NOSAL3 en som + de tres

Agenda ludicombativa comentada.

TRADUCCIÓ: “Necessitat de la literatura” d’Emilio Lledó. El País – 21-12-2002.

 

Necessitat de la literatura

Emilio Lledó

El País – Cultura –
21-12-2002

   Si ens acostumem a ser inconformistes amb
les paraules, acabarem sent inconformistes amb els fets. Ambdues actituds són,
no obstant, formes de llibertat. I la llibertat no admet cap conformisme. Viure,
per als humans, sobretot en els nostres temps, ha estat sempre una successió
de conformitats, d’acceptacions i submissions. Acceptem el llenguatge; acceptem,
amb ell, sentits, referències i tot eixe monòton univers de ressons que els mitjans
de transmissió d’imatges, sons i lletres codifiquen i propaguen. Aquesta
abundància de comunicacions ofereix, sens dubte, una extraordinària possibilitat
d’enriquiment, d’amplitud i llibertat; però també, pels interessos polítics
que les dominen i orienten, poden fer que la intel·ligència rellisque per
significacions i perspectives, per a esmussar-se i alienar-se. Perquè els canals
pels quals conflueixen les imatges i les paraules ens conformen a les seues
semblances -a les determinades semblances que ens aclaparen- i ens fan
conformistes. Ser conformista supose que deu voler dir alguna cosa així com
conformar-se amb el que hi ha i, fins i tot, acceptar que “no hi ha qui
done més”. Però conformar-se afegeix també una altre matís. Conformar-se
és perdre, en part, la forma pròpia, per a sumir-se, liquidar-se, en la aliena.
I aquesta pèrdua de la pròpia forma, si és que la tenim, si és que, com deia
el filòsof, “hem arribat a construir la nostra pròpia estàtua”, és
pèrdua d’ésser, pèrdua de la substància que ens pertany o ens deuria pertànyer,
per a vessar-la cap a canals aliens.

     
De vegades aquesta pèrdua de substància té origen en la opacitat de
cada consciència individual, on només el llenguatge interior amb el qual
acompanyem a cadascun dels instants de la vida empra la suficient llum per a
reconèixer-nos i explicar-nos. Però aquest llenguatge que ens constitueix i ens
conforma, en una època tan abundant de monòtons missatges i tan retrunyidor
de comunicacions, pot, efectivament, conformar-nos amb desvirtuades virtualitats
que col·laboren al creixent obscuriment de la consciència. I eixa manca de llum
és, al mateix temps, manca de llibertat. Tal vegada, per les ressonàncies
marxistes -hui tan oblidades-, tan sols utilitzem el concepte d’”alineació”
(entfremdung) per a expressar un
constant fenomen de la cultura contemporània.

    
Eixa excessiva informació que els mitjans de comunicació ens ofereixen,
a través dels seus distints llenguatges, col·labora, moltes vegades, a encastellar-nos
en un reducte on emergeixen les nostres pors, les nostres alimentades obsessions;
on apareixen també els “imaginaris” amb els quals eixos mitjans
elaboren la substància de la realitat en els camins d’interessos econòmics:
interessos de poder. Mai ha estat més vencedora la maquinària per a crear
alienació, per a aniquilar. Alienació volia dir, en tota la història de l’idealisme
alemany, des de Guillermo de Humboldt, la dissolució del vigor intel·lectual i
sentimental de la cultura en un conglomerat de tensions, obsessions, idees i
realitats insubstancials que ens buiden i cossifiquen.

    
Ens convertim així en petits blocs ideològics o, millor dit, en
insignificants maquinàries a les quals incorporem, com si realment fossin
estímuls mentals, una sèrie d’estereotips virtuals sense idealitat i llibertat.
Llenguatges falsos, doncs, que ens omplen amb la terrible lògica de la
falsedat. Perquè eixa lògica es fa dels retalls que sostenen passions egoistes,
solucions incompletes als problemes de la vida i de la societat. Una lògica
de la incoherència que, no obstant, cohesionem amb els trencats fragments de
la “publicitat” política i ideològica que ens serveixen,
efectivament, per a la total alienació. Tot açò ens condueix a un fet fonamental
de la societat dels nostres dies. Els individus que componen eixa societat no
poden ser persones, éssers autònoms i reals, si no tenen possibilitat de desenvolupar
el seu propi pensament per molt modest que siga. Un pensament que només es nodreix
de llibertat.

    
La lectura, els llibres, són el més sorprenent principi de llibertat i
fraternitat. Un horitzó d’alegria, de llum reflectida i tafanejadora, ens deixa
pressentir la salvació, la il·lustració, front al trivial espai del ja sabut,
de les aberracions mentals a les que acoblem l’immens bastiment de notícies,
sempre les mateixes, perquè és sempre el mateix el nostre malgirbat cervell. Els
llibres ens donen més, i ens donen una altra cosa. En el silenci de l’escriptura
les línies del qual ens parlen, sona una altra veu distinta i renovadora. En
les lletres de la literatura entra en nosaltres un món que, sense la seua
companyia, mai hauríem arribat a descobrir. Un dels prodigis més sorprenents
de la vida humana, de la vida de la cultura, el constitueix eixa possibilitat
de viure altres mons, de sentir altres sentiments, de pensar altres pensaments
que els reiterats esquemes que la nostra ment s’ha anat fent en la immediata
companyia de la triturada experiència social i els seus, tantes vegades,
pobres i desraonats coneixements.

    
La literatura no és només principi i origen de llibertat intel·lectual,
sinó que ella mateixa és un univers d’idealitat lliure, un territori de la
infinita possibilitat. Els llibres són portes que ningú podria tancar-nos mai,
a pesar de totes les censures. Només una censura seria realment perillosa:
aquella que, inconscientment, ens imposàrem a nosaltres mateixos perquè haguérem
perdut, en la societat dels bastiments i els grums mentals, la passió per
entendre, la felicitat cap al saber.

    
Tot vertader alliberament, tot goig de viure i de sentir, comença en la
nostra ment. I eixa ment, part ideal del nostre cos en la prodigiosa xarxa de
les seues neurones, requereix també alimentació i manteniment. Les paraules són
la substància de les que la intel·ligència es nodreix. I eixes paraules vénen
enfilades en la original sintaxi de la literatura. Un món fet llenguatge,
argumentat i construït des de un infinit espai on tot el dir, tot el sentir,
és possible. Però un món, a més, que, en la seua soledat, en la seua meravellosa
innocència i llibertat, ja ningú manipula, ningú tergiversa, ningú pot ja
falsejar i alterar.

    
Les paraules de l’obra literària estan lliures també de tot compromís amb
els batecs del present, amb els esquinçaments de la pragmàtica, amb les
insinuacions de l’oportunisme i de la duplicitat. Però, al mateix temps, ens
comprometen amb un món més formós -vull dir de “formes” més clares-,
amb el món ideal dels somnis en la seua múltiple, dispar idealitat, de les seues
inacabables propostes. La literatura ens ensenya a mirar millor aquest món de
les coses encara no ben dites, aquests contorns històrics immediats dels
balbucejos polítics, dels arranjaments per a justificar l’egoisme envilit, de
les trampes per a conformar-nos a viure amb la desesperança de que el que hi ha
ja no dóna més de si.

     
Basta haver sentit alguna vegada parlar, a través de l’escriptura, als
nostres clàssics, als clàssics del segle XX i de tots els segles, per a
entendre què vol dir tan sorprenent i estranya paraula. Suposem que el seu
classicisme té a veure amb una crida d’atenció per a que despertem dels obscurs
malsons diaris. En l’etimologia de “clàssic” està tant el significat
de Clarín que ens convoca i aviva, com el de ciutadà de primera classe, el d’ordre;
però també el de model. Un model que no està, no obstant això, davant els nostres
ulls per a imitar comportaments o actituds. El caràcter modèlic dels clàssics,
capaços de superar el temps i de sobrenedar a totes les interpretacions que
sobre ells es facen, consisteix, precisament, en fer viure, en incorporar-se,
des de la inalterable pàgina de l’escriptura que la sosté, al batec del cor
de cada lector. Un batec que és efímer, que és temps, però un temps que, des de
l’aparent fredor de pàgines que superaren els segles o els anys, adquiriren,
per això, una certa forma de pervivència, que s’encarna, de nou, en el cos i
en l’aire que respira el lector.

    
Hauríem d’agrair a tots aquests escriptors que ens acompanyen, en el
sempre breu espai de la nostra vida, el que ens hagen lliurat les seues paraules
que construeixen una humana manifestació d’eternitat. Una eternitat que no
promet altra existència més enllà de les fronteres de cada vida i que, en el
goig de llegir, en les hores de lectura, ens deixa esquivar les parets del
temps i acaronar en els silenciosos murmuris de les lletres, les espatlles de
no sé bé quina espècie d’inacabada amistat.

    
El llenguatge fou, com és sabut, el que començà a distingir a l’animal
humà de tots els altres animals pròxims a ell. Un llenguatge que, a més de
comunicació i comprensió, creà també sensibilitat, emocions, passions, des del
complex entramat de la realitat corporal. Però les paraules, font d’abstracció
i solidaritat, s’anaren cenyint al territori de les primeres i immediates
experiències, al que els ulls veien i les mans tocaven, condicionades a la
duresa del viure, a la necessitat de sobreviure: “demà plourà”,
“tinc set”, “la collita és bona”, “vull comprar el teu
escut”.

    
En un moment, no obstant, d’aquesta cultura de la realitat, algú
pronuncià davant el seus oients, amb el ritme pausat de l’hexàmetre:
“Canta, Musa, la còlera d’Aquiles”, i no existia Musa alguna que
cantés, ni tan sols Aquiles algun que es podés encolerir. I  no era la Musa la qui cantava, sinó l’home
que deia eixos versos, que ens farien emocionar amb ells i pensar, de pas,
que les paraules només eren l’origen d’eixa emoció. En no poder-nos conformar
a cap experiència pragmàtica, eixe llenguatge ens ensenyava que oir, llegir,
interpretar es desplaçaven ja a un domini on la naturalesa de l’”animal
que parla” construïa i consolidava la seua possibilitat, el seu alliberament
i, en definitiva, la seua humanitat.

 

 

No ens podem conformar amb tot el que ens ve donat per la societat. Les ideologies (les “falses consciències” segons Marx) són essencials per a viure en comunitat, mal que ens pesse, i per tant haurem de convindre a acceptar certes limitacions que ens imposa. Cosa que no vol dir que puguem – i estem en el nostre dret – de qüestionar-les.

   No hem de perdre la pròpia substància, diu el text, i açò no deu servir per fer-nos opinions de tot. Les opinions – la pública… què és això?, qui la dicta?- serveixen per a ben poc. Cal tindre idees, materialitzar-les en accions… no pensar que amb dir “no m’agrada” ja està tot solucionat.

   Aquest text, publicat a El País en desembre del 2002, va ser recomanat a l’assignatura “Llengua i Literatura Catalana i la seua Didàctica” el curs 2008-2009 per la professora Pilar Garcia a Magisteri. Regirant vells arxius, l’hem trobat i tornat a llegir, i hem pensat que el que diu ens ha d’interessar a tothom i per això l’hem traduït i us l’afegim a “documents antics”, tot i ser un artcile de premsa.

   També ens hem acovardit de voler posar ve l’apunt i no hi ha hagut manera… encara no som prou bons per fer uns apunts com cal… què hi farem, ho deixem així i perdoneu pel desgavell…

Respon a valldalbaidi Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.