Valerià Pujol en el record

Cercle clos: Valerià Pujol en el record

 

 Per Miquel López Crespí, escriptor

 

Cercle clos, el llibre que acaba de publicar la prestigiosa col× lecció de poesia menorquina "Xibau", no és una poemari recent. Els poemes de Cercle clos corresponen a carpetes d’originals embastats a finals dels setanta i començaments del vuitanta. Entre els anys 1982 i 1983 quedaren enllestits dos poemaris: el que porta per títol Foc i fum i que va ser editat per "Oikos Tau" en el número 21 de la col× lecció de poesia "Quaderns de la font del cargol", que dirigia Valerià Pujol; i Cercle clos, que acaba d’editar "Xibau". Foc i fum tengué molta més sort que Cercle clos. Nascuts en el mateix temps i sorgint ambdós de les mateixes coordenades culturals, Cercle clos ha restat prop de vint anys dins dels calaixos. El Premi de Literatura de l’Ateneu de Maó l’ha ressuscitat del seu llarg somni.

Entre aquell Foc i fum editat l’any 1983 a "Oikos Tau" i aquest Cercle clos de la col× lecció "Xibau" de l’Institut Menorquí d’Estudis s’han publicat la majoria dels meus poemaris: El cicle dels insectes, Punt final, Les Plèiades, Els poemes de l’horabaixa, Planisferi de mars i distàncies, L’obscura ànsia del cor, Un violí en el crepuscle, Revolta, Perifèries, Rituals, Llibre de pregàries, Record de Praga, Temps moderns: homenatge al cinema i Lletra de batalla.

La primera selecció, és a dir, el llibre Foc i fum, tengué la sort de guanyar l’any 1983 el Premi de Poesia "Marià Manent". En el jurat d’aquest premi hi havia l’escriptor Valerià Pujol, que aleshores era l’ànima cultural de la citada col× lecció de poesia "Els quaderns de la font del cargol". Una col× lecció que ja portava editats vint números amb poemaris de Rafel Vallbona, Josep Bras, Teresa d’Arenys, Ventura Ametller, Josep-Lluís Seguí, David Jou, M. Antònia Grau i el mateix Valerià Pujol, entre molts d’altres autors catalans.

L’amic Valerià Pujol va editar el llibre guardonat amb el "Maria Manent 1983" en la seva col× lecció de poesia i, des d’aleshores, mantinguérem una forta i estreta amistat que només la seva sobtada mort pogué interrompre.

En aquells anys jo portava la secció d’entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora. Vaig entrevistar-hi més de cent escriptors dels Països Catalans. A les pàgines d’Última Hora sovintejaren els escrits que parlaven de l’obra de l’enyorat Valerià Pujol. El diumenge 27 d’abril de 1984 Pere Caravaca Ribas hi publicava l’article titulat "Quan l’angoixa es fa silenci", una acurada anàlisi del llibre d’en Valerià La trista veu d’Orfeu i el tornaveu de Tàntal que acabava de guanyar el Premi Carles Riba de Poesia. El poemari havia estat editat per Proa en la col× lecció "Els llibres de l’Ossa Menor". [Continuar]

El 6 de gener de 1985 publicàvem un estudi de Sebastià Serrano titulat precisament "La poesia d’en Valerià Pujol".

A partir de tots aquests articles (i del premi de poesia "Marià Manent 1983"), la nostra amistat s’afermà. Per aquells anys vengué a Ciutat i, malgrat el seu delicat estat de salut, poguérem parlar llarg i amb profunditat del complicat món de l’escriptor català compromès amb la lluita per l’alliberament nacional i social del seu poble.

Parlant d’ell mateix, Valerià va escriure: "Em dic Valerià Pujol i vaig néixer a Premià de Dalt el 1952, un premonitori 28 de febrer d’any de traspàs. Vestint-me d’explorador, però, vaig iniciar l’aventura. La llicenciatura en Filologia Romànica em donà el dret d’apallissar les tendres criatures amb classes diàries a l’Institut.

