Lletres i memòria: l’Assemblea Democràtica de Mallorca no vol lluitar per la llibertat dels presos polítics

L’Assemblea Democràtica de Mallorca no vol lluitar per la llibertat dels presos polítics

?

?

Per Miquel López Crespí, escriptor

?

En el mes de desembre de 1976, arran del nostre ingrés a la presó (o sigui, l’ingrés de Jaume Obrador, de Josep Capó i de qui signa aquestes línies), la manca de solidaritat demostrada pels famosos i inoperants organismes de l'”oposició” del tipus de l’Assemblea Democràtica de Mallorca demostrà l’intent desesperat -sobretot per part del PCE i del PSOE- de desfer-se de l’ala esquerra de l’antifeixisme illenc i criminalitzar-nos. Cal recordar que nosaltres, els comunistes (OEC), només anàrem a les reunions de l’Assemblea un parell de vegades, com a observadors. I, més que res, hi érem presents per a constatar en la pràctica i verificar in situ el que ja sabíem de llur manca d’activitat. Qui millor estudià aquella brutal campanya del reformisme contra els revolucionaris va ser Anibal Ramos en el seu llibre Ensayo general: 1974-1984, editat per La Aurora. En el capítol “Consigna: liquidar el ala la izquierda” (pàgs. 157-163) deia: “¡Liquidar al ala izquierda!, era la consigna. ¡Liquidarla en cada sindicato!, y las expulsiones se multiplicaban con los nuevos estatutos, reglamentos, congresos, leyes, pues las expulsiones eran el reverso de la estructuración de un sólido aparato. ¡Liquidarla en cada partido!, y cada gran partido renegaba de sus grandes o pequeños principios, tirando por la borda, además de unas cuantas tesis teóricas, una buena cantidad de militantes, los fieles a su clase. ¡Liquidarla en la calle!, y el griterío chillón ‘contra el terrorismo’ [i contra la bèstia negra de l”esquerranisme’] acompañaba a la reorganización de las fuerzas policíacas y a la colaboración ‘ciudadana’, de la víctima con el torturador. ¡Liquidar al ala izquierda, por todas partes! ¡Y cuanto antes!: era la consigna de la Únión Sagrada [la pretesa oposició i els franquistes reciclats] cuyo ataque avanzó despacio e inseguro en 1977 y descarado en el 78.  [Continuar]

?

 

‘La burguesía confió por fin en Carrillo y esté asumió el papel de auxiliar práctico, de consejero e incluso de inspirador político de la liquidación del ala izquierda. En lo tocante al método, nada hubo que inventar: se combinó el arte de la corrupción de los débiles, cansados o inconsecuentes, con la propia represión de los insobornables… De haberse lanzado a la simple represión contra la izquierda, la Únión Sagrada hubiese fracasado, porque la izquierda centrista, anarquista, revolucionaria o nacionalista era todavía muy fuerte junta. La división, colaborando con unos y aislando a los otros, era la línea más cínica y eficaz. La burguesía jamás hubiese logrado sola dar con esa línea, pero ahora contaba con el consejero Carrillo”.

Tan sols organitzacions del tipus PSAN, MCI i PTE s’avingueren, primer, a muntar algun tipus de campanya contra el referèndum ordit pels franquistes que legalitzava -amb suport secret d’aquesta pretesa oposició- les maniobres del capitalisme per tal d’anar reformant el règim al dictat dels seus interessos. En els meus arxius, desgastat pel pas dels anys, conserv un retall de diari de finals de novembre o començaments de desembre de 1976 (la data s’ha esborrat). La tipografia del retall demostra que és d’Última Hora. El treball va signat per “De nuestra redacción” i, per si algun historiador el vol cercar a les hemeroteques per a confirmar el que aquí s’escriu, va il× lustrat amb una fotografia feta al bar Niza de Ciutat. És el “Bar Niza” perquè sabem amb absoluta certitud que són les cadires d’aquest bar i no d’un altre: hi anàrem sovint a fer rodes de premsa, i a les alçades de 1998 encara eren les mateixes; i encara ho deuen ser, si no les han canviades recentment. En la fotografia, borrosa pel pas dels anys, podem reconèixer (de cara a la càmara) Jesús Vivas (MCI), la periodista Beatriz Iraburu (Diario de Mallorca), Bartomeu Fiol (PSAN), Juan Coll (OEC) i Miquel Tugores (PTE). Davant la inoperància de l’Assemblea Democràtica de Mallorca en la lluita per la llibertat, i vist que tampoc no volien fer res -ni econòmicament ni políticament- pels detinguts polítics de la presó de Palma o per la legalització de tots els partits polítics sense exclusions, aquests representants de l’esquerra explicaven (era el titular del reportatge d´‘Última Hora): “Los partidos obreros ante el referendum: nos proponemos llevar información al pueblo”. Bartomeu Fiol, de PSAN, explicava ben clar la inutilitat absoluta dels organismes “unitaris” de l'”oposició” antifranquista illenca dient: “Señaló [Fiol] que ‘el referéndum está planteado como una maniobra del Gobierno para mantener y continuar las estructuras del actual régimen, y mientras promete democracia, va a realizar un referéndum sin libertades y aumenta las represalias contra los partidos obreros revolucionarios’.

