Literatura catalana moderna - Illes

L’Escola Mallorquina i Miquel Costa i Llobera

 Per Miquel López Crespí, escriptor

Miquel Costa i Llobera, poeta, traductor, orador i prosista, és l’autor d’obres tan conegudes com "El Pi de Formentor" (1875), "Defalliment" (1876), "La gerreta del catiu" (1895), "Castell del Rei" (1896) o De l’agre de la terra (1897). També va escriure, entre moltes altres obres, La deixa del geni grec (1900), el llibre Tradicions i fantasies (1903) i Horacianes (1906). En la GEM podem llegir que "era fill d’una família de rics terratinents, que solia passar els estius a una possessió de Formentor, els paratges de la qual esdevindrien la font d’inspiració de molts dels seus poemes".

A començaments del segle XX l’obra i concepcions literàries de Miquel Costa i Llobera esdevenen un dels fonaments més importants del noucentistes enfrontats als modernistes. Malgrat que Costa i Llobera en la conferència La forma poètica (1904) pareix que prova de conciliar la poesia basada en la inspiració i proposa l’harmonia entre forma i contingut, es pot dir que Horacianes esdevé amb el temps una obra fonamental en el combat contra les concepcions del modernisme català.

Com explica Maria Antònia Perelló en la seva introducció a Un vol d’inefable poesia (Ciutat de Mallorca. Tià de sa Real, 2003), en les pàgines 66-67: "Aquest volum d’Horacianes representa la consagració definitiva de Miquel Cosa i Llobera com a un classicista, sorgit en plena orgia romàntica, que gairebé no assimila l’estètica modernista. La publicació d’Horacianes el 1906 coincideix amb l’entronització del Noucentisme en el món de les lletres catalanes. Així, Costa esdevé un model literari per a les noves generacions noucentistes, que presenten amb ell afinitats estètiques i ideològiques, com el classicisme mediterrani i un accentuat conservadorisme".

Es pot dir que l’esperit noucentista es congria a partir d’uns fets polítics i culturals ben delimitats. L’any 1906 que, recordem, és l’any de l’edició d´Horacianes, marca una fita concreta en aquest aspecte. Pensem que és l’època de l’inici de la publicació del "Glosari" per part d’Eugeni d’Ors a les pàgines de La Veu de Catalunya i de Els fruits saborosos de Josep Carner. També se celebra el Primer Congrés de la Llengua Catalana. Els anys que van de 1906 a 1923, època de consolidació d’aquest moviment són problemàtics per a la burgesia del Principat. Els famosos fets revolucionaris de 1909 que, per cert, marquen el declivi creatiu de Costa i Llobera, la consolidació de les idees socialistes i anarquistes dins del moviment obrer, la gran vaga revolucionària de 1917, tot plegat obliga els poders de l’estat i els seus intel× lectuals, entre els quals alguns noucentistes, a perfilar la lluita ideològica-cultural contra les concepcions considerades "subversives". Entre aquestes concepcions considerades "dissolvents" hi ha, evidentment, el modernisme, que combaten a sang i foc els noucentistes.  [Continuar]

Com expliquen molt bé Glòria Casals, Manuel Llanas, Ramon Pinyol i Torrens i Llorenç Soldevilla en Literatura catalana amb textos comentats (Barcelona, Edicions 62, 1982), pag. 273, el noucentisme… "significava rebuig total del Romanticisme i exaltació de l’ordre ‘natural’ tradicional. S’havia de rescatar la cultura de les mans dels intel× lectuals bohemis i revoltats, i adequar-la al nou horitzó político-social". Com havien dit un poc més amunt (pàg. 271): "En definitiva, a la burgesia li interessà de crear un estat d’opinió favorable, per a la qual cosa comptà amb la col× laboració de nombrosos intel× lectuals de gran competència".

Finalment aquest ajut simplement "intel× lectual", en el pla ideològico-cultural no basta a la burgesia per a mantenir el control de les classes populars. Aleshores es deixa la poesia i es passa a la dictadura pura i simple: Miguel Primo de Rivera, amb consentiment del rei Alfons XIII, acaba amb les poques llibertats que regien l’Estat espanyol d’ençà la Restauració borbònica del darrer terç del segle XIX.

Però d’ençà els anys trenta qui més ha estudiat la vida i l’obra de Miquel Costa i Llobera és el pobler Bartomeu Torres Gost (sa Pobla, 1905 – 1989). Bartomeu Torres Gost es doctorà en filosofia l’any 1927 i s’ordenà de prevere a Roma el 1928. De 1961 a 1968 fou canonge degà de la Seu de Mallorca.

D’ençà finals dels anys vint aquest sacerdot i estudiós centrà els seus estudis en la vida i obra del famós autor pollencí. A la seva dedicació es deu la primera aproximació a Miquel Costa i Llobera. Es tracta del famós llibre Mn. Costa i Llobera: assaig biogràfic, que va ser editat en la cèlebre Biblioteca "Les Illes d’Or" (núm. 11-12) l’any 1936. El llibre conté un pròleg de Llorenç Riber signat a Barcelona el mes de febrer del mateix 1936 i un altre prefaci del mateix Bartomeu Torres Gost. En aquest prefaci, Torres Gost ens recorda l’admiració sentida vers l’autor d’Horacianes. Escriu el biògraf: "Entre els records que els anys esborren, n’hi ha un que la memòria ha retingut ben viu en un dels freqüents viatges de Mn. Costa de Pollensa a Palma, un dia es passejava amb la capa amollada i el breviari a les mans, esperant la sortida del tren a l’estació de La Pobla, on anàvem cada capvespre un estol d’amics…(…) Volíem besar-li les mans i dir les primeres estrofes del Pi per demostrar que el coneixíem…".

Però aquest assaig biogràfic de 1936 només va ser l’inici de tota una vida dedicada a servar la memòria de l’autor de Pollença. Posteriorment a l’edició del número 11-12 de "Les Illes d’Or" sortiren editats: Una vocación tardía Don Miguel Costa i Llobera (1944), Aspectos de la espiritualidad de Costa y Llobera (1955), Apología de Costa y Llobera a través de su epistolari (1956), Epistolari de Miquel Costa i Llobera amb Ramon Picó Campamar (1975), Costa i Llobera y Santa Teresa. Bosquejo de sus relaciones (1982)…

Ara bé, les dues obres podríem dir-ne "bàsiques" per a anar copsant la idea que té Torres Gost de Costa i Llobera són, sens dubte, Miguel Costa y Llobera 1854-1922: itinerario espiritual de un poeta (Barcelona, Biblioteca Balmes, 1971) i Epistolari de Miquel Costa i Llobera i Antoni Rubió i Lluch a Joan Lluís Estelrich (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, 1985).

Ambdues obres són imprescindibles per a penetrar en el món de l’autor de Pollença. És evident que totes les aportacions de Bartomeu Torres Gost, estudiades des d’una òptica contemporània i amb les eines que proporciona el materialisme històric, esdevenen acurades hagiografies fetes per a promocionar la fama del personatge estudiat. Es comenta que la intenció secreta de Bartomeu Torres Gost era proporcionar a l’historiador del futur i sobretot als estudiosos del Vaticà, les "proves" de la bondat del poeta per aconseguir la seva possible beatificació i qui sap si la santificació. Aquesta és la primera constatació que dels llibres que comentam pot fer un lector imparcial. Però ha de quedar ben clar que aquestes hagiografies, especialment el primer assaig de 1936 i la seva posterior ampliació, en castellà, l’any 1971, aporten tal quantitat de documentació, cartes, bocins del dietari, confidències de personatges i persones que conegueren Miquel Costa i Llobera, que són, com ja hem dit, eines d’imprescindible consulta.

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (19-II-04)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!