NOSAL3 en som + de tres

A la imatge teniu el seminari dels “Legionarios de Cristo” d’Ontaneda, on Marcial Maciel s’ho passava “pipa”. El reportatge el signa Juan G. Bedoya i el teniu dintre de l’apunt.

REPORTATGE

El sexe perd
al Vaticà

Les violacions y sevícies descobertes
en Irlanda s’han produït en molts altres països.

La jerarquia catòlica practica una
política de secretisme i ocultació.

JUAN G. BEDOYA 31/05/2009

            “Si
no podem ser castos, almenys siguem cautes”. Aquesta ironia, que el pensador
George Bernanos posa en boca del seu simpàtic mossèn  rural, defineix l’esperit amb què l’Església
romana s’enfronta als comportaments sexuals dels seus clergues. El pitjor és quan
la hipocresia o l’amagament abasten a activitats delictives, com la pederàstia i
altres abusos de poder. És eixa política de secretisme, avalada pel Vaticà, la
que ara té sumida a la jerarquia catòlica en un escàndol de colossals
proporcions. Afecta a la molt catòlica Irlanda. Els fets són devastadors, amb
testimonis de 1.000 alumnes en 216 escoles, reformatoris o orfenats, i relats
estremidors de violacions, abusos i sevícies a xiquets i xiquetes, habitualment
de llars humils.

• Celibat, sexualitat i amor

            La
jerarquia exhibeix una pertinaç voluntat de protegir als abusadors. Alguns clergues
es creuen superhomes i per damunt de la llei.

            El
que ha esdevingut a Irlanda s’ha produït en altres molts països. En España hi ha
nombroses denúncies, amb mitja dotzena de condemnes judicials contra sacerdots
pederastes. Però és difícil conèixer la magnitud del problema, donada la tendència
de la jerarquia a ignorar, i fins i tot tapar, els escàndols. Les instruccions
del Vaticà són simptomàtiques. Davant qualsevol denúncia, cal assegurar la
reserva total, diu una instrucció de 1962.

            Quan
Dante Alighieri describí en la Divina Comèdia el patiment, en el més profund
de l’Infern, de nombrosos sodomites, es detingué sobre tot en un grup de
sacerdots llibertins. També troba allà a un bisbe de Florència. El poeta es
cansa aviat d’ajustar comptes “davant pecat tan notori”. “Saber
d’algun és bo / dels altres serà millor que calle / que a tants com són el temps
és curt”, es disculpa (Cant XV).

            Aleshores,
es castigava severament als eclesiàstics de vida depravada. Un decret papal de
1568, titulat Horrendum, ordenà que “els sacerdots que abusen seran
privats de tots els oficis i beneficis, i lliurats als tribunals seculars per al
seu càstig”. S’ha incomplert amb escandalosa freqüència.

            El
cas més notori és la protecció de Joan Pau II al fundador dels “Legionarios de
Cristo”, Marcial Maciel. Durant dècades, Maciel i alguns dels seus lloctinents
sotmeteren a abominables abusos a centenars de xavals, especialment en el
seminari d’Ontaneda (Cantàbria). Només després de la mort del Papa polonès, el
2005, el famós pederasta fou abaixat del seu enorme poder, amb l’ordre tallant
d’allunyar-se de Roma. Es va recloure a Méxic. Fou el seu únic càstig en vida. Morí
ara fa un any.

            El
primer escàndol per eixe comportament encobridor es produí en Itàlia en una de
les escoles pies de l’aragonès José de Calasanç. Fundador del “Orden de
Clérigos Regulares Pobres”, coneguts ara com escolapis, Calasanç reprimí la
divulgació de l’abús sexual de xiquets pels seus sacerdots. Pagà per això. Un
dels pedòfils, el pare Stefano Cherubini, tingué tant d’èxit en l’encobriment
dels seus delictes que fins i tot arribà a ser superior de l’ordre, arraconant
al fundador. L’ordre fou clausurada per Innocenci X. Calasanç morí als 91 anys a
Roma, encara en desgràcia. Huit anys després, Alexandre VII el rehabilità. Fou fet
sant el 1767.

            El
sexe fou un assumpte desproveït d’importància per als primers cristians i és
pràcticament ignorat por sant Pau (el temperamental apòstol arribà a dir que
“és millor casar-se que abrasar-se”). Però prompte s’imposà la idea
que el celibat era superior, el matrimoni inferior, i el sexe, en conseqüència,
un acte pervers. Fou el bisbe Ambrosi de Milà (373-397) qui desbrossà el camí.
Home “imponent”, segons sant Agustí (per la seua saviesa i perquè
“llegia sense parlar”, un hàbit desconegut en el món clàssic),
Ambrosi imposà el criteri de que la vida conjugal era incompatible amb una
carrera en l’Església. “Fins i tot un bon matrimoni és l’esclavitud”,
digué. D’ahí al celibat obligatori dels eclesiàstics quedava un pas, entre agres
disputes.

            La
pertinaç decisió d’ocultar o protegir les desviacions sexuals dels clergues dissoluts,
fins i tot quan són delictives, té a veure amb el concepte heroic que els
eclesiàstics tenen de sí mateixos. “L’Església és una preciosa elit de
superhomes perquè l’esperit actua en ells. Cal defensar-la de la contaminació,
vinga d’on vinga”, predica Tertulià.

            Julio
Pérez Pinillos, ex president de la “Federación Internacional de Sacerdotes
Católicos Casados” (FISCC), creu que l’escàndol dels abusos sexuals per
sacerdots “remet a la inconveniència de mantenir eixa llei eclesiàstica
medieval i no evangèlica”. “El celibat obligatori afavoreix relacions
clandestines, i dona peu a abusos que pateixen sobre tot els menors, les dones i
la descendència quan n’hi ha. Quin bon servei faria a la claredat evangèlica i
al merescut bon nom de molts sacerdots i religiosos i religioses lliurats a les
comunitats cristianes la revisió d’eixa llei del celibat, formulada a mitjan  segle XII”.

            Emilia
Robles Bohórquez, de l’organització “Proconcil”, subratlla, per la seua banda,
que “no és tota l’Església qui delinqueix”, però que compet a tota
l’Església, “amb valor, transparència i energia, afrontar el fet”. Afegeix:
“Donada la gravetat de les situacions, cal revisar la manera d’afrontar la
sexualitat, però abans urgeix netejar i desinfectar els soterranis d’algunes
institucions que, lluny del que diuen ser, són, amb massa freqüència, nius de
cuques”. Robles creu que en eixe afany de neteja, la jerarquia necessita
“col·laborar amb les institucions civils i allunyar-se de complicitats i
victimismes”.

            Malgrat
que fou entre els esclaus, els humils i les dones entre els qui primer es
propagà el cristianisme, l’agressiva tradició antifeminista avança aviat en la
nova organització eclesiàstica. És eixe menyspreu a la dona, fins i tot el
fàstic, per on s’ha colat l’afany de dominació i tot tipus d’abusos, sobre tot
sexuals. No és possible comprendre eixos comportaments prepotents sense escoltar
als pares de l’Església proclamant l’abjecció de la dona i el sexe. Així s’explica,
també, que les principals víctimes, per milers, de la Santa Inquisició fossin dones,
arrossegades a la foguera per bruixes o portadores de pecat.

            Havia
dit, per exemple, sant Joan Damasceno: “La dona és una burra tossuda, un cuc
terrible en el cor de l’home, filla de la mentida, sentinella de l’infern”.
I sant Tomàs d’Aquino: “La dona és un hombre malaguanyat. Un ésser
ocasional: només l’home ha sigut creat a imatge de Déu”. O Albert Magne:
“La dona és un home il·legítim i té la naturalesa incorrecta i
defectuosa”. Fins i tot el gran Agustí, bisbe d’Hipona, sostingué que
“el marit ama a la dona perquè és la seua esposa, però l’odia perquè és dona”,
i que “res hi ha tan poderós per a envilir l’esperit d’un home com les carícies
d’una dona”. ¿Parlava per experiència? Pare d’un noi al que posà per
nom  Deodat (donat per Déu), repudià a la
mare sense contemplacions per a fer carrera eclesiàstica.

