardes ha estat arrencar la poesia de les mans del racionalisme del poder i retornar-la als seus orígens populars (naturals). M’han influït autors de totes les èpoques i totes les latituds. Em rebenta aquest esnobisme arcaic encara dominant que només valora l’obra per la seva ‘actualitat’. Hi ha qui no acaba d’entendre com som una sola humanitat; que els fal·lahs de l’Egipte faraònic sentien l’amor que nosaltres sentim. Si la poesia val perquè ‘aporta’ coses noves, resulta que ja estava gastada abans que Homer compongués ‘L’Odissea’. Si alguna cosa hom pot aportar a la poesia és la personalitat de l’autor, que, com qualsevol altra, no s’havia donat en tota la Història; són les coses que no li han passat a ningú abans, perquè ningú no ha viscut a través de nosaltres.

‘-Ferran, ¿com veus la situació de la poesia catalana actual?

‘-Jo crec que la poesia catalana actual és tan bona o tan dolenta com la de qualsevol altre país. El que ja no hi ha, potser, són noves figures excepcionals (com Vinyoli, Bartra o Estellés); però això passa a tot arreu, com indicava Mailer. Tenim una literatura normalitzada, però, alto!, a nivell estrictament literari, de creació. Em pregunto: on para el públic per a aquesta literatura (si arriba a publicar-se)? Un viu al carrer i veu que -almenys al Principat- el castellà és la principal llengua vehicular; que molts poetes i pràcticament tots els grups musicals que apareixen s’expressen en castellà, sigui llengua materna o no. Hom torna a la famosa xorrada del català -llengua de la burgesia, sense ni tan sols haver superat allò del castellà- llengua de cultura. Tenim un poble diglòssic, un país dimissionari, una classe política burgesa i sucursalista, i cap instrument autèntic de normalització. Si no ens espavilem, acabem com Occitània.

‘-I la situació del poeta jove, del poeta nou?

‘-El poeta nou, desconegut, no té cap possibilitat d’editar si no és fent-li la pilota a gent que, per altra banda, no coneix, o bé guanyant un premi. I els premis de prestigi o d’alta dotació econòmica són en mans de tertúlies de notables que, en bona amistat, se’ls reparteixen entre ells. La resta fem de claca. A més, al Principat, la burgesia està creant una ‘cultura oficial’, una mena de ‘neonoucentisme’ que li convé per a donar una imatge de Catalunya a la seva mida. A la resta del país, la cosa és pitjor: crec que ni tan sols no hi ha gaire interès oficial per la cultura catalana, al País Valencià i a les Illes; no diguem a Catalunya Nord!

‘-Ferran, tu m’has dit que qui va votar al PSOE en 1982 es va enganyar a si mateix, que ja se sabia de molts d’anys el que era des de l’abandonament de la definició marxista. Però ¿com ho veus, quina opinió en tens al respecte?

-‘El ‘canvi’ del PSOE s’està duent a terme, i és el somni d’una generació (burgesets espanyols que, raonablement contestataris, en els anys 60 visitaren l’Europa ‘occidental’ amb un gran complex de senyor-baixet-i-amb-boina): convertir l’Estat Espanyol en la RFA. Hom desmunta l’esquerra nacionalista, l’extrema esquerra; es converteix al PC en un grupuscle testimonial; i ens queden: els ‘conservadors’ (AP-DC), de fet reaccionaris; la dreta civilitzada, sense passat feixista, dita ‘reformista’ i de fet conservadora (PRD-liberals); i el PSOE (SPD), que es fa dir ‘socialista’ i és, de fet, reformista. Convertim les ‘autonomies’ en descentralitzacions administratives, hi deixem algun partit autònom (PNV, CDC com a DC bàvara), entrem a l’Europa meravellosa de l’OTAN i el MC i… ja tenim RFA! Així, la classe obrera està assistint a baralles familiars entre burgesos; renyines que ens són venudes com a política".

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!