Literatura catalana moderna - Illes

El procés de consolidació del PSM. Algunes contradiccions internes 

El procés de consolidació del PSM havia marxat a la perfecció malgrat les provatures externes d’aturar-lo. El PSM, que en aquell temps patia la manca d’un cert suport dins Ciutat (a barriades no hi havia penetrat, tenia una dèbil presència sindical) aconseguia, amb el procés d’unitat amb el col.lectiu d’OEC, conjurar la pèrdua sagnant de militants causada per la sortida de Celestí Alomar, Paco Obrador, Antoni Tarabini i els afiliats que partiren a recer del PSOE. El nacionalisme i el socialisme autogestionari s’enfortien malgrat les campanyes de premsa en contra de la unitat revolucionària. Sense haver olorat el poder, l’ala dretana del partit callava i no deia res.

Anàvem fent amb un cert optimisme i confiança en el futur. “Mallorca Socialista”, muntada per Rafel Oliver i amb un nou consell de direcció format per Damià Pons, Joan Perelló i M. López Crespí, esdevenia la principal -per no dir l’única- revista d’esquerres de l’Illa. Record haver publicat -com a responsable de formació- tota una sèrie de treballs damunt el nacionalisme marxista als Països Catalans. Un petit llibret d’assaig damunt nacionalisme i immigració que, per no ferir susceptibilitats, vaig anar publicant a la revista signat pel “Secretariat de Formació”. En certa mesura era una temptativa de fer veure als militants que, a part del nacionalisme dretà, n’existia un d’origen popular i amb clares connotacions de classe en camí vers el socialisme. En Toni Serra ja ho havia provat amb el PSAN i els seus treballs damunt Gabriel Alomar i altres clàssics del pensament d’esquerres. Un dia l’hauria de recollir en un llibret, tot aquest material d’investigació fet quan militava en el PSM.

A finals del 77, com a cloenda de les activitats del Congrés de Cultura Catalana, hi havia hagut la gran manifestació de la Diada per l’Autonomia. La major manifestació de la història de Mallorca, encara no superada en tots aquests darrers anys! Més de quaranta mil persones molt il.lusionades, amb esperança d’anar avançant vers l’autogovern, ens hi arreplegàrem a sentir el parlament unitari que va llegir Josep M. Llompart. Ningú no imaginava aleshores que quatre aprofitats, amb ajut de la banca i la tele, s’apoderassin dels esforços populars per a viure a costa del contribuent. En Toni Serra sovint es queixa del poc suport donat pels partits a la tasca del Congrés. I té tota la raó del món. Però en el que fa referència a la Diada per l’Autonomia, no compartesc la seva valoració. Almenys pel que toca a a l’OEC. Les activitats normals de partit quedaren paralitzades i ens dedicàrem en cos i ànima a la propaganda de la Diada.
Era una feinada (ja n’estàvem acostumats!) estar el vespre sencer aferrant pòsters. No en vaig veure mai cap dels futurs dirigents dels organismes autonòmics, aferrant cartells a les nits. Devien ser als seus negocis, com de costum, mentre la gent anònima, al carrer, els feia la feina. Que n’hem feta de feina, des dels anys seixanta fins a finals dels setanta, per tota aquesta colla d’oportunistes i vividors de la política que s’han aprofitat de la lluita clandestina per a enriquir-se mentre ens prenien el pèl!
No es tractava tan sols de fixar pòsters a les parets. Els feixistes sortien a desaferra-los. Per tant, muntàrem piquets de defensa. Piquets, majoritàriament formats per militants d’OEC, MCI, PTE, PSM, PCE i molts obrers de diversos sindicats. Tots anàvem armats amb barres de ferro. La qüestió -la defensa de l’autonomia- era seriosa i no volíem consentir que els fatxes ens fessin malbé la feina. El “Camarada Bonet”, amb un grup de jovençans de “Fuerza Nueva” i els “Círculos José Antonio”, feien desastres amb els cartells de l’Autonomia.
Record una nit de tensa vigilància. Dins l’atrotinat Seat 6OO d’en Mateu Ramis hi anàvem en Toni Mir, na Margalida Chicano Sansó, jo mateix i algun altre company. Devien ser prop de les dues de la matinada. De sobte, en el racó de la peixeteria, en el Mercat de l’Olivar, vérem el Camarada Bonet i els seus fidels arrabassant els cartells de la manifestació. En Mateu Ramis, pegant una frenada en sec, aturà el vehicle ben arran. Sense pensar-ho gaire, amb els garrots de ferro i cridant, sortírem al mateix temps del cotxe, com a dimonis esperitats. En el silenci de la nit, mentre tothom dormia, se sentí, ben fort: “Feixistes, vos fotrem una pallissa si no deixau els cartells!”. I, sense dubtes, decidits, ens hi apropàrem amenaçadors mostrant a les clares les barres de ferro.
El camarada Bonet i els seus no s’ho pensaren gens ni mica. Partiren escapats. No els vaig veure mirar enrere. Mai no he tornat ullar ningú que corregués tant. Pareixien coets! En un segon havien desaparegut.
Els feixistes tingueren molts entrebancs aquella nit. Més tard, continuant amb la vigilància revolucionària, els trobàrem detinguts per un nombrós grup de militants de les CC.OO., davant l’església de Sant Miquel. Va faltar poc perquè no els xapassin el cap d’una garrotada!
Un any més tard, la manifestació per l’Autonomia i l’Autogovern només va ser impulsada pel nostre partit (el PSM). PSOE, PCE i el mateix PTE, feren anques enrere. La premsa també boicotejava les nostres crides a la unitat enfront el centralisme. Només record n’Isidre Forteza, de MC, amb voluntat d’ajudar. Una matí vingué pel local i, amb uns altaveus que ens va dur en Jaume Montcades estiguérem un parell de dies predicant -posàvem música, parlàvem de viva veu convidant a l’acte- pels carrers de ciutat, convocant a la Diada Nacional.
A la nit, a la plaça major, hi hagué més de mil persones. Un èxit, si tenim en compte el boicot de la premsa i dels partits d'”esquerra”.
Hom a vegades no entenia el que succeïa. Un any abans, tothom s’apuntava a la moguda nacionalista. Ara -just havien passat dotze mesos!- ningú no en volia saber res i ens deixaven tots sols. Arribaves a copsar ben bé l’oportunisme de determinades forces polítiques. Es feia evident que, per a molts dels efímers personatges dels fantasmals organismes unitaris, només hi comptava figurar, sortir en els diaris, aconseguir, mitjançant l’ajut de la premsa, allò que mai no havien obtingut en el contacte directe amb el poble. gent.
Però la història s’anava bastint així, amb mentides i manipulacions constants.
A l’endemà, els diaris qualificaven de fracàs el que per a nosaltres havia estat un gran èxit de convocatòria. Mil persones en solitari, sense ajut de ningú, no hi havia cap partit que les pogués arreplegar. Els mateixos que no volien l’enfortiment del PSM, la unitat amb OEC, ara, continuant permanent campanya contra els “radicals separatistes”, minimitzaven la nostra feina, atacant sense descans.
Ja sabíem que eren lladrucs aprofitats i oportunistes. Nosaltres pensàvem: “Lladren els gossos? Això vol dir que avançam!”.
Aquest avanç del nacionalisme es va veure confirmat en les primeres eleccions municipals i per al Consell Insular on traguérem representació per a les dues institucions.
M’encarregaren de coordinar la campanya. Mentre els companys anaven de poble en poble fent propaganda i realitzant els mítings, a mi em corresponia una feina bruta i gens vistosa: demanar permisos, aconseguir locals, redactar els comunicats per a la premsa, ràdio i televisió, avisar els membres de les nostres candidatures on havien d'”actuar”. Tots anàvem de bòlid. No hi havia temps per a res. Per sort nombrosos simpatitzants comparegueren pel local (carrer del Temple) a posar paparetes dins dels sobres (en Llorenç Capellà i na Carme, la seva dona, eren molt eficients!).
