Literatura catalana moderna - Illes

George Sand i la bohèmia  

 Per Miquel López Crespí, escriptor

George Sand és a milions de quilòmetres d’aquestes elitistes concepcions literàries, més pròpies de senyors de possessió o de funcionaris endollats per un partit a les institucions, que de treballadors de la cultura. Pensem que, durant tota la seva vida, d’ençà que se separa del baró Dudevant i s’instal× la a París pel gener de 1831, Sand lluita per aconseguir la seva independència econòmica, provant de subsistir mitjançant el publicisme i la literatura. Les rendes de Nohant, el que li fa arribar el seu exmarit, no li basten per a mantenir el ritme de vida, les visites de les amistats, les anades al teatres, els viatges, la dolça bohèmia que porta la baronessa Dudevant. Malgrat els problemes econòmics de George Sand, el cert és que l’existència de les rendes de Nohant, la seva mítica relació familiar amb la reina Maria Antonieta i el que comença a cobrar per les seves novel× les i col× laboracions en la premsa, li fan viure una "bohèmia" privilegiada.

El piset en el qual conviu conflictivament amb Sandeau té una situació inigualable. Descrit en la seva novel× la Horace (1841-42), l’apartament "tenia tres ambients. (…) El meu balcó corona el darrer pis de la casa. (…) Podíem veure, d’una ullada, bona part del Sena, tot el Louvre, grogenc sota el sol, aixecant-se enmig del blau; tots els ponts i els quais fins a l’Hôtel Dieu. Just al davant teníem la Sainte-Chapelle (…) i més enllà la fina torre de Saint-Jacques-la-Boucherie elevava els quatre lleons gegants fins al cel; a la dreta, la façana de Notre-Dame completava el quadre".

Durant els primers mesos, encerclada pels deutes, prova de guanyar-se la vida pintant retrats, paisatges, fa dibuixos… Però la seva autèntica vocació era la literatura i el publicisme crític, la invectiva política. Aconsegueix entrar a la redacció de Le Figaro, el diari més crític del moment amb la monarquia restaurada i, des d’aquelles pàgines, va consolidant la seva fama de publicista valenta i abrandada mentre acumula energies i experiències per a les seves primeres novel× les. [Continuar]

George Sand es mou pels carrers de París com un redactor més de Le Figaro. Vestida d’home, amb un gran capot militar que li arriba fins al turmell i amb unes botes clavetejades que resonen amb força damunt les llambordes de la ciutat, Sand, als ulls de la gent, és un home més del grup d’escriptors i activistes republicans al qual pertany. Belinda Jack, en la seva imprescindible George Sand reprodueix unes anotacions de la mateixa Sand en el llibre de les seves memòries on parla de la llibertat que li donava vestir-se de forma masculina, viure l’ambient dels homes, poder anar per la ciutat, per tota mena d’indrets sense la dificultat que hauria significat que en un moment l’haguessin reconegut com a "dona" (vegeu pàg. 182): "No puc descriure com em sentia de feliç amb les meves botes; hauria dormir fins i tot amb elles, com feia el meu germà quan, de petit, li donaren el primer parell. Gràcies als seus petits afegits metàl× lics em sentia fortament arrelada sobre el paviment. Anava d’una part a l’altra de París. Sentia que podia donar la volta al món. Res no podia fer malbé la meva roba i sortia al carrer en qualsevol estació de l’any. Tornava a casa a qualsevol hora, podia anar a tots els teatres. Ningú s’adonava de la meva presència a causa dels meus vestits. L’absència de qualsevol estil en la roba; la inexistència de la més mínima coqueteria en el meu rostre feia inútil qualsevol sospita. (…) Per a no ser notada com a home, el primera que s’ha de fer és acostumar-se a no ser notada com a dona".

Sand no solament ha aconseguit reeixir en la lluita per la seva professionalització. Sand és també exemple d’escriptor compromès, d’intel× lectual que, malgrat al final de la seva vida no acaba d’entendre l’experiència revolucionària de La Comuna, sí que lluità, en el seu moment, activament en defensa de les idees republicanes i per revolucionar la vida quotidiana. La seva problemàtica i sovint criticada pràctica amorosa n’és un exemple evident.

George Sand no deixa de ser una "romàntica".

Com explica Arnold Hauser en la seva Història social de la literatura i de l’art, en definir el món dels autors de la Restauració: "La tendència anticlerical i antilegitimista, que ja podia ser advertida a finals de la Restauració, es converteix en una ideologia revolucionària. La majoria de romàntics abandonen l”art pur’ i se passen a les fileres de Saint-Simon i Fourier. Les personalitats dirigents -Hugo, Lamartine, George Sand- profesen l’activisme artístic i es posen al servei de l’art ‘popular’ que demanen els socialistes. El poble ha triomfat i ara es tracta de fer un art d’acord amb aquest canvi revolucionari. No solament George Sand i Eugeni Sue esdevenen socialistes; no solament Lamartine i Hugo se entusiasmen amb el poble; també escriptors com Scribe, Dumas, Musset, Méremée i Balzac festegen les idees socialistes".

Tornant al començament de l’article podem dir que, quan George Sand arriba a Mallorca acompanyada dels seus fills i de Chopin, no és qualsevol persona. Ha aconseguit reeixir en la difícil professió d’escriptor, els seus llibres són els de moda i la seva influència política i literària s’estén arreu del món. Les contradiccions amb l’endarrerida societat mallorquina del moment esdevenen, vistes des d’aquesta perspectiva, d’una "normalitat" fora de dubtes. Jaume Vidal Alcover, en el pròleg a Un hivern a Mallorca és, a vegades, massa dur amb l’escriptora. Diu Jaume Vidal Alcover (pàg. 13 del llibre abans esmentat): "És, d’altra banda, molt reveladora de la condició de petita burgesa provinciana urbanitzada, si se’m permet l’expressió, d’acord amb el model de París -la capital de moda en aquella època-, que era George Sand. A Mallorca hauríem dit que era una ‘mossona’. Una pagesa autèntica sap el que és un poc i quin és el seu valor, com deu saber què és i què val una oca de Périgord cruelment peixida per treure’n el foie-gras".

Dic que Jaume Vidal és injust amb l’autora francesa perquè, i ho ha escrit en la pàgina dotze, tot reconeixent la profunda formació cultural de Sand que de joveneta llegia "…de Virgili a Montaigne, d’Aristòtil a Leibniz, de Shaskespeare a Rousseau, passant per Bossuet, Montesquieu, Pasacal, Chateaubriand, etc.", no li perdona el xoc brutal, el rebuig de Sand a la forma de vida d’una societat tan endarrerida, controlada pel clergat i els senyors de possessió. De què podia parlar George Sand amb uns botiflers que només tenien a casa seva, com a llibre de capçalera, alguna de les successives edicions de La Fe Triunfante del tenebrós Pare Garau?

No és estrany que George Sand, la baronessa Dudevant, hereva de les idees de Voltaire i Rousseuau, no es volgués relacionar gaire amb les classes dominants mallorquines del moment, i sense pèls a la llengua, digués, com havia fet sempre, el que de veritat sentia sense afegitons de cap classe, caigués qui caigués… I, per això mateix, perquè Sand representava, com a republicana, com a socialista utòpica, com a escriptora, com a feminista, com a rebel en totes les accepcions de la paraula, el contrari del que significava la societat mallorquina d’aquell primer terç dels segle XIX, rebé el normal atac d’aquesta societat hipòcrita, puritana i reaccionària.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!