Literatura catalana moderna - Illes

París 1793 (i II)

 Per Miquel López Crespí, escriptor

En la novel·la París 1793 ens trobam de ple enmig del terrabastall revolucionari que ensorrà per sempre els fonaments de l’ancien regime, amb l’inici de la fi dels privilegis feudals de l’aristocràcia francesa. Els conspiradors espanyols i catalans donen suport als jacobins, als clubs en armes de les barriades de París. Podem ser partícips dels encontres dels nostres protagonistes amb els homes que canviaran la història del món. Debats fins a altes hores de la nit, amb Robespierre, Saint-Just, Desmoulins, Babeuf, Marat, Sade, Hébert, Napoleó, Goya, Chaumette i tants i tants d’altres. Són els hereus del pensament de la Il·lustració, els homes que han fet seves totes les troballes científiques i culturals del Segle de les Llums i ara, som a 1793, els porten a la pràctica en lluita aferrissada contra la França i les monarquies absolutes de tot Europa.

Una vegada acabada la novel·la, tranquil després d’haver corregit les proves, m’adonava com les idees de la Il·lustració bateguen encara dins el nostre esperit. Sentia com no era cap “passat remot” el que havia provat de ressuscitar amb els capítols que conformen el llibre. En el fons, els revolucionaris del 93 –i els revolucionaris d’aquests dos darrers segles!– són els hereus, no solament del Renaixement, de totes les revolucions que, des d’Espàrtac fins al 1789 han commogut el món, sinó de la revolta contra l’escolàstica vaticanista que representà en el seu moment a la filosofia de René Descartes, les fórmules polítiques de John Locke i el conjunt de les aportacions de la revolució científica, les lleis de la física d’Issac Newton. Una revolució del món del pensament que podem concretar en l’obra de F. Quesnay Maximes générales du gouvernement économique d’un royaume agrícole (1767) on s’afirma que la terra, no els déus ni els monarques absoluts, és la principal font de riquesa de la humanitat. Posteriorment El contracte social de Jean-Jacques Rousseau (1713-1778) fonamentarà el principi de la sobirania nacional, el poder dels ciutadans, sobre les obscurantistes lleis i tradicions del passat feudal que s’ha d’ensorrar. El concepte d’igualtat entre tots els homes de la nació expressat mitjançant el sufragi universal serà una de les idees essencials que impulsaran a l’acció als homes i dones que acaben amb la França dels borbons.

Però serà amb la tasca d’edició de l’Enciclopédie, feina immensa iniciada per Denis Diderot i Jean le Rond d’Alembert, on es concretarà el canvi cultural que ha d’ajudar a ensorrar el vell món. Una tasca, la de Diderot i D’Alembert que tendrà el suport de molts d’altres pensadors il·lustrats, homes tan essencials per al futur de França i de la humanitat com són Montesquieu, Rousseau i Voltaire.

I és de la feina intel·lectual, de les aportacions ideològiques i científiques de tot aquest vast exèrcit d’il·lustrats que surt el 93 francès. I no solament el 93 francès! Les idees congriades, fetes realitat mitjançant l’acció política directa contra l’obscurantisme feudal i els privilegis de la noblesa, s’ampliarà com un eco inabastable, poderosíssim, i se sentirà, ferm, en tots els moviments revolucionaris que sacsegen el món d’ençà el primer discurs de Robespierre a la Convenció, el primer escrit de Marat a L’ami du peuple.

En el fons, reconstruint el clima intel·lectual que encercla el Miquel Sureda i Montaner de París 1793, viatjant literàriament per les ciutats –París, Perpinyà, Maracaibo, Barcelona, Madrid… – que foren testimoni de les ànsies igualitàries i revolucionàries dels nostres protagonistes, l’autor també viatja per l’univers de les idees que el condicionaren –i condicionen encara!– en la seva adolescència i joventut. Com a militants antifeixistes del temps de la dictadura… no hem begut de les mateixes fonts que alimentaren Miquel Sureda de Montaner i els seus companys de conspiració antiborbònica a finals del segle XVIII? El socialisme que sempre hem defensat i defensam… no té els seus fonaments en les propostes igualitàries de Babeuf? I Babeuf, el precursor del socialisme, no era fill de la Utopia de Tomàs Moro, de la Icària de Cabet? La nostra confiança en la possibilitat d’un home i una dona nous, alliberats de la putrefacció capitalista, no procedeix d’aquell Rousseau blasmat pels nazifeixisme, per Hitler, Mussolini, Franco i José Antonio? Tanmateix, si investigam en les arrels més profundes de la nostra formació, quan anàvem a comprar a les llibreries de vell de Palma amb l’oncle José, que havia fet la guerra al costat dels republicans, veurem com és molt important en aquest aprenentatge la lectura de determinats llibres. Record que remenant per aquells polsosos prestatges trobàrem velles traduccions llatinoamericanes de Le Contrat social de Rousseau i Les Chaines de l’esclavatge de Marat. Ambdues obres, pel que hem llegit posteriorment, bàsiques en la formació de Babeuf els igualitaris francesos, igualment importants en la vida dels conspiradors catalans i espanyols de la novel·la París 1793.

