NOSAL3 en som + de tres

La privatització
de la sanitat:

 ¿Qui guanya i qui perd? 

JOSÉ MAYANS 

EL PAÍS – 13-10-2009

                Fa 10 anys que el PP
inicià el procés de privatitzar el sistema sanitari en el País Valencià; començà
amb l’hospital d’Alzira i el seu àmbit d’influència en atenció primària, per a
continuar amb Torrevella, Dénia, Manises i Elx-Crevillent, en total el 20% de
la població del País Valencià. Durant els mesos de maig i juny de 2009, el
PSPV-PSOE ha visitat els departaments sanitaris, inclosos els privatitzats, reunint-se
amb els gerents i juntes de personal dels hospitals obtenint la següent
informació:

                L’hospital
de Dénia té 280 llits, dos per cada mil habitants, molt inferior al desitjable
(3,5). L’àrea d’urgències estava saturada amb esperes que superaven les 12 hores.
L’empresa adjudicatària, Ribera Salud, adduint que el preu de construcció havia
sigut major del previst, no assumí el compromís previ de la reforma de l’hospital
antic, havent de fer-se càrrec d’això la Conselleria de Sanitat per gairebé
tres milions d’euros. A tot açò cal afegir la mancança de professionals pel
trasllat voluntari a altres departaments sanitaris donades les condicions de treball
que imposava l’adjudicatària.

                En l’hospital d’Alzira es calcula
que falten no menys de 260 treballadors per a estar en ràtios comparables a altres
hospitals d’igual dimensió; els professionals treballen 200 hores més per any i
tenen un salari 15 % menor que els de la xarxa pública, amb quatre euros menys
per hora de guàrdia. Durant els quatre últims anys ha hagut una fuga de professionals,
100 (40 de l’àrea d’urgències). L’hospital està saturat amb 400 malalts ingressats
i només disposa de 240 habitacions individuals. El volum de malalts atesos d’altres
departaments oscil·la entre el 20% i 25 %, i per a minvar la llista d’espera
practiquen la fórmula de tancar les agendes, que significa que encara que vosté
tinga necessitat d’atenció, no li la donen.

                Al recentment inaugurat hospital
de Manises la Conselleria de Sanitat, per a fer rendible la inversió, ha hagut
d’assignar-li un nombre major de població amb la qual cosa el compte de
resultats s’ampliarà en 22 milions d’euros. Intercanvien milions per població sense
tindre en compte els interessos d’aquesta, en aquest cas Mislata. Manen els
interessos econòmics de l’empresa i la conselleria es plega a ells.

                Si l’objectiu del PP amb la
privatització del sistema sanitari era millorar les prestacions sanitàries als
ciutadans i les condicions de treball dels professionals, és una realitat, a la
vista d’eixes dades, que no ho està aconseguint, aleshores cal preguntar-nos a
qui beneficia el model, a qui perjudica i quina alternativa té.

                Els hospitals amb model de gestió
tipus Alzira es començaren a construir sota les propostes neoliberals de reduir
el paper de l’Estat com a garant de la salut de tots els ciutadans per a
introduir el mercat en l’assistència sanitària, per així poder accedir al 20%
del PIB que els governs europeus dediquen a la sanitat i a l’educació. Aquesta
proposta comptà amb grups de pressió molt poderosos: financers, multinacionals
de l’assistència socio-sanitària, indústria farmacèutica, asseguradores sanitàries
i empreses constructores. Al País Valencià, cadascun dels departaments privatitzats
ha estat assignat a una asseguradora: Alzira-Adeslas; Dénia-DKV,
Manises-Sanitas, Torrevieja-Asisa y Elche-Crevillent-Asisa, el grup financer ha
sigut sempre el mateix, Ribera Salud. Tots aquests grups de pressió, recolzats pel
Govern de torn, en aquest cas el PP, utilitzen el mateix argumentari per a
defensar la privatització de la sanitat: redueix el temps de construcció d’hospitals,
evita demores en la disponibilitat dels nous hospitals, garanteix el lliurament
de l’obra en el temps estipulat, evita desviacions pressupostàries en la
construcció i equipament ja que el pressupost és tancat, el sector privat té més
habilitat en la direcció de projectes, és més innovador i especialitzat.

                No obstant això, la realitat és tota
una altra. Sense fer referència a altres experiències en el Regne Unit, al País
Valencià, ja les tenim. L’ hospital d’Alzira hagué de ser finançat per la
Generalitat, a fons perdut, pel concepte de lucro cessant amb 34 milions d’euros,
i en el de Dénia la promotora no pot fer front als compromisos contrets de
reforma de l’antic hospital, és a dir, una cosa es l’embolcall i una altra el
contingut.

                Amb tot açò i suposant-li bona
voluntat al Govern de Camps cal fer-se tres preguntes: ¿qui guanya?, ¿qui perd?,
¿hi ha alternativa?

                Guanya: a curt termini, els governs
poden construir hospitals sense que aquestes inversions figuren com a endeutament.
Traslladen despesa de capital en despesa corrent, hipotequen el futur. Construeixen
un hospital, o diversos, en poc temps, obtenen rendibilitat electoral i que
paguen els que vénen darrere. A llarg termini, els consorcis empresarials que
amplien la seua cartera i redueixen els riscos d’inversió. Els propietaris d’accions
de renda variable.

                Perd:
el sistema sanitari públic, preus elevats (el pagament a aquestes empreses pot
suposar el 40% del pressupost sanitari), s’altera la capacitat de planificació,
els serveis d’Atenció Primària, domiciliària i serveis socio-sanitaris, les
hipoteques d’aquests hospitals devoren el sistema. Els usuaris i ciutadans:
reducció de llits hospitalaris, entre els quatre hospitals privats construïts
no arriben als mil llits, reducció de plantilles, generen llista d’espera
perquè els rendeix més atendre malalts d’altres departaments, selecció de riscos,
els malalts més costosos d’assistir (geriatria, oncologia, infecció VIH,
trasplantaments, etc.,) són derivats al sector public.

                Els professionals també perden:
reducció de plantilles, menys salari i sobre tot, selecció de personal d’acord amb
normes sense els principis d’igualtat d’oportunitats.

                L’alternativa a aquest model passa
per reformar el sistema sanitari públic, però en primer lloc arreglar el que el
PP ha fet malbé; els hospitals privats deuen estar sota el control de l’Administració
Pública, que és qui paga; es deu garantir estabilitat laboral, futur professional,
igualtat de salari amb el sistema sanitari públic i el nombre de professionals
deu ser comparable a la resta dels hospitals públics. Als ciutadans de cada
departament se’ls deu garantir la prioritat d’assistència i només quan no existisquen
llistes d’espera es deuen atendre malalts d’altres departaments i les condicions
d’hosteleria deuen ser les que figuren en el contracte i no les que els interessen
a les empreses. En definitiva, una sanitat per als ciutadans on els professionals
siguen reconeguts, respectats i actors principals de la reforma.

Llegit al bloc d’Àngel Canet, hem considerat important tot el que es diu en aquest article, i us el fem arribar traduït.

   Tenim constància que gent d’altres departaments han obtingut dia de visita a un mes vista, molt per davant de gent de la pròpia Ribera, que ha hagut d’esperar fins a sis mesos per a rebre atenció…

   Molt ben plantejat l’article, amb beneficiaris, perdedors i presentant una alternativa per a que qui guanye siga la ciutadania i no les empreses…

Bon dia.