NOSAL3 en som + de tres

TRIBUNA

LUIS GARCÍA
MONTERO

Teoria impertinent de la lectura.

Cada lector
s’ha format gràcies a les paraules de molts autors, que també arribaren a conèixer-se
quan organitzaren les seus paraules, llurs idees i els seus sentiments per
establir un diàleg amb els seus lectors.

LUIS GARCÍA MONTERO 16/08/2009

            És agost i la platja està plena de
gent. Observo a la meua filla mentre llegeix tombada en una hamaca, en mig dels
crits, els banyistes, els passejants, els estels i els venedors de creïlles fregides.
L’acte de llegir delimita per a ella un espai propi, un regne singular de
soledat i absoluta pertinença. Sento el mateix que quan veig a algú llegir en
el metro, en els aeroports o en el banc d’una plaça. Encara sóc dels que prefereix
refugiar-se en l’àmbit d’una butaca familiar, reconec la callada intimitat que
traça les fronteres personals del lector de carrer entre la multitud.

             Cap pretensió científica és més
important que la capacitat de lectura. ¿A què s’assemblen
les operacions de llegir i escriure? A posar-se en el lloc de l’altre. La meua filla
està allà amb una certesa impertinent, amb una autoritat singular que desafia el
món. El curiós és que també sé que no està allà. Com jo li he deixat el llibre
en el qual ara viu, estic convençut de que es troba a Venècia, observant amb ulls
de persona major la bellesa d’un adolescent.

             La veritat és que resulta curiosa l’afortunada
flexibilitat dels assumptes reals. Els meus ulls d’home madur observen en una
platja d’Andalusia la bellesa d’una adolescent que reafirma amb una misteriosa
autoritat la seua presència, la seua forma d’estar aquí, mentre es troba molt lluny,
en un altre mar, observant amb ulls de persona major els banys d’un adolescent.

             De vegades sento que l’ésser humà no
es caracteritza per llur capacitat de pensar, sinó per la seua capacitat de
dividir-se, de fer-se present o d’esborrar-se segons les necessitats del seu
desig i la seua consciència. Per això em sembla decisiva l’operació de llegir
com a metàfora d’una reivindicació decent de la modernitat. Copio unes paraules
d’Edward W. Said, del seu llibre “Humanismo y crítica democràtica”
(Debate, 2008): “La realitat de la lectura és, abans de tot, un acte d’emancipació
i il·lustració humana, Tal vegada modest, però que transforma i realça el nostre
coneixement en ares d’alguna cosa diferent del reduccionisme, el cinisme o l’estèril
mantenir-se al marge”.

             Les formes del dogmatisme actual, més
enllà de les ideologies totalitàries, tenen molt a veure amb la reducció dels
matisos del món a breus titulars que serveixen per a imposar opinions i
simplificar la realitat, fent impossible un vertader ús de la consciència
individual. Els dogmes d’avui depenen amb freqüència de les noves velocitats de
la informació. La invitació al cinisme, el desig de relativitzar-ho tot, sol
ser el camí de les intel·ligències que juguen a destruir les il·lusions col·lectives.

            Com feia el poeta Campoamor contra
el liberalisme romàntic, els cínics, més que defensar llurs idees reaccionàries,
es limiten a ridiculitzar les apostes optimistes. Confesso que el cinisme, com
a disfressa del pensament reaccionari, em molesta fins i tot més que la pretesa
puresa dels que es mantenen al marge i es renten les mans. Als purs, és a dir,
als inquisidors actuals, no els preparen el terreny els sacerdots, sinó el
cinisme.

             No és, per tant, assumpte menor la
reivindicació de la lectura si serveix per a defensar l’emancipació humana en
contra dels dogmàtics, els cínics i els purs. Cal prendre’s seriosament una passió
de lliurament atent a les paraules de l’altre, que té com a resultat últim la
confirmació independent de la realitat personal. Observo a la meua filla mentre
llegeix. Està aquí i en un altre lloc, és ella més que mai, perquè descobreix els
seus sentiments, i és al mateix temps un altre. Cada lector s’ha format gràcies
a les paraules de molts autors, que també arribaren a conèixer-se quan organitzaren
les seues paraules, llurs idees i els seus sentiments per a establir un diàleg amb
els seus lectors. ¿A què s’assemblen les operacions de llegir i escriure? A posar-se
en el lloc de l’altre, vull dir, per exemple, a tenir cura d’una filla o d’un
familiar malalt. Només descobrim el que hi ha en nosaltres mateixos quan ens
desdoblem per tenir cura de l’altre.

             Bernhard Schlink contà en la seua
novel·la El lector la història d’un adolescent alemany que visqué una
història apassionada d’amor amb una dona madura. Tots els dies, abans d’anar al
llit, la dona li demanava al seu jove amant que llegís en veu alta algunes pàgines
d’un llibre. Trencada la història d’amor i passats els anys, el protagonista de
la novel·la, ja estudiant de Dret, es retroba per sorpresa amb la seua antiga
amant en un judici, acusada d’haver participat en un dels esgarrifosos crims
del nazisme. La pràctica jurídica adquireix aleshores per a l’estudiant una
altra dimensió. No justifica de cap manera un crim que el commociona per dintre,
però tampoc pot limitar-se a jutjar des de fora. El lector necessita comprendre
els esdeveniments, ficar-se en el drama, posar-se en el lloc de l’altre.

             Ens posem molt pesats amb les nostres
identitats. Sembla que no hi  ha terme mitjà.
Quan no pretenem imposar les nostres identitats com a marc únic de la totalitat,
ens n’anem a l’extrem contrari i diluïm la nostra consciència individual en el
mar ideològic d’un tot que fixen les consignes y els costums dels altres. Per això
és decisiva la metàfora en la lectura, el secret amb el que la meua filla aprèn
a esborrar-se una mica per a estar en la ciutat dels seus personatges, sense
renunciar a ella mateixa, descobrint el seu propi rostre en les aigües de Venècia.
Cap operació em recorda tant a l’aposta del contracte social, l’altra metàfora amb
la qual el pensament modern va voler organitzar els interessos privats i els
públics, les identitats i els vincles.

             La pèrdua de prestigi social de les
humanitats ha provocat un sentiment de culpa entre les seues disciplines i un
desig d’imitar a les ciències. Una successió de pretesos mètodes científics
marca des de fa anys els rumbs de les teories literàries. Els mètodes naixen,
creixen, es reprodueixen i moren amb la pretensió d’aportar una veritat
científica al coneixement de la literatura. Se senten forts en aplicar un
protocol i utilitzar un vocabulari tecnològic de molt dubtós gust.

             Estic convençut de la importància de
la teoria literària, però estic convençut també que cap pretensió científica és
més important que la capacitat personal de lectura, la solitària passió amb la
que Leo Spitzer, Roman Jakobson, Roland Barthes, Dámaso Alonso o Fernando
Lázaro Carreter saberen llegir. No els admiro per científics objectius, sinó perquè
amb una soledat curosa saberen fer en el seu despatx, davant una pàgina de
Garcilaso o Baudelaire, el mateix que ara fa la meua filla amb els seus ulls
adolescents.

             Davant la certesa dels dogmes i l’homologació
de les consciències, tal vegada calga donar-li avui llur complet significat
històric a l’emoció del lector. La soledat compartida d’algú que llegeix uns
versos o una narració, algú que demana temps per a viure cada paraula fins fer-se
amo de les seues pròpies opinions, és la major ofensa que podem fer-li a un
economicisme desanimat que compta amb poderossísims mecanismes tecnològics de
control de les consciències i que liquida els espais públics, suprimint els
textos i les places, és a dir, els llocs on els individus, sense renunciar a
ser ells mateixos, esborren una mica les seues identitats concretes per a
convertir-se en ciutadans.

             Oposar-se al progrés de la ciència i
la tecnologia és simplement reaccionari. Però això no significa oblidar el
sentit de les humanitats, o assumir una definició tecnològica del futur. La ciència
no pot perdre l’arrel del seu pacte humanista. Tal vegada ser modern, més que omplir
els costums de vocabulari “desenvolupista”, consisteixi en ser capaços de tornar
a formular un contracte social adaptat als nous temps. I per a signar un contract
convé llegir-lo tot, fins la lletra petita dels documents. Així ho sento quan penso
en el futur, mentre observo la impertinent soledat de la meua filla que llegeix,
envoltada de gent, en una platja del sud.

Luis García Montero és escriptor.

   Tret del darrer “Articles de repom” de l’amic Àngel Canet, aquest text ens ha emocionat sobremanera. Nosal3 també solem llegir en espais sorollosos (a la línia 1 del metro FGV… quants capítols, quants llibres ens hem llegit, aliens a tot allò que ens envolta!, encara que de vegades no tant, sobretot si la conversa arriba a filtrar-se i és interessant). Gràcies pel text i esperem que el gaudiu tant com nosal3!.

Bona vesprada!