Literatura catalana moderna - Illes

ÉS L’ARTILLERIA QUE NO DESCANSA 

Casar-se, es deia abans, en els vells temps (un cosí del PSUC que treballa als jutjats els inscriurà en un dels llibres d’actes). Els amics i amigues, les milicianes que partim cap a les Illes, hem jurat formalment bastir un gran arc triomfal amb fusells i baionetes, quan hagin acomplert amb els avorrits tràmits burocràtics. Tinc els meus dubtes, pel que fa a aquest tipus de cerimònies. Portem el verí del passat infiltrat dins les venes? No ho sé. Tot això, els casaments amb papers, signatures i testimonis, em fa pensar que, si no anem alertes, els antics costums –i amb els antics costums, les històriques opressions de la dona i de l’obrer– podrien tornar.

Falta poc per a embarcar. Amb les companyes del sindicat de comerç de la CNT, hem quedat en dir-nos adéu, avui a la tarda, cap a les cinc, després del casament de l’Emília, a l’antic bar Trincall, ara flamant Indústria Gastronòmica Collectivitzada núm. 6. Ella –té els pares de certa edat– no s’ha pogut incorporar a l’expedició a Mallorca. Però el seu amic sí. Han decidit signar un paper del registre civil.

Casar-se, es deia abans, en els vells temps (un cosí del PSUC que treballa als jutjats els inscriurà en un dels llibres d’actes). Els amics i amigues, les milicianes que partim cap a les Illes, hem jurat formalment bastir un gran arc triomfal amb fusells i baionetes, quan hagin acomplert amb els avorrits tràmits burocràtics. Tinc els meus dubtes, pel que fa a aquest tipus de cerimònies. Portem el verí del passat infiltrat dins les venes? No ho sé. Tot això, els casaments amb papers, signatures i testimonis, em fa pensar que, si no anem alertes, els antics costums –i amb els antics costums, les històriques opressions de la dona i de l’obrer– podrien tornar. Basti pensar en el que s’esdevé a l’URSS, exterminats els anarquistes i els marxistes partidaris de la revolució permanent, els trosquistes. Quina pena, tot plegat! Quina gran desgràcia per a la revolució social a nivell mundial!

Per a què registres, actes, segells, pòlisses de jutjat? En vèncer al feixisme, en alliberar l’Aragó i les Illes, les terres que encara resten en mans de la reacció, haurem d’escombrar les rèmores del passat.

Avui sembla que ha canviat tot i que no ha de tornar mai més res d’aquell món decadent. És el moment d’aprendre a posar noms més bonics a les coses. Ho dic per això mateix del bar. Indústria Gastronòmica Collectivitzada núm. 6. Quina denominació tan poc poètica! La poesia no està barallada amb la revolució; i en el fons, si lluitem, si volem donar la nostra vida als vint-i-quatre anys per una humanitat diferent, no ho fem tan sols per a posar noms tan prosaics als establiments collectivitzats.

Si el sindicalisme revolucionari només serveix per a aconseguir una mica més de guanys materials –necessaris, ningú no ho nega– o tenir un parell de dies més de descans a l’any, en realitat no haurem avançat gens. A Bèlgica, a Suècia, a la mateixa França, fa pocs mesos ja han aprovat les dues setmanes de vacances anuals pagades i no per això el sistema s’ha vist afeblit. Ben al contrari: els amics de la Idea francesos ens han explicat que la majoria de fàbriques ara funcionen millor, perquè els obrers, quan tornen pel setembre descansats, portant dins del cap el sol i la memòria dels reconfortants banys a la platja, treballen més… pel mateix sou! I encara feliços i donant-ne gràcies al propietari!

No; l’esforçada lluita de la CNT i de la FAI ha de servir per a bastir una nova vida, fer un home i una dona distints, o res no haurà estat útil per a la lluita històrica dels oprimits, d’ençà Espàrtac fins als nostres dies.

Mentre espero a l’antic Trincall les companyes del sindicat que sortiran amb mi aquesta nit per a alliberar les Illes, penso en els dies de juliol, en la Barcelona burgesa que ja no tornarà mai més…

Tot començà amb el xiulet dramàtic de les sirenes de les fàbriques cridant a la lluita.

Si ara em diguessin quin és el record que conservo amb més claredat a la retina, de tot el que vaig veure en el començament de la revolució, diria que la imatge dels cavalls ferits corrent per la Diagonal. El coronel Francisco Lacasa Burgos –en vaig saber el nom dies després– s’havia sublevat i marxava amb els seus soldats del Regimiento de Dragones de Santiago. No podia imaginar que milicians i carrabiners l’esperéssim a l’entreforc Diagonal/ Passeig de Gràcia.

Inutilitzar els cavalls, els muls que transportaven les metralladores de les unitats revoltades, era privar l’exèrcit d’obrir foc contra nosaltres. Per això els primers trets anaren contra els pobres animals.

Si acluco els ulls i em deixo endur per les onades persistents de l’evocació, veig un oficial ferit de mort -glopades de sang li surten de la boca deixant puntets de color damunt la pols de les avingudes- penjat a l’estrep del seu cavall, i el cap rebotant-li  –cloc-cloc-cloc– contra les llambordes. És un visió com de pellícula filmada a càmera lenta. Per un moment recordo una imatge de Octubre, del director soviètic Serguei Eisenstein –aquell cavall mort damunt un dels ponts de Petrograd, relliscant a poc a poc cap avall, metre l’estructura que ha d’incomunicar els barris proletaris va obrint-se lentament.

Igual que els tràgics dibuixos de Goya. Uns nous Desastres de la guerra. Són les primeres imatges, les més fortes, les que sempre, mentre em resti un alè de vida, recordaré: els cavalls corrent per la Diagonal, amb les butzes que els pengen de la panxa. Al costat, arrapant-se a la paret, als arbres, munió de soldadets portats a la matança per llurs oficials, caient sota les nostres bales i les de les forces de seguretat que han decidit defensar la República. A una banda i l’altra, enmig del combat, carrabiners i oficials feixistes rematen els animals ferits. Després, alguns dels homes que han provat d’estalviar sofriments als poltres cauen igualment tocats per la metralla.

Com a gravats d’una làmina molt antiga, estampes que per sempre romandran enregistrades dins de la meva retina: entre el fum de la batalla, un home apuntant la pistola al cap d’una euga que renilla, com sabent que s’apropa el seu final. De sobte un tret que es confon amb el soroll general que a poc a poc va envaint la ciutat alçada.

La mort ens colpeja. Nosaltres també morim. Aquest matí, l’alegria i l’esperança es mesclen amb la ràbia i la impotència de veure com la nostra sang rega els carrers de Barcelona. Hi ha companys de la CNT que cauen al meu costat. En Frederic. Primer era darrere un arbre del passeig de Gràcia; em diu: “a terra, a terra, disparen des del Cinc d’Oros”, i em fa gestos amb la mà. Uns moments després, quan intento donar-li les gràcies per l’advertència, el veig caure amb un tret al cap. A l’arbre, a l’alçada del seu front, hi ha una gran taca vermella que regalima fins avall i ofega les formigues que se’n portaven algunes miques de pa.

La pólvora d’aquest dinou de juliol! I els poltres burxats, plens de nafres impossibles de guarir, renillant, i els altres, els que han quedat sense soldat que els guardi –tots morts enmig de les llambordes, sota l’abrusador sol d’aquest dia d’estiu que esdevé històric– corrent Passeig de Gràcia avall.

Poques hores abans havia estat l’udolar de les sirenes de les fàbriques, dels vaixells ancorats al port. Era el senyal acordat per a sortir al carrer, per a canviar en un dia la vida i la història… o morir en la provatura.

“Hijo del pueblo, te oprimen cadenas y esa injusticia no puede seguir;

si tu existencia es un mundo de penas, antes que esclavo prefiere morir”.

Fa nits que hem estat vigilant les casernes. Anant amunt i avall, observant. És el que havien dit Durruti, Ascaso, Garcia Oliver, Jover, Ricardo Sanz…

-“No adormir-se. Hem d’aturar el feixisme ara, o no ho farem mai i ens passarà com a Alemanya, Àustria, Itàlia… Ja comprovàreu el que succeí a Astúries, la repressió del general Franco i la República contra els miners… Revolució social o mort! És la consigna, el sant i senya del dia. En sentir les sirenes de les fàbriques, tots al carrer, a morir o vèncer per la Idea…”.

Morir o vèncer! De primer no hi ha armes; després, a mesura que es van recollint les del soldats morts i carrabiners amics en van repartint les que poden, la situació va canviant.

Els combats decisius són al centre de la ciutat. Indiscutiblement, el renou que tinc més present és el de les sirenes cridant als companys que vetllen als ateneus llibertaris, en els centres de la CNT-FAI i d’altres organitzacions antifeixistes. És el crit de guerra que desperta milers de companys dels barris proletaris de la ciutat. Riuada d’homes i dones baixant de l’Hospitalet i Sants, d’Hostafrancs i Collblanc, de la Torrassa i el Poble Sec, de Can Tunis i de l’antiga Vila de Gràcia. Davallen amb les primeres armes que han pogut reunir assaltant les armeries que han trobat al seu pas. Els fills d’Anselmo Lorenzo i Bakunin, els homes i dones alletats per les idees de Karl Marx, Friedrich Engels i el pare de la Montseny, el Federico; les masses obreres que han ajudat a mobilitzar Durruti i Ascaso, Jover i Abad de Santillán, i Ricardo Sanz; els avis que prengueren part en la Setmana Tràgica; i els marxistes, els comunistes de totes les tendències, tant els que segueixen Stalin com els que diuen que només el trotsquisme representa l’autèntic comunisme: el comunisme dels soviets i la democràcia directa, com prediquem els anarquistes.

Als enfrontaments de la Gran Via hi ha manobres i metallúrgics salvats de la llei de fugues, escapats del tret de gràcia dels pistolers de la patronal (aquella màfia comandada per Anido, els assassins del Sindicat Lliure beneïts pel clergat, sempre al servei dels poderosos). La Caterina, que havia vingut a cercar-me al local del sindicat, exclama en plena batalla:

-“Mireu! Hi ha soldats que titubegen, d’altres tiren enlaire… alguns canten les estrofes de… La Internacional!”.

Hi són al nostre costat l’Anna, la Gabriela, la Irene i l’Aurora, que ha comparegut amb una escopeta de caça. Vénen des del Guinardó, del Putxet. Ens hem ajuntat amb els descarregadors del moll, amb els obrers de Escorsa i Siemens; plegats, units, solidaritat obrera que es basteix amb el valor i la sang; aquí, junts, els lectors de Vicente Blasco Ibáñez, els abstencionistes i esperantistes, els vegetarians, els treballadors de la Maquinista i els ferroviaris, els empleats de comerç i del ram de la fusta, habitants d’Horta, la Sagrera, Sant Andreu…

Es fa de nit. Encara se senten canonades. És l’artilleria que no descansa. Ens demanem si l’Exèrcit, derrotat, podria, miraculosament, recuperar-se. Malgrat la victòria, els dubtes ens dominen. Ens intriga saber que encara es lluita. La quinta columna? Els falangistes amagats a les teulades? A la plaça de Catalunya, el cotxe de Durruti, Ascaso, Garcia Oliver, Jover, amb una gran bandera roja i negra, anant de grup en grup, donant les darreres instruccions, les metralladores fortament agafades…

-Visca la CNT!

-Visca la FAI!

-UHP, el feixisme a fer la mar!

-Vèncer o morir!

-Visca la Revolució Social!

Són les deu del vespre i els combats continuen. Ja sabem que els militars no tenen la iniciativa enlloc.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!