Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

26 d'agost de 2014
0 comentaris

Mallorca i el nacionalisme d´esquerres: el PSM

Història del PSM

Per Miquel López Crespí, escriptor

 
Fent una mica de memòria històrica, pensant en el que s’ha esdevengut en aquest darrer quart de segle, veurem com les grans illusions populars de l’any 1977 varen ser capolades ben aviat pels partits dits “majoritaris”. Un any més tard de la gran manifestació per l’Autonomia de 1977, la nova convocatòria per l’Autonomia i l’Autogovern només va ser impulsada pel PSM, partit en què llavors militava qui signa aquestes retxes. Recordem que pel desembre de 1978, setmanes abans de la nova Diada, la majoria de militants comunistes de l’OEC havia fet un Congrés d’Unitat amb el PSM.
PSOE, PCE i el mateix PTE, feren anques enrere. S’havia acabat l’esperit unitari de 1977. Només record alguns militants del MCI amb voluntat d’ajudar a l’èxit de la nova Diada. Un matí vengueren pel local i, amb uns altaveus que ens va dur en Jaume Montcades estiguérem un parell de dies predicant -posàvem música, parlàvem de viva veu convidant a l’acte- pels carrers de ciutat, convocant a la Diada Nacional per l’Autogovern.
A la nit, a la plaça Major, hi hagué més de mil persones. Un èxit, si tenim en compte el boicot de la premsa i dels partits de l’esquerra nominal. Era tot el que quedava de la gran manifestació del 29 d’octubre de 1977. Hom a vegades no entenia el que succeïa. Un any abans, tothom s’apuntava a la moguda nacionalista. Ara -just havien passat dotze mesos!- ningú no en volia saber res i ens deixaven tots sols. Es feia evident que, per a molts dels efímers personatges dels fantasmals organismes unitaris, només hi comptava figurar, sortir en els diaris, aconseguir, mitjançant l’ajut de la premsa, allò que mai no havien obtingut en el contacte directe amb el poble. La història s’anava bastint així, amb mentides i manipulacions constants.
A l’endemà, els diaris qualificaven de fracàs el que per a nosaltres havia estat un gran èxit de convocatòria. Mil persones en solitari, sense ajut de ningú, no hi havia cap partit que les pogués arreplegar.
Aquest avanç del nacionalisme es va veure confirmat en les primeres eleccions municipals i per al Consell Insular on traguérem representació per a les dues institucions.
M’encarregaren de coordinar la campanya. Mentre els companys anaven de poble en poble fent propaganda i realitzant els mítings, a mi em corresponia una feina bruta i gens vistosa: demanar permisos, aconseguir locals, redactar els comunicats per a la premsa, ràdio i televisió, avisar els membres de les nostres candidatures on havien d'”actuar”. Tots anàvem de bòlid. Conxa Forteza, bona amiga meva, militant de primera, en podria parlar molt d’aquells dies plens d’esperances. No hi havia temps per a res.
Aleshores començaren a comparèixer herois de cartó-pedra, petits pallassos amb esbojarrades ànsies de figurar, munió de personatges estranys i tèrbols. Record l’arribada d’algun d’aquests personatges dretans, homes sense gaire principis però amb una “comandera” fora mida. Gent que mai no se’n portà cap programa ni li vaig sentir cap raonament coherent. Eren “independents”, però de rebot també influïen sobre els militants amb el seu pragmatisme sense aparent ideologia (eren de ben de dretes!). A poc a poc em vaig adonar de l’aparició de certs elements -mai ullats en la clandestinitat- per als quals el concepte de lluita nacional no passava de practicar una mica de folklore. Alguns descobrien el món i “teoritzaven”, babaus, dient que, en una futura Mallorca autogovernada, la sanitat, els futurs serveis sanitaris de la població, s’havien de bastir damunt les monges del pobles. Sovint hom tenia desitjos de sortir corrent en sentir tants desbarats! M’adonava que alguna cosa fallava.
També donaren suport a les nostres candidatures partits i collectius que mai havien confiat en el PSI d’abans de la seva consolidació esquerrana i nacionalista. La majoria d’associacions de veïnats de Palma i pobles (gràcies al treball de companys com Jaume Obrador, Paco Mengod i molts d’altres); sectors de CC.OO. i d’USO; el Partit Carlí; i, el que era més curiós, col.lectius de l’esquerra revolucionària -sobre tot el PCE (Marxista-Leninista)-, demanaren el vot per a nosaltres. En el fons, allò era un vertader Front Popular. Molts honrats militants de l’esquerra consideraren que, per a defensar el nacionalisme i el socialisme a les Illes, ens havien de votar.
A les municipals i autonòmiques, quan ningú no s’ho esperava, aconseguírem treure en Jaume Obrador com a regidor de Ciutat i en Biel Majoral i en Pere Llinàs per al Consell de Mallorca. L’èxit fou important sobretot si tenim en compte que, mesos abans, les campanyes anti-partit de la premsa ens negaven el pa i la sal i ens acusaven permanentment de ser un grup que s’havia abstingut en el referèndum de la constitució.
(14-II-06)

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!