Vet aquí la història d’una periodista de ràdio que hi veu molt poc
Bé. Mai he escrit en un bloc. De fet, la cosa d’Internet no és el meu
fort, llevat del correu electrònic, un dels meus millors amics digitals.
Soc
periodista, llicenciada per l’Autònoma, la meva casa que m’ha ensenyat
a ser una altra persona. Vaig venir de Cartagena, a l’edat de 18 anys,
perquè volia estudiar periodisme i fer un programa de ràdio. Ho he tingut
sempre ben clar, des que vaig veure al Quintero fer aquelles
entrevistes a la tele, fumant com un cosac… O, fins i tot d’abans
d’això…
El cas és que la vida a Barcelona ha estat tota una experiència
tremendament positiva per mi i la meva baixa visió. Primer, he fet la meva vida d’una manera
autònoma. La meva família em va fer costat economicament dels 18
als 21 anys. Després ja no va ser necessari perquè era autosuficient.
Sempre he vist molt malalment des de petita perquè sóc albina. El sol
és el meu enemic i les ullerres, les meves aliades. Me les va
receptar Glòria, una tècnica de rehabilitació visual de l’ONCE que em
va ajudar moltíssim en aquet camí de descobrir que una persona
deficient visual pot treure molt de partit a la seva resta de visió.
Glòria, avui és aquí, a Vilaweb… amb tots els companmys de l’ONCE,
demostarnt una mica com és el món de la ceguesa i les adaptacions…
Com us deia, sempre he vist molt malament i vaig descobrir l’ONCE per
casualitat, un dia comprant un cupó a un venedor de Cerdanyola y
entrevistant-li per un reportatge de la universitat. Aquest venedor em
va dir: "tu no has de veure massa bé". I aquell bon dia va començar un nou camí d’integració.
Avui dia hem guanyo la vida a la ràdio i fent de periodista de temes socials. M’espanto quan he d’afrontar un nou repte però sempre decideixo acceptar-lo i tirar endavant. La gent de Vilaweb sembla molt acollidora. M’han posat totes les facilitats del món per poder fer servir un ordinador. La meva inquietud és: em contractarien en aquiesta redacció? Què pensarien si al fer-me proves v eiessin que escric a dos centímetres del teclat i a un de la pantalla?
Què en penseu voslatres?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La veritat és que als que no tenim cap problema de visió, ens és difícil de posar-nos a la pell dels qui en teniu. El que has escrit avui, hi ajuda…
No hi ha res fàcil per ningú en aquesta vida però el vostre desavantatge fa exclamar allò de: olè, quins daixonses!…
Suposo que les TIC us han fet el món més accessible però el món real continua igual d’inhòspit que sempre.
Ostres, així la cançó aquella anava per tu??? No deixaràs de sorprendre’m, anna!
Seriosament, el teu article és molt interessant… i això que deies que no sabies què escriure, jejeje.
Endavant que et segueixo llegint!
Spock
M’ha agradat molt llegir els teu bloc. Crec que tens una gran energia per acometre tot allò que et proposes. Com deia abans, hi ha molta gent que tenen (tenim) visió però estem secs: secs de cor. A la teua professió n’hi ha massa gent que està sega d’informació i, per falta d’amor propi, professionalitat o interés, contribueix a la desinformació i a la contaminació. No permetes que a tu et passe. Una abraçada.
Llegint aquesta entrada teua no puc més que pensar que això d’internet és genial! Com diuen molts oients de la ràdio, endavant amb el pugrama!
R. P.
el que escrius m’ha fet pensar molt. I això és bo per fer caure les barreres que ens separen, perquè molts cops tots som cecs, sense saber-ho. Només que tu hi veus d’una altra manera.
M’alegra que hi hagi persones fortes com tu.