Literatura catalana moderna - Illes

La crisi del franquisme s’agreujà amb la mort del dictador, el novembre de 1975.
L’oposició democràtico-burgesa antifranquista (inclosos els carrillistes i el PSOE) volien (almenys això deien) un tipus de règim democràtic parlamentari a l’estil dels que funcionaven als de l’Europa Occidental. Els revolucionaris (trostquistes, consellistes d’OEC, anarquistes de la CNT, sectors importants dels cristians pel socialisme i de la classe obrera en general) volien anar més enllà i lluitaven per acabar amb el sistema d’explotació capitalista i amb l’estat imperialista espanyol. Grups independentistes com el PSAN tampoc no acceptaven un simple canvi de façana com els que anaven proposant les diverses “instàncies unitàries” que, d’amagat del poble, anaven pactant amb els franquistes reciclats del tipus Suárez (antic Jefe Nacional del Movimiento feixista), una democràcia burgesa amb múltiples mancances democràtiques.

El reformisme, amb les seves ànsies desfermades d’ocupar poltrones, no feia cap anàlisi del paper que, a “Occident”, acomplien les constitucions burgeses.
Per a nosaltres [l’OEC i altres partits comunistes] tota Constitució de la burgesia acompleix una funció ideològica. Mitjançant els principis jurídics constitucionals formals de la sobirania popular i de la igualtat de tots davant la llei, en un Estat capitalista, la burgesia dominant pretén presentar aquest Estat com a universal, com un Estat de tots els ciutadans. Així, eleva l’Estat a la categoria del que anomena “Estat social i democràtic de dret”, i qualifica la seva funció repressiva com a “garantia de l’ordre constitucional”.

El caràcter de classe de l’Estat, en aquestes condicions, es fa menys evident no tan sols per la complexa articulació de la societat en institucions i poders diversos, sinó fonamentalment per la integració de les organitzacions de la classe obre i altres classes oprimides en l’aparell de l’Estat.
La societat capitalista avançada permet presentar la realitat social com a “interès comú”, del qual participen i el qual vénen obligats a defensar tots els sectors socials tant burgesos com populars. Aquest suposat “interès comú” és el que a nivell constitucional es concreta en el principi de la “sobirania popular”, i a nivell d’eslògan polític en el que s’anomena “defensa de la democràcia”
La Constitució -convertida en la “Constitució de tots”, “ni capitalista ni socialista, sinó neutral”- esdevenia un instrument molt eficaç -i els anys això ho han demostrat- a nivell ideològic per a organitzar el consens de les classes oprimides entorn a la defensa de l’Estat burgès i les anomenades “institucions democràtiques”.
De paraula, els reformistes, les diverses “oposicions” (Convergència Democràtica, que teledirigia el PSOE; i la Junta Democràtica de Santiago Carrillo) pareixia que lluitaven per una ruptura democràtica. En els papers i declaracions públiques, aquests partits i personatges prometien no acceptarien una simple reforma del franquisme. Paraules que s’endugué el vent!

Aleshores, tots enteníem que si triomfaven les tesis dels franquistes reformats (Suárez i CIA) no aniríem gaire enllà d’un canvi de façana del règim. Si tot es feia dins del marc de la “legalitat” franquista, seguint el ritme marcat per la burgesia i la Trilateral que teledirigia el procés, hi hauria pocs canvis reals, i quedarien ben lluny quedarien les esperances de canvi social de la població o el reconeixement del dret a l’autodeterminació i la independència de les nacions oprimides.
En aquells moments, tant el P”C”E com el PSOE coincidien totalment amb els homes del règim en agonia. Santiago Carrillo, secretari general del PCE, explicava [El País, 22-VII-1978], per exemple, que l’Estat que sorgia amb els pactes no era ja un Estat de classe sinó “un Estado en el que todos los españoles, en el que todos los pueblos de España, puedan vivir hermanados y en paz”. I Felipe González, expressava [El Socialista, 30-VII-1978]: “ese deseo apasionado y sincero de que nuestro pueblo apoye y defienda este texto constitucional, que no es el nuestro indudablemente, como no es el de ningún partido, pero es lo bastante propio para la ideología de los socialistas, para que lo defendamos con entusiasmo, para que reclamemos de todos los ciudadanos que lo defiendan con ardor”.
La comunitat d’interessos entre opressors i pretesos representants dels oprimits, estava feta. Álvarez Miranda, prssident del Congrés i membre d’UCD, coincidia absolutament amb el PCE i el PSOE. En el diari La Vanguardia (22-VII-1978), declarava: “Es una Constitución de todos. Ninguna ideología se ha impuesto a las demás”.
En divergència amb aquestes posicions burgeses, els revolucionaris estàvem per una ruptura democràtica que obrís les portes al socialisme (entès com a poder dels treballadors) i que acabàs amb l’estat imperialista espanyol i amb tota l’herència política i cultural de quasi mig segle d’opressió feixista.
Precisament aquests aspectes autènticament rupturistes i no pactistes eren els que feien una por terrible a la “sagrada aliança” entre burgesos, franquistes reciclats, carrillistes i PSOE.
A poc a poc, en la pràctica s’anà veient com la majoria de grups integrats dins de Plataforma Democràtica i, sobretot dins la Junta Carrillista, anaven acceptant les passes que feien els franquistes en la construcció de llur nova imatge “democràtica”.
Com hem explicat en el capítol anterior, el PSOE, a començaments dels anys setanta, no era res. A causa de la seva debilitat no podia aturar l’onada revolucionària (vagues, manifestacions, assemblees, embrions de poder popular, les autoorganitzacions que s’anaven bastint a barris i centres d’ensenyament i que s’estenien pertot arreu, posant en perill la reforma dels franquistes). Era necessari enfortir (amb ajut de la socialdemocràcia alemanya) aquest esquelet sense carn que era el grupet de “Isidoro” (Felipe González).

A partir del Congrés d’octubre de 1974 a Suresnes -amb l’aprovació dels seus protectors alemanys i nord-americans- la nova direcció del PSOE (els Guerra, González, Múgica, Bustelo, Yáñez, Redondo, Castellano, etc) proven de donar-se una aparença de partit d’esquerra, “obrer” i “socialista”. Dissimular la seva autèntica naturalesa socialdemòcrata i pactista per a enganar millor al poble treballador que, en aquells moments, començaments dels anys setanta, estava portant una ofensiva radical contra la dictadura.
Es tractava de fer creure a la gent que ells també eren tan revolucionaris com el poble que lluitava en el carrer contra el feixisme. No podien dir de cop que no eren marxistes revolucionaris, que no creien en l’autodeterminació de les nacions oprimides, que no eren republicans, que acceptarien els límits que imposassin els homes del Movimiento comandats per Suárez i la vella dreta franquista reciclada (Fraga, Torcuato Fernández Miranda, etc). D’haver-ho dit, ningú no els hauria fet cas. No haurien servit com a instrument de la burgesia per a fer combregar la gent amb les rodes de la reforma del sistema.
Després del Congrés de Suresnes, el PSOE, promocionat a tots nivells -tant per la premsa oficial burgesa com, a nivell internacional, per tots els mitjans d’informació de l’imperialisme- organitzà la Plataforma Democràtica i inicià converses al nivell més alt amb els franquistes que portaven endavant la maniobra de la transició.
En Carrillo feia el mateix amb la Junta Democràtica. Finalment, les dues organitzacions acabaren unificant-se en un altre fantasmal organisme que no serví per a avançar en la lluita per l’autodeterminació i el socialisme entès com a poder del poble treballador. Coordinació Democràtica (o Platajunta, es va anomenar l’ocasional invent dels reformistes) només durà fins que els franquistes obrien les finestretes de la legalització dels partits. Després tot foren corregudes a veure qui era legalitzat primer. I ningú no pensava si l’altre soci de la Coordinación era legalitzat o no. En el fons, cada u només mirava per ell, i si els altres no podien concórrer a les properes eleccions que preparaven els franquistes, molt millor! Hi hauria més escons per a cada partit acceptat!
Evidentment, cap partit revolucionari (especialment els maoistes del MC, PTE o ORT, els consellistes del tipus POUM, OEC o Acció Comunista (AC), els trotsquistes del PORE, la LCR o la Lliga Comunista, no vàrem ésser legalitzats. Tampoc no esperàvem que el carrillisme o la socialdemocràcia fes res en favor nostre. Com en temps de l’assassinat d’Andreu Nin en mans del PCE-PSUC l’any 1937, nosaltres ja sabíem que el carrillisme feia córrer entre els seus militants que els comunistes érem agents del franquisme. Típiques brutors del degenerat estalinisme illenc i estatal!
En aquestes demencials corregudes vers la legalització donada des del poder, aquestes fantasmagòriques “coordinadores” es dissolgueren com un bocí de sucre dins d’un tassó d’aigua.

Ningú parlà mai més de “obrir un procés constituent a l’Estat espanyol”.
En el fons, malgrat que els revolucionaris no estiguéssim d’acord amb la simple democràcia formal que oferia la pactista oposició, el cert era que una ruptura conseqüent amb el franquisme significava que la nova legalitat democràtica no tendria res a veure amb la pretesa reforma feta des de la “legalitat” del règim (que finalment fou la posició que va triomfar l’any 1977).
Si els membres d’aquests inútils organismes superestructurals (la lluita de debò la portava el poble en el carrer i pagava amb desenes de morts el seu desig d’autèntica llibertat) haguessin estat mínimament conseqüents amb les idees que de paraula deien defensar, no haurien acceptat mai la reforma del sistema que s’anava imposant amb llur còmplice aprovació.
Era demanar massa! D’aquestes estranyes reunions i conxorxes entre pretesa oposició i els franquistes en parla sovint Lluís Maria Xirinacs en els seus llibres La traïció dels líders (I i II), editats a Llibres del Segle (Girona, 1994).
Una d’aquestes reunions secretes per a pactar l’abandonament de la lluita per una Constitució autènticament democràtica que reconegués la possibilitat d’escollir la forma d’Estat (monarquia o república) i la possibilitat d’exercir el dret d’autodeterminació, tengué lloc a iniciativa de l’antic feixista (i des de feia anys, donjuanista) José María de Areilza dia 28-XI-76.
Vejam què deia al respecte Xirinacs:
“Poc temps després, el 28-XI-76, José María de Areilza, home del règim, component altament qualificat del flamant nou Partit Popular, escissió pro-centrista d’Alianza Popular -Areilza flairava que el poder acabaria anant a parar al centre-, es volgué apuntar un gol en el procés postfranquista tot saltant per damunt de Suárez. Convocà a casa seva, a Aravaca, una reunió dels capitostos de l’oposició: Enrique Tierno Galván, Santiago Carrillo, que era en clandestinitat, Felipe González i Joaquín Ruiz Jiménez. Tierno y González, amb aires de suficiència i commisceració, dedicaren la reunió a fer comprendre a Carrillo que, per al bé de tothom, el Partit Comunista hauria de suportar alguna dilació en el procés de la seva legalització. González deia: `Perquè Súarez no acceptarà els comunistes’. Carrillo suportà impàvid aquell reguitzell de consideracions. Al final de la reunió s’esplaià llargament en un discurs de política general i al final digué distretament: `Fa dos mesos que mantinc contactes regulars amb el president Suárez’.
Es tractava dels contactes (amb els franquistes) ja referits per mitjà de José Mario Armero. Una gerra d’aigua freda. Ell els havia traït a tots, tots l’havien traït a ell i Suárez havia jugat amb els uns i amb els altres. Havia enganyat els partits de l’oposició, els partits del règim i els militars. `El Partit Comunista (el d’obediència carrillista) és inacceptable’. I mentrestant, d’amagat, negociava amb Carrillo, a qui també anava entretenint” (pags. 136 i 137 de La traïció dels líders (II) .
D’aquesta actitud claudicant davant les maniobres de reforma del franquisme és bona prova l’actitud del carrillisme (PCE) i del PSOE davant els brutals assassinats de la dictadura de setembre de 1975. Tothom recorda com, un mes abans de la mort del botxí Franco, eren afusellats cinc joves militants antifeixistes, membres del PCE(m-l)/FRAP i d’ETA.
En aquelles tràgiques setmanes, quan tots els sectors revolucionaris de l’estat i de l’estranger estaven mobilitzats per provar d’impedir els nous crims del feixisme espanyol, ni el PSOE ni el PCE no volgueren fer res per a denunciar la farsa dels processos i, el que És encara més trist i demostra ben a les clares l’actitud traïdora envers la causa popular de les direccions d’ambos partits, hom imposà als advocats del PSOE i PCE la prohibició total de defensar els joves antifeixistes amb l’excusa de “eren terroristes”. Aquesta és la “defensa dels drets humans” que practicaven l’any 1975 els pretesos esquerrans Felipe González i Santiago Carrillo!
Només hi hagué una excepció en aquests cas de covardia absoluta: fou l’actitud de Gregorio Peces Barba, que no obeí les ordres del seu partit i defensà el militant Fonfría de les falses acusacions dels feixistes.
Quan, en la matinada del 27 de setembre de 1975, la dictadura cometé els seus monstruosos crims contra els joves revolucionaris, ni el PSOE ni el PCE mogueren un dit, primer, per a salvar-los de la mort i, segon, per a protestar pels assassinats. Ans al contrari, ambdues direccions donaren ordres als seus militants per a boicotejar qualsevol acte de protesta.
Els partits revolucionaris (maoistes, trotsquistes, consellistes, els anarquistes o cristians pel socialisme) que ens mobilitzàrem en defensa d’aquestes homes fórem acusats -com de costum d’ençà l’assassinat d’Andreu Nin pels estalinistes del PCE l’any 1937- de ser “agents de la policia franquista”.
Aquestes són un tipus d’acusacions molt comunes entre dirigents carrillistes i estalinistes en contra dels revolucionaris. Recentment, l’autor d’aquest llibre ha tengut l’oportunitat de comprovar-ho personalment.

Arran de la publicació pel Tall Editorial d’un petit resum de les meves memòries L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70), antics dirigents de l’antipopular política carrilista (que va vendre la lluita per la República pel plat de llenties d’unes poltrones, negà el dret d’autodeterminació dels pobles oprimits, acceptà, a la Constitució pactada amb feixistes com Fraga Iribarne, l’economia de mercat, la monarquia, el paper vigilant de l’exèrcit damunt el procés democràtic, etc, etc) es molestaren perquè vaig escriure la veritat de la seva actuació claudicant -per no dir traïdora, que seria la paraula exacta.
Molests perquè en el llibre es criticava la vergonyosa política que portaren a terme en els darrers anys del franquisme (parl dels senyors Antoni M Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida) m’insultaren a mi i als partits que no combregàvem amb el carrillisme en temps de la transició, en un pamflet que publicaren dia 28 d’abril de 1994 a Última Hora.
En aquest impresentable pamflet tornaven acusar els que mai no havíem combregat amb les fracassades tesis pactistes que comentam, de “haver fet el joc al franquisme policíac”(!).
Quan, l’any 1937, arran dels Fets de Maig, el PCE-PSUC assassinà el gran dirigent obrer català i internacional Andreu Nin, també digueren que era “un agent del feixisme”. De poca imaginació sí que en tenen, aquests ordidors de derrotes populars i traïcions a les lluites i interessos del poble.
Com podem constatar pel pamflet ansdit, dirigents i deixebles del carrillisme l’únic que fan es seguir les passes dels seus desprestigiats mestres (Carrillo i CIA).
Afortunadament no vaig haver de contestar aquestes mentideres i burdes tergiversacions. Els mateixos sindicalistes, membres d’associacions de veïns i intel.lectuals mallorquins els contestaren. I els feren callar!
Per posar-ne un exemple, basti reproduir la carta publicada dia 24 de maig de 1994 al diari Baleares -una entre cent- que en Joan Gelabert (Secretari de la CGT de Correus, a Ciutat) dirigia a aquests defensors de les nefastes traïdes del PCE:
“No és estrany que el llibre de M. López Crespí L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1979) faci mal a més d’un. Concretament Ignasi Ribas i Antoni M Thomàs tengueren la seva responsabilitat en la defensa de la nefasta política carrillista que enterrà anys de lluita i esforços populars.
Són precisament aquests “èxits” els que intentaren acabar amb la lluita per la República, pel socialisme, pel poder dels treballadors i per l’autodeterminació nacional, etc. El moviment obrer encara paga amb un cert grau de desencís i desmobilització la firma dels perjudicials Pactes de la Moncloa que serviren per consolidar el poder econòmic i polític de la burgesia damunt el poble treballador.
La política del PCE que defensen els Riutorts, Carboneros, Sevilles, Soners i CIA fou la que consolidà la monarquia que ens deixà el dictador i serví per abandonar precisament la lluita republicana (els dirigents carrillistes a Espanya i Mallorca prohibien i espanyaven les banderes tricolors a les manifestacions).
¿Han oblidat aquests senyors que fou per lluitar per la República pel que sofriren i moriren milers i milers de comunistes, socialistes o demòcrates sense partit?
La direcció central carrillista (i de rebot, la de les Illes) fou l’enterradora de quaranta anys de lluita popular pel socialisme, per l’autodeterminació de les nacionalitats oprimides, per la República.
Els pactes amb els franquistes en temps de la transició, l’abandó de qualsevol idea de combat econòmic, cultural o polític contra el capitalisme, l’acceptació dels marcs imposats per la burgesia, només han servit i serveixen per consolidar i mantenir l’opressió dels treballadors.
La fracassada política de Santiago Carrillo que defensen els Saoners, Ribas i CIA només fou útil a la banca i a les multinacionals per a bastir una democràcia curta de mires, plena de dirigents corruptes i vividors dels sistema del tipus Roldán, Mariano Rubio, Guerra, Amedo, etc. Aquests senyors -els que tengueren responsabilitats ajudant Carrillo- ens imposaren la bandera de Franco, unes lleis que ens barren el pas vers l’emancipació de la classe obrera, que impedeixen la nostra llibertat nacional. En el fons amb el pamflet que han publicat han provat de justificar totes les venudes que han fet per un plat de llenties.
El llibre de M. López Crespí els ha molestat perquè diu la veritat. Perquè denuncia la pobresa política que defensaren venent anys de lluita popular.
Crec que els milers de morts per la República, els milers i milers de lluitadors pel socialisme no podran perdonar mai els resultats de tants de fracassos històrics.
Enlairar la bandera de Franco dins la seu del PCE el dia que foren legalitzats! Vet aquí, com deia abans, tot el que aconseguí el carrillisme abans d’esser enviat al femer de la història”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!