Literatura catalana moderna - Illes

 Noms propis: David Jou 

Per Miquel López Crespí, escriptor 

Posteriorment a la concessió del premi Miquel Martí i Pol 2002 de la Universitat Autònoma de Barcelona (que vaig tenir l’honor de guanyar a començaments d’any) vaig saber que, entre els prestigiosos membres del jurat, hi havia un escriptor que sempre he admirat: David Jou. Va ser precisament la lectura d’un llibre de David Jou, el titulat Els ulls del falcó maltès, publicat en la prestigiosa col× lecció de poesia "La Balenguera" de l’Editorial Moll, el que em decidí a provar d’ajuntar nombrosos poemes dedicats al cinema que eren dins les meves carpetes.

David Jou explicava en el pròleg del seu poemari Els ulls del falcó maltès el repte d’escriure aquest llibre: "Quina invitació i quin repte -i quin divertiment, també-, intentar convertir en paraula les impressions produïdes per algunes de les pel× lícules que més ens han impressionat! L’expressivitat o la bellesa dels actors i les actrius, el ritme de les escenes, l’organització dels plans, el magnetisme de les imatges, la sorpresa dels punts de vista, l’evocació d’ambients, la creació d’atmosferes intentíssimes…: quina mina riquíssima d’inspiració! Però no pas, tan sols, com a referència indirecta a la vida, sinó com a camins de penetració en alguns aspectes de la vida mateixa -l’amor, el desig, l’angoixa, la por, l’aventura…- que queden posats al descobert en les escenes més reeixides".

La lectura d’alguns poemes veritablement remarcables de Els ulls del falcó maltès ("El cuirassat Potemkin", "Ciutadà Kane", "Psicosi", "Al final de l’escapada" o tots aquells dedicats a les actrius i actors que més ens han marcat en un passat ben recent), va ser útil per animar-me en la tasca d’anar bastint Temps moderns: homenatge al cinema. [Continuar]

David Jou (Sitges, Garraf 23-10-1953) és un autor català de reconegut prestigi i obra consolidada que, d’ençà aquell primer premi literari, el Martí Dot 1976 amb Diminuta imatge, ens ha ensenyat a estimar encara més la nostra llengua, el nostre país, el complicat món de l’ofici d’escriptor. En la seva poesia ha explorat especialment les temàtiques científica, religiosa i mediterrània, i noves formes poètiques amb un fort component visual, inspirades en formes de la natura.

Joan Triadú (Avui, 21-IX-1989) va dir de David Jou: "Transfiguracions […] és un dels llibres a tenir més en compte a l’hora de fer un repàs, de Nabi ençà, de la poesia de tema religiós de la literatura catalana". I Vinyet Panyella (23-III-1997) escrivia: "L’espai literari de David Jou abasta tots i cadascun dels referents que, procedents de qualsevol àmbit intel× lectual -la ciència, la música, la pintura, l’urbanisme, la filosofia, la mateixa literatura- ha volgut incorporar al seu propi bagatge. Abasta tot un cosmos format per escriptors i filòsofs. Abasta ciutats. Abasta paisatges, paisatge reals, paisatges virtuals, paisatges interiors".

I N. Berbis deia: "La poesia de David Jou té el mèrit d’haver desenvolupat uns motius i un llenguatge innovadors en la poesia catalana". Definició completada per L. Serrasolses (El Pou de les Lletres, primavera de 1998) quan afirma: "La fondària d’una poesia que ens interroga amb una força inquietant i serena ens apareix, doncs, a l’abast de la mirada, reclamant una lectura neta de prejudicis que la situï com una de les aportacions més sòlides i formalment més renovadores dels últims anys".

L’obra poètica de David Jou és una de les més solides dels Països Catalans i compta amb llibres fonamentals com Per a no oblidar la llum (1971), Dit de pas (Ed. 62, 1975), Diminuta imatge (1977), Mirall de vellut negre (Ed. 62, 1981), Tapís (Ed. 62, 1982), Arbre (Oikos-Tau, 1983), Teoria (Ed- 62, 1987), Transfiguracions (Editorial Moll, 1988), Joc d’ombres (Columna, 1988), El color de la ciència (1990), Urpes de fumera (Ed. 62, 1992), Entre el mirall i les ombres (1995), A la deriva blava: poemes de Sitges (Columna, 1995), Basilisc (Columna, 1997), Passeig marítim (1998), Els ulls del falcó maltès (Editorial Moll, 2000) i Les empremtes de la fugacitat: pintures de Pere Stämpfli (Papers de Terramar, 2001).

Com ens explica el mateix David Jou: "Tinc una certa facilitat pel pensament abstracte, cosa que m’ha fet decantar per una poesia més aviat metafísica, en la qual conflueixen la ciència i la religió, dues maneres per a mi fascinants de veure el món i la vida. Tinc una profunda estimació pel paisatge de Sitges, al qual em sento molt arrelat i que és per mi un microcosmos poètic on ressonen molts ideals mediterranis. També he tractat en els meus poemes el temps, l’amor, la creació poètica i el cinema.

‘Pel que fa als aspectes formals, he perseguit, en general, la unitat de cada llibre, de manera que les ressonàncies internes ajudessin a multiplicar-ne la profunditat. He explorat, també, formes relativament inusuals, amb un fort component visual -influència, potser de Mallarmé i en tot cas del tipògraf Lluís Jou, oncle avi meu-, inspirades sovint en les formes de la natura -arbres, coves, pluja- o en teories de la física -cosmologia- i de la biologia -codi genètic".

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (4-I-03)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!