‘A les sabanes del Maresme he exercit de guerriller cultural i, de tant en tant, he parat les xarxes de la política amb risc d’alguna esgarrinxada. Interessat per la relació entre les arts he col× laborat en l’experiència de Coses d’art i també he etzibat paraules per revistes, diaris paperots: Última Hora de les Illes, El món, Penthouse

‘Ja al cor de la selva, i com que em pesaven molt, per sobreviure m’he tret de sobre set llibres de poemes com ara Destinatari d´albes, Limito al nord només amb el teu sexe, La trista veu d’Orfeu i el tornaveu de Tàntal i La xarxa del númida. També he publicat una novel× la, Interruptus, i dos llibres de narracions: Mantis i altres transformacions i Els conys saborosos.

‘En la selva de la literatura he patit també algun accident com és ara guanyar el Documenta, el Nacional de la Crítica i el Riba, a part d’algun cop de roc antic i minoritari.

‘Ara com ara continuo navegant per l’Amazones. Prego que, en cas necessari, em tingueu present en les vostres oracions".

És un brevíssim resum d’una vida creativa i de compromís com n’hi ha poques.

Home lligat profundament a les forces democràtiques i marxistes de la comarca del Maresme -era l’ànima de les activitats clandestines a Premià de Dalt-, Valerià va ser un l’exemple d’intel× lectual català en la línia definida per Gramsci ("l’intel× lectual orgànic de les classes populars") i pel Congrés de Cultura Catalana. En aquest temps de buidor postmoderna, el seu record, l’exemple continuat de la seva tasca ens anima a continuar pel camí de defensa de les classes populars amb la mateixa força i ferrenya voluntat de lluita que ell ho va fer.

En el web de la revista L’Opinió de Premià de Dalt, i en l’apartat "Edició especial d’Homenatge a Valerià Pujol", podeu trobar una completa informació sobre la seva vida i la seva obra. Un web del tot recomanable per a no perdre mai la perspectiva de quins són els autèntics intel× lectuals catalans i de com mai no s’ha d’oblidar l’obra i l’exemple que representen.

En aquest web, Jesús Fuxet i Compte, en el dossier "Valerià i el poble", recorda els anys de frenètic activisme cultural i polític de Valerià Pujol. Diu Jesús Fuxet: "Promoció cultural [organitzada per Valerià Pujol] començant amb teatre infantil, seguit després del teatre pels grans amb aires d’avantguarda: cursets i activitats diverses en molts dels aspectes que estaven encallats per les circumstàncies; molt més important la participació en l’Assemblea de Catalunya amb reunions massa compromeses a les quals no faltava pas: vet-en-aquí els principis. Enmig de sessions ben perilloses resultava singular el sentir les seves petjades peculiars que posaven tothom neguitós pel temor a una obligada escapolida amb tota la seva dificultat, tal com realment succeí durant la cèlebre Marxa de la Llibertat al seu pas per Premià de Mar. Sort que els ‘Verds’, al veure la pinya que feia tanta gent al seu voltant, van fer la vista grossa després de detenir-los. La ‘taula democràtica’ del poble i el ‘Centre d’activitats cíviques’ del Maresme, dues plataformes evidentment ‘subversives’; la vinculació amb ‘Solidaritat amb els presos’ i amb ‘Drets humans’, i qualsevol altra activitat d’aquest tarannà que es muntava al poble, tenien la seva participació malgrat el seu estat. En algunes hi era al davant i, en ocasions, a casa seva mateix".

Entre els diferents articles que diversos escriptors han dedicat als meus llibres, un dels primers, el que per a mi representa més és, sens dubte, el que serví de pròleg a Foc i fum, el poemari que en Valerià va publicar en la seva col× lecció de poesia.

