TRADUCCIÓ: Entrevista a Francesc Viadel a Público (18-01-10) al voltant del seu llibre “No mos fareu catalans”
<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Cambria Math”;
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:1;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:0 0 0 0 0 0;}
@font-face
{font-family:Calibri;
panose-1:2 15 5 2 2 2 4 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1073750139 0 0 159 0;}
@font-face
{font-family:Georgia;
panose-1:2 4 5 2 5 4 5 2 3 3;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:647 0 0 0 159 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
mso-margin-top-alt:auto;
margin-right:0cm;
mso-margin-bottom-alt:auto;
margin-left:0cm;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoPapDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-margin-top-alt:auto;
mso-margin-bottom-alt:auto;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>
“Camps encara se’n serveix
de l’anticatalanisme”
Francesc Viadel.
Autor
de ‘No mos fareu catalans’.
L’assaig
repassa com el ‘blaverisme’
ha estat
la divisa de la dreta valenciana
FERRAN
CASAS – BARCELONA – 18/01/2010 07:30
En la reedició
ampliada a càrrec de Publicacions de la Universitat de València, el periodista
valencià retrata un moviment que prengué el nom de la incorporació de la franja
blava de la bandera municipal de Valencia a la senyera i que nega el vincle
cultural i lingüístic amb Catalunya contra sentències judicials i criteris
científics.
Què és el
blaverisme?
Naix en la
Transició, com a instrument de la dreta i reacció contra el valencianisme
democràtic i l’esquerra. Es xenòfob, antiintel·lectual, nacionalista espanyol i,
als seus inicis, vinculat a la cosmovisió franquista. En la Transició va agafar
força ràpidament per incultura i desconeixement de la llengua catalana comuna.
Van tindre a
veure alguna cosa les renúncies de l’esquerra amb la senyera, el nom País
Valencià o la defensa de la unitat de la llengua?
El PSOE veia en
el valencianisme un problema per aconseguir el poder en el País Valencià i el socialisme
local s’acovardà. Ningú esperava quelcom tan tremend. La proposta lingüística
progressista d’avançar des d’una visió no regionalista xoca amb l’apel·lació
emotiva i de frase curta conservadora.
Els blaveros
apel·len en castellà a salvar el valencià. Demonitzaren allò natural: la
relació entre Catalunya i el País Valencià
.
Passa la
Transició, es consolida la democràcia i el blaverisme. L’actual Estatut, que parla
d’”idioma valencià”, és el punt d’arribada?
En els setantes
es tancà malament i ara es paguen les conseqüències. Hi havia la idea de que el
temps, l’educació i l’estabilitat, ho farien madurar tot i que la negació de la
unitat de la llengua moriria per inanició. Però la dreta caigué en allò rendible
de l’anticatalanisme.
L’opinió dels
filòlegs és aclaparadora en el sentit que català i valencià són dos noms per a
la mateixa llengua. Però el blaverisme també buscà carcassa intel·lectual. Qui
era Bernard Weiss?
La diferència
intel·lectual entre un moviment i l’altre és abismal. Necessitaven intel·lectuals
i els inventaven.
Weiss mai existí.
Deien que era un professor de la Universitat de Munich. Les seues tesis i
textos apareixien en la premsa, se l’esperava en congressos. Un despropòsit
igual que la col·lecció de monedes mossàrabs en valencià. Una de les coses que
causa més tristesa és el ressò a la manipulació sense fonament.
Dos personatges
foren clau, el ex-líder d’Unió Valenciana, González Lizondo i la ex-directora
de Las Provincias, María Consuelo Reyna. Ara ho lidera Francisco Camps?.
L’
anticatalanisme serveix a Camps per a guanyar vots i per això fa falta enemic
extern. Si el PSOE s’oposa a la Fórmula 1, el PP ho resumeix a que dóna suport
a la Fórmula 1 en Catalunya. El mateix passa amb el transvasament de l’Ebre.
Com feren els nazis, creen una distància exagerada entre el valencià bo i el dolent.
Cap al final de novembre es convocà una manifestació via Facebook contra la
corrupció. Fou un èxit, i el PP apel·là al catalanisme!
Hi hagué violència contra intel·lectuals como Joan Fuster o
Manuel Sanchis Guarner en la Transició i ara contra partits. Hi ha impunitat?
La crispació
impedeix debats serens. ¿Què hauria passat si en la Transició el País Valencià
hagués seguit la via catalana? Es va impedir i als poders de l’Estat els va
anar bé que ens suméssim a Catalunya Euskadi qüestionant la visió uniforme d’España.
Els atemptats encara duren i les detencions són anecdòtiques. La societat
valenciana es passiva.
En el seu llibre es fixa en l’Església. Quin paper tingué?
Fou molt
castellanitzada. Arribà al franquisme amb un clero culturalment pobre i als
setantes tenen la sensació que valencianisme és marxisme. Quan s’aconsegueixen
misses en valencià els blaveros entren en temples de València per a
boicotejar-les. Els aperturistes se replegaren.
Fins a quin punt el blaverisme té a veure amb el retrocés de l’ús
social del valencià?
Molt. El seu
objectiu era frenar-lo ho ha fet. Ha
produït molt de cansament amb el tema i ha fet que la llengua no siga vehicle
de cultura i cohesió sinó un problema. Hi ha un deteriorament del clima democràtic
i el PP agita sempre l’anticatalanisme. Fomenta relacions econòmiques però
esclafa les culturals. Es veu Al Jazeera mentre es persegueix a TV3.
” Però la dreta caigué en allò rendible
de l’anticatalanisme.” Caldria afegir rendible electoralment, perquè econòmicament ha estat desastrós. Exemple.
Quant a allò d’inventar-se intel·lectuals que els donen suport, crec recordar que fins i tot, des de les nos3 posicions unitàries i d’esquerres, es va fer caure als blaveros en el parany de que hi havia antics trobadors (Luís Lago, per exemple) que defensaven el valencià com a llengua totalment diferent del català.
Se li oblida un dels grans artífexs de l’anticatalanisme actual, l’advocat (?) Sentandreu i el seu GAV.
Quant a la impunitat, recordem una manifestació (del 25 d’abril o 9 d’octubre, ara no ho sabríem dir) en que els manifestants, increpats per quatre ultres fatxes, van ser apallissats per la policia mentre els ultres es quedaven darrere de la policia, seguint amb els insults i provocacions.
A l’església hi ha gent molt vàlida i defensora de la unitat de la llengua, però sovint, si deixen veure el seu posicionament, es veu apartada del seu ofici.
Això és en la teoria i la retòrica que sempre ens han volgut fer creure. Un llibre que entre en el joc de la retòrica interessada amb la maniobra més exitosa mai vista preparada pels espanyolistes tant del Principat com del País Valencià, el País Valencià de l’Antic Regne és un territori que no és podia inventar a partir de la transició tal com pretenien fer creure alguns de dalt o nordistes.
Els que van servir l’anomenat ‘blaverisme’ en safata per a profit a la dreta espanyolista valenciana i espanyolista en general, van ser els que des de dalt van estibar el nordisme o mal anomenats ‘pancatalanistes’, per què voler que els valencians renunciaren a ser-ho i el que han segut durant anys i panys per pancatalanistes era suïcida.
O almenys tant suïcida com voler que els principatins renunciaren a considerar-se catalans.
Un llibre que entra en la teoria i retòrica per a justificar el que sempre ens han volgut fer creure i l’operació de més èxit dels espanyolistes del Principat preparada des de la dictadura franquista.
Estibar els valencians a no ser-ho per damunt de tot amb tots els seus trets i els seus ets i uts era un suïcidi.
Tant com haver volgut estibar als principatins a no considerar-se catalans havera estat tanmateix un altre suïcidi.