Literatura catalana moderna - Illes

Històries per a no anar mai a l’escola (Laia)

Per Ignasi Riera, escriptor (1) 

Miquel López Crespí és moltes coses alhora: periodista, dramaturg, poeta, activista i polític solidari. Mallorquí a Ciutat, d’arrels familiars que el connecten amb els mallorquins nascuts a d’altres contrades de l’Estat, allò que em sorprèn i m’entusiasma de López Crespí és la seva voluntat d’intervenció en els debats i en els conflictes que molts contemplen, miops, calculadors, astuts, des les sagrades torres d’ivori. Guanyador de múltiples premis literaris, arreu dels Països Catalans, autor d’un bon grapat de llibres -recordo ara: A preu fet, Autòpsia a la matinada, La guerra just acaba de començar, Ara, a qui toca, d’entre els primers-, aquest fill de sa Pobla (nascut l’any 1946) ha entès els preceptes ètics d’un compromís polític sense compensacions. (Hi ha polítics que semblen seduïts pels càrrecs. D’altres, com en Miquel, s’esforcen per ser fidels a uns afanys revolucionaris, tan utòpics com dignes d’un respecte immens).

I ara resulta que aquest escriptor jove i prolífic, hereu també a la seva manera de l’art de dir coses belles de les escoles literàries mallorquines, mira, fit a fit, l’escola… (parlam del seu llibre Històries per a no anar mai a l’escola). Això sí: amb ulls irònics, com qui revisa els records d’una escola no massa estimada. ¿No massa? ¿No gaire? ¡Qui ho sap! El lector s’adonarà que en Miquel s’estima més els companys de classe que els mestres, els patis que les aules, la possibilitat d’escapolir-se que l’afany de fer deures. I, tanmateix, és ben clar que el llibre esdevé, més enllà de l’escorça crítica, com un homenatge a tants i tants anys de lliçons mal apreses, de convivència intensíssima… [Continuar]

Al llarg del llibre, en efecte hi ha un seguit d’evocacions infreqüents i de comparacions paradoxals. Com la que hi pot haver entre un col× legi i una selva: "Has d’entrar al col× legi com si fos una selva, gran i perillosa, plena d’animals salvatges i feres ferotges…". O l’evocació del cant de la Sibil× la. O la història autobiogràfica del primer dia d’escola. O la descripció dels alumnes que fugen de l’escola per anar a jugar amb les màquines de les guerres galàctiques.

Al llibre hi ha també, però, una altra de les passions de López Crespí: la solidaritat amb els països oprimits. Cosa que el porta a encetar així un conte magnífic:

"Avui he rebut una carta dels nins de El Salvador que diu així: ‘Nosaltres també jugàvem a fer volar els estels fins que arribaren els soldats’…".

Històries per a no anar mai a l’escola és un llibre fet de textos breus, ben escrits, moralitzants. Amb l’escola al fons. I el transport escolar. I el guix i les pissarres. I els amics. I els mestres… que sabran perdonar, ¡ben segur!, les impertinències d’aquest nen gran que és en Miquel López i Crespí, escriptor. Poeta-poeta.

(1) Pròleg de l’escriptor Ignasi Riera al llibre de Miquel López Crespí Històries per a no anar mai a l’escola (Editorial Laia, 1984)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!