NOSAL3 en som + de tres

Una nova traducció de la premsa en castellà que ara, i des d’ací, podem gaudir en la nostra llengua.
    L’amic Òscar ens ha remés l’article d’opinió publicat al Levante EMV el passat 3 d’abril i escrit per Juan José Millás, que ens ha semblat molt interessant per encetar un nou debat: en la creació literària, cal mirar el benefici o la creació pel gust de crear? Els escriptors (ja siguen poetes o novel·listes, són realment igual de desgraciats? Ja ens direu…
   Un altre dilema que se’ns ha presentat: en quina categoria el posem? El posem a “Lectures” i au.

Igual de desgraciats

Juan José Millás

            Pel que sembla, el problema de la
poesia és que no dóna diners, mentre que el problema de la novel·la és que dóna
diners. El problema de la poesia és que no ha entrat en el mercat. El de la
novel·la, que ha entrat. Si la poesia comencés a donar diners i la novel·la
comencés a perdre’ls, el problema de la poesia seria la seua mercantilització i
el de la novel·la la seua falta de mercantilització. Tinc un amic que és poeta i
novel·lista a la vegada. Amb les novel·les guanya premis que li permeten menjar
i pagar la hipoteca, mentre que amb la poesia es manté al marge de les brutes
maniobres comercials del món editorial. Com a novel·lista, és un ésser menyspreable,
lliurat al vil metall, mentre que com a poeta és un ésser pur. Quan acudeix a
un sopar de novel·listes, es posa vestit i corbata; quan sopa amb els seus amics
poetes, va fet un desastre, en pla bohemi. De vegades, es confon i actua com a
novel·lista on deuria actuar com a poeta i a l’inrevés, el que aprofita per a
escriure un nou poema o un conte nou. Si es tracta d’un poema, el guarda en un
calaix, a l’espera de reunir els suficients per a publicar un volum; si es tracta
d’un conte, el ven a una revista literària o a un periòdic i ací pau i després
glòria. La convivència entre el poeta i el novel·lista no sempre és senzilla, doncs
el novel·lista reprotxa al vat la seua inutilitat radical per a guanyar-se la
vida mentre que el vat tira en cara al narrador el fet de que li pose preu a tot.
El novel·lista té agent literari; el poeta, no. Al novel·lista el conviden a donar
conferències en les caixes d’estalvi; al poeta, no. Al novel·lista li agrada el
putxero; el poeta és un poc anorèxic. El novel·lista està casat i té fills; el
poeta viu sol, en una mansarda amb goteres. ¿Seguim amb les diferències? Tal
vegada seria més productiu abundar en las coincidències. El novel·lista, en el
fons, és un poeta, el mateix que el poeta, en última instància, es un novel·lista.
Si foren capaços d’aceptar-ho, tal vegada aconseguiren escriure un poema
narratiu o una narració poètica. Però això seria un híbrid i no ens agraden els
híbrids. La novel·la ha de ser novel·la i la poesia ha de ser poesia. Si el
poeta fóra més feliç que el novel·lista, o viceversa, tot aquest conflicte
mancaria d’importància. Però són els dos igual de desgraciats.