L’escala, el fil conductor que porta de les revoltes cristianes de l’edat mitjana fins al Manifest dels Iguals i d’aquest al Manifest Comunista de 1848 és prou evident. Els homes i dones que en la novel·la París 1793 lluiten, al costat dels membres dels diversos clubs jacobins, per la fi dels privilegis feudals, els seguidors de Marat i Robespierre, són els que condicionaran les idees i pràctiques posteriors de tot el que s’ha vengut a anomenar el “socialisme utòpic”, és a dir, els escrits i accions de Saint-Simon, Charles Fourier, Victor Considérant, Constantin Pecquer, Becker, Büchner, Weitling. I encara Robert Owen, Étienne Cabet i Proudhon. Convé tenir-ho present per a entendre com i quan començaren a ser engendrades les idees de canvi revolucionari que seran, vestides amb un ropatge o un altre, amb uns continguts una vegada més marxistes i altres més llibertari, els estendards de les classes oprimides durant prop de dos-cents anys d’història mundial.

Després ja som a Marx i Engels, a la Comuna de 1871, a la revolució soviètica de 1917, a Rosa Luxemburg, Lenin i Trotski. Estam a un pas de Durruti i Andreu Nin, del POUM i la CNT, en plena revolució social de juliol de 1936 a l’Estat espanyol. L’autor és fill d´un combatent republicà d’aquella època, d’un home que ha vist i ha participat en les col·lectivitzacions agràries i industrials del País València abans de la repressió estalinista de maig del 37 i feixista a partir d’abril del 39. Un home, com tota la generació de socialistes, anarquistes i poumistes dels anys trenta, que fa seves bona part de les idees que defensava Babeuf en el Manifest dels Iguals. I, tres dècades després, a mitjans dels anys seixanta, ja som en plena batalla clandestina contra la dictadura feixista, hereus igualment, com el pare, com els oncles, com els revolucionaris dels anys trenta, de moltes de les doctrines igualitàries sorgides a l’època descrita a París 1793. Vet aquí com, el món dels il·lustrats catalans i espanyols de finals del segle XVIII, la seva pràctica antiborbònica, la seva lluita per la igualtat, pel repartiment de la riquesa produïda per la societat, és ben semblant a la que realitzaren els nostres pares en temps de la guerra civil i a les propostes anticapitalistes que el millor de la nostra generació defensà en els anys seixanta i setanta del segle passat.

El món de la Il·lustració, moltes de les idees de Rousseau, Diderot, D’Alembert, Voltaire, Mably, Morelly, per dir solament uns noms, és el món que fonamentà les idees d’igualtat i justícia social que sempre ens han alimentat. Moltes de les concepcions socialistes i llibertàries que hem servat fins al present… no són les mateixes que impregnen la vida dels protagonistes de París 1793, com acabam de dir? Els descobriments culturals, les investigacions intel·lectuals provinents dels primers socialistes utòpics, dels defensors roussonians de la bondat innata de l’home i de la necessària repartició de les riqueses entre els més desvalguts, les formulacions teòriques del “comunisme” que podem trobar en Mably, Morelly, Babeuf… no són els nostres mateixos descobriments? Llegir Tomàs Moro i Tommasso Campanella, no ens obria els ulls quant als primers teòrics d’un possible món nou?

Record ara mateix les primeres lectures de Fourier, Saint-Simon, Cabet… No eren els utòpics d’abans del Manifest de Karl Marx i Frederic Engels els fidels continuadors, no solament del primitiu igualitarisme cristià, sinó dels membres de l’ala esquerra de la Revolució Francesa? Les revolucions de tendència igualitària fetes sota l’advocació de les més diverses heretgies cristianes, des dels càtars occitans fins als hussites o els rebels anabaptistes de Münzer… no portaven inscrit en llurs estendards, malgrat fos sota la creu i les consignes evangèliques, el programa que Marat, Babeuf, Darthé, Buonarroti, volen portar a la pràctica després de la caiguda de Robespierre?

Algunes d’aquestes idees ja les havia plantejades en unes reflexions que vaig escriure amb motiu de la publicació de la novel·la La ciutat del sol (Editorial Granollers, Barcelona, 2000). Amb l´única diferència que aquella era una obra adreçada a un públic juvenil i ambientada en la Mallorca i l’Espanya imperial del segle XVI. En aquell article dèiem: “És evident que el títol que he posat a la novella, La Ciutat del Sol, és un homenatge directe a Tommaso Campanella. O als herois anònims de qualsevol revolta contra els opressors que hagi hagut haver-hi en el món en qualsevol època i contrada. Aquí no hi ha cap engany ni disfressa: es tracta, mitjançant aquest títol, de retre aquest homenatge directe a tots els homes i dones que, des de l’origen del temps, han lluitat -i lluiten!- per anar bastint la societat nova somniada per tots els pobles. Els bandejats de La Ciutat del Sol, com els essenis, les tribus rebellades contra Roma (la Gàllia, Hispània, Dàcia, els jueus que resisteixen a Jerusalem, a les fortaleses d’enmig del desert, els anabaptistes de Münzer o els pagesos mallorquins dels segles XV i XVI), són fills espirituals de tots els corrents crítics que han pugnat per acabar amb les injustícies, per bastir un món nou, més just i solidari. Els protagonistes de La Ciutat del Sol, d’amagat de nobles i inquisidors, parlant a cau d’orella, han sentit, en el Call, explicar l’existència de països i contrades on no regna l’espasa, l’oprobi, les fogueres i les tortures de la Inquisició. Per això volen marxar de l’illa. Els rebels i bandejats de La Ciutat del Sol, descendents sense saber-ho d’Espàrtac i els illuminats de totes les sectes cristianes que s’han oposat a Roma són, en el fons, els precursors dels patriotes catalans que s’oposen a Felip V i donen la vida per la llibertat en defensa de la pàtria; són els precursors de Villa, Zapata, Makhnó, Marx, els obrers de Xangai, qualsevol patriota del Vietnam en lluita contra l’imperialisme, els zapatistes mexicans ara mateix o els guerrillers de Txetxènia fent front a la brutal agressió del capitalisme i imperialisme rus”.

Però Miquel Sureda de Montaner, el protagonista de la novel·la París 1793, ja no viu en l’”Espanya” imperial del segle XVI. Els il·lustrats espanyols i catalans de finals del XVIII són fills, com hem escrit més amunt, de la Il·lustrració, de Voltaire, Diderot, Rousseau i D’Alembert. És evident que, com a revolucionaris, com a joves rebels, els nostres protagonistes xuclen la seva revolta dels exemples que els forneixen les lluites dels agermanats de les Illes, València, els comuners de Castella, els il·luminats de totes les sectes que s’han oposat a la corrupció vaticanista, de les idees que, procedents de Luter o Calví, serviren en el seu moment per anar empedrant el camí de la Il·lustració.

Parlàvem dels fantasmes del passat que són vora de l’autor quan escriu, quan es deixa portar per la imaginació i els sentiments. Els esperits que des de sempre han poblat la nostra vida i la nostra fantasia fent-se presents novament! Indubtablement, moltes d’aquestes presències històriques, les que condicionen l’autor de la novel·la, poden ser les mateixes que encerclen els personatges de París 1793. És precisament quan els nostres protagonistes comencen a fer-se conscients de tot el pes del passat que ressuscita davant els seus ulls. Basta llegir amb cura els capítols “París” i “La Bastilla”. Un París revoltat que resumeix, en uns dies memorables, totes les esperances de la humanitat.

És aquest ambient de lluites aferrissades, però també de debat ideològic intens, el que troben els conspiradors catalans i espanyols que són a París en el 1793. Quan, fent costat a Robespierre i Babeuf, a les masses populars, participen en l’assalt a la Bastilla, comencen a ser conscients com la sang d’Espàrtac, la dels agermanats mallorquins i valencians del segle XVI, els rebels de totes les nacions oprimides per l’aristocràcia i el clergat espanyol, torna a circular potent per les seves venes. Són els “fantasmes”, els esperits rebels de la història, la sàvia de la humanitat, les llavors del futur, la potència encara intacta de les idees que commogueren el món, el que impulsa l’autor a reconstruir l’atmosfera creadora del 93. Són els mateixos esperits que es fan carn en el poble francès que proclama la República, aboleix els privilegis nobiliaris i proclama solemnement el triomf de la llei i la raó sobre l’obscurantisme clerical i feudal.