Aleshores començaren a comparèixer herois de cartó-pedra, petits pallassos amb esbojarrades ànsies de figurar, munió de personatges estranys i tèrbols.
A poc a poc em vaig adonar de l’aparició de certs elements -mai ullats en la clandestinitat- per als quals el concepte de lluita nacional no passava més enllà del ball de bot. Alguns descobrien el món i “teoritzaven”, babaus, dient que, en una futura Mallorca autogovernada, la sanitat, els futurs serveis sanitaris de la població, s’havien de bastir damunt les monges del pobles. Cofois, insistien que, històricament, les monges havien tengut cura de les malalties dels pagesos. Sovint hom tenia desitjos de sortir corrent en sentir tants desbarats! M’adonava que alguna cosa fallava.
També donaren suport a les nostres candidatures partits i col.lectius que mai havien confiat en el PSI. La majoria d’associacions de veïnats de Palma i pobles (gràcies al treball de companys com Jaume Obrador, Paco Mengod i molts d’altres); sectors de CC.OO. i d’USO; el Partit Carlí; i, el que era més curiós, col.lectius de l’esquerra revolucionària -sobre tot el PCE (m-l)-, demanaren el vot per a nosaltres. En el fons, allò era un vertader Front Popular. Molts honrats militants de l’esquerra consideraren que, per a defensar el nacionalisme i el socialisme a les Illes, ens havien de votar.
A les municipals i autonòmiques, quan ningú no s’ho esperava, aconseguírem treure en Jaume Obrador com a regidor de Ciutat i en Biel Majoral i en Pere Llinàs per al Consell de Mallorca. L’èxit fou important sobretot si tenim en compte que, mesos abans, les campanyes anti-partit de la premsa ens negaven el pa i la sal i ens acusaven permanentment de ser un grup que s’havia abstingut en el referèndum de la constitució. El pecat més greu era la unió amb els “radicals de l’extrema esquerra”, l’OEC. Ara, havien de callar, perquè comprovaven que no havia anat tan malament l’operació d’enfortiment del partit.
A les nou o les deu de la nit, en assabentar-nos dels resultats provisionals hi hagué xampany en el local del Temple. Els esforços no havien estat inútils. Tota la feina dels darrers anys havia servit per quelcom. La dreta i l’esquerra sucursalistes ens volien fer pagar la nostra independència, el fet de no haver acceptat la reforma del franquisme. El ferm rebuig a la constitució espanyolista i monàrquica encara els picava. Però s’hagueren de mossegar la llengua.
Ja sabíem que potser hi hauria batlle d’esquerres a Ciutat (aleshores encara ens pensàvem, il.lusos, que el PSOE podria fer una política favorable als interessos dels treballadors). Amb la gent que hi havia en el local i els companys d’altres partits que hi anaven compareixent, improvisàrem una manifestació espontània que circulà, animada i joiosa, per una Palma en silenci, una mica atemorida per tan inesperats resultats. A les dotze de la nit tot eren crits de “Visca, visca, Mallorca Socialista!”. La dreta ens devia escoltar esfereïda. “Han guanyar els rojos”, rumiaven, amagats rere les finestres.
Davant Cort estiguérem hores. Tothom agitava banderes catalanes i roges.
Amb la victòria de l’esquerra a ciutat començà un altre tipus de problemes dins del PSM. Una diferent interpretació dels resultats electorals anà provocant certes preses de posició. Una evident divisió s’anà establint entre partidaris d’una anàlisi i d’una altra. L’ala dretana considerà que arribava l’hora de finir amb el puny tancat, la bandera roja i la Internacional. Els esquerrans consideràvem que era el moment d’enfortir el socialisme i el nacionalisme partidari del dret democràtic a l’autodeterminació. La batalla per l’Alcaldia de Palma (donar-la a UCD o al PSOE) agreujà encara més la situació interna, la batalla ideològica. Va ser el meu darrer combat dins del PSM.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!