‘Refiriéndose a la campaña que van a emprender esos cuatro partidos [MCI, OEC, PSAN i PTE], Fiol añadió que ‘esa campaña debería haberla llevado adelante la Asamblea Democrática de Mallorca, pero desde hace un mes no funciona. Es un organismo muerto [el subrratllat és nostre] por la actitud de una serie de partidos”. I encara matisava més aquesta opinió del PSAN sobre la inutilitat de l’Assemblea per al combat democràtic dient: “Cierta oposición se ha mantenido pasiva, no ha sabido estar en su lugar”.

Els quatre partits abans esmentats, a part d’iniciar una campanya en pro de l’abstenció en el referèndum franquista, eren també els únics que, convocant una manifestació en la plaça d’Espanya per l’amnistia, volien lluitar activament per la llibertat dels empresonats per idees polítiques.

Explicant aquest darrer punt de lluita activa per l’amnistia dels polítics que érem a la presó de Palma, Joan Coll (OEC) explicava que: “[Los detenidos] ‘se hallan bien porque con su situación ayudan a la campaña que pueda hacerse fuera'”. En la roda de premsa en el Bar Niza, les intervencions demostren clarament la nul× la voluntat -especialment del PCE i de la socialdemocràcia (PSOE)- d’oposar-se a la maniobra de reforma controlada del règim. No res pràctic en favor de l’abstenció; no res en favor dels presos polítics. Aquests eren els fets; no les paraules i declaracions que, com a cortines de fum, llançaven els representants del reformisme dins el moviment obrer i popular. Miquel Tugores (PTE) feia tot el possible per no rompre amb la inutil Assemblea Democràtica, malgrat que digués una i mil vegades que era un organisme mort, inactiu en la batalla per la llibertat. En aquesta entrevista d’Última Hora que comentam encara diu que “los partidos unidos [PTE, OEC, MCI, PSAN] no rompen con la Assemblea ‘sino que hacemos un llamamiento a las demás fuerzas para que se sumen a la convocatoria de ‘concentración'” (la manifestació a la plaça d’Espanya que havia de servir per presionar a les autoritats franquistes en favor del nostre alliberament). En Miquel Tugores descobria igualment uns contactes del PTE amb el carrillisme a fi d’aconseguir que aquest se sumàs a la lluita per la llibertat i l’amnistia, cosa que no s’aconseguí, perquè, com afirma el dirigent maoista: “Había habido contactos con el Partido Comunista [el partit de Carrillo] quién señaló que no lo consideraba oportuno participar [en la manifestació per la llibertat dels detinguts a la presó de Palma]”.

Per a més inri, la Comissió muntada per la famosa Assemblea de Mallorca en organitzar el boicot al referèndum franquista només s’havia reunit una vegada i els seus components eren il× localitzables.

 

Vist amb la perspectiva històrica que dóna haver passat ja vint-i-quatre anys dels fets que narram, és interessant constatar -en la documentació que hem consultat per a escriure aquest capítol- l’odi que determinats sectors oportunistes han tengut sempre als esquerrans. Un personatge molt curiós d’aquesta època que analitzam era Celestí Alomar, militant marxista-leninista de l’Organització Comunista d’Espanya (Bandera Roja), després membre del PCE i, juntament amb Antoni Tarabini, un dels fundadors més coneguts del PSI. Més endavant va ser cap de campanya electoral d’Unió Autonomista (1977). El 1982 el trobam fent feina en el CDS, i a partir d’aquests contactes va ocupant alts càrrecs de responsabilitat amb tota mena de governs. En temps de la clandestinitat només vaig coincidir una vegada amb ell i n’he parlat d’una forma amistosa en el meu llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (vegeu pàgines 64-69). Aquest personatge, l’actual Conseller de Turisme del Govern Balear, i que l’any 1976 era bastant important en la presa de decisions de l’Assemblea Democràtica, escrigué un insolidari article a la revista Cort tot dient que els presos polítics de Ciutat (Xavier Serrano, Pere Ortega, Jaume Obrador Soler, Maria Dolors Montero, Ramon Molina, Antonio López, Maria del Carme Giménez, Isidre Forteza, Manuel Carrillo, Josep Capó i Miquel López Crespí) ens arreglàssim amb els “nostres” problemes amb el franquisme (pagar multes, romandre a la presó per idees polítiques). El personatge en qüestió (i molts d’altres que no s’atrevien a posar per escrit les seves opinions) criminalitzava així els antifeixistes republicans mallorquins del Moviment Comunista de les Illes (MCI), de l’OEC i independents. Celestí Alomar deia concretament en el número 780 de Cort (3-10 desembre de 1976, pàg. 4): “Esta semana han ingresado en la prisión provincial los tres miembros de OICE para cumplir el arresto sustitutorio por el incumplimiento del pago de una multa que se les había impuesto a raíz de la presentación de su organización”. Un poc més avall l’home intentava justificar la seva crida a no fer res en favor de l’amnistia dels detinguts amb unes estranyes explicacions. “Explicacions” que només amagaven l’evident voluntat de Celestí Alomar i de l’Assemblea de no fer res per nosaltres (i a part de no fer res de col× locar-nos, aprofitant l’ocasió, el sambenet de violents). Celestí Alomar continuava així: “Es evidente que todo demócrata rechaza estas acciones [el fet que el franquisme ens hagués tancat a la presó] represivas contra señores que lo único que hacen es defender unas ideas… Pero lo que no es posible, por lo mismo que decíamos antes, es que todos actuemos y pensemos igual. Los de la OICE tenían previsto con su comportamiento arrancar un movimiento de protesta y una manifestación en la calle, que los mismos de la Asamblea Democrática no aceptaron. Y sencillamente no aceptaron, porque no es conveniente repetir el número del día 12…”. Vet aquí la raó de la negativa a la lluita per la llibertat dels presos polítics, a accelerar la lluita antifranquista: “No es conveniente repetir el número del día 12 [de novembre de 1976]”. Cal recordar que precisament la manifestació del 12 de novembre a Ciutat va significar un dels punts més àlgids de la lluita per la llibertat i contra la dictadura a les Illes. Per això cal -diu Celestí Alomar- “no repetir el número de día 12”.

Comprovat que aquests “demòcrates” no volien fer res en favor dels presos polítics, un dels nostres militants, Joan Coll Andreu, dirigent del front obrer, es va veure obligat a escriure una carta de protesta a la direcció de Cort. Crec que degut al fet que jo era col× laborador habitual i amic de Coco Meneses i d’Antoni Tarabini, no hi hagué gaire problemes en la seva publicació. La resposta a Celestí Alomar sortí publicada en el número 782 de la revista en la secció “Cartas al director”. Deia el nostre militant: “Sr. Director del Semanario Cort:

‘Me ha dejado sorprendido el comentario que el Sr. Celestí

Alomar incluye sobre el ingreso en prisión de los miembros de la OICE, Josep Capó, Jaume Obrador y Miquel López Crespí, en la sección de Política de ‘les Illes’ de esta semana, en la revista que Ud. dirige.

‘En primer lugar, creo que hay que aclarar que lo que el Sr. Celestí Alomar llama el ‘número del día 12’ fue una negación clara y tajante del derecho de los trabajadores a manifestarse [Joan Coll recorda que la manifestació del 12 de novembre de 1976 fou brutalmenr reprimida per la Policia Armada franquista]. En este sentido, si la ‘oposición’ renuncia a plantear en la calle, y en todos los lugares que sea preciso, la defensa de los más elementales derechos democráticos, mal avanzaremos hacia esa democracia de la que tanto se habla.

‘En segundo lugar, no entiendo la expresión ‘mucho más cuando la OICE nunca ha querido participar en la Asamblea y más de una vez la ha criticado”. ¿O es, Sr. Celestí Alomar, que la ADM sólo va a luchar por la libertad de los partidos que están en su seno? Si el Sr. Celestí Alomar piensa esto, bien pobre es la comprensión que tiene de la democracia.

‘En tercer lugar, si el Sr. Celestí Alomar piensa que “la Asamblea es mucho más partidaria de los pagos de las multas”, ¿cómo se explica Sr. Celestí Alomar las siguientes cuestiones?:

‘ -Que en el Comité de Solidaridad montado al efecto, la mayor parte de los partidos de la ADM brillen por su ausencia.

‘- Que partidos económicamente tan ‘bien dotados’ como los integrantes de la ADM no hayan aportado NADA para sacar de la cárcel a estos luchadores presos.

‘-¿Es que piensan que las multas se van a satisfacer haciendo el comunicado de rigor?

‘En resumen, Sr. Celestí Alomar, ¿cómo se concreta para la ADM, el ‘estar por la Amnistia’?

Joan Coll Andreu”.

Evidentment Celestí Alomar mai no va contestar al nostre amic del front obrer i, com era normal, tampoc no es va poder celebrar a Palma la manifestació en favor de la llibertat i per la sortida de la presó de tots els presos polítics! Precisament en uns moments que, arreu de l’Estat, la consigna més important i que mobilitzava més gent en la lluita per la llibertat era… la de l’amnistia!

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *