Literatura catalana moderna - Illes

Gabriel Janer Manila i el teatre 

Per Miquel López Crespí, escriptor 

L’Editorial Moll ha reeditat una interessant aportació a la història del nostre teatre escrita per Gabriel Janer Manila. Es tracta del llibre Implicació social i humana del teatre: biografia apassionada de Cristina Valls. Aquest estudi ja havia estat publicat per "Dopesa" l’any 1975. Però en aquell temps no anava acompanyat de la important aportació documental (fotografies, cartells de l’època, nous estudis…) que conté l’edició actual. En l’edició de Dopesa no hi era el treball titulat "Pere Capellà, reivindicació" (conferència pronunciada per Gabriel Janer Manila a la Casa Consistorial de la vila d’Algaida, dia 15 de gener de 1995) ni tampoc "El teatre regional com a metàfora", un article publicat a la revista "Randa" (número 13). Gabriel Janer Manila (i Josep Melià en el pròleg de l’any 1975) surten en defensa "apassionada" del que s’anomenà "teatro regional". És una aportació summament interessant per a les noves generacions de mallorquins i mallorquines ja que històricament determinats intel× lectuals catalans (i organitzacions culturals de l’envergadura del Congrés de Cultura Catalana) han escrit i opinat de manera molt crítica sobre aquest tipus d’activitat teatral. Llompart de la Peña, Jaume Vidal Alcover, Antoni Serra, Gregori Mir, Alexandre Ballester o qui signa aquest article sovint vàrem escriure des d’una perspectiva ben diferent a la de Gabriel Janer Manila. I per això és bo tenir al nostre abast una versió alternativa. [Continuar]

L’any 1977, el Congrés de Cultura Catalana definia d’aquesta manera el teatre regional: "En definitiva, es tracta d’un teatre [el teatre regional] que sota el pretext de situacions còmiques o ridícules (tradicionals al sainet) per tal de divertir el ‘poble’, ha tingut la clara finalitat de menysprear i ridiculitzar les classes populars illenques, la seva tradició cultural i la seva llengua, convertida en aquestes obres en un vulgar ‘patois’ dialectal, sense capacitat d’expressió d’alta cultura". Joan Oliver (Pere Quart) solia repetir aquella famosa frase: "Tenir una tradició teatral dolenta és pitjor que no tenir-ne cap". I Josep Maria Llompart en el seu llibre La literatura moderna a les Illes Balears (pàgs. 212-213) parla igualment d’aquest endarreriment, respecte a Europa i al Principat, del nostre teatre: "Fill modestíssim del realisme costumista, [el teatre] amb prou feines ha avançat una sola passa en l’espai de gairebé un segle… Recordem que poc abans de 1936 alguns autors s’esforçaven, amb més o menys fortuna, per sortir del marasme sainetesc. Amb la guerra, és clar, va produir-se el tall en rodó. Quan alguns anys després ressuscitava el teatre mallorquí, era batejat -en castellà- amb un nom que li ha pesat damunt com una llosa: ‘Teatro regional’. Conscientment o inconscientment, aquesta denominació volia dir que el nostre teatre no era, ni podia ésser, un teatre com els altres. Havia d’ésser ‘regional’, adjectiu que, en el fons del fons, significa esquifit, casolà i poca cosa. De bell nou el caire més escadusser del costumisme s’entossudia a considerar-se vigent. Amb això s’abonava el malentès lingüístic tan corrent entre el nostre públic: el mallorquí només és bo per a fer riure; els temes seriosos solament poder ésser tractats en castellà". A La literatura moderna a les Illes Balears (pàg. 214) Josep M. Llompart en treu les conseqüències i escriu: "D’aquesta manera quedava lliure el camí, penosíssim, del vertader ‘teatre regional’: un infrateatre bastit sobre els esquemes tradicionals d’En Tous i Maroto i d’En Puigserver -escriptors dignes, al cap i a la fi-, per autors sense capacitat, i a vegades sense escrúpols estètics. La conseqüència fou la substitució de la rialla ‘moralitzadora’ del sainet vuitcentista per una rialla -sigui dit sense ànim d’ofendre- ‘estupiditzadora’".

L’opinió de Llompart de la Peña (juntament amb la de Joan Fuster o la de Gregori Mir) ha estat la versió "oficial" que durant molts d’anys ha servit de guia als nostres estudiosos del fet teatral. Però Gabriel Janer Manila a través de la persona i de la biografia de Cristina Valls, actriu destacable i de gran renom dins els límits del teatre anomenat a Mallorca regional, intenta reflectir una mentalitat i unes formes de vida que, avui, ja són història. Per què, segons Janer Manila, el treball i els dies de Cristina Valls, dona del poble i actriu, va lligada a la història de la gent de l’illa. L’obra que comentam vol ésser -com explica Josep Melià en el pròleg, una "indagació a l’entorn de Cristina Valls i el seu temps". I la conseqüència que s’en treu de les opinions de Janer Manila, apunta a la frustració que el poble mallorquí ha patit, tant per no saber aprofitar l’èxit social del teatre vernacle com per perdre’l de manera definitiva -almenys momentàniament. És evident que aquestes darreres opinions deixen obertes les portes per a la controvèrsia i el debat.

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (3-VI-02)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!