Literatura catalana moderna - Illes

Antoni Vidal Ferrando: literatura i resistència. La poesia i la memòria com a forma de lluita

La meva amistat amb Antoni Vidal Ferrando es refermà i consolidà a començaments de l’any 1986 quan, per aquelles circumstàncies de la vida i com a membre dels Premis Ciutat de Palma de Poesia, vaig tenir la sort d’ensopegar amb un excellent llibre de poesia. Estic parlant, és evident, del poemari Racó de n’Aulet, que un jurat format per Jacint Sala, Miquel Pons, Victorià Ramis d’Ayreflor i qui signa aquest article guardonà sense discussió encisats per la qualitat literària de l’obra presentada al concurs. La fama de Vidal Ferrando ja venia avalada pels seus treballs com a escriptor i historiador (una dedicació que potser poca gent coneix). (Miquel López Crespí)

La recent edició [2002]del disc compact número 8 de “Veu de Poeta” (una interessant i útil iniciativa cultural del Consell de Mallorca) per la Fundació ACA que dirigeix el meu bon amic Antoni Caimari, m’ha recordat l’any que vaig conèixer el poeta de Santanyí. Sota el títol La lògica del temps, el disc arreplega una acurada selecció dels millors treballs poètics de Vidal Ferrando, entre els quals destacaríem alguns ja publicats en El batec de les pedres, Bandera blanca o Cartes de Lady Hamilton, així com en el poemari Cap de cantó.
La meva amistat amb Antoni Vidal Ferrando es refermà i consolidà a començaments de l’any 1986 quan, per aquelles circumstàncies de la vida i com a membre dels Premis Ciutat de Palma de Poesia, vaig tenir la sort d’ensopegar amb un excellent llibre de poesia. Estic parlant, és evident, del poemari Racó de n’Aulet, que un jurat format per Jacint Sala, Miquel Pons, Victorià Ramis d’Ayreflor i qui signa aquest article guardonà sense discussió encisats per la qualitat literària de l’obra presentada al concurs. La fama de Vidal Ferrando ja venia avalada pels seus treballs com a escriptor i historiador (una dedicació que potser poca gent coneix).
D’ençà que l’any 1963 obtingué el títol de mestre a l’Escola Universitària de Formació del Professorat d’Educació General Bàsica i posteriorment (1978) es llicencià en l’especialitat d’història, a la Facultat de Filosofia i Lletres de Palma, destacà com a historiadors publicant diversos treballs didàctics, divulgatius i de recerca de la història de Mallorca apareguts a Estudis Baleàrics i Recerques. Un d’aquests llibres d’història és La població i la propietat de la terra en el municipi de Santanyí (1868-1920). També ha collaborat en els llibres collectius Història de Mallorca (1982); Mallorca: història i cultura (1985) i Baleares (1986).
El primer poemari que vaig llegir de l’amic Antoni Vidal Ferrando fou El brell dels jorns, publicat l’any 1986. Posteriorment les seves aportacions a la cultura catalana han estat constants i d’una qualitat prou reconeguda pels crítics més exigents de la nostra literatura. Es pot dir, sense por d’equivocar-se, que cada nou llibre de l’autor de Santanyí ha significat una nova i arriscada proposta cultural, una demostració palesa de la seva ètica de la resistència permanent i d’un amor fora mida per la nostra llengua.
Als llibres de poesia abans esmentats hem d’afegir A l’alba lila dels alocs (1988), premi Bernat Vidal i Tomàs 1988; Els colors del zodíac (1990); Getsemaní (1989); Cartes a Lady Hamilton (1990); Calvari (1992), premi Josep M. Llompart 1992; Bandera blanca (1994), premi Jocs Florals de Barcelona 1994 i El batec de les pedres (1996), premi Ciutat de Palma 1995. També ha publicat les novelles Les llunes i els calàpets 1994) i La mà del jardiner (1999).
En una entrevista que li vaig fer per a la revista El Mirall de l’OCB, l’autor definia així la seva literatura: “Tots els meus llibres s’insereixen dins les quatre grans temàtiques de la lírica tradicional: amor, mort, memòria, el transcórrer del temps. En realitat, en literatura no hi ha res per inventar i no fem altra cosa que posar en un llenguatge modern les velles històries. Ara, el secret està en la capacitat de donar a tot això un aire personal i actual, en saber-se expressar plàsticament i saber-hi enganxar els receptors, que són els autèntics co-artífexs de qualsevol obra d’art que, si és bona, tendrà infinites lectures”.
La memòria i l’amor com a forma de resistència. A diferència dels cínics i menfotistes, aquesta plaga que fa malbé la nostra literatura i ompl els prestatges de les llibreries de tants productes de grafòman desenfeinat, Vidal Ferrando sap a la perfecció com són d’importants les arrels culturals i històriques d’un autor. Per això ens recordava, en l’entrevista abans esmentada, els seus anys de compromís amb la resistència contra la dictadura franquista. Deia el poeta: “Als devuit anys vaig guanyar les oposicions i em varen destinar a Menorca, on vaig passar tres cursos, durant els quals vaig entrar dins uns cercles per a mi profundament enriquidors. Començava a prendre força l’oposició contra el sistema, que, en principi, com tothom sap, va ser una oposició de tipus cultural. Idò, des d’aquelles posicions nostres perifèriques, la lluita consistia a ser utòpics i en la força dels gests: llegir Triunfo, pòsters del Che Guevara, discos de Raimon, cursos de l’Obra Cultural per correspondència, seccions de Cine-Club, un espai progressista del Diari de Menorca, que fèiem com a collectiu i que es titulava “Espacio Conexo”, la trobada de Lluc…”.
Pere Rosselló Bover en el seu estudi Els ferros niquelats de la memòria: una aproximació a la poesia d’Antoni Vidal Ferrando, editat per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat deia del poeta de Santanyí: “…ens trobam davant una obra madura des del principi, escrita amb un ple domini del llenguatge, sense les vacillacions pròpies d’aquells autors que s’han iniciat molt prest en el món de les lletres”. I afegeix, com a cloenda de la seva exhaustiva anàlisi dels poemaris de Vidal Ferrando: “Tot i girar al voltant d’uns mateixos temes, la poesia d’Antoni Vidal Ferrando es renova constantment i troba a cada llibre noves formes i nous matisos amb què expressa uns continguts universals. La seva poesia ens parla de la crisi de l’home modern, esqueixat entre un ahir perdut i inabastable i un avui insatisfactori, i de l’etern dolor de l’home de sempre que, indefens davant la certesa de la mort, té la utopia, la memòria i la bellesa com a úniques armes. D’aquí ve la validesa d’una obra, fruit de la maduresa vital i intellectual del poeta, que ha estat elaborada a partir d’un intens treball del llenguatge amb l’objectiu etern d’assolir la bellesa perdurable”.
Antoni Vidal Ferrando -i tota la seva obra és una afirmació del que dic- sempre ha estat crític amb els oportunistes de totes les tendències, habitin el món de la literatura o de la política. Li és ben igual punyir, amb el seu bisturí d’orfebre, en un indret o en l’altre. En parlar del necessari compromís de l’autor català amb el seu poble l’autor de Santanyí ens explicava, una mica decebut de com havia anat la reforma del franquisme i del paper dels intellectuals catalans en la lluita per un món més just i solidari, el que segueix: “Continua el debat de si l’escriptor s’ha de limitar a exercitar el seu ofici o, així mateix, ha de ser una veu identificada amb el seu poble. O potser ja ni debat hi ha. Els corrents de la moda solen ser imparables. Ara no s’usa gens donar un caire social a la literatura. Hem caigut dins una època de comoditat i hem deixat de banda la memòria i l’hàbit de qüestionar-nos-ho tot. El nou ordre ha integrat molta gent. Els intellectuals és com si haguessin renunciat al seu paper d’encapçalar les posicions d’avantguarda i de denúncia. Segurament per un doble motiu: el món en què crèiem s’ha ensorrat i les subvencions oficials deixen els individus i les entitats culturals a mercè de les institucions. Personalment pens que això d’haver arribat a una situació cultural de país normalitzada és una pura fallàcia. I, sense voler dir que l’objecte de la literatura sigui la denúncia -Déu me’n guard!- sí que afirm que si en la nostra actitud ètica i estètica, no hi és de qualque manera present la situació real del país, l’autenticitat de les obres se’n resentirà”.
Vidal Ferrando creu en la capacitat subversiva de la memòria. En una entrevista que la periodista Sandra Martínez li feia per al diari Avui (28-V-95), el poeta es refermava en les seves conegudes opinions, i parlant de la novella Les llunes i els calàpets deia: “Jo he volgut fer un homenatge a la memòria, que no està gens de moda. Vivim una època de desmemòria voluntària, i això és un perill greu per als signes d’identitat mateixos, com a individus i com a poble. De vegades penso que el nostre poble, més que per la nostra llengua, pot morir per desmemòria, que és un perill tan gros com el de la llengua. Jo volia reivindicar la memòria i els signes d’identitat dels pobles, que no són les grans gestes, sinó la vida dura, diària i atzarosa de la gent, que mai no surt a les històries. Els pobles no poden tenir perspectiva de futur si no tenen perspectiva de passat, i crec que és molt important conèixer d’on venim, i no només per les històries oficials, que moltes vegades són capcioses i necessiten ser complementades”.
Pere Rosselló Bover, que ha analitzat a fons l’obra de l’autor que ens ocupa i que és segurament un dels crítics literaris de més prestigi que tenim en l’actualitat, parlava elogiosament d’Antoni Vidal Ferrando en la revista Reduccions (número 47 de novembre de 1990). Deia Pere Rosselló parlant del poemari Els colors i el Zodíac: “A primera vista Els colors i el Zodíac no sembla un llibre gens fàcil. Fins i tot m’atreviria a dir que pareix un llibre deliberadament complex. Sobretot el lèxic és el més afectat d’aquesta dificultat, que en alguns moments sembla desproporcionada. Potser la poesia d’Antoni Vidal Ferrando ha perdut aquella emoció directa que caracteritzava el llenguatge de Racó de n’Aulet, però evidentment ha aprofundit en la ‘passió pel mot’ a què Josep M. Llompart es referia en el pròleg d’aquell recull. En tot cas aquesta evolució ens confirma que l’ofici de poeta és en el nostre autor una vocació autèntica, que a més és exercida amb una tenacitat admirable”.
És per això mateix, perquè ens trobam amb un dels escriptors més valuosos de la literatura catalana contemporània, que sempre que Vidal Ferrando escriu sobre alguns dels meus llibres (Els poemes de l’horabaixa, Revolta…) ha estat per a mi una satisfacció difícil de descriure. L’any 1994 vaig tenir el gran honor que em presentàs l’antologia Els poemes de l’horabaixa que un any abans, pel novembre de 1993, havia obtingut el premi “Grandalla” de poesia del Principat d’Andorra.
Recentment, quan Editorial Moll va publicar Revolta a la prestigiosa collecció de poesia “La Balenguera”, l’escriptor de Santanyí va escriure, amb el títol “Revolta i la poesia mallorquina contemporània”, un article que deia:
“Me’n record de la primera vegada que vaig conèixer personalment Miquel López Crespí. Era pel gener del vuitanta-sis, durant la proclamació dels premis Ciutat de Palma. Gràcies a la benevolència del jurat, del qual ell havia estat membre, jo havia guanyat el de poesia. Abans que qualcú me’l presentàs, aquella nit, ingènuament, m’imaginava que en Miquel devia ser un d’aquests personatges de moda que no es poden treure de sobre els admiradors. No endebades podia ostentar la doble condició d’escriptor i de líder de la resistència contra la bèstia negra de la dictadura. En certa manera, jo el veia com el paradigma de tot el que a mi m’hauria agradat ser. No sé com, el seu mite es mantenia incòlume en algun dels últims reductes de la meva innocència, quan el nou ordre ja havia deixat ben clar que no posava messions per l’altruisme ni per l’intellecte, sinó per la hipocresia i la mediocritat.
‘Vàrem congeniar ràpidament com el que érem: dos fills d’un temps, i dos fills del poble. Crec que ens vàrem fer amics per això. Jo també podria ser l’autor d’aquells versos d’Els poemes de l’horabaixa en què López Crespí intenta ‘escriure amb la ràbia dels pares / que van perdre la guerra / l’aroma salabrós del vent’. En canvi, no crec que ho pogués ser d’una nòmina de llibres com la que ha anat publicant. Quan aixec els ulls, i veig els seus títols arrenglerats en els prestatges de la biblioteca, sent el vertigen de l’altura literària i humana d’un dels escriptors més autèntics que he conegut. Si aquí hi ha cap secret, deu ser la força que dóna la fidelitat amb un mateix. Després d’haver guanyat més de dos-cents premis, i d’haver cultivat tots els gèneres literaris, Miquel López Crespí pot afirmar, amb Leonardo Sciascia, que sempre ha escrit el mateix llibre: aquell que ja escrivia quan feia seva la història dels derrotats i dels heterodoxos de tots els temps, segons paraules de Mateu Morro.
‘Precisament, és el que torna succeir a Revolta, el seu últim poemari. Feia estona que no havia llegit versos tan contundents. Amb una economia de recursos admirable, amb un llenguatge tan transparent com el vi bo o com el solo d’una gota de pluja, sense altre adorn que el de la sinceritat i el de l’ambició literària, López Crespí ens ha ofert un dels textos més químicament purs i més colpidors de la poesia catalana actual.
‘Revolta és un homenatge als poetes xinesos que deixaren escrit amb quins estralls ha anat avançant el curs de la història. Té la mateixa claror, la mateixa profunditat, la mateixa dinamita, el mateix ànim de viatjar pels laberints del cor de l’home que tingueren Zheng Yue, Libo o Wang Shinzhen. Miquel López Crespí fa ressuscitar la veu d’aquests mestres, i de molts d’altres, per recordar-nos que, més enllà de les cultures, de les geografies, de les estirps, hi ha una fatalitat universal que perdura. Milers d’anys de civilització no han pogut acabar amb les fronteres, amb les intrigues, amb els mandarins, amb la guerra, amb el servilisme, amb la ignorància, amb les lleis injustes, amb les camarilles, amb la manipulació de les consciències.
‘El tema de Revolta és la mateixa història, tots els mals que han anat emergint d’una manera cíclica des de l’episodi de les cavernes, i que tenen un denominador comú: el poder. Darrere el seu estigma, s’hi oculten les càrregues de la cavalleria, els excessos dels recaptadors d’impostos, la caputxa del botxí, els decrets exterminadors, els tresors dels palaus i dels temples, l’estratègia de les espases, les teranyines del dogma, les biblioteques imperials, les obres faraòniques, els artistes de la cort, la sang que fan córrer els mercenaris i la soldadesca. Tot ben vigent, com la indefensió humana.
‘No cal ni dir de quin costat està l’autor del llibre. ‘Ningú no valora la saviesa del pagès, / del pescador, / de la vella que coneix la utilitat de les herbes del bosc’, ens diu. Però ell sí. Ell no és dels que obliden fàcilment els orígens. Ni dels que prosperen a costa de claudicar. Per això, a hores d’ara, encara pot escriure: ‘Mai de ma vida… / …al casament de les princeses / he fet de bufó / recitant versos a les joies / que porten al coll. / )Com volíeu, / doncs, / que em fes mereixedor de les deixalles / que cauen de la taula dels amos?’.
‘És una sort tenir amics que ens ajuden a fer camí pels blancs i negres de la literatura i de la dignitat personal i collectiva. Mentre existesquin creadors com Miquel López Crespí existiran possibilitats”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!