Crec que bona part del que Valerià Pujol deia de Foc i fum, podria aplicar-se al poemari que ha editat l’Institut Menorquí d’Estudis en la col× lecció de poesia "Xibau". Com he dit de bon començament els grans trets interpretatius de Cercle clos vénen a ser intercanviables amb els de Foc i fum, ja que han estat escrits en els mateixos anys (finals del setanta i començaments del vuitanta) i són producte quasi matemàtic d’idèntiques circumstàncies personals, culturals i polítiques.

L’escriptora Maite Salord i Ripoll, membre del jurat que m’atorgà el Premi de Literatura de l’Ateneu de Maó de l’any 2001, ha escrit, parlant de Cercle clos: "Cercle clos s’ha d’inscriure dins aquest panorama literari tan personal de Miquel López Crespí. Es tracta d’un llibre unitari, de trenta poemes que dibuixen tot un seguit de records que el poeta ha anat acumulant al llarg de la seva vida. Ja els primers versos són tota una declaració d’interessos i, sobretot, de la línia poètica que l’autor ha seguit: ‘Benvolguts amics: / us faig lliurament d’aquests versos / imprecacions / gens subtils poemes / que corresponen a trenta anys / d’enregistraments per tots els racons / del mapa de la meva pell’. No serveixen, per tant, les paraules belles per parlar de realitats grises. Llegint Cercle clos trobarem versos gens subtils, eixuts he dit abans, i, sobretot, trobarem memòria: aquests són els dos grans eixos sobre els quals gira aquesta obra. Com la cara i la creu d’una moneda, el llenguatge ha de reflectir la vida. I llenguatge i vida -aquests trenta poemes- són, no poden ser d’altra manera, durs i inapelables.

‘El temps, aquella successió contínua i invariable d’instants idèntics, és un cercle. Un cercle que els humans recorrem amb una màscara posada i del qual és impossible fugir. Com diu López Crespí en el poema que dóna nom al llibre, es pot intentar el camí de la follia amb les seves infinites variants. Tanmateix, ‘potollant’, intentant escapar d’aquest cercle com a bèsties, les persones descobrim l’autèntica, i dura, veritat: el cercle és clos. I, si és clos, vol dir que no hi ha ni una petita escletxa per a la fugida. Aquesta és l’autèntica convicció del poeta.

‘Així, és evident que ens trobam davant una obra que parla del desencís d’una vida que s’hauria volgut diferent. D’una vida robada i de la ràbia de l’oblit imposat. Perquè els perdedors són, sobretot, víctimes del silenci. Però, malgrat tot, no hi ha oblit possible, això és el que ens diu Miquel López Crespí amb les seves paraules. Però també ens ho diu la realitat: els morts han començat a sortir de les fosses i, amb ells, també la seva vida. Encara que tard i massa lentament, s’han començat a recuperar els noms d’aquells que potser només formen part de la petita història, d’aquella que mai no s’explica, per convertir-los en autèntics protagonistes de la veritat. Aquest és l´únic camí cap a l’esperança. El temps, continu i invariable com un cercle, només podrà obrir-se quan les paraules del poeta es facin realitat: ‘Caldria virar / despullar-se de les màscares’. Nogensmenys, el camí no pot esquivar-se però s’ha de recórrer sense enganys, sense maquillatges. Perquè la negació del dolor dels perdedors es fa infinitament més insuportable que el dolor mateix que s’ha patit.

Cercle clos és, per tant, un clam a la memòria. A una memòria impossible d’amansir (només cal llegir el poema titulat, justament, ‘Callar?’). Un clam dolorós i gairebé sense espai per a l’esperança. Com diu el poeta a ‘Escriure’: ‘Escriure és un perpetu recomençar, / un perpetu fracàs damunt d’un fons / ben real de trista indiferència general’. I, tanmateix, en aquest perpetu recomençar, Miquel López Crespí ens parla avui d’una vida trencada per la guerra. Des d’un present desolador i frustrant, el temps es redueix a un abans i un després de la lluita fratricida que va tenyir de sang la seva terra. La sang vessada va esquitxar el seu petit món i el va fer irreconeixible. Hereu dels perdedors, descriu en els versos dels poemes que formen Cercle clos la desaparició d’un món que li van robar per sempre.

‘Així doncs, no és estrany que la paraula ‘somni’ surti a molts d’aquests poemes formant part d’unes imatges que es contraposen sempre a la realitat més desoladora. En el poema titulat ‘Enyorament d’estrelles glaçades’, ‘la remor del meu poble / talment un vell somni abandonat al replà de l’escala" porta al poeta a recordar els morts: ‘Jo no he inventat res / en néixer ja hi havia la creu damunt les tombes’. A ‘Zitzània’, per la seva banda, trobam un ‘caliu de somnis’ que es relaciona amb ‘ni un llum encès / ni una finestra oberta / només la cortina grisa dels dies’, imatges totes elles de la destrucció primer, però, sobretot, de la foscor, del tancament i de la mediocritat del present… ‘Somni enclavat’, ‘Somnis daurats’…, en definitiva, un llarg reguitzell de somnis impossibles perquè, com diu López Crespí, de forma contundent a ‘La dolça flaire terrosa del jardí’: ‘el sol esdevingué d’allò més ardent / i la vida quotidiana: talment una obscura carnisseria’.

‘D’altra banda, en aquesta primera aproximació a Cercle clos, m’agradaria destacar una sèrie de poemes que fan referència, d’una manera clara i rotunda, als vencedors, als lladres de somnis, però també a aquells que els han deixat senyorejar per la vida com si res no hagués passat. A ‘Tamborada militar’, el poeta descriu els primers com ‘burots de fina randa / protegits per títols i medalles’. A ‘Xop de pluja he anat a votar’, parla dels segons com ‘envitricollats graffitis de caps greixosos somriuen mentiders / en la nit’. Es tracta d’un poema bell, estranyament bell, perquè contraposa el desencís ‘d’unes necrofíliques eleccions quasi florentines’, les primeres eleccions en què ‘s’havien de decidir qüestions d’una gravetat espantosa’ a una ‘pell feta de llessamí’. Així, el poema que s’obre amb el vers ‘La matinada put a fems’ es tanca ‘La matinada, / el record del goig’. Es tracta de fugir, d’evadir-se, ni que sigui per uns instants, de la farsa històrica que dicten, amagats en la penombra, els ‘Predicadors de la mort’".

Fins aquí un petit resum del que ha escrit Maite Salord parlant de Cercle clos. Però la història de l’edició del poemari començà just fa un any, quan l’Ateneu de Maó em lliurava el premi de literatura. La premsa digué en el seu moment: "L’escriptor de sa Pobla (Mallorca) Miquel López Crespí que va guanyar recentment un dels premis literaris més prestigiosos de les Illes, el ‘Joan Ramis i Ramis’ per a obres de creació literària veurà editada properament l’obra guanyadora (Cercle clos) en la col× lecció de poesia ‘Xibau’ de l’Institut Menorquí d’Estudis (IME). En els ‘Quaderns Xibau’ han vist editades les seves obres alguns dels més importants poetes menorquins. Entre els poemaris més coneguts publicats per ‘Xibau’ podem destacar: Festa, d’Antoni Català Campins; Finestra dels dies d’Antoni Moll Camps; Espai intern de Gustau Juan Benejam; L’aigua a les mans de Francesc Florit Nin; Els colors de l’edat de Pere Gomila; Tannkas de caragols de Josep Joan Casasnovas; Crepuscles d’atzur de Llorenç Ferrer; Arena als ulls de Jordi Vivet i Ballart; Els vents hi senten d’Antoni Taltavull…

‘El diari Menorca i el jurat del premi de literatura de l’Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó destacaren en el seu moment ‘la solidesa i bellesa de Cercle clos, l’obra del poeta mallorquí’. El diari Menorca va escriure, parlant dels premis literaris de l’Ateneu de Maó: ‘L’escriptor mallorquí Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) ha estat enguany el guanyador del Premi de l’Ateneu, que acompleix la seva quadragèsima edició. L’obra poètica Cercle clos ha estat l’escollida pel jurat com a mereixedora del ‘Joan Ramis i Ramis’ de creació literària, guardó que va ser lliurat ahir pel capvespre a la seu de l’Ateneu de Maó.

‘El jurat, format per Maite Salord, Miquel A. Limón, Elisa Pons, Elisa Fernández i Damià Borràs, amb Catalina Seguí com a secretària, va destacar el poemari de López Crespí per la seva solidesa, coherència i gran perfecció formal i va posar l’atenció en la sorprenent combinació de la duresa del contingut amb la bellesa de la forma.

‘[…] L’acte de lliurament va comptar amb la presència del conseller d’Educació, Cultura i Esports Josep Portella, juntament amb els representants de la Caixa i Sa Nostra, entitats financeres que, juntament amb el Consell de Menorca, han col× laborat en aquest premi".

Evidentment em vaig sentir molt honorat per aquesta important distinció literària, ja que l’Ateneu de Maó és una de les institucions culturals més importants de Menorca.

Però tornem al que va escriure Valerià parlant de Foc i fum. Deia l’escriptor de Premia de Dalt: "L’exercici de la lectura poètica moltes vegades és un risc, com també ho és l’aventura de la creació. El lector és temptat dantescament a endinsar-se en el text, a l’infern del text, a l”inferno’ personal del poeta i en pot sortir fortament colpit o francament decebut com a posicions externes. I això moltes vegades més ençà o més enllà de la ‘comprensió intel× lectual’ del poema. Perquè més ençà o més enllà hi ha sempre la impressió, la sensació que no pren encara formes definides i que precisament per la pròpia textura magmàtica ens ve a dir que en el cor de la matèria hi ha el foc més primicier, la vida en estat pur i terrible que es manifesta en el vers. Moure´s en el terreny de la impressió pot ser perillós perquè el risc de la subjectivació és evident, però he de dir que la lectura dels textos d’en Miquel López Crespí el que em produí d’entrada fou un fort impacte, la sensació que allí la vida bategava gairebé amb esclat taquicàrdic, resultat d’aquesta experiència necessària de la qual parlava Rilke. Allí hi havia el record, la memòria, el gaudi, l’odi, la melangia, la invectiva literària. En definitiva l’autor formalitzava la seva experiència dins l’estètica de la ‘implicació’, lluny del joc i de la pura facècia. Per això en llegir Foc i fum tenia gairebé la sensació d’estar fent un exercici físic, d’endinsar-me com un talp pel continuum del text, d’estar fonyint fang, fent-me meva (fent-me sang) la matèria poètica que l’autor em llençava al rostre incivilitzadament. I calia respirar a voltes de pressa, a voltes pausadament seguint el ritme d’una escriptura impuntuada, de lectura plural. D’aquí ja en podem extreure la hipòtesi que M. López Crespí no és cap esteta i que pel contrari és un poeta que s’allunya estarrufant el pèl dels ‘afeites’ dels quals parlava Machado. I aquesta hipòtesi es confirma quan sabem que López Crespí ha estat durant molts d’anys un home de brega, un aferrissat lluitador en els bancals de l’esquerra comunista. Tant és així que la tasca militant el portà a abandonar temporalment la tasca creativa des de l’any 1975 fins el 1980 precisament en un moment que el seu nom començava a sonar en el món de la literatura catalana. Aquesta circumstància potser l’abocà a una certa marginalitat en el context de la cultura catalana, malgrat ser molt conegut a Mallorca. Malgrat tot la represa s’endevina forta, enriquit de tota l’experiència personal assumida i que ara es transmuta en creació. López Crespí, antiesteta, escèptic també davant certa escriptura provocadora, s’insereix de totes maneres en un cert corrent de ruptura de la cultura mallorquina i la reivindica a Foc i fum. Perquè cal recordar que ‘Foc i fum’ és el nom del setmanari satíric mallorquí que publicà entre 1918 i 1936 Jordi Martí Rosselló, conegut per ‘es mascle ros’, setmanari popular, antiintel× lectualista, antiesteticista i allunyat de l’escola mallorquina. Ètica i estètica s’impliquen per tant en la poesia de Miquel López Crespí des d’una perspectiva existencial, perquè l’autor rebutja l’art, l’estètica, el pur cultiu de la forma, però rebutja també falsos i depassats realismes, preteses interpretacions mecanicistes d’una escriptura ‘revolucionària’. Això és el que ens diu per exemple al poema "Guarda de cusses". En aquest sentit són força freqüents les declaracions de principis poètics en els textos de Foc i fum, per on hi planen les figures de Maiakovski, Brecht, Whitman, Neruda o Ievtuxenko.