París 1793 forma part d’una llarga sèrie d’obres històriques emmarcades igualment dins una concreta intenció de recuperar el passat, els moments cabdals de la humanitat, aquelles situacions en què l´home sembla que ha pogut tocar les estrelles, tenir l’univers a l’abast de la mà. Per tot el que hem llegit i investigat al respecte en aquests darrers quaranta-cinc anys, pels debats amb els sobrevivents de la repressió franquista, sabem el que significà haver enderrocat, i semblava que per sempre!, el poder del capitalisme, l’església i el militarisme. Ara ho veig ben clarament: en les idees bàsiques que portaren al triomf revolucionari de juliol del 36, triomf que perdurà fins als fets contrarevolucionaris del Maig del 37, hi havia novament la presència omniscient de la Il·lustració, tota la confiança de Rousseau en la possibilitat de bastir una humanitat nova, deslliurada de la maldat del passat. Hi havia igualment tot l’anticlericalisme de Voltaire esdevingut un esmolat bisturí d’ateisme militant que, després d’haver passat per les aportacions de Marx, Engels, els comunards de 1871, Lenin i les accions revolucionàries de les grans masses explotades de l’antic imperi tsarista, són la palanca que serveix per a enderrocar les esglésies o convertir-les en centres d’esbarjo per a la joventut, en museus de la ciència, tant a l’URSS de 1917 com a la València de 1936.

Aquests dies, mentre repassava les galerades de París 1793 que m’havia fet arribar l’editor, alhora que tornava submergir-me en els tortuosos carrers del París d’aquella època i participava amb els protagonistes de la novel·la en els encesos debats sobre art i cultura a casa del marquès de Sade o sobre la futura república universal dels homes lliures amb Marat i Robespierre, pensava novament en el fil històric que uneix sempre els revolucionaris d’un segle concret amb aquells que els precediren. L’esperit republicà dels Gracs romans, la seva lluita igualitària contra els privilegis de la societat esclavista imperial, el paper exemplar dels senadors de Roma que executen el dictador Juli Cèsar que vol anorrear les llibertats senatorials… no són part dels fonaments del 1793? L’enyor d´una república bastida sobre les runes dels privilegis, sobre els fonaments de la ciència i el desvetllament de les consciències que ha significat la Il·lustració, el mestratge dels enciclopedistes… no condiciona els debats de la Convenció, la fi del poder inquisitorial i vaticanista a França? En els escrits de Marat a L’ami du peuple… no hi són presents aquestes exigències d’igualitarisme i justícia social, de poder popular, de fer valer els drets dels sectors més desvalguts de la societat? Enlluerna, enmig de la grisor dels polítics oficials del present, repassar els escrits de Marat publicats en el llibre Jean-Paul Marat. Textos escogidos (Barcelona, Editorial Labor, 1973). Quin resum de les idees que perduraran, actuant en la realitat de cada dia, durant dos segles i que perviuen encara en molts d’indrets on els polítics remeiers d’arenes i cendres no han aconseguit adormir el poble!

Miquel Sureda de Montaner, amb els seus amics, els conspiradors que voldran acabar amb la vida del rei Carles IV en la famosa conspiració de Sant Blai, són, viuen, somnien un París revolucionari. Un París encès i revoltat on –i ho podem constatar avançant en els capítols que conformen la novel·la París 1793–, hi ha sectors que volen anar molt més lluny del que estan disposats a concedir els burgesos que fan costat a Danton i els girondins, l’ala dreta de la Convenció. Fins i tot l’Incorruptible, el tribú del poble, la mà de ferro de la Revolució que atura en un primer moment la contrarevolució, és desbordat pels obrers i artesans, per la petita burgesia empobrida pels especuladors, pel conjunt de capes que vol anar més enllà d´uns decrets que no qüestionen la propietat privada.

Els fils que ens uneixen amb els revolucionaris del passat! La memòria històrica! Me’n feia més conscient que mai mentre anava repassant les galerades de París 1793. Em demanava –i em deman encara!– fins quan ha durat l’alè del 93. Quines aportacions a l’avenç de la humanitat, al somni igualitari, a les idees de canvi social fetes per aquells grans dirigents i ideòlegs perduren avui dia? Alguns historiadors diuen que el 1789 francès durà fins a l’enfonsament de l’antiga Unió Soviètica, el 1989. Dos segles dominats per les idees de Marat, Robespierre i Bafeuf, dels socialistes posteriors que sintetitzen Marx i Engels, però també Lenin, Rosa Luxemburg, Trotski, Gramsci?

El 4 d’agost de 1936 Trotski enllestia i lliurava a la impremta el llibre La revolució traïda, una profunda anàlisi de la degeneració de la revolució soviètica a mans de la burocràcia estalinista. Moltes de les idees essencials d’aquesta denúncia ja havien estat exposades en la premsa soviètica –abans de la censura total estaliana- i en els debats en defensa de les conquestes d’Octubre fetes pel mateix Trotski i altres dirigents bolxevics a mitjans dels anys vint. La Revolució traïda, llibre que llegíem en la joventut i hem repassat sovint, documenta com la crisi del socialisme a l’URSS és molt anterior al que han volgut dir els analistes i publicistes al servei de la burgesia que ho centren tot en l’any de la caiguda del mur del Berlín i la posterior restauració capitalista a l’antiga Unió Soviètica. La pregunta és ben clara. Quan, en efecte, comencen a ser esborrades per la contrarevolució victoriosa les idees procedents de Babeuf i de l’ala esquerra dels jacobins, els sans-coulottes de Chaumette i Hébert? El 1989, com diuen els mitjans de comunicació al servei de la burgesia i l’imperialisme, o a finals dels anys vint, com afirma Trotski a La Revolució traïda?

És evident que, per a molts de nosaltres, una part de la generació literària dels 70, aquella que s’implicà en la lluita per l’autodeterminació i el socialisme, el final de les idees que podem reconstruir llegint les pàgines de París 1793, no s’esdevé en el mes i l’any de l’ensorrament del mur de Berlín, el novembre de 1989. El somni dels revolucionaris mallorquins, espanyols i francesos descrit a les pàgines de la novel·la que acaba de publicar el Tall Editorial acabà el mateix dia en què comencen a ser empresonats i executats els autèntics bolxevics, els revolucionaris de totes les tendències, els partidaris dels consells obrers (els soviets), els homes i dones que l´octubre de 1917 han iniciat el camí de la Revolució Mundial, la “democracia igualitària” que somniava un sector dels dirigents de la Revolució Francesa, els socialistes i llibertaris que s’alçaren contra la societat burgesa durant tot el segle XIX i el XX. Són els infamants processos de Moscou contra la vella guàrdia que ha fet la Revolució, l’execució de Radek, Bukharin, Rakovski, Ríkov, Piatakov, Zinóviev, Kàmenev, el posterior assassinat de Trotski a Mèxic, els milers de revolucionaris executats o portats als camps de concentració siberians, els que marquen la fi del somni igualitari en el món (malgrat que, a despit dels retrocessos sempre hi hagi avantguardes entestades a fer avançar les manetes aturades del rellotge de la història). I no oblidem, en aquesta mateixa línia que comentam, els tràgics Fets de Maig de 1937 a Barcelona, quan les forces burgeses republicanes, en estreta aliança amb l’estalinisme soviètic, espanyol i català porten endavant la repressió contra les idees igualitàries representades aleshores pel POUM i la CNT.

Quina força, la del 93 francès, la del pensament de l’ala esquerra jacobina, la que representaren primerament Marat, Saint-Just i Robespierre i, més tard, Babeuf, Buonarroti i Darthé! El 1793, els fets posteriors, el Termidor contrarevolucionari que porta els partidaris de Robespierre i al mateix Incorruptible a la guillotina, és el gresol on es congrien totes les concepcions polítiques que commouran el món durant prop de dos-cents anys, com ja hem dit més amunt. La necessària igualtat entre els homes, una idea que ja ve de Rousseau, la importància de bastir una organització política feta i al servei dels sectors explotats, de lluitar per aconseguir la “dictadura provisional dels oprimits” es congrien en aquells moments i que perduren ara mateix. La necessitat d’un poder militar i polític que sigui l’instrument que garanteixi la igualtat social de la humanitat, és una concepció elaborada per l’organització de François-Noël Babeuf (que es feia anomenar Gracus Babeuf, en honor dels Gracs romans), Darthé i Buonarroti. Idees que seran transmeses a Auguste Blanqui i d’aquest aniran passant a molts dels socialistes francesos de la primera meitat del segle XIX, però especialment a Marx i Engels. L’esperit d’una part de les avantguardes, dels sectors més oprimits del 93 i del Manifest dels Iguals, és l’esperit de la Comuna de 1871 que proclamarà el primer govern obrer de la història. I malgrat que la Comuna es esclafada sense pietat per la burgesia francesa aliada amb l’aristocràcia militarista prussiana, el cert és que des de la Comuna fins al 17 soviètic, fins a la revolució espartaquista alemanya del 18, la Revolució dels Consells a Hongria el 19 i a la Revolució a l’Estat espanyol el 1936, el fin conductor que neix en aquest París de 1793 és el que es va perllongant durant tots aquests darrers dos segles de convulsa història.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!