            Altre
cantar és l’homosexualitat entre el clero quan es converteix en signe de poder
o avantsala d’abusos pedòfils. Afirma Ramón Teja, president de la “Sociedad de
Ciencias de las Religiones” i catedràtic d’Historia Antigua de la Universidad
de Cantabria: “Era lloc comú en la literatura ascètica de l’antiguitat que
la decadència del monacat es produí per la presència de joves en els cenobis. Ho
advertien els pares del desert amb dites com aquestes: ‘Un diable fou a colpejar
a la porta d’un cenobi i vingué un jove a obrir-li. El dimoni, en veure’l, digué:
Si estàs tu aquí no hi ha necessitat de mi’. Per als monjos, els joves, més que
les dones, són un llaç del diable”. Una altra dita d’època: “On hi ha
vi i joves no es necessita a Satanàs”.

            Teja
veu en els casos d’abús un fil conductor comú: la idea de que el sexe no quadra
bé amb allò sagrat. “No he trobat textos que reflecteixen major tolerància
cap a la fornicació homosexual que cap l’heterosexual, però és reveladora aquesta
sentència que sembla reflectir una certa graduació de pecats: ‘El monjo no deu
cultivar l’amistat amb un jove, ni el tracte amb una dona, ni tenir amistat amb
un heretge”.

            Les
coses no han millorat en l’actualitat. Encara en 2001 el teòleg redemptorista
Marciano Vidal fou castigat per la Congregació per a la Doctrina de la Fe (ex
Sant Ofici de la Inquisició) per considerar la sexualitat humana com “un
luxe de la naturalesa” (la persona, un ser sexuat, un mode de percebre a l’altre,
etcètera), i per entendre las relaciones prematrimonials, l’homosexualitat
o la masturbació. La severa notificació inquisitorial contra el gran moralista
espanyol portava la signatura del cardenal Joseph Ratzinger, hui Benet XVI.

            El llibre
de Marciano Vidal “Moral de actitudes” és una referència imprescindible
per a comprendre les agitades relacions del cristianisme amb el sexe i la dona.
Vidal recorda en “Moral del amor y de la sexualidad” que “castedat”
procedeix de “càstig” (“que la raó imposa a la concupiscència
domant-la com a un xiquet”, escriu sant Tomàs d’Aquino).

            Marciano
Vidal, per cert, subratlla la indulgència amb què el bon sant Alfons contempla
un escot (ubera) de donar. “Pectus non est pars vehementer
provocans ad lasciviam” (“El pit no és part que provoqui
vehementment la lascívia”), escriu el fundador dels redemptoristes. Hi ha
una simpàtica anècdota del papa Joan XXIII davant l’exuberant Sofía Loren. Quan
era nunci a París, el carismàtic Papa del Concili Vaticà II es trobà en un acte
oficial amb l’actriu italiana, que lluïa generós escot. “¡Benedetto,
quel Calvario!”, sospirà amb somriure desarmant, per a gaubança dels
presents. Fou beatificat per Joan Pau II l’any 2000.

            L’argument
libidinós se sosté moltes vegades per a expulsar del sacerdoci a la dona. Li ho
recorda Umberto Eco al cardenal Carlo Maria Martini en el diàleg publicat amb
el títol ¿En què creuen els que no creuen? Eco diu al cardenal que Tomàs
d’Aquino usa l’argument propter libidinem (a causa de la luxúria) perquè
si el sacerdot fóra dona, els fidels (barons) s’excitarien en veure-la. Rebat
Eco: “Ja que els fidels són també dones, ¿què ocorre aleshores amb les xicones
que podrien excitar-se davant un rector guapo?”. L’autor d’El nom de la
rosa recorda al prelat les pàgines d’Stendhal en La Cartoixa de Parma
sobre els fenòmens d’incontinència passional suscitats pels sermons de Fabrizio
del Dongo.