NOSAL3 en som + de tres

                Divendres
4 d’abril teníem tres propostes, de les quals acudirem a dues: la presentació
del llibre de Santi Vallés “Acció valenciana: 1930-1931, la consciència desvetlada”
a les huit a la Casa de la Cultura de l’Alcúdia, i després, al local del Bloc
Jaume I de l’Alcúdia, sopar xerrada amb Isabel Morant.

                La presentació del llibre de Santi Vallés va ser un
èxit d’assistència de públic (algunes persones es quedaren dempeus, sense lloc
per asseure’s), i en ella vam poder escoltar, a més de l’autor, que es va fer
una molt interessant dissertació sobre la motivació de l’escriptura del llibre
i el seu desenvolupament, al regidor de cultura de l’Alcúdia, a l’alcalde i a
la presidenta del Consell Valencià de Cultura, que ponderaren l’autor i el seu
treball. El llibre ja el llegirem i us el comentarem més endavant.

                Quant al sopar xerrada amb Isabel Morant, deixeu-nos
que mirem els apunts…recordem que el títol era “El prestigi i el desprestigi
de la política”.

                Va començar Isabel Morant dient que ella ha fet
política, però que no n’ha fet d’això una professió. Tothom hem de fer política
per a poder solucionar els problemes que es puguen presentar. Aquells que diuen
que són apolítics, no tenen cabuda en una democràcia com cal. Tothom ha de
participar i poder fer escoltar la seua veu, sempre que els motius siguen
raonables i de justícia.

                Com a dona, la desesperen els pensaments
conservadors, la seua manera d’entendre i diferenciar allò privat d’allò
públic. Les societats tradicionals solen ser més jeràrquiques. No hi ha
individualitats, les hem d’anar guanyant. Fan una teoria en la que la llibertat
només es pot donar en l’espai privat, l’espai públic ha d’estar regulat,
constrenyit, subjecte a lleis. Esperanza Aguirre va ser posada com a exemple de
la subversió que han fet del llenguatge els “liberals” (ai, si alçaren el cap
els qui donaren aquesta denominació a aquest moviment polític i econòmic!).

                Tot açò començà (i ací va fer un salt en el temps)
amb la Il·lustració, on l’espai privat es va obrir als amics i convidats. Es
tractava, si més no, de lluitar contra el poder eclesiàstic. Les dones han anat
alliberant-se amb lluites i reivindicacions mai no aconseguides del tot. Amb el
matrimoni laic i el divorci a França, des de la revolució burgesa, s’encetà una
nova manera d’entendre les relacions familiars. El matrimoni es “desacralitzà”.

                Tornà a parlar del liberalisme clàssic, el del segle
XVIII, un liberalisme polític i econòmic on les relacions comercials i la
producció de béns havien estat regulats per l’estat, i es va produir un
“alliberament”, d’ací “liberalisme”. Eren liberals en allò econòmic, no en allò
privat. Als estat moderns, la democràcia dóna garanties a les llibertats personals
i restriccions a les públiques.

                La nostra transició connectà amb la República i amb
el del segle XVIII. Ara torna el liberalisme, ara que estem pendents de
l’aprovació de més llibertats personals, per exemple, es fan campanyes contra
l’avortament, contra les cures pal·liatives, contra la eutanàsia…

                S’ha produït un desplaçament ideològic que ens separa
de la tradició progressista, on l’església, que no hi deuria, dicta els seus
atacs dogmàtics contra tota llibertat personal. L’església no ha d’intervindre
en allò públic, sobretot si parlem de política. Les condicions que han afavorit
l’aparició de tot açò són:

                Primer: Problemes amb les llibertats personals,
provocats per qui ja sabem.

                Segon: Reaparició del liberalisme. Millor dit del
liberal-catolicisme.

                Llança finalment les preguntes: què ha passat que no
s’ha fet cap pas per “moralitzar” la política?. Per què la relació amb els
polítics és de desconfiança? Per què, a més, els electors no poden o simplement
no li exigeixen als polítics responsabilitats? Per què, des de l’esquerra no
fem prou esforç per mostrar la diferència de pensament? No hem sabut comunicar
les nos3 tradicions ideològiques, els nos3 valors. I el més lamentable és que
la majoria de la ciutadania pensa: “Els polítics?: Són tots iguals!”      

                Falta, es troba a faltar la
reacció de la societat civil, de l’esquerra. Caldria un canvi d’infraestructures dintre dels partits. Les ideologies estan
desprestigiades. Front a la uniformitat que pretenen els conservadors liberals:
pluralitat.

                Cal “moralitzar” la política. Ací nosal3 proposàrem
canviar la moral per l’ètica. No es poden donar classes d’ètica amb lliçons de
moral. La moral contempla un “bé” i un “mal”, i podem preguntar-nos: “Quin és
quin?”. Caldrà donar-li una dimensió ètica a la política, on cada persona siga
responsable (i açò no vol dir “culpable”, una altra perversió del llenguatge)
de les tasques encomanades, on els electors tinguen una participació més activa
i dinàmica en la societat i el seu desenvolupament futur.

                A partir d’ací parlàrem llarg i distés, però ja ens
preocupava més participar-hi que prendre apunts. I si vulguéreu saber més, a la
propera veniu i participeu!.