Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

13 de maig de 2006
Sense categoria
0 comentaris

Literatura mallorquina i compromís polític (III)

Literatura mallorquina i compromís polític (i III)

 

Per Ferran Lupescu, escriptor i investigador, Premi de Poesia Josep M. López Picó 1996

 

Hi ha la maduresa d’un Crim de germania, el jove classicisme d’un Camí de sirga, l’actitud guerrillera d’un Abans moros que catalans, l’inesgotable humanisme d’un Josep M. Espinàs, valuoses veus periferitzades en Renada-Laura Portet, en Rafael Cària, en Emili Rodríguez Bernabeu… Amb tot, avui la literatura catalana -en contrast objectiu amb la puixança de la seva historiografia- es debat sota la fèrria dictadura clànica d’aqueix neoformalisme filonoucentista amb incrustacions postmodernes que van aguditzant-se entre incomunicació autista i ultrarelativisme exprès. Un neoformalisme bastit amb voluntat elitista i sobre uns principis típicament carques: és la branca literàrio-cultural d’aqueixa ideologia dretana-postindustrial-involucionista amb què s’identifiquen tots els partits del règim i amb què hom ha homogeneïzat l’anomia del nostre poble mitjançant un forçament de la societat altament traumàtic. N’ix un producte banalitzador, literàriament eixorc i infrastructuralment excloent, quan no persecutori, que es consum en el seu buit, es gira d’esquena al país real, provoca un divorci greu entre l’escriptor i el seu poble i contribueix a desprestigiar la nostra cultura i la nostra llengua, en projectar-ne una imatge, obscenament falsa, d’artifici oficialista pretesament sobreprotegit contra una altra cultura que fóra la realment viva, popular, espontània, jove i moderna, exclusivament expressada, és clar, en espanyol, francès o italià, segons el fragment de mapa que toqués a cada catalanet. I tot aquest parament artrític es promociona en un moment històric en què, insistim-hi, estan sota mínims i en regressió minuciosament programada el nivell de consciència nacional catalana, l’autoestima col× lectiva, el sentit cívic i la lleialtat lingüística; camps, un a un, on va consolidant-se el compromís actiu i exterioritzat amb una botifleria públicament prestigiada; fenòmen, aquest, que -no és casual- comporta un adotzenament incívic prou vistent. Davant això, vinga capelleta i trabanqueta i matera enfurismada en comptes de lleial discrepància dins la solidaritat contra l’agressió esterna enemic comú i real. (7) [Continuar]

Tampoc el món oficialista no està gaire satisfet de la situació actual; de fet, s’hi avencen ambicioses propostes de solució. Hi ha qui, amoïnat davant la qualitat mitjana de l’allau editorial (com si les literatures grega, danesa o txeca constessin exclusivament d’obres mestres), propugna una reducció dràstica del nombre de premis literaris, per tal que n’hi hagi ben pocs i ben prestigiosos, i, fàcilment controlables, els guanyin exclusivament els pocs autors preseleccionats que cal consagrar tant sí com no. Més enllà d’una espectacular operació monopolista, això suposaria reduir greument la presència social de la literatura catalana (un dels fronts emblemàtics de la nostra cultura), a banda de desincentivar la creació, atès que els premis són avui la via habitual o exclusiva amb què donar-se a conèixer i/o publicar. Hom ataca, així mateix la "militància" lingüístico-nacional, segons sembla "excessiva", que "encara", talment llosa cavernícola, arrossega la literatura catalana; com si, en una nació precaritzada, la normalització literària consistís, precisament, a desnacionalitzar-se; com si el nostre món mediàtico-referencial no estigués ja sobradament desnacionalitzat; com si tota una literatura, en bloc, hagués d’atènyer aqueixa definició esbiaixada de "normalitat", i l’hagués d’atènyer per la singular via de trencar amb la realitat social en què se sustenta; com si, en definitiva, l’anormalitat radiqués en l’epifenomen literari, i no pas en la societat mateixa, que, més enllà de cortines de fum, és precisament el que cal normalitzar si hom vol que les seves manifestacions, literàries o altres, arribin algun dia a ésser normals.

Cal remarcar com aquesta mena d’oficialisme actual comparteix tots els defectes del noucentisme històric sense cap de les seves virtuts. Perquè, en contrast amb el noucentisme literari, el noucentisme institucional sapigué bastir la infrastructura social d’una cultura autòctona moderna, amb contingut autènticament nacional, relativament interclassista, i amb tot d’aspectes progressius. I això, fins a l’extrem que, quan la societat catalana passà comptes amb el noucentisme (1925-1939), les classes populars tingueren prou base per a tendir a fer-se amb les regnes de la nostra cultura en camí de consumar un llarg procés cap a la plenitud en tot l’àmbit nacional. En canvi, el posttransfilonoucentisme d’avui, com a repetició d’una òpera tràgica en clau de patètica mascarada, no ha bastit sinó el buit als peus de tots al llarg d’aquests vint-i-cinc anys de deixació regional. Heus ací el context.

El context. El rerefons. Que a aquestes alçades una Margarida Aritzeta "encara" hagi de patir pel relleu generacional de la nostra literatura, com en ple franquisme, ja ho diu tot. En alguna ocasió el gran Carles Fontseré ha denunciat (el cito de memòria) com "Catalunya té mentalitat de suburbi estato-unidenc". Un reflux omnipresent en tots els racons de l’existència: "El nen actual no té models masculins progressistes", apunta Josep-Vicent Marqués, "i per tant retrocedeix a nivells de masclisme ja superats socialment". (8) El doctor Badia i Margarit, ben poc sospitós d’alarmisme, constata: "El repàs (…) de la situació real de la llengua catalana atueix l’observador sense prejudicis"; "el balanç és aclaparadorament negatiu. Les mancances pesen molt més que els progressos (…). Per evitar de caure en una situació que els entesos ja haguessin de qualificar d’irreversible, cal fer-hi un tractament". (9) Com ha dit Joan Rendé: "si d’aquí a mitja dotzena d’anys encara no ha sortit un Alí o un Mustafà que guanyi el Premi Sant Jordi de novel× la, és que només (…) haurem sabut fracassar, per última vegada, la definitiva". (10)

Mentre l’hispanocofoisme mediàtic es pretén impertorbable i els prepotents colonialistes es fan els màrtirs, els medis oficialistes comencen a pronunciar algunes de les constatacions que ens han censurat durant dècades. Entre terceres vies d’autoengany i nous tipus d’agressió "no nacionalista" (!), entre tufs de desfeta acoquinada, el nostre poble no es resigna al suïcidi. Es multipliquen -ho hem vist- les veus d’alarma; més: les iniciatives concretes de redreçament col× lectiu. Des de múltiples entitats cíviques i congressos sociolingüístics (vegeu Ideologia i conflicte lingüístic, Bromera, 2001), col× lectius d’intel× lectuals (així, Per un nou estatut social de la llengua catalana, 1997), univesitats (per exemple, la Lletra de convit 2001), processos unitaris (Vinaròs, Montblanc-Elx), tesis doctorals, certes actituds de l’IEC, fins i tot càrrecs públics (Manifest de València, 2000); des de la Declaració universal de drets lingüístics (1998) i autèntics llibres blancs (vegeu La llengua catalana al tombant del mil× lenni, Empùries, 1999), lúcids informes de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana (consulteu el de 1998), algun jove corrent historiogràfic que trepitja fort des de la cientificitat i la ferma consciència nacional; i símptomes com la Comissió de la Dignitat i el moviment Veu Pròpia, eines com Vilaweb i Contrastant i el Fòrum per l’Autodeterminació, plataformes reestructuradores com els casals Jaume I i el tercer Congrés de Cultura Catalana… (11) El ressò (que no el recondueixi la infiltració oportunista!) ja no es limita als convençuts de sempre: minories cada cop més nombroses, cada cop més conscients, activíssimes, comencen a irradiar en cercles que s’amplien en espai i en densitat. En tots els camps. També en el literari. Com la novel× la sota la nit noucentista, la realitat reemergeix, i sura.

Miquel López Crespí és un d’aquests cercles d’irradiació. Aquesta obra que, per deferència de l’autor, tinc l’honor i la satisfacció de presentar-vos, és una de les denes de la complexa maquinària constituïda pel seu cicle de reflexió memorialística; un punyent exercici d’introspecció col× lectiva. En tant que se centra en el món literàrio-cultural, la present obra enllaça amb Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, 2000); en tant que crònica global, entronca amb L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall, 1994) i amb No era això: memòria política de la transició (El Jonc, 2001); el recent Breviari contra els servils: dietari d’un escriptor en temps de la barbàrie (Calima, 2002) relliga ambdós blocs entre si i amb l’obra estrictament literària.

"Quan hi ha molts d’homes sense dignitat…" José Martí, és clar, no va conèixer Miquel López Crespí; però coneixia alguns homes de la mena i el tremp de Miquel López Crespí.

Gràcies, Miquel. Per la teva obra, i per tu.

(7) Vegeu-ne una amarga constatació en: Rosselló Bover, Pere. L’infern de l’illa (una petita comèdia). Palma de Mallorca: Fundació Sa Nostra, 20022. (Tià de Sa Real; 67).

(8) Marquès, Josep-Vicent. Tots els colors del roig: quasi unes memòries ideològiques. València: Eliseu Climent, 1997. )La Unitat; 162) Pàg. 201.

(9) Badia i Margarit, Antoni M. "Ambit I: llengua". EN: De les idees als fets: reflexions al cap de 20 anys del Congrés de Cultura Catalana. Barcelona: Edicions 62, 1999. Pàg. 3-13 (fragments citats en aquest pròleg).

(10) Rendé i Masdéu, Joan. "Recule, o avancem?". Serra d’Or. núm. 486 (juny 2000), pàg. 89.

(11) Vegeu els llibres que en recullen documentació: La nació secreta: verds un nou congrés de cultura. Girona: Llibres del Segle, 1999; Països Catalans segle XXI: identitat, societat i cultura. Lleida: El Jonc, 2000; Països Catalans i normalització cultural: ponències del III Congrés de Cultura Catalana. Barcelona: Mediterrània, 2001.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!