‘En els poemes del llibre veiem contrapuntejar diversos nuclis temàtics: visió de la realitat, de la realitat mallorquina, visió de l’existència de l’home, visió de l’amor, referències i relacions poètiques (Rosselló-Pòrcel, Martí i Pol, Gabriel Ferrater, Alomar…), concepcions estètiques. Així, ja d’entrada, en el primer poema se’ns parlarà de l’art i de la vida. L’art ha de ser vida -ens diu- o no serà. No ho entenguem però des d’una perspectiva naturalista. Ens parla de ‘desfer aquesta barrera absurda / entre ‘creadors’ i ‘no-creadors’ / ‘domini tècnic’, ‘obra ben feta’". Per concloure: ‘L’art és vòmit quasi fisiològic’. No és estrany doncs que en altres poemes parli de l’equivalència poesia/veritat, poesia/autobiografia i que blasmi ‘els jardins italianitzants / amb brolladors i estàtues i pèrgoles / d’alambinada morfologia modernista’ o el ‘modernisme’ d’alguns dels seus contemporanis amb dures invectives literàries com és el cas de ‘Carta personal’. En aquest context també rebutja la tradició de l’escola mallorquina, del ruralisme i ‘deslliurat de totes les seves referències’ opta per l’estètica del vers efímer. És lògic doncs que en el santuari personal del poeta apareguin els noms de Rosselló-Pòrcel i de Gabriel Alomar, representants en la cadena cultural de la modernitat, no pas del modernisme. Per això M. L. Crespí, ex-militant, home d’esquerres escriu des d’una postura d’identificació una epístola a Rosselló-Pòrcel, marginat en el propi context de la cultura illenca. Cal citar també les referències a Martí i Pol i a Gabriel Ferrater, representants de posicions radicals davant la vida, on s’hi barregen el record i la rebel× lia. En el cas de Martí i Pol el poeta és vist d’alguna manera com el resistent, el qui assumeix la pròpia història i es converteix així en una mena d’alter ego, en un pretext literari per al poeta de sa Pobla.

‘Per M. L. Crespí la vida és un valor fonamental, entre altres coses fonamentadora de l’escriptura i per això també reivindica explícitament un altre precedent literari, Verlaine, poeta pànic que deia Dario, rebel, maleït. No és contradictori doncs reivindicar Verlaine i negar les excrescències modernistes. També hi ha una referència explícita a l’estètica brechtiana en el poema ‘No hi cal cap oripell pagesívol’, la defensa d’una estètica expressionista que lliga perfectament amb els seus atacs al modernisme, a l’escola mallorquina i a alguns dels seus contemporanis.

‘Pels poemes de López Crespí plana la rebel× lió, a voltes la rebel× lió contra ell mateix, les referències carceràries, situacions centrades la majoria de vegades a Mallorca, com per exemple els poemes ‘Inútil intent’, ‘El és pàl× lid, també’.

‘I dins d’aquesta circumstància el paper del poeta queda ben definit en el poema ‘Bartomeu Ferrà escriu amb pinzell’.

‘Tot això hi ha en el llibre de M. L. Crespí: primavera, és a dir futur, nit és a dir record de passats feixucs, clam, queixa, rebel× lia i també referències a l’amor i alguns moments de melangia".

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *