NOSAL3 en som + de tres

TRIBUNA: GEMA
MARTÍN MUÑOZ

Una expressió ciutadana

GEMA MARTÍN
MUÑOZ 04/02/2011

            Les
manifestacions que s’estan produint en Tunísia, primer, i Egipte, a
continuació, són abans de res un moviment ciutadà. No es limita a una revolta popular, ni a una sublevació social per les pèssimes condicions socioeconòmiques
en què viuen. És una demanda ferma d’exercir els seus drets de ciutadania. I
estan tots junts, musulmans, cristians, islamistes, laics, classes mitjanes,
estudiants, intel·lectuals. Des de fa anys totes les enquestes sociològiques
que regularment es fan entre les opinions públiques àrabs ens estaven dient
sistemàticament que la seua principal aspiració era gaudir d’un Estat de dret.
Pocs atenien a aquesta substancial dada, tan ocupats sempre en el perill
islamista, el vel islàmic, preservar l’statu quo… D’ací la sorpresa.

            Els àrabs volen la democràcia, per a
sorpresa d’alguns. I estan preparats per a exercir-la

La idea d’una suposada minoria d’edat
política àrab és colonial

            Sembla
que als àrabs els agrada la democràcia, per a sorpresa probablement d’alguns. I
sembla que estan preparats per a exercir-la. Se senten ciutadans i volen ser-ho.
La sorpresa ve, en tot cas, de l’errònia interpretació d’identificar règims amb
país, i de no posar atenció a les enormes dinàmiques de canvi i maduració ciutadana
que les dones, els joves i la major part de la societat estaven realitzant des de
fa anys en eixos països. No s’ha mirat a la societat, només als sistemes
polítics.

            En eixes societats, les dones (amb
vel i sense ell) estan fent la seua particular revolució silenciosa contra el
patriarcat i estan participant activament en eixa gran reivindicació ciutadana,
i en general els joves (el 70% de la població té menys de 30 anys),
principalment urbans, molt polititzats i amb una majoritària preparació
universitària i diplomada, representen un enorme potencial per al desenvolupament
democràtic i socioeconòmic del país. I si aquest es trunca, representen pel
contrari un immens desafiament d’alienació ciutadana amb indesitjables
evolucions.

            S’està veient amb simpatia aquesta
mobilització perquè, i és totalment cert, és civil i els partits islamistes no
han exercit cap paper. I això és bo perquè ni ells, ni cap altre partit, podrà
reclamar legitimitat alguna d’origen. La legitimitat més que mai és de la ciutadania
sencera, amb totes les ideologies presents. Però això no significa que no vagen
a tindre un paper a jugar en la transició democràtica si aquesta es desenvolupa
bé. En el cas de Tunísia, on acaba d’arribar Rachid Gannuchi, líder carismàtic
d’En Nahda, el moviment islamista va a recuperar base social. En Egipte,
l’oposició política més estructurada i amb base social són els Germans Musulmans.
El seu perfil d’actuació està sent deliberadament baix (En Nahda ha anunciat
que no presentarà candidatura a la presidència de Tunísia). Aquesta posició
respon a la consciència de que qualsevol aspecte de protagonisme islamista pot
oferir el tan útil argument del “perill islamista” per a perdre el substantiu
suport extern a la reivindicació ciutadana i trencar la unitat interna
existent.

            De fet, els menys interessats en que
eixa evolució democràtica es desenvolupe són els qui estan intentant posar en
primera línia de la informació el risc de que Egipte sucumbisca a mans de
radicals islamistes. Però la qüestió que es planteja és que si s’imposa la dinàmica
democràtica, els gens radicals islamistes del Nahda tunisià i dels Germans
Musulmans egipcis estaran presents en el procés, i això no ha de privar de
legitimitat ni suport a la tan necessària transició democràtica. Podríem en aquest
cas adaptar la famosa frase clintoniana: “¡És la democràcia, estúpid!”.
La pertinaç actitud de triar unilateralment als actors que han de participar en
l’escena política en aquesta part del món en nom dels seus ciutadans ha fet ja
tot el seu fracassat recorregut. Com també ho han fet les propostes diverses de
reforma política edulcorada i per a la galeria internacional que des de finals
dels huitantes s’han promès sense cap resultat pràctic. El moment i el discurs
de la reforma està caducat, ara és el temps de la transició democràtica, i el
que eixos ciutadans àrabs estan expressant és el mateix que els ciutadans espanyols
demanàrem amb la mateixa fermesa i entusiasme fa més de 35 anys.

            La dimensió del canvi és, sens dubte,
de gran abast perquè suposa modificar els paràmetres substancials de la
política internacional en aquesta regió. Deixar d’entendre l’statu quo com a
sinònim d’estabilitat perquè, pel contrari, ha engendrat ràbia, humiliació,
pobresa, extremismes. Afrontar que es podrà tindre bons aliats però no clienteles.
I això té moltes conseqüències en aquesta part del món.

            El cas d’Egipte és, en aquest sentit,
molt més desafiant. El seu pes simbòlic i estratègic és determinant, i sens dubte
preocupa a molts l’abast que tindria el seu canvi de règim. Però el
nacionalisme que també alimenta la rebel·lió és un altre component substancial
a tindre en compte per a valorar la força de la mobilització. Els egipcis se
saben referència de tota la regió i han digerit molt malament la seua pèrdua
d’influència regional, desplaçada a altres parts del món àrab, les considerades
excessivament estretes relaciones amb Israel, i el seu gran afebliment intel·lectual,
en altre temps líder i pioner en la producció cultural àrab. Tots aquests
factors, units a una profunda alienació contra un sistema que els ha marginat,
empobrit i menyspreat, s’han convertit en una explosiva alquímia de components,
verdader polvorí en l’actualitat. Per tot això, la fallida o intent de rendició
d’aquesta rebel·lió ciutadana egípcia (promovent el caos, l’enfrontament
violent i la provocació) augura un més que probable bany de sang que ni el
nacionalista Exèrcit egipci, actor fonamental, ni la comunitat internacional poden
permetre. Les conseqüències serien desastroses (més violència, més radicalització,
més inestabilitat).

            Però també és cert que si la
transició democràtica arrela, és necessari un substancial suport econòmic
internacional que acompanye al fràgil procés polític. Durant molt de temps s’ha
defensat en Europa que invertir en el desenvolupament econòmic era la clau per a
contribuir a la transformació de eixos països, desentenent-se de les clàusules
que vinculaven eixa política a l’avanç democràtic (com establia la declaració
de Barcelona, els acords de lliure comerç, la nova política de veïnatge, etcètera).
Els resultats han estat escassos i efímers. És ara, en el suport al desenvolupament
econòmic acompanyat de democràcia, on els actors exteriors tenen una verdadera mà
que jugar: sent fidels a les seues pròpies definicions, declaracions i objectius
i deixant de banda els hegemonismes passats que amb cert regust colonial s’han
justificat per una pretesa minoria d’edat política àrab. El caràcter ciutadà d’aquestes
manifestacions els ha definitivament liquidat.

Gema Martín
Muñoz és directora general de Casa Àrab i professora de Sociologia del Món  Àrab i Islàmic de la UAM.