Literatura catalana moderna - Illes

Literatura mallorquina i compromís polític (II)

Per Ferran Lupescu, escriptor i investigador, Premi de Poesia Josep M. López Picó 1996

Algú hauria de reconstruir la branca específicament literàrio-cultural d’aquest procés, científicament, metòdicament: qui, quan, com, on, per quins mitjans, amb quines eines, des de quines plataformes. Breu; a la mort de Franco, la nostra literatura nacional vivia un moment eufòric: amb riquesa i varietat de propostes, els creadors -en especial els joves- avançaven espontàniament per la vida nacional-popular consagrada en aquella obra col× lectiva de tot un poble que fou el segon Congrés de Cultura Catalana; sense detriment de post-ribians com Joan Triadú, la crítica i la historiografia literàrio-cultural eren hegemonitzades per l’escola de Joanquim Molas conjuntament amb un Josep Iborra, un Lluís Alpera o un Pérez Moragon; tot plegat reflectia una dinàmica social en marxa ascendent. Pels volts del 1979, a penes consumada la transició, el clima de frustració i de marasme ja era general, en la literatura i arreu; Patrícia Gabancho ens n’ha llegat una fotocòpia d’extrema lucidesa (3). Però els minirègims autonòmics començarien a actuar tot seguit; cada fragment autonomitzat de la nació es bastirà la seva cultureta oficial convenientment aïllada de les altres, i entre tots bastirien una esplèndida impotència (4).

Entre, diguem, el 1980 i el 1985, el gruix de plataformes d’incidència pública acabà monopolitzat pel nou tipus d’intel× lectual conformista, sovint amb càrrec públic i carnet de partit a la butxaca, mentre l’intel× lectual que romania crític era sotmès al desprestigi sense gaire possibilitats de rèplica, o bé es retirava a un silenci d’estricta supervivència. Una recerca hemerogràfica centrada en aquests anys desenterraria munió d’articles, discursos, ressenyes, etc., ridiculitzant allò que anomenaven "resistencialisme" i instant els escriptors a produir una literatura "normal", és a dir, acrítica, integrada i narcotitzadora. Hom comença a parlar de "productes culturals", i hi ha qui es lliura a una lluita fratricida per tal d’enfeudar el públic catalanolector ja existent, en comptes d’ampliar-lo mancomunadament a expenses de la cultura imperial. Era, és clar, la mateixa mentalitat que presentava com a "política de mormalització lingüística" la mera despenalització del català en certs usos, a títol merament optatiu, sense mobilització ni conscienciació de les masses i sense la menor reculada tendencial de la llengua sobrevinguda. Aquesta desarticulació organitzada no podia adduir inconsciència: era l’època del Manifest d’Els Marges, de valents articles de Pitarch i Leucà a Serra d’Or, de l’emblemàtic Ara o mai de Joan Fuster i dels reculls d’Aracil en volum; de la "batalla de València" i el Manifiesto dels colons; de l’agressiu neoespanyolisme impulsat i legitimat pel PSOE; d’una persecució antiindependentista la complicitat mediàtica amb la qual acabaria provocant la naixença del verb criminalitzar. [Continuar]

Allà on hi havia una burgesia amb tradició autoctonista, és a dir, al Principat i a Mallorca, la neocultureta oficialista s’emmotllarà sobre les supervivències de la branca dretana de la cultura nacional: noucentisme i Escola Mallorquina. Des de l’òptica de la meva generació i des del meu camp de la poesia, el crític Ramon Salvo sintetitza lúcidament aquest procés: "La situació político-poètica d’aquells anys [decàda dels setanta] va fer que un mateix s’hagués de construir la seva pròpia tradició a cops d’intuïció i d’afinitats electives donada la pèrdua, a causa del franquisme, dels referents dins la tradició poètica catalana. A més, es vivia al carrer. En aquell context, diferents vies poètiques intentaven obrir-se camí lluitant contra el corrent hegemònic, la poesia social-realista, en un doble front antagònic i des de posicions divergents: una nova avantguarda i un nou formalisme. La primera, una poesia formal que preconitzava la recuperació del metre i de la rima i d’un llenguatge culte. En darrer terme, dues posicions que tenien molt a veure amb les Dues Catalunyes: jocfloralescos i xarons, d’Angel Carmona, mítica obra del 1967. I continua: "Els anys vuitanta van significar, a Barcelona, la consolidació poètica i editorial dels nous formalistes i, per tant, l’ostracisme dels altres. Amb escases possibilitats de publicar, l’activitat dels neoavantguardistes s’havia de desenvolupar en ambients perifèrics i havia de donar-se a conèixer per mitjà d’unes vies que no fossin únicament les de l’edició" (5).

Com ja apunta Salvo, aquest pseudonoucentisme imitava l’original no tan sols en la forma externa, sinó també en els mètodes monopolístics que Alan Yates ens descriu magistralment en referència a la "jubilació" anticipada (i forçosa) de què feren objecte els modernistes, i, més en particular, els seus novel× listes (1906-1925): "La mentalitat noucentista no reconeix discrepàncies ni neutralitats: només hi ha amics i enemics declarats, i a la guerra com a la guerra. Al nivell teòric aquesta perspectiva militant redueix cada qüestió a una antinòmia -la Ciutat contra el caos, el Nou-cents contra el vuit-cents, la Poesia contra la novel× la, ‘la jovenesa escollida’ contra ‘els nostres besavis’. [Per bé que, com subratlla Yates, la darrera promoció modernista pertanyia exactament a la mateixa generació que els fundadors del noucentisme] La teoria havia de tenir una aplicació social, sobretot en vista de les dimensions microcòsmiques del món literari i cultural de Barcelona. Esdevé una pugna entre els elegits i els despistats, els intel× lectuals vencedors (que es qualifiquen de joves) i els intel× lectuals vençuts (que són qualificats de vells). La iniciativa surt constantment dels noucentistes: la tàctica és d’ells. Així llur rebuig de la novel× la pren sovint la forma d’una hostilitat directa i personal contra els novel× listes que volen isolar. Llur exclusivisme literari no solament estronca un corrent d’activitat, sinó que també fereix les personalitats que s’hi associen. L’agressivitat es manifesta de dues maneres. Hi ha a vegades el xoc directe, l’insult públic, la morrada. Més sovint, però, s’expressa a través del menyspreu o l’omissió, i en el favoritisme exercit des d’una situació de monopoli dels òrgans culturals. Dirigida contra l’escriptor, aquesta és la forma d’antagonisme més insidiosa i destructiva, ja que, sense permetre-li replicar ni polemitzar, li nega reconeixement tant de la seva obra com del seu valor individual". (6) Mutatis mutandis…

Del 1985 endavant, si la literatura ascendent és un metallenguatge que parla d’un metallenguatge sense referent extern, certs nous corrents crítics consistiran en una mera anàlisi del discurs que nega cap importància al contingut (el fons consisteix en la forma) i al context històrico-social d’autor i d’obra, però que els té presents obsessivament a l’hora d’execrar el "nacional-comunisme", de rellegar a les teranyines de l’obsolescència els grans mestres incòmodes (ja ho hem vist: Salvat, Pere Quart, Bartra, Espriu, Pedrolo, Fuster, Estellés…) i de proclamar els botiflers Pla i Villalonga com a màximes figures de la literatura catalana contemporània, en manifestació simptomàtica d’un cert estat de consciència cívica. Això no pot impedir, però, que la historiografia literàrio-cultural (amb "moletes" i d’altres) visqui una plenitud lluminosa i fins hom rescati de l’oblit noms tan valuosos i grats com els de Juli Vallmitjana, Alfons Maseras, Ramon Vinyes, Diego Ruiz, Frederic Pujulà i Vallès, Aurora Bertrana…

(3) Gabancho, Patrícia. Cultura rima amb confitura: bases per a un debat sobre la literatura catalana. Barcelona. Edicions 62, 1980 (L’Escorpí; 42).

(4) Gabancho, Patrícia. "Arts i lletres: la dimissió creativa dels joves". EN: Catalunya 1973-1983. Barcelona. L’Avenç, 1984. Pàg. 213-217.

(5) Salvo, Ramon. Pròleg a: Pope, Jordi. Llibre del fred. Barcelona: RSalvo, 1996. (Poesia; 2).

(6) Yates, Alan. Una generació sense novel× la? La novel× la catalana entre 1900 i 1925. 3a ed. Barcelona. Edicions 62, 1984. (Llibres a l’abast; 122) Pàg. 129.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!