NOSAL3 en som + de tres

Agenda ludicombativa comentada.

TRADUCCIÓ:”Queda molt de camí per fer” de Javier Marzo Artigas.

El que no recordem és de quin diari (El País?) ni qui ens el va recomanar. De tota manera, ací el teniu.


Queda molt de
camí per fer.

JAVIER MARZO ARTIGAS – Sevilla – 15/06/2009

            Fa mig
any vaig confessar als meus pares que m’enamoro de persones del meu mateix sexe.
Els vaig dir que no es preocuparen per mi, perquè, llevat de comptadíssimes
excepcions, la societat veia l’homosexualitat com alguna cosa quotidiana,
normal, natural, visible. Mai des que vaig acceptar i deixí d’amagar la meua
condició sexual vaig tenir cap problema amb ningú.

            La
meua sorpresa ha estat majúscula quan me n’he anat a estudiar un màster a una
altra ciutat i m’he trobat amb enormes faltes de respecte i atacs a la meua
dignitat com a persona. No només per part d’estudiants procedents de països on
l’homosexualitat està pitjor vista; també per part d’un gran percentatge d’espanyols
que han assistit a un intens debat social sobre el tema durant els últims anys.

            Sort
que en un mes tornaré a la meua llar: allà on ningú maquilla la seua homofòbia
dient que respecten i toleren la meua opció (hauria d’agrair-ho?). Allà on ningú
discuteix “el natural” de la meua sexualitat. Allà on ningú pressuposa
la meua capacitat per a educar i fer feliç a un xiquet estant casat amb la meua
parella.

            M’alegra
haver-me adonat de que encara queda molt per fer, fins i tot en un dels països on
hem aconseguit tenir els mateixos drets.

Hem de fer algunes puntualitzacions, només faltaria!:

PRIMERA:   No veiem cap necessitat en dir als pares quina és la nostra opció sexual, ara, cadascú és molt lliure de pensar el contrari.

SEGONA: L’autor no ens indica quina és la ciutat on s’ha trobat amb enormes faltes de respectes i a atacs a la seua persona. Ho diem perquè seria interessant poder saber on és, i així poder començar a caminar perquè les coses canvien…

TRECERA: És clar que encara queda molt per fer. Mentre siguen necessàries les associacions per defensar el drets individuals de qualsevol col·lectiu que NO VOL ESTAR FORA DE LA SOCIETAT, hi haurà discriminacions i atacs. El millor seria que arribés el dia que aquestes associacions deixaren de tenir raó de ser, d’existir i a això és al que hauríem d’aspirar, ja que la seu mateixa existència palesa aquesta discriminació.   I no estem dient que no facin falta! I tant, que fan falta! Tan de bo no ho fessin!

   Com que encara queda molt de camí per fer, ja podem anar posant-nos en